Pot un sol actor esdevenir l'autèntic protagonista, erigir-se magistralment com una torre de vori i salvar ell sol una pel·lícula? La resposta és sí, absolutament. L'actor és Jeff Bridges i la pel·lícula "Crazy Heart" (Cor salvatge).
Una bonyiga és l'excrement del bestiar boví i popularment s'usa com a sinònim de merda. "Crazy heart" és una bonyiga sobirana.
Aquest apunt també podria anar a la categoria Els cracks perquè bàsicament és un elogi al fantàstic Jeff Bridges.
Resulta que Catalunya no té escut oficial... Déu ser l'únic país del món, potser.( també és l'única comunitat autònoma que no en té). I tenint en compte que l'escut del casal de Barcelona (que després es convertiria en l'escut de la corona) és el segon més antic d'Europa -atenció!- això pot semblar estrany,oi? Explica el senyor Armand de Fluvià - que amb aquest nom estava predestinat a fundar la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària-, que, com a Assessor d'Heràldica al Departament de Governació de la Generalitat des del 1980, quan es va redactar el nou estatut, va aprofitar l'avinentesa per a fer un informe sobre l'escut català, la història, com havia de ser i la importància d'incloure'l a l'estatut i va enviar aquest informe a TOTS els representants parlamentaris catalans implicats en el nou estatut. Doncs bé, NO li van fotre ni punyeter cas.
O sigui que la resposta a la pregunta "Per què Catalunya no té escut quan el seu és el segon més antic d'Europa?" és "perquè les polítics catalans són imbècils!!!!". És una resposta bastant estàndard, darrerament.
Llegeixo a la premsa esportiva que avui dijous 4 de març de 2010 l'alpinista basca Edurne Pasaban se n'anat cap al Tibet i el Nepal, cap a la serralada de l'Himàlaia. L'objectiu és doble: pujar primer el Shisha Pangma, de 8.027 metres, i tot seguit l'Annapurna, de 8.091, les dues muntanyes que li resten per convertir-se en la primera dona del món que aconsegueix coronar catorze vuit mils. I tot això ho ha de fer en 4 mesos perquè el principal objectiu diu que és "tornar tots junts sans i estalvis a casa el mes de juny". Comença avui mateix, doncs, el que ella anomena Desafio 14x8.000. A la foto, l'Annapurna.
La mare que em va parir es diu Carme Meix i aquesta setmana farà 73 anys que va néixer a Gandesa, capital de la Terra Alta. Vés per on l’any que jo faig 37 anys ella en fa 73 i aprofito aquesta casualitat capicuada per dedicar-li un post.
Gran defensora de la llengua catalana, des de sempre la seva passió ha estat la literatura. Tant és així que, quan va poder, va tenir temps, els fills mig criats i l’oportunitat, va aprofitar per acomplir el somni que la postguerra li havia negat: estudiar. I coherent amb les seves creences va triar la carrera de filologia catalana. Després van venir les oposicions i una plaça de professora d’institut a Santa Coloma de Gramenet.
I un cop acomplerta la primera missió de la seva vida, que era estendre la paraula catalana entre la població, es va centrar en la seva passió i es va posar a escriure; poesia (Palau d’absències, premi Caterina Albert i Paradís 1991), relats (Cercles, i participacions en els reculls El Brogit de l’Ebre i Terres d’aigua) i, evidentment, novel·la (La dansada, -finalista del premi Sant Joan 1993-, El crit de l’Esparver -premi de novel·la històrica de la universitat de Lleida 1995-, Paisatge amb boira, -finalista del premi Pere Calders 1998- i Collita de Foc, -premi Vila d’Ascó 2006).
També ha escrit articles pel diari l’Ebre i l’Avui.
I, no contenta amb això, ara ha descobert el món dels blocs i n’ha encetat un. Molt bé, mama.
Aquest apunt que commemora que fa dos anys que una tarda de boira espessa ens anunciava el traspàs de l'Alquimista havia de ser tot un altre, però ara, malgrat tot, és aquest, i l'altre, el que no és, serà més endavant, perquè Balances Oktoberfest (Glòria Barrobés & Sergi Borges) seguirà recordant l'Alquimista mes rere mes cada dia 23 com ha anat fent des de fa vint-i-quatre mesos.
Avui que recordem l'absència de Palau i Fabre ens n'adonem de com n'és de viu a la catosfera.
Us recomano vivament que cliqueu cadascun dels 24 poemes...
Balances Oktoberfest s'afegeix a l'homenatge que realitza el bloc Antaviana a la commemoració dels 25 anys sense Salvador Espriu (1985-2010).
Na Glòria Barrobés i en Sergi Borges, els dos plats de les Balances Oktoberfest, tenim una vinculació extra amb Salvador Espriu; en efecte, no és només una relació literària, sinó que també hi ha una altra que ens marca tota una trajectòria vital. En aquest cas, el nom sí que fa la cosa.
Homenatgem el grandíssim poeta i literat de Sinera, home que va conrear la llengua catalana d'una manera tan àmplia, des de tots els registres possibles, que li va conferir la màxima modernitat i una gran quantitat d'usos lingüístics, mostrant-nos a tots la seva qualitat, la qualitat inherent de la llengua catalana.
Balances Oktoberfest us deixa amb Assaig de càntic en el temple, un poema del tot adient per als dies que corren per al nostre país, i on trobem un dels versos més famosos de la producció espriuana:
Aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada (covarda) pàtria.
Nota: "Covarda" no surt en aquest vers, però és el nostre afegitó, el dels Balances Oktoberfest, que ens sumem a la denúncia que feia Espriu i que tants anys després sembla que no ha servit de res.
Les veus del Pamano de Jaume Cabré és un llibre de lectura obligatòria per constatar una vegada més que el franquisme va ser el pitjor que va patir l'estat espanyol al llarg del segle XX. I malauradament també ens serveix per comprovar -- també una vegada més -- que les ferides del franquisme no estan tancades, resten impunes i són amagades, tapades, comprades amb diners i poder. Així és com et quedes al final de la lectura: sense restar en pau, neguitós, amb una sensació creixent d'enuig, fins i tot d'emprenyament.
1 mort, 8 ferits, 2 cases derruïdes i una altra d'evacuada, i 10 famílies sense sostre era el balanç final d'una explosió de gas ocorreguda al barri d'Horta de Barcelona (vegeu aquí). Les autoritats de Barcelona demanaven que se suspengués temporalment el subministrament de gas natural per al seu ús domèstic.
La Universitat Autònoma de Madrid tancava sine die la Facultat de Filosofia per ser un "focus de subversió". La foscor dels temps en què es vivia era pal·lesa en notícies com aquesta. A principis de curs, es va despedir una sèrie de professors, fet que va provocar el rebuig dels alumnes, que van passar de ser "alumnes oficials" a ser "alumnes lliures". Intel·lectuals del país i de l'estranger, entre els quals figuraven Jean Paul Sartre o Louis Althusser, havien enviat escrits en protesta d'aquests acomiadaments, argüint que s'havien d'admetre les idees "no oficials" perquè les idees podien ser motiu de discussió, però mai podien ser sancionables. L'any 1973, doncs, el franquisme era malauradament ben viu.
Jo creia que els
Pulitzer eren uns premis de prestigi i que guanyar-lo era garantia de qualitat
literària; hem de tenir en compte que ha premiat obres com Els raïms de la Ira, de
John Steinbeck, Matar un rossinyol, de Harper Lee, El Vell i el Mar de
Hemingway o La conxorxa dels enzes, de John Kennedy Toole, entre d’altres.
De La carretera, de
Cormack McCarthy, ara que s’ha estrenat la pel·lícula, n’he llegit crítiques fantàstiques
en diaris: que si és una obra mestra o fins i tot una de les grans obres de la
literatura universal... La gran novel·la de la nova ficció americana... Com???
Novel·la heu dit? Perdò? La carretera no és una novel·la. És un tractament de
guió! O sigui, el seguit d’escenes esquemàtiques escrites prèviament a l’elaboració
del guió cinematogràfic. I res més. Sincerament. Sembla escrita expressament
per a vendre’n els drets a Hollywood, cosa que em sembla molt bé –un escriptor
té tot el dret a guanyar-se la vida i vendre els drets cinematogràfics és una
gran manera de fer-ho-. Però que es consideri alta literatura i se li
concedeixi un premi, vaja, on hem anat a parar!
Algunes veus (autoritzades) parlen de no posar mai més els peus als cinemes que avui 1 de febrer de 2010 han fet vaga en protesta per la Llei del Cinema de Catalunya.
Jo proposo el contrari: hem d'anar-hi, comprar la nostra entrada i a canvi donar-li al taquiller o la taquillera una enganxina com la que il·lustra aquesta entrada. Una frase que podem dir és: Si us plau, li pot donar això al director d'aquest cinema monolingüe? Gràcies.
Omplim la taquilla d'aquests cinemes monolingües amb enganxines de la Plataforma per la Llengua.
Ara ja fa uns
quants anys, vaig invertir els darrers 6 crèdits que em quedaven per acabar la carrera en
l’assignatura "Literatura Nord-americana III". En acabar el curs, el professor va
proposar una votació per triar el llibre que ens havia agradat més i el que ens
havia agradat menys del programa. Curiosament, el vencedor de totes dues
categories amb empat de vots va ser el mateix: The Catcher in the Rye, conegut en català com "El vigilant al camp
de sègol" i publicat per primer cop el 1951. És cert , perquè aquesta novel·la, o bé t’entusiasma o no
t’agrada gens però mai no et deixarà indiferent (als anys 70 era alhora el
llibre més censurat i el segon més recomanat a les escoles americanes). La
història que desperta aquests odis i passions és tan senzilla com això: Un
adolescent de 16 anys no vol ser a casa quan arribi la carta que comunica als
seus pares que ha estat expulsat de l’escola privada on estudiava. I per aquest
motiu es passa tres dies vagant sol per la ciutat de Nova York, just abans de
Nadal. El seu nom –gravat en lletres d’or a la història de la literatura- és
Holden Caulfield. I aquest tres dies narrats en primera persona componen un
relat intemporal de lectura imprescindible.
Avui dia 23 de gener de 2010, portem 23 mesos sense Josep Palau i Fabre. Avui ens fixarem en la relació entre Josep Palau i Fabre i un dels grans poetes desconeguts en llengua catalana.
Fixeu-vos la primera declaració de principis de Palau i Fabre: "Un altre gran poeta, mort prematurament, redescobreix pel seu compte, més plenament encara, la tradició alquímica a través de la poesia: és Bartomeu Rosselló-Porcel, mallorquí, com Ramon Llull".
Quina meravella descobrir que el poema El corb està traduït al català!
La de traductor, una faceta que desconeixia de Xavier Benguerel. El gran novel·lista català també va traduir l'obra mestra de J.D. Salinger The catcher in the rye, rebatejant-la amb l'atractiu títol de L'ingenu seductor (Barcelona: Club Editor, 1965 / Barcelona: Grijalbo, 1982).
Us recomano que el llegiu en veu alta, que li doneu el ritme i l'entonació necessària i ja veureu què majestuós que és.
El dijous 11 de gener del 1973 arribava a Minsk (aleshores una ciutat més de la URSS, avui la capital de Bielorússia) el president francès Georges Pompidou, que era rebut per Leonid Breznev, el secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica. És curiós perquè les cròniques de l'època narren que de seguida es van retirar a la població de Zaslavl per iniciar converses polítiques, però les mateixes cròniques remarquen la no oficialitat de la visita de Pompidou. De què dimonis deurien ser, doncs, les converses polítiques?
A la ciutat de Barcelona, al barri d'Horta, i més concretament al carrer Consorts Sans Bernet, es produïa una altra desgràcia (des que havien començat l'any 73 ja en duien unes quantes). Una explosió de gas afectava dues cases d'aquest carrer, concretament els números 67 i 69, i provocava nombroses desfetes materials a les cases i edificis dels voltants. Una família, formada per un matrimoni gran i la sogra, era evacuada degut a les ferides gravíssimes que patien (suposo que a l'hospital de la Vall d'Hebron, però en aquella època ja deveu saber - o us imaginàveu- que aital hospital portava el nom del funest cap d'estat). La família de l'altra casa va salvar la vida perquè no hi eren.
La cosa ja és directament d'anar-li a prendre el pèl a la ciutadania. Barcelona, seu d'uns jocs d'hivern???? Però quina gran bajanada és aquesta? Què tal si dediquem els diners de la ciutat a les coses que realment necessiten els ciutadans, per variar? Què tal si parem de convertir Barcelona en un parc temàtic per a guiris i tornem a recuperar una ciutat que té prous mèrits per a ser fantàstica sense tanta parafernàlia?
Els pocs venecians que queden a Venècia (perquè el 90% de la població autòctona ha emigrat fastiguejada) es lamenten de la mort de la seva ciutat, convertida en un centre turístic on ja no s'hi pot viure. Haurem d'esperar a veure com Barcelona segueix la mateixa sort, abans de posar-hi remei quan ja sigui massa tard?
I això deixant de banda el tema ecològic i el problema de sostenibilitat energètica que planteja.
Primera entrada de l'any 2010 - i de la dècada 10 - dedicada a aquest dandi genial que responia al nom artístic de Serge Gainsbourg.
Aquest cantant polèmic, provocador, irreverent i compositor inspirat de grans temes va tenir el seu apogeu durant la dècada del 60, 70 i 80 a França. Posteriorment també va fer d'actor i de director de cinema.
Seductor impenitent, una de les seves parelles més famoses va ser l'actriu i cantant Jane Birkin, amb la qui van tenir una filla que en l'actualitat ha seguit els mateixos passos que mare i pare: l'actriu i cantant, Charlotte Gainsbourg. Altres aventures sonades són les que va tenir amb la sex-simbol de l'època, Brigitte Bardot.
El seu gran hit és Je t'aime moi non plus, de la qual la llegenda diu que mentre la van gravar Birkin i Gainsbourg van fer l'amor. Els gemecs d'àmbdós protagonistes així semblen testimoniar-ho. Quan se li va preguntar si això era veritat, Gainsbourg va respondre: "Això és absolutament fals. Si fos cert, la cançó hauria durat quaranta minuts".
Aquest homenatge a Serge Gainsbourg ve a tomb perquè un dels plats de la balança d'aquest bloc va ser recentment a París i es va convertir en Serge de GainsBorges, comprovant quant de viva és encara la figura d'aquest artista irrepetible.
I també perquè el proper 20 de gener s'estrena a França una pel·lícula intitulada Gainsbourg (vie héroïque).
(Foto: Quadre que reposa a la seva tomba del cementiri de Montparnasse a
París, feta per l'autor d'aquesta entrada, Serge de GainsBorges).
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.