Un dissabte ventós però amb una llum especial. He caminat per Ferratget, Verinosa, Canet...El mar sempre al lluny, lluent. Com que ha plogut tant, la terra és plena d'aiguamolls, les fonts canten, els barrancs bramen. La carretera que puja a la Vall de Guadalest està tallada i s'ha restituït l'espiral arcaica de silencis. Alguns ametlers han florit i el verd, de l'herba, es mescla amb el rosat i el blanc de les flors.
    En aquest amfiteatre sobre la badia d'Altea, els camins de cabra que transite me'ls conec de memòria. Les pedres, els pins, les oliveres...els podria dibuixar --els dibuixe-- en un mena de mapa mental abans de veure'ls. He fet aquest trajecte centenars de vegades, però hui em sembla que té algun al·licient nou.  (n'hi ha més) 
         

Simona Skrabec em va preguntar si havia llegit el seu compatriota filòsof: Slavoj Zizek (escrit amb un ^ damunt les z) i li vaig dir que havia intentat llegir alguna cosa, però que no havia aconseguit interessar-me massa. (En concret va ser Lacrimae rerum). Ara ha caigut a les meues mans l'assaig En defensa de la intolerancia (en castellà). I l'he llegit d'un glop.
Cal destacar la singularitat del pensador eslové, nascut a Ljlubjana, amb un peu en el marxisme i l'altre en la psicoanàlisi lacaniana. La seua tesi central és que el capitalisme globalitzant ha disfressat la seua dura realitat amb l'apologia del multiculturalisme. El sistema resta així suavitzat, per la imatge de tolerància que desprén. (n'hi ha més)

  Molt oportuna la pel·li Up In The Air. El protagonista --que interpreta George Clooney-- és un executiu dedicat a acomiadar treballadors. En compte de deixar aquest duríssim tràngol a les pròpies empreses, el que aquestes fan és contractar els serveis de la companyia on treballa Clooney, que se n'encarrega amb cos i ànima, ço és amb molta professionalitat. I ací tenim al personatge explicant, amb cara de circumstància, a pares de família, a dones de mitjana edat, a treballadors honestos... que l'empresa prescindirà dels seus serveis. El llenguatge és d'una delicada orfebreria psicològica.       
     El protagonista és un apòstol de la vida marcada pel canvi, un entrenador que orienta, a través de conferències i seminaris, a viure amb un lleuger equipatge. És una mena de vida que, d'alguna forma, practica, atés que va d'aeroport en aeroport, d'hotel en hotel. I no vol cap parella estable, ni una casa convertida en llar, ni res que se li assemble. (n'hi ha més)
 

Llig uns versos de Montserrat Abelló: "si no escrivís/és com si no existís./ Em desconec. /Oblido qui sóc. / I temo que hauré de tornar/ a confegir-me."
   Crec que són un bon resum de l'efecte d'escriptura, i expliquen la dèria dels dietaristes i de gent amb malalties afins. No ho veieu així? La poetessa parla d'escriure com una necessitat existencial, com un exercici de coneixement --d'autoconeixement--, com una operació que refresca la memòria, ço és activa la identitat. En definitiva escriure és un exercici necessari perquè s'identifica amb la consciència d'un mateix, amb la consciència de viure. Viure i escriure s'acoblen, s'intercanvien...
   En parlar d'açò, i d'aquesta manera, sembla que fem una defensa gremial. Les apologies de l'escriptura, que habitualment fan escriptors, com els fusters que mai no parlaran bé de l’alumini. D’altra banda, pareixen exaltacions romàntiques, amb un misticisme difús i exagerat. Oh, l’escriptura...! Però la cosa és molt simple, encara que no sempre usem expressions tan senzilles com les de la poetessa tarragonina. (n'hi ha mes)    

Aquesta vesprada ha plogut. Tota la vesprada, gris i humida, he estat al racó del foc i mirant, de tant en tant, caure els raigs d'aigua sobre l'enllosat del carrer, sobre el jardí...Els camins estaven plens de tolls i els arbres regalimaven aigua. Caminar haguera estat fer-ho per un fangar. El cel estava ennuvolat i la boira semblava acompanyar les penyes del final d'Aitana [mireu-les en la foto]com en un esfumat oriental.

  La vesprada ha estat d'una tonalitat cendrellosa, després, en fosquejar, ha pres un aire fúnebre. Crec que seria l'escenari ideal per evocar l'embriaguesa wagneriana. (Si més no, certa embriaguesa wagneriana)  

Invitació: "País Valencià a debat" a la Seu de la Universitat dilluns dia 25 a les 20,15 hores.
      Es tracta de comentar (i debatre) les reflexions que susciten els tres volums: País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexió crítiques, País Valencià, segle XXI. Noves reflexions crítiques i País Valencià, segle XXI. Reflexions i experiències de la generació que ve, de Quaderns d'Orientació Valencianista que va publicar l'any passat la Universitat de València. Els participants, des de diversos camps de la cultura, tracten de revisar les bases del valencianisme i de ponderar la validesa dels seus postulats.     

Ahir, dimarts, vaig participar en una taula redona sobre J.Francesc Mira i les ciències socials. Va ser a La Pedrera (Casa Milà), organitzada per Caixa Catalunya. La iniciativa va ser d'Àlex Susanna (Gràcies Alex, per organitzar esdeveniments com aquest!). I va ser molt interessant escoltar gent com Salvador Cardús, Josep Vicent Boira, que varen parlar en la mateixa taula que jo, i Enric Sòria, Vicent Sanchis i Pere A. Pons en la següent. Encara hi va haver una sessió més: una entrevista que Jordi Llavina va fer a l'escriptor. 
   Tot plegat va ser un recorregut per l'obra assagística de l'autor d'Els treballs perduts --el dilluns s'havien comentat les novel·les-- vertaderament fecund. Hi varen eixir moltes idees, es varen destacar punts importants del seu vast conjunt d'escrits. I, sobretot, es va abordar la mirada de Mira, ço és la manera de metabolitzar l'enorme informació que disposa (a través de lectures o del contacte directe) i d'aplicar-la sobre aspectes de la realitat. (n'hi ha més)        

Comence una xarrada sobre la recepció de l’art amb una frase de Joan Fuster:   “Contemplant un quadre, una escultura, un edifici, sentint músiques, repassant llibres, mai no sé fins a quin punt la meua reacció procedeix d’una simpatia intel·lectual, d’una anècdota específica, d’una inèrcia assumida per gent de la meua edat, o simplement per la sorpresa”. Xe quin gust citar Fuster! Feia temps que no ho feia. La recepció artística és la forma de gaudir davant de l’obra, seguint la pròpia sensorialitat i la capacitat de percepció. No hi ha altre camí que aquest.  La interactuació a què es refereix Fuster és inevitable, perquè som éssers vius, no som màquines.  (N’hi ha més)

Mireu: quina nevada! La foto  (Penyó Mulero) és de Joan Ponsoda  i va ser feta ahir.
     (Se'n recordeu?:)
 "Lleugers tocs en el vidre el va fer girar-se cap a la finestra. De nou, nevava. Somnolent, va veure com els cóps, de plata i d'ombres, queien oblics envers els llums. Havia arribat l'hora de canviar el rumb cap al ponent. Sí, els diaris ho encertaven: nevava en tot Irlanda. Queia neu en cada zona de la fosca planura central i sobre els tossals calbs, queia sua sobre el pujol d'Allen i, més a l'Oest, suau sobre les ombrívoles, sedicioses aigües del Shannon. Queia així en tot el desolat cementiri de la lloma on jeia Michael Furey, mort. Reposava, espessa a l'atzar, sobre una creu corba i sobre una llosa (...) en sentir caure la neu lleugera sobre l'univers i caure lleugera la neu, com el descans del seu darrer ocàs, sobre tots els vius i sobre els morts."

Està plovent damunt la plaça buida.
hi ha un taxi solitari a la parada.
És tan llarga l'espera del taxista.
Té el motor apagat i fa molt de fred.
Sobre una porta, un passatger mullat,
cansat, de mal humor:dóna una adreça.
Quan se salta un semàfor, l'escridassa.
El taxista, girant-se, ha murmurat:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
El passatger, callat, s'enfonsa en el seient.
Avançada la nit, en pujar un grup
de passatgers de gresca, ell els diu:
Fa una  setmana que el meu fill és mort.
Tots ens hem de morir, han contestat,
entre bromes pesades i riotes.