Avui s'acompleixen 3 anys de l'accident de metro que va tindre lloc a València i en el qual van perdre la vida 43 persones. El President Camps encara no ha rebut als familiars de les víctimes ni s'ha pronunciat públicament al respecte. La comissió d'investigació d'aquest accident va ser la més ràpida de la història de les Corts Valencianes: es va fer en estiu, de pressa i corrents, quan els mitjans de comunicació treballen a mig gas. A banda, es va dictaminar que la culpa fou del conductor del comvoi perquè, com que va morir en el mateix accident, no podia queixar-se, tot i els informes tècnics contraris a aquesta hipòtesi. Marisa Gràcia, presidenta de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana no ha presentat encara la seua dimissió.
Aquesta vesprada, a les 19 hores, en la Plaça de la Mare de Déu de València, hi ha prevista una concentració, on els familiars llegiran una sèrie de textos i alguns músics, com ara Al Tall, Paco Muñoz, Recàmara o uns servidors, cantarem alguna de les nostres cançons. Nosaltres interpretarem Línia 1, que és un tema que parla específicament d'aquest accident i de les responsabilitats polítiques que se'n deriven. 47 ferits + 43 morts = 0 responsables!
Rebre un premi sempre fa il·lusió perquè és un reconeixement a la nostra tasca musical, es tracta d'un incentiu per tal de continuar treballant amb les mateixes ganes i la mateixa alegria. Però quan el reconeixement prové del públic resulta encara més encoratjador, perquè són directament els espectadors, persones amb noms i cognoms, els que ens transmeten la seua escalfor, des del pati de butaques dels teatres, des dels ateneus i casals populars, des d'internet (aquesta vegada la votació del Premi Muixeranga al millor disc del domini lingüístic de l'any 2008 per votació popular es feia a través de la xarxa social Facebook). Si d'alguna cosa podem estar orgullosos és d'haver fet una immensa colla d'amics i amigues al llarg d'aquestos anys, d'ençà que publicàrem el nostre primer disc l'any 2004. Tantíssims, que seria impossible posar-los en una llista, perquè de segur que ens oblidaríem d'algú i no seria just per la nostra banda. Però, senzillament, no podem oblidar que si avui estem ací, cantant i somiant quotidianament, és gràcies a tota la gent que ens escolta, que acudeix als nostres concerts, que ens segueix a través d'aquesta bitàcola, que compra els nostres discos o se'ls baixa d'internet. Sense vosaltres, açò no tendria cap trellat. Moltes, moltíssimes gràcies!
El festival de música en valencià Festalberic, previst per al pròxim 4 de juliol de 2009, ha quedat suspés per culpa de les constants travetes i complicacions que el consistori municipal, governat pel PP, ha anat ficant als organitzadors de l'esdeveniment. Una vegada més, el Partit Popular demostra quin és el seu tarannà democràtic i la seua manera de promoure la cultura autòctona. A continuació us adjunte el comunicat dels organitzadors del festival, on diuen la seua:
Amics,
amigues
desgraciadament el concert queda anul·lat de manera oficial i
definitiva.
La causa és la censura i els constants entrebancs a què ens ha
sotmés el PP municipal. Ara ens demanen un projecte firmat pel
col·legi d'arquitectes a falta de menys de quinze dies per al
concert. Després la llicència no ens la donarien fins el mateix
dia del festival que vindrien a comprovar que tot compleix la
reglamentarietat.
Ja teníem els cartells i les entrades impresos així que si en
veieu algun penjat no en feu cas.
Manteniu-se atents per si aconseguim realitzar alguna activitat
alternativa al concert.
Moltes gràcies a tots i totes, i esperem que a l'any que ve amb
la lliçó apresa puguem ensenyar-los amb qui juguen.
Després de superar
els problemes amb la veu que ens van obligar a ajornar una sèrie de
concerts en Alemanya durant el mes de gener, les dues pròximes setmanes tindrem l'oportunitat de reprendre el projecte. Tenim preparada
una gira de recitals per diversos centres culturals i universitats
alemanyes on compaginarem el nostre espectacle convencional amb
xarrades sobre cançó i sobre la situació social, política i cultural
dels Països Catalans. Ací teniu el calendari, per si us agafa a prop i us abelleix arrimar-vos!
És un dels cantautors
emergents de la nova escena de cançó de protesta que s'està bastint els
darrers anys, i ja ha guanyat diverses categories dels premis Enderrock
de l'any passat. Pau Alabajos és un cantautor de Torrent (L'Horta)
compromès socialment i nacionalment amb el nostre país. Les seves
cançons denuncien injusticies socials, parlen d'amor i de pertinença a
la terra que l'ha vist créixer. Amb dos treballs a la butxaca (Futur en Venda i Teoria del Caos), Pau Alabajos ja prepara les cançons per al tercer disc.
L'any
passat vas treure el teu segon disc, Teoria del Caos, que ha rebut els
premis Enderrock 2008 al millor disc de cançó d'autor i millor artista
de cançó d'autor. La teva és una projecció meteòrica, si tenim en
compte que fa poc més de cinc anys que estàs en actiu.
La veritat és que no ens podem queixar, no. Vam traure el nostre primer
disc l’any 2005 i no hem parat de fer concerts des de llavors. Supose
que la capacitat d’adaptació de la nostra proposta musical juga al
nostre favor: podem actuar en format minimalista (guitarra, violí i
veu) per a centres autogestionats, ateneus populars i locals
associatius, en format de grup de pop-rock (bateria, teclats, baix,
guitarra, violí i veu) per a festivals a l’aire lliure i sales de
concerts, o en format de quartet de corda per a auditoris i teatres.
Això fa que tinguem molts concerts al llarg de l’any i que, a poc a
poc, a base de feina, feina i més feina, ens anem fent un lloc en
l’escena musical dels Països Catalans. La veritat és que estem molt
contents amb la resposta del públic. De fet, els dos premis que
comentes ens fan especial il·lusió perquè són premis per votació
popular, la qual cosa implica que la nostra proposta arriba els
espectadors i els agrada: què més pot demanar un artista?
Darrerament,
ha aparegut una escena de cançó de protesta que inclou a artistes com
Feliu Ventura, Cesk Freixas, Josep Romeu o tu mateix. Què diferencia a
Pau Alabajos de tots aquests músics que esmentàvem?
Si bé és cert que tots els autors que esmentes partim d’una tradició de
cançó denúncia que es va conrear durant el final del franquisme i la
transició, amb noms com Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet o Ovidi
Montllor, he de dir que la nostra proposta està molt definida pels
arranjaments clàssics de Laura Navarro, que és l’altre 50% d’aquest
projecte musical. Barregem, per tant, una tradició clàssica amb el
concepte de cançó com a vehicle d’idees i emocions, com una ferramenta
de la dissidència. Els instruments de corda com ara el violí, que tenen
una capacitat expressiva especial, ajuden a transmetre, amb tots els
ets i els uts, la intencionalitat dels textos que jo escric. Em
considere abans poeta, que no músic...
La
teva trajectòria és similar a la del cantautor Cesk Freixas, una
persona amb qui tens una vinculació professional i personal. L'escena
de la cançó de protesta s'ha de construir a partir dels lligams entre
les persones que la conformen?
Indubtablement. La
veritat és que és tot un privilegi poder compartir escenari i cartell
amb Cesk Freixas, que a banda de ser un artista al que admire molt,
també és amic meu i compartim una visió del país, veiem les coses d’una
manera molt semblant. Amb els altres artistes, si bé no tinc una
relació tan directa, hi ha molta cordialitat i ens ajudem en el que
podem. Com que el nostre objectiu és expressar unes idees i canviar el
món que ens envolta, en la mesura de les nostres possibilitats (per
descomptat!), i no busquem el negoci o fer diners, no existeix eixa
competitivitat que es dóna en altres mercats culturals... Intentem
treballar en xarxa i tenim un projecte de fer una associació que
aplegue tots els cantautors que ens expressem en català i que entenem
la música com una eina de transformació social...
Estàs preparant ja noves cançons per a un hipotètic tercer disc?
Sí, ja estem fent en directe una cançó inèdita dedicada a Guillem
Agulló, Carlos Palomino i tantes altres víctimes del feixisme. L’acabem
de traure del forn, com aquell que diu, encara no té ni títol, però ja
l’hem inclòs al repertori. Quan tinc un moment lliure, que no és amb
molta freqüència, em pose a tocar i a escriure i ja tenim algunes
cançons del tercer disc mig perfilades... Però no desvetllarem més
secrets!
En quina zona dels Països Catalans té més acceptació la teva música?
Doncs la veritat és que hauria de dir que en totes per igual. Potser al
País Valencià tenim una acceptació més gran, tenint en compte la nostra
procedència i que moltes de les cançons que interpretem parlen de la
situació política concreta del País Valencià, que és la que millor
conec, de primera mà. Però al Principat, a les Illes i a Catalunya
Nord, sempre que hi actuem ens sentim com a casa, els espectadors ens
transmeten la seua escalfor i no notem la diferència...
Creus que el fet de ser del País Valencià i d'ideologia independentista
t'atorga alguna mena d'avantatge, a nivell d'imatge, si tenim en compte
que el País Valencià és una zona més espinosa per a la pràctica de la
música en català? La gent potser valora més aquesta actitud de
rebel·lia.
Ací tot es fa des de les trinxeres, però
no hem de traure les coses de mare. El fet que tinguem les institucions
en contra fa que els músics valencians prenguem consciència i treballem
conjuntament, units, i que aguditzem l’enginy per plantar cara a eixe
hàndicap que és la marginació del govern valencià. No sé quina imatge
dec projectar cap a l’exterior, però no crec que hi haja molta
diferència entre la rebel·lia d’un mallorquí, d’un barceloní o d’un
torrentí. Rebel és qui s’enfronta als seus propis dimonis, vinguen d’on
vinguen...
Cantar en català és una decisió presa des de l'inconformisme?
Per a mi és un acte de naturalitat. Cante en català perquè pense en
català, somie en català, estime en català i no m’ho he plantejat mai
d’eixa manera, com un acte d’inconformisme. És cert que cantar en
català significa dir adéu a certes plataformes de promoció cultural,
però com et deia abans, la nostra voluntat no és el negoci o fer diners
i no adaptem la nostra proposta a les necessitats del mercat, sinó que
construïm un projecte musical adaptat a les nostres pròpies necessitats
i si funciona en el mercat bé, i si no també. En eixe sentit, ens
sentim molt còmodes, perquè la tria artística depén exclusivament del
nostre criteri.
Hauria sigut més fàcil, per a la teva carrera musical, fer-ho en castellà?
Paradoxalment, pense que no. Almenys des del País Valencià. Has de
tindre en compte que Madrid i Barcelona són els dos focus d’indústria
cultural més importants de l’estat. És on es troben la major part de
sales de concerts, revistes musicals, televisions i ràdios. En canvi,
València és una ciutat que manca de totes eixes infraestructures,
podríem dir que és un desert cultural, molt en la línia de les
polítiques culturals del PP, que governa des de fa més de 12 anys. Si
no fóra pels col·lectius de base, els ateneus populars i les
associacions cíviques, no tindríem pràcticament concerts: són la nostra
Generalitat Valenciana Alternativa, la nostra Conselleria de Cultura en
l’exili interior. Per això dic que cantar en castellà o en anglès des
de València significa que, o te’n vas a Madrid o a Barcelona, o has
d’arrossegar-te per la precarietat dels pubs i sales de concerts, mal
pagats i amb unes condicions lamentables. Nosaltres, els que cantem en
català, tenim a Escola Valenciana, tenim als Casals Jaume I, tenim als
col·lectius de base de comarques. Els que canten en anglès, castellà o
francès no disposen d’eixe recolzament!
Actualment, ostentes el càrrec de secretari del Col·lectiu Ovidi
Montllor de músics i cantants en valencià. Tota la música en valencià
que s'ha fet darrerament ha begut de la influència de l'Ovidi?
L’Ovidi sempre serà un referent per a nosaltres. L’hem agafat com a
bandera perquè la seua història és molt il·lustrativa: quan interessava
utilitzar-lo com a arma llancívola contra les despulles del règim
franquista i la dreta rància, els socialistes van donar-li tot el seu
suport, però quan aquestos arribaren al poder, ja no els interessava
una mosca collonera, un artista que fiscalitzara la seua labora
governamental, i aleshores apostaren per una cultura buida, sense
continguts, sense idees, que idiotitzara la població. Mentrestant,
aquells artistes que es van deixar la pell en cada aplec, en cada
recital, passaren a l’underground més absolut. L’Ovidi ens recorda que
la censura és alguna cosa més que un senyor amb trage i corbata
retallant textos en la foscor d’un despatx durant els anys 60: aquells
que es fan dir demòcrates també saben jugar a amagar idees perilloses...
En quina direcció treballa el Col·lectiu Ovidi?
El Col·lectiu Ovidi Montllor és una associació que va nàixer l'any 2004
amb l'objectiu de donar-li a la música en valencià la dignitat i la
projecció que es mereix: d'una banda, això significa exigir a les
institucions públiques i als mitjans de comunicació que ens presten
l'atenció que ens mereixem, fent pedagogia i tombant prejudicis,
travessant fronteres; d'una altra banda, el COM tracta també de
cohesionar internament el sector dels músics i cantants que ens
expressem en català, tot fomentant el treball en xarxa i les relacions
fluïdes entre els professionals d'aquesta plataforma. Moltes coses han
canviat des d'aquell primer tancament en el Palau de la Música de
València el 2 de març de 2005, estem més units, més coordinats i anem a
per totes!
Ara et volem sotmetre al particular tercer grau d'SMS25:
Una ciutat València
Un país El nostre
Un lloc on no hagis estat i que t'agradaria visitar Palestina, aquest estiu tindrem oportunitat de fer-ho
Un artista o grup de música Ovidi Montllor
Una lletra d'una cançó M’aclame a tu (Ovidi Montllor)
On vas quan surts de festa? A centres autogestionats, ateneus populars i altres locals associatius
I què acostumes a beure? Sense mistela no hi ha revolució
El lloc més estrany on t'ho hagis muntat mai En un provador d’una botiga de roba
Una ambició Que la democràcia deixe de ser només una paraula gran i es convertisca en una realitat, amb cara i ulls.
Què li demanaries al president de la Generalitat valenciana?
Que deixe d’emprenyar amb el tema de la llengua i comence a promoure-la
i a normalitzar-la, que és el que de veritat necessita la nostra
cultura: compromís i dedicació.
Una altra vegada he mort en la ficció... En aquesta ocasió els encarregats d'enviar-me a l'altre barri han sigut els rapers Company Psyko, que encarnen una perillosa banda de mafiosos en el darrer videoclip de Rapsodes (Rap&Soda a mitjanit), un autèntic homenatge al cine negre insipirat en películes com The Godfather, Gilda, Bonnie & Clide, Once Upon a Time in America, Cayo
Largo, o Cabaret. Aquest vídeo, dirigit per Tubal Perales i Manel Alcaide, està
ambientat en els anys 20, i conta una història d’amor i desamor on
es mesclen la mafia, la diva, els galans, les metralletes, els cotxes
d’època, i els ballarins, en el club de jazz amb més estil des de
“Cotton Club”... La veritat és que ens ho vam passar molt bé gravant-lo i el resultat és espectacular! L'estètica està molt aconseguida i l'acabat és molt professional. Venim coincidint amb la gent de Rapsodes des d'una de les mobilitzacions que va fer el Col·lectiu Ovidi Montllor l'any 2007: es van clavar el públic en la butxaca, no teníem cap antecedent de rap o hip-hop en valencià i aquests xicots del Camp de Túria ho fan molt i molt bé. Si no heu tingut oportunitat encara, no podeu deixar d'escoltar el seu disc Contes per versos, altament recomanable! Tot i que no em deuen tindre en massa estima, ja que m'han fet morir acribillat per uns gàngsters en un carrer fosc...
dissabte, 6 de juny de 2009 - Casal Popular de Castelló
Avui actuem al Casal Popular de Castelló, una altra vegada. Tinguérem l'oportunitat de fer-ho el passat 11 d'abril en una jornada d'homenatge a Guillem Agulló, en la commemoració dels 16 anys de la seua mort. Aquesta nit, però, compartirem l'escenari amb el nostre amic Cesk Freixas, presentant el nostre espectacle conjunt Venim del nord, venim del sud. La idea era fer el concert al carrer, a l'aire lliure, però a última hora l'Ajuntament de Castelló ha denegat els permisos i s'ha hagut de montar en l'interior del local. La gent d'Endavant ha organitzat un sopar popular previ a l'actuació, on la conversa estrella són les eleccions europees. Cal recordar que avui és la jornada de reflexió i se suposa que no podem sol·licitar el vot per cap partit, tot i que està clar que la llei electoral es vulnera sistemàticament, com podeu comprovar en aquest vídeo de la cadena de televisió CNN+, que fa un atac frontal contra la candidatura d'Iniciativa Internacionalista en la mateixa jornada electoral. El concert comença tard, respecte a l'hora que estava anunciada. Moltíssima gent s'ha acostat al Casal Popular per veure l'actuació. Cesk obri el foc amb diverses cançons dels seus treballs d'estudi i interpreta alguna cançó inèdita que té molt bona traça, ja tenim ganes de material nou! En acabant, Laura i jo provem els instruments abans de començar. Tot sona correctament, estem molt còmodes i l'escalfor de la gent ens ajuda a concentrar-nos en la interpretació. Se'ns tira el tems damunt: ens hem passat de l'hora raonable de tancament, de manera que convidem a Cesk a compartir el micròfon i fem una versió d'Al Vent a dues veus i també de Tinc una mania inconfessable, que ens traiem de la mànega: ni tan sols l'hem assajat durant la prova de so. Després de xarrar amb alguns espectadors, ens posem a arreplegar tot el material. Ens acomiadem de Pasqual, Annabel, Andreu i tota la gent d'Endavant que han fet possible aquest concert, agraint-los la seua implicació, i encara ens queda temps per seure en una terrasseta a fer un beure en família abans d'agafar la carretera de tornada cap a València!
divendres, 5 de juny de 2009 - Fira Alternativa de València
Concert díficil, el d'avui. De vegades, hi ha factors incontrolables que fan d'una actuació aparentment senzilla i quotidiana com la d'aquesta vesprada un autèntic repte. Feia molt de temps que no ens exposàvem a l'arbitrarietat de tocar en el carrer i ja no estem acostumats a trobar-nos amb certes situacions: el concert està previst que comence a les sis de la vesprada. De bon matí ha començat plovent, però al migdia l'oratge s'ha apanyat i ara fa un sol que bada les pedres. De fet, l'organització ha posat uns envelats damunt de l'escenari perquè no acabem rojos com una tomata. El problema és que no hi ha parasols per al públic i els espectadors se situen als laterals del cadafal, lluny del nostre camp de visió, on hi ha una certa ombra. És molt estrany mirar cap a endavant i no veure les cares de la gent: no tens la referència de si les cançons que estàs interpretant arriben a trasmetre o no. A poc a poc, el sol va amagant-se darrere dels edificis de l'Albereda i els espectadors van situant-se a prop de l'escenari. Pareix que tot va normalitzant-se, però aleshores apareix un espontani amb una flauta i amb unes cerveses de més, que decideix unilateralment afegir-se a l'espectacle. Es dedica a tocar el seu instrument amb totes les forces que li permeten els pulmons, de tal manera que se'ns fa impossible concentrar-nos en el que estem fent. Toca molt fort i les notes estan fora del to. Li demanem que s'espere a la mitja part per reprendre la seua actuació, però no es dóna per al·ludit i segueix tocant la flauta sense immutar-se. La gent del públic li diu que deixe d'emprenyar subtilment, però sense insistir massa: amb l'estat d'embriaguesa d'aquest home, no se sap molt bé com pot reaccionar... Fins i tot Laura, que molt poques vegades parla durant els directes, aquesta vegada s'atura en meitat del Cant dels Ocells i li fa una recriminació! Però bé, no tot és negatiu. Volem felicitar a la gent de l'organització que, any rere any, coordinen aquesta Fira Alternativa de València que tant de treball porta al darrere i els volem agrair que hagen comptat amb nosaltres una vegada més: l'any passat es va ajornar l'actuació per pluja i, si bé no hem gaudit especialment del recital d'enguany, estem molt contents d'haver pogut contribuir-hi amb el nostre granet d'arena musical.
Quan un estat que s’autoafirma democràtic, entre cometes, cursiva, negreta i subratllat, aprova en Madrid una Llei de Partits que segresta del joc polític una part substancial de la població basca. Quan a Euskal Herria pacten els dos partits majoritaris d’àmbit espanyol, Partit Popular i Partit Socialista, en un colp d’estat innocu, sense la necessitat que l’exèrcit prenga els carrers, mentre que en el congrés dels diputats els líders de PP i PSOE es diuen del mal que han de morir, com una mena de ballet assajat, amb el guió escrit paraula per paraula. Quan només al País Valencià l’any 2008 van comptabilitzar-se 600 agressions de caràcter feixista, segons recull l’informe Raxen, i des de les institucions es fa la vista grossa i no es decideix encetar un procés d’il·legalització d’aquells partits amb una clara inspiració xenòfoba i postfranquista que impulsen aquesta mena d’agressions. Quan, en definitiva, existeixen dues vares de mesurar, no podem pensar una altra cosa que el govern espanyol utilitza la justícia com un instrument d’uniformització de l’Estat, com una ferramenta de cohesió territorial, seguint els paràmetres d’aquelles premises del Règim que deien “España una y no cincuenta y una” o “Antes una España roja que una España rota”.
Quan una crisi econòmica es converteix en un parany, en una excusa perquè les grans multinacionals puguen esprémer, sense compassió, els treballadors i les treballadores. Quan se socialitzen les pèrdues, però es privatitzen els guanys. Quan els líders polítics de tot el món parlen de refundar el capitalisme, mentre la piràmide social cada vegada esdevé menys equilibrada: els rics són cada volta més rics i els pobres són cada volta més pobres. Quan els governs de tot arreu es veuen legitimats per a posar en pràctica mesures segregacionistes, que situen la immigració com una classe de tercera i fomenten la intolerància i l’apartheid. Quan els postulats de Milton Fridman i els neoconservadors arriben finalment al col·lapse i s’han de tombar les estructures i les conjuntures, arrancar d’arrel les injustícies socials i repartir el món d’una manera més ponderada i menys egoista, els projectes d’autogestió econòmica, socialistes i internacionalistes, que parlen d’un món global compartit amb trellat i amb cor, són els que de veritat hissen la bandera de la democràcia.
Perquè la llibertat d’expressió ens empara i volem dir la nostra, ara i avui. Perquè el capitalisme és un càncer que hem d’eradicar. Perquè no és ni ètic ni moral explotar els treballadors en nom d’una crisi de la qual són responsables la classe política i les grans corporacions multinacionals. Perquè la justícia social garanteix la igualtat entre homes i dones. Perquè totes i tots som iguals davant la llei, independentment del nostre lloc de procedència. Perquè la nostra llengua i la nostra cultura són un patrimoni insubstituïble, que estem decidits a protegir i promoure. Perquè ens declarem pacifistes, ecologistes i lliurepensadors. Perquè ens solidaritzem amb les lluites per l’alliberament nacional d’altres pobles d’arreu d’Europa i del món, amb els quals compartim horitzons i utopies. Perquè el dret a l’autodeterminació no es demana: s’exerceix.
dissabte, 30 de maig de 2009 - Centre Social Terra
Aquest 30 de maig és un dia intens per a nosaltres, en primer lloc perquè coincideix amb l'aniversari de Laura (felicitats!), i en segon lloc perquè de matí fem acte de presència en una manifestació contra el maltracte animal organitzada per diverses entitats. Al remat, no hem pogut connectar els instruments a l'equip de so i Laura ha interpretat el cant dels ocells per a tots els presents a través de la megafonia, abans que començara la marxa. De vesprada, al Centre Social Terra hi havia una taula redona i la presentació de les candidatures anticapitalistes i internacionalistes a les eleccions al Parlament Europeu. Han participat en el debat Esther Vivas
(periodista, activista dels moviments socials de Barcelona i cap de
llista per Esquerra Anticapitalista), Pau Soler (Premi al millor
Documental del Festival de Cinema per la Integració de València),
Domingo Villa
(treballador de Ford i candidat Esquerra Anticapitalista), Francisco
González
(treballador de la Ford i membre del comité d'empresa pel STM-IV),
Gonçal Bravo
(coordinador general del sindicat Coordinadora Obrera Sindical) i Luis Ocampo (portaveu general i
membre de la candidatura d'Iniciativa Internacionalista). Moltíssima gent s'ha acostat fins a Benimaclet per presenciar aquesta taula redona, que ha resultat bastant enriquidora: s'ha parlat d'esperança, d'alternatives, d'inicitives i de posar les mans en farina. Com ens podem enfrontar a una crisi-parany on, a pesar dels guanys multimilionaris de les grans multinacionals, encara són capaces de despatxar i explotar tantíssims treballadors i treballadores? L'interrogant queda en l'aire. A continuació, se serveix un sopar popular i, tot seguit, fem un recital per cloure l'acte. Hem estrenat una guitarra nova i una cançó que he escrit recentment, dedicada a Guillem Agulló, Carlos Palomino i a totes les víctimes del feixisme. Una hora i quart de concert, amb molt bona sintonia amb el públic. Abans d'acomiadar-nos de l'escenari, els dediquem als companys del Terra una versió d'Al Vent, per la seua tasca encomiable a favor de la construcció nacional i de la defensa de la llengua, la cultura i el territori. Ens han tractat, com sempre, la mar de bé i ens n'anem a casa molt satisfets!
Enguany actuem una altra vegada a l'Acampallengua, que aquesta edició tindrà lloc a Sa Pobla. Malauradament, Laura no ha pogut acompanyar-me perquè tenia un compromís a València, tocava en una sarsuela i no podia compaginar les dues actuacions. A les 12 del migdia ens acostem cap a la plaça principal del municipi i ens trobem amb una batucada i amb bona cosa de gent amb samarretes de color carabassa: és l'uniforme oficial de l'Acampallengua 2009. Fa una calor insuportable, els termòmetres de les farmàcies marquen 37-38 graus: es veu que hi ha una onada de calor que prové de l'Àfrica i sembla com si estiguérem en ple mes d'agost! Després d'una entrevista i dues cançons a Ona Mallorca i Som i Serem Ràdio, ens acostem cap a Sa Congregació, que és el centre cultural on tindrà lloc la mostra de cançó d'autor amb Marcel Cranc, Oliva Trencada i uns servidors. Allà ens trobem amb Jordi i Joan, de Racocatalà, que estan tirant una maneta amb el tema de les proves de so (arrimant el muscle, com sempre!), fins i tot ajuden a pujar a l'escenari un piano de paret perquè Marcel Cranc i Oliva Trencada puguen utilitzar-lo durant els seus respectius recitals... A les quatre i mitja passades em toca a mi obrir el foc: sempre em trobe estrany quan no tinc el suport moral i musical de Laura, però me'n surt prou bé. A la gent li agrada, fins i tot demanen un bis ja fora de temps, acabem amb Pamflet, que és una cançó que fem molt poques vegades en directe... Mentrestant, a la Plaça principal del poble hi ha actuacions de rock amb grups novells i els voluntaris comencen a preparar el sopar. Malauradament, no podem veure l'actuació de Belda i el conjunt Badabadoc perquè hem quedat a sopar a Inca amb uns amics. La veritat és que el programa de l'Acampallengua és ben complet: moltíssimes actuacions de música en directe i tallers i activitats de tota mena. Els Joves de Mallorca per la Llengua, amb Sedano i companyia, s'ho curren a base de bé! Per això hem de lamentar-nos pels pals a les rodes com el de l'incident que la Guàrdia Civil va protagonitzar, presentant-se en el concert amb una prepotència desmesurada que acabà amb la detenció de Tomeu Martí, responsable de seguretat del festival on actuaven Anegats, Barrumbada, La Gossa Sorda, La Troba Kung-fu i Lax'n'busto. Si voleu saber més sobre aquest incident podeu llegir ací el comunicat de Joves de Mallorca per la Llengua, on està explicat tot paraula per paraula. Diumenge aprofitem per visitar Sóller, Deià i Valldemossa en companyia de Pep i la gent d'Inca, que ens fan meravellosament d'amfitrions, com sempre. A les nou passades agafem l'avió de tornada cap a València, coincidim amb els amics de Rapsodes, que han actuat a migdia, amb Ensaladilla So Insistent, Glosadors i At-versaris. Mallorca ens agrada molt, sempre tornem a casa encisats!
Aquest cap de setmana actuem a l'Acampallengua 2009, un festival que organitza any rere any Joves de Mallorca per la Llengua. Aquesta edició tindrà lloc a Sa Pobla i actuaran, entre d'altres, Marcel Cranc i Oliva Trencada (amb qui compartirem escenari en la mostra de cantautors, dissabte 23 de maig a partir de les 16h); Carles Belda, Lax'n'busto, Barrumbada, Anegats, La Troba Kung-fu i la facció valenciana, La Gossa Sorda i Rapsodes! També hi haurà xeremiers, correfocs i una infinitat de tallers i activitats culturals centrades en la difusió de la llengua i la cultura catalanes. No us ho podeu perdre!
La llàstima és que finalment no podrem col·laborar amb el nostre granet d'arena en l'acte de suport a Jona, que tindrà lloc el mateix dissabte 23 de maig a La Casa Groga (Espai Jove de l'Eixample) a Barcelona i que comptarà amb desenes d'artistes, músics, escriptors i gent d'altres disciplines culturals dels Països Catalans que se solidaritzaran públicament amb aquest jove, que s'enfronta a una possible condemna de presó per participar en una protesta contra l'especulació urbanística i per l'habitatge digne!
dissabte, 16 de maig de 2009 - Centre Cultural Ovidi Montllor
Després de dinar quedem amb Cesk Freixas a l'estació de Torrent Avinguda: a les 18:30 tenim una actuació conjunta al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi i farem el desplaçament en un sol cotxe. Per a nosaltres es tracta d'un concert especial: en novembre de l'any passat vam haver d'ajornar un recital en aquesta mateixa ciutat per problemes a la gola, un festival anomenat Tirant de Cançó, amb un cartell d'allò més engrescador: Miquel Gil, Feliu Ventura, VerdCel, Arthur Caravan i uns servidors. Ens va resultar molt frustrant haver de telefonar als organitzadors i excusar la nostra presència. Primer de tot, pels esforços que Sandra i companyia van invertir en aquella iniciativa i, en segon lloc, per haver de renunciar a compartir escenari amb uns artistes als quals admirem tant, però la salut és la salut! Arribem passades les 18:30, una miqueta retardats. Ens esperen al Casal Carles Llinares (Batà), que avui ens farà de tècnic de so, i Víctor Nin (guitarrista acompanyant de Cesk), que s'ha desplaçat directament des del Penedés. Les proves tampoc no resulten excessivament complicades, Carles de seguida va per feina i en poc de temps la cosa comença a rutllar. A les vuit de la vesprada el Casal està ple de gom a gom, hi ha espectadors a les cadires que enfronten l'escenari i també asseguts a terra, en els laterals, junt a la barra. Dóna gust veure tanta gent, però també imposa una miqueta. Comencem nosaltres. No acabem d'estar còmodes del tot a l'escenari fins a passat el primer terç d'actuació, però després anem afiançant-nos. Després d'acabar Futur en venda de manera abrupta (trenquem una corda a meitat de la cançó!), li toca el torn a Cesk Freixas ia Víctor Nin, que fan un concert brillantíssim. Han anat canviant algunes coses de l'espectacle, han reinventat algunes cançons, preparat algunes versions noves (com ara Debo partirme en dos, de Silvio Rodríguez), avançat algunes cançons del pròxim disc, etcètera. Un gran recital, en definitiva. Com a cloenda, fem Dies i nits de guerra i d'amor i Contra el ciment a dues veus, entre acudits i bromes. Després de xarrar amb la gent del públic i dedicar alguns discos, arrepleguem tot el material i marxem cap a L'Hivernacle, on sopem tots junts. Allà a les dues de la matinada carreguem el cotxe i emprenem el viatge de tornada. Abans, ens acomiadem de Cesk i Víctor (no tardarem a coincidir, el dia 6 de juny a Castelló de la Plana, sense anar més lluny), els donem les gràcies a Sandra, Pau, Carles i companyia, que han tornat a fer-nos sentir com a casa i s'han portat molt bé amb nosaltres, cuidant fins a l'últim detall. Sempre que passem per Alcoi ens n'anem amb un somriure de satisfacció.
Quan les institucions judicials d'un Estat s'utilitzen com una ferramenta política resulta irònic parlar de democràcia. Quan s'il·legalitza un partit polític a la lleugera, deixant fora del tauler de joc les minories dissidents que no els interessen, la credibilitat del sistema cau a trossos. Quan qualsevol iniciativa que posa en dubte la legitimitat de l'Estat és automàticament titllada de terrorisme, ens ve a la memòria aquella premissa antiga de "que vienen los rojos" que tants bons resultats va donar durant el franquisme per tal d'atemorir la població, per clavar-li la por en el cos: qui és llavors el terrorista? Quan ja no és indispensable el paper d'un exèrcit per a fer un colp d'estat, sinó un grapat de jutges fidels al seu amo i uns mitjans de comunicació dissenyats a mida, hem de parlar de repressió 2.0. Quan qualsevol alternativa a l'status quo és impugnada per pertànyer a l'entorn d'ETA, simplement perquè sí, comences a plantejar-te si la seua "croada contra el terror" és una causa o una excusa. És aquesta la seua democràcia?
Acaba de publicar-se un disc recopilatori que porta per títol "Ja arriba el tren republicà" amb motiu d'una manifestació que demà dissabte tindrà lloc a Castelló. El títol fa referència a un tren que recorrerà el País Valencià des d'Oriola fins a la capital de la Plana, i que arreplegarà totes aquelles persones que desitgen manifestar-se per la III República. En el CD participen artistes com Raimon,Toti Soler, Rapsodes, VerdCel, Meritxell Gené, Cesk Freixas, 121dB, Feliu Ventura, Clara Andrés, Nèstor Mont, Biel Majoral, Arthur Caravan, Orxata sound system, Òscar Briz i Sva-ters. Nosaltres hem inclós un dels talls del nostre darrer treball, un poema que es diu Comptat i debatut (podeu escoltar-lo si feu clic ací baix):
Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta / país de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires / país que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita / país que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat / país de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya / país de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica / país de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera / país amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari / país de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe / país de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació / país anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai / país de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.
Rellegint-ho amb una miqueta de perspectiva, crec que em faltarien un parell de versos que digueren alguna cosa pareguda a "País de governants corruptes vestits de diumenge, amb l'irònic títol de Molt Honorable..."
dijous, 7 de maig de 2009 - Auditori Montaner (Col·legi Major Lluís Vives)
A les cinc de la vesprada hem quedat a la porta del Col·legi Major Lluís Vives amb Celia, Cristina i Mireia. Avui actuem en l'Auditori Montaner dins del Circuit de Música en Valencià So de sons amb el quartet de corda. Teníem moltes ganes de fer aquest concert, perquè no solem tindre massa oportunitats de portar aquesta formació als escenaris i perquè la sala en qüestió sempre ens ha semblat un lloc immillorable per desenvolupar aquesta mena d'espectacles: es tracta d'una antiga capella reconvertida, amb no més de cent butaques per als espectadors, de manera que l'acústica i la intimitat amb el públic estan garantides! A més a més, Shipley, el tècnic titular de la sala, es coneix l'hàbitat com el palmell de la mà i ens ajudarà a trobar-nos el més còmodes possible. Fem les proves i ens adonem que els monitors quasi estan apagats, perquè ens escoltem molt bé sense necessitat d'amplificar-nos per dins. A les set i deu encetem el recital Laura i jo, en format duet, amb tres cançons, Contra el ciment, València, 9 d'Octubre i Tinc una mania inconfessable i després ja entra la resta del quartet per a afrontar la recta final del repertori. Avui estem molt a gust a l'escenari, m'imagine que també deu ser qüestió que, a poc a poc, anem cohesionant-nos, a base de fer concerts, assajos i gravacions (hem enregistrat recentment una versió d'Al Vent per a un disc de tribut a Raimon que tenim moltes ganes de mostrar-vos). Després del concert, xarrem amb alguns dels espectadors que s'han arrimat a comprar un exemplar de Teoria del Caos, i em sorprén molt el comentari d'un xic, Blai Signes, que em conta que acaba de recuperar-se d'una leucèmia i que tenia moltes ganes de vindre a veure'ns cantar perquè algunes de les nostres cançons l'havien acompanyat durant el llarg i dur procés hospitalari. Crec que és una de les coses que més il·lusió li pot fer a un músic, que la seua obra siga capaç de transmetre unes gotes d'esperança!
Si feu clic en vull llegir la resta de l'article, podreu gaudir d'un relat que va escriure el propi Blai i amb el qual va guanyar un concurs de narrativa breu per a pacients hospitalaris. Tota una mostra de coratge, sí senyor!
dimarts, 29 d'abril de 2009 - Cafeteria d'Història (Plaça Joan Reglà)
A la una he quedat amb Cesk Freixas a l'Estació del Nord. Avui tindrem l'oportunitat de realitzar l'espectacle conjunt "Venim del nord, venim del sud" en la Universitat de València, aprofitant que els companys del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ens han convidat a participar en un acte d'homenatge a l'historiador Joan Reglà i en contra del Pla de Bolonya. Dinem junts a la cantina d'Infermeria i ens posem al dia. La veritat és que no se'ns pot deixar sols, perquè de seguida se'ns acudeixen infinitat de projectes i iniciatives, com si no tinguérem feina suficient! Ja us anirem informant a mesura que anem formalitzant totes aquestes idees. A les quatre de la vesprada ens passem per la facultat de filologia, on els estudiants de comunicació han organitzat unes jornades de contrainformació. Avui Josep Vicent Frechina fa una xarrada que porta per títol "la música en valencià a la recerca de públic" i que dóna una visió a bastament argumentada sobre el moment dolç que viu actualment la música en català a casa nostra, sense caure en l'autocomplaença: fent referència a la manca de suport institucional i remarcant la necessitat d'una sonsolidació a nivell de públic i d'indústria. Jo em vaig assabentar d'aquestes jornades perquè Carles Soler (Orxata Sound System) va fer el dia anterior una xarrada sobre cultura lliure ben interessant, i la veritat és que totes les conferències i taules redones tenen molt bona traça. A les cinc de la vesprada marxem cap a la cafeteria d'Història, on la gent del sindicat ja tenen mig embastat l'equip de so i l'escenari. Josep Alemany (Naia) ens tira una maneta i mitja per a fer les proves de so i ens ajuda a solucionar un problema que ens ha sorgit amb un cable i que fa que l'hora oficial del concert es retarde una miqueta. Comencem el concert quasi 45 minuts més tard del previst. Hi ha moltíssima gent congregada al voltant de l'escenari. L'encarregat d'encetar l'espectacle és Cesk, que avui no ha pogut vindre acompanyat de Víctor Nin, però així i tot, la seua intervenció té bona cosa de força i compromís. Després, ens arriba el torn a Laura (que està amagada darrere del pilar de la fotografia) i a mi. Durant tot l'acte són nombroses les referències crítiques cap al nou Espai Europeu d'Educació Superior: el retall d'assignatures d'història del País Valencià, la desaparició de l'especialitat de Filologia Catalana, la porta oberta a la corporativització i els interessos privats i un llarg etcètera de greuges que ens congreguen aquesta vesprada ací. Acabem el concert interpretant junts una cançó de Cesk, Dies i nits d'amor i de guerra; una meua, Contra el ciment; i una versió lliure d'Al Vent de Raimon, que ens serveix de cloenda. S'ha fet de nit i hem d'arreplegar a corre-cuita perquè estan a punt de tancar la facultat. Ens acomiadem de la gent del SEPC, els donem les gràcies i marxem satisfets i encoratjats.
diumenge, 26 d'abril de 2009 - Casal Jaume I de l'Horta Sud
A les cinc de la vesprada ens dirigim cap al Casal Jaume I de l'Horta Sud. Allà hem quedat amb la gent de Salvem Catarroja, que avui han convocat una concentració a les portes del consistori municipal i una sèrie d'actes culturals en protesta pel projecte urbanístic del Nou Mil·leni, que amenaça de triplicar la població de Catarroja i acabar amb bona part de l'horta que encara sobreviu a la pressió del ciment. Els responsables de l'Ajuntament han posat moltíssims obstacles i complicacions a l'organització i fins i tot han arribat a les amenaces i a les intimidacions perquè aquesta protesta cívica no es portara a terme, però finalment s'ha pogut fer, gràcies a la insistència i a la fermesa de la plataforma. La veritat és que l'oratge no acompanya gens en absolut, ja que durant la concentració cau una tronada de por. Els actes continuen en l'interior del Casal Jaume I: hi ha una performance a càrrec d'estudiants de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València, un actuació de Tati i Joan Esgarramantes (aquest últim el coneixíem en la seua faceta de Maedéu) i el nostre concert. Encetem l'actuació amb el text que llegírem ahir a la concentració de Torrent amb motiu del 25 d'Abril i fem al voltant d'una mitja hora de recital, per cloure l'acte.
Abans de publicar aquesta crònica m'he assabentat per la premsa que el Tribunal Superior de Justícia ha suspés cautelarment el projecte per marca de garanties d'abastiment d'aigua. Una molt bona notícia que podeu llegir en els enllaços següents! Levante EMV El País Las Provincias El Mundo
Avui he visitat els estudis de Ràdio l'Om de Picassent, després que el GPS em jugara una mala passada: no és el mateix el carrer nou (9) que el carrer nou (antònim de vell), amb la consegüent mitja hora de retard! Hem estat xarrant una miqueta amb Josep Morera, del programa Acords de Mitjanit, un espai radiofònic que tracta de donar veu als artistes valencians i que forma part dels continguts de la Xarxa d'Emissores Públiques Valencianes. També hem saludat a Sònia Rubio, antiga col·laboradora de la mateixa ràdio! Podeu escoltar l'entrevista i un parell de temes en directe, Línia 1 i Contra el ciment, en l'enllaç que teniu més avall.
Avui es compleixen 302 anys de la Batalla d'Almansa. De matí, l'Esquerra Indepedentista ha organitzat un acte a Torrent (manifestació per l'Avinguda País Valencià fins a l'esplanada que hi ha al costat de l'Hort de Trénor, on estan previstos els parlaments polítics; i una ofrena floral al monument dels llauradors valencians). A mi em tocar intervindre en qualitat de representant del Col·lectiu Safranar (ací podeu llegir un text que parla sobre la depredació urbanística a Torrent, en particular, i a la comarca de l'Horta, en general). Dine a casa i de vesprada marxe cap a la manifestació convocada als carrers de València. Molta gent i bona cosa de somnis compartits. No em puc quedar fins al final, perquè a les vuit de la vesprada se suposa que he d'estar a Otos; Laura i Víctor acudeixen pel seu compte. Ca les Senyoretes és un híbrid entre casa rural i espai cultural (un antic bordell reconvertit), regentat per l'escriptor Joan Olivares i la seua família, que han organitzat una jornada sobre el 25 d'Abril, amb una xarrada del periodista Emili Piera, una visita a la Pedra de Basset (un rellotge de sol que només marca la data fatídica d'avui), un sopar i el nostre concert, com a cloenda. Arribem a mitja conferència, però assistim als millors moments, que són les interpel·lacions del públic, que afavoreixen un debat ben enriquidor. Poc després, la gent comença a desfilar cap al restaurant per poder gaudir de l'exquisit àpat que ens tenen preparat. Un menú amb plats gens grandiloqüents, però ben cuinats i amb molt bon gust. A propòsit, les costelles a la mel, molt recomanables! En havent sopat, ens dirigim a un salonet molt acollidor on se solen celebrar les diferents activitats culturals. Entre el públic, molts amics i vells coneguts: Francesc, Mercè, Toni i Beatriu, a qui vam tindre el plaer de conéixer la passada fira del llibre i amb els quals vam fer molt bona lliga; Àngel Canet, company blocaire de Vilaweb; Jordi Albinyana, parella de fet de Toni de l'Hostal i autor de la pintura que tenim a l'esquena en el vídeo que il·lustra aquesta crònica... Fem tot el nostre repertori de dalt a baix, però en la darrera cançó, se'm trenquen dues cordes de la guitarra i ens veiem obligats a acabar abruptament. Ens quedem a fer un glopet amb bona companyia, però se'ns fan les quatre de la matinada amb una jam session improvisada amb Jordi Albinyana (que trau el banjo a passejar) i Carles Pastor, un cantautor a qui no coneixia, però a qui no perdré la pista. Demà serà un altre dia...
Avui s'acompleixen 3 anys de l'accident de metro que va tindre lloc a València i en el qual van perdre la vida 43 persones. El President Camps encara no ha rebut als familiars de les víctimes ni s'ha pronunciat públicament al respecte. La comissió d'investigació d'aquest accident va ser la més ràpida de la història de les Corts Valencianes: es va fer en estiu, de pressa i corrents, quan els mitjans de comunicació treballen a mig gas. A banda, es va dictaminar que la culpa fou del conductor del comvoi perquè, com que va morir en el mateix accident, no podia queixar-se, tot i els informes tècnics contraris a aquesta hipòtesi. Marisa Gràcia, presidenta de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana no ha presentat encara la seua dimissió.
Rebre un premi sempre fa il·lusió perquè és un reconeixement a la nostra tasca musical, es tracta d'un incentiu per tal de continuar treballant amb les mateixes ganes i la mateixa alegria. Però quan el reconeixement prové del públic resulta encara més encoratjador, perquè són directament els espectadors, persones amb noms i cognoms, els que ens transmeten la seua escalfor, des del pati de butaques dels teatres, des dels ateneus i casals populars, des d'internet (aquesta vegada la votació del Premi Muixeranga al millor disc del domini lingüístic de l'any 2008 per votació popular es feia a través de la xarxa social Facebook). Si d'alguna cosa podem estar orgullosos és d'haver fet una immensa colla d'amics i amigues al llarg d'aquestos anys, d'ençà que publicàrem el nostre primer disc l'any 2004. Tantíssims, que seria impossible posar-los en una llista, perquè de segur que ens oblidaríem d'algú i no seria just per la nostra banda. Però, senzillament, no podem oblidar que si avui estem ací, cantant i somiant quotidianament, és gràcies a tota la gent que ens escolta, que acudeix als nostres concerts, que ens segueix a través d'aquesta bitàcola, que compra els nostres discos o se'ls baixa d'internet. Sense vosaltres, açò no tendria cap trellat. Moltes, moltíssimes gràcies!
Després de superar
els problemes amb la veu que ens van obligar a ajornar una sèrie de
concerts en Alemanya durant el mes de gener, les dues pròximes setmanes tindrem l'oportunitat de reprendre el projecte. Tenim preparada
una gira de recitals per diversos centres culturals i universitats
alemanyes on compaginarem el nostre espectacle convencional amb
xarrades sobre cançó i sobre la situació social, política i cultural
dels Països Catalans. Ací teniu el calendari, per si us agafa a prop i us abelleix arrimar-vos!
dissabte, 6 de juny de 2009 - Casal Popular de Castelló
divendres, 5 de juny de 2009 - Fira Alternativa de València
Quan un estat que s’autoafirma democràtic, entre cometes, cursiva, negreta i subratllat, aprova en Madrid una Llei de Partits que segresta del joc polític una part substancial de la població basca. Quan a Euskal Herria pacten els dos partits majoritaris d’àmbit espanyol, Partit Popular i Partit Socialista, en un colp d’estat innocu, sense la necessitat que l’exèrcit prenga els carrers, mentre que en el congrés dels diputats els líders de PP i PSOE es diuen del mal que han de morir, com una mena de ballet assajat, amb el guió escrit paraula per paraula. Quan només al País Valencià l’any 2008 van comptabilitzar-se 600 agressions de caràcter feixista, segons recull l’informe Raxen, i des de les institucions es fa la vista grossa i no es decideix encetar un procés d’il·legalització d’aquells partits amb una clara inspiració xenòfoba i postfranquista que impulsen aquesta mena d’agressions. Quan, en definitiva, existeixen dues vares de mesurar, no podem pensar una altra cosa que el govern espanyol utilitza la justícia com un instrument d’uniformització de l’Estat, com una ferramenta de cohesió territorial, seguint els paràmetres d’aquelles premises del Règim que deien “España una y no cincuenta y una” o “Antes una España roja que una España rota”.
dissabte, 30 de maig de 2009 - Centre Social Terra
dissabte, 16 de maig de 2009 - Centre Cultural Ovidi Montllor
Quan les institucions judicials d'un Estat s'utilitzen com una ferramenta política resulta irònic parlar de democràcia. Quan s'il·legalitza un partit polític a la lleugera, deixant fora del tauler de joc les minories dissidents que no els interessen, la credibilitat del sistema cau a trossos. Quan qualsevol iniciativa que posa en dubte la legitimitat de l'Estat és automàticament titllada de terrorisme, ens ve a la memòria aquella premissa antiga de "que vienen los rojos" que tants bons resultats va donar durant el franquisme per tal d'atemorir la població, per clavar-li la por en el cos: qui és llavors el terrorista? Quan ja no és indispensable el paper d'un exèrcit per a fer un colp d'estat, sinó un grapat de jutges fidels al seu amo i uns mitjans de comunicació dissenyats a mida, hem de parlar de repressió 2.0. Quan qualsevol alternativa a l'status quo és impugnada per pertànyer a l'entorn d'ETA, simplement perquè sí, comences a plantejar-te si la seua "croada contra el terror" és una causa o una excusa. És aquesta la seua democràcia?
Acaba de publicar-se un disc recopilatori que porta per títol "Ja arriba el tren republicà" amb motiu d'una manifestació que demà dissabte tindrà lloc a Castelló. El títol fa referència a un tren que recorrerà el País Valencià des d'Oriola fins a la capital de la Plana, i que arreplegarà totes aquelles persones que desitgen manifestar-se per la III República. En el CD participen artistes com Raimon, Toti Soler, Rapsodes, VerdCel, Meritxell Gené, Cesk Freixas, 121dB, Feliu Ventura, Clara Andrés, Nèstor Mont, Biel Majoral, Arthur Caravan, Orxata sound system, Òscar Briz i Sva-ters. Nosaltres hem inclós un dels talls del nostre darrer treball, un poema que es diu Comptat i debatut (podeu escoltar-lo si feu clic ací baix):
dimarts, 29 d'abril de 2009 - Cafeteria d'Història (Plaça Joan Reglà)
diumenge, 26 d'abril de 2009 - Casal Jaume I de l'Horta Sud
