«Hi havia una vegada, en un país molt proper, una madrastra molt
dolenta i molt i molt lletja, però encara més presumida, que tenia moltes filles. La majoria d'elles eren filles seves
biològiques, però també en tenia algunes d'adoptades, i amb aquestes
era especialment cruel. Amb les seves filles naturals era una mare més
aviat descuidada, i tampoc se les estimava gaire, però amb les altres,
amb les recollides, que eren d'un altre país, a més de no estimar-les gens ni mica hi tenia un
tracte injust i discriminatori: les obligava a treballar per totes, en
tallers rònecs, amb poca llum i amb unes màquines antigues i
destarotades amb les quals sovint prenien mal, els hi donava una part
escarransida del sou que guanyaven, que els arribava just per malviure,
i a més, quan estaven totes les filles juntes, les de la casa i les adoptades, no permetia que aquestes parlessin entre
elles, i encara menys en la seva llengua materna, i les obligava a
parlar i a jugar en la "llengua comuna de la família", com en deia ella, perquè
se'n malfiava, i com que no s'havia molestat mai a aprendre la llengua
de les seves filles adoptives (que en realitat eren segrestades, encara
que això ja procurava que els veïns, que la tenien per una bona dona
malgrat el seu mal caràcter, no ho sabessin), temia que no tramessin la
fugida, i això no podia permetre-ho de cap manera, de por que tenia que
tot el poble s'adonés de quina mena de mala bruixa era en realitat,
però sobretot perquè ella i les seves filles es veurien obligades a
treballar, i com que no hi estaven acostumades, potser se'ls omplirien
les mans de butllofes, o pitjor, potser haurien de sortir al carrer a
demanar almoina, i com que eren molt orgulloses, la sola idea de
pensar-ho les posava malaltes. Per això, quan alguna de les noies
adoptades deixava anar la més mínima queixa, la seva mare i les seves
germanastres les feien callar a cor amb grans esgarips, les insultaven,
les escopien i les deixaven en un racó, castigades a pa i aigua, i
sempre les amenaçaven de tancar-les al quarto de les rates, on s'estarien fins
que vingués el Mestre (que es veia cada nit amb la mestressa d'amagatotis, encara que tothom ho sabia) amb el llibre de bona conducta constitucional a
renyar-les i a imposar-los unes severíssimes regles que haurien
d'observar rigorosament, fil per randa, fins que es tornessin unes
bones nenes... Però ve't aquí que les nenes segrestades, cansades de tant
treballar, de menjar poc i malament, i sobretot de la seva madrastra,
que ni les entenia ni tenia cap ganes de fer-ho, que no parava de
castigar-les i que no les deixava jugar mai en pau, cada dia
estaven més fartes de viure en aquella casa, i veient que s'anaven
aprimant cada dia que passava i que la pell els estava agafant un color de cera, malaltís,
mentre les seves germanes es tornaven grasses i galtavermelles, van
començar a pensar seriosament en la manera de fugir, ja fos per la
porta o bé per la finestra, i si no podien escapar-se, confiaven
almenys que la trencadissa dels vidres cridaria l'atenció de tot el
veïnat, i encara més perquè elles estaven decidides a cridar tan fort,
que se les sentís des de la casa de la vila, i que les autoritats,
davant d'aquell escàndol, les vindrien a rescatar. ....
I aquí hi haurà un gos, aquí hi haurà un gat, perquè aquest conte encara no s'ha acabat».
«"Algun cop m'han dit barretinaire, i què? Mostrar-nos vulnerables a aquest tipus d'atacs primaris ens fa vulnerables". Qui afirma això és el cap del departament d'Estudis Ibèrics i Llatinoamericans de la universitat nord-americana de Stanford. Joan Ramon Resina (Barcelona, 1956) va ser divendres [19.6.09] a la UdG per pronunciar la conferència L'angle mort de la memòria històrica: la repressió de Catalunya en l'imaginari històric espanyol, dins els seminaris de recerca de l'Institut Eiximenis. »En una exposició de dues hores, va anar molt més enllà d'aquest 'angle mort' i va demostrar que la distància (en aquest cas, geogràfica) respecte de l'objecte d'anàlisi (en aquest cas, Catalunya) permet oferir un enfocament deshinibit, lúcid i lliure sobre una realitat nacional, la catalana, sovint tenallada pel prejudici i l'acomplexament intel·lectual. »En la seva reflexió sobre la recuperació de la memòria històrica desmunta uns quants tòpics sobre la matèria. Un: la Guerra Civil s'ha volgut veure com l'avantsala del xoc mundial entre el feixisme i el comunisme, quan en realitat l'objectiu del cop d'estat era posar fi al problema catalán. "Si els nazis van iniciar un procés de germanització per mitjà d'una dessemitització, a Espanya es va a buscar una descatalanització de la política i la cultura espanyoles". Aquesta comparació, el professor de Stanford la va portar més enllà amb contundència: "En absència dels jueus, el paper de boc expiatori en la construcció del feixisme espanyol el fan els catalans". Una posició que no és exclusiva, segons sosté, de l'extrema dreta: "Entre dreta i esquerra a Espanya hi ha diferències sobre models de règim, no pas sobre l'anticatalanisme". Per demostrar que l'afirmació no és gratuïta va citar, entre altres, una anotació del diari personal de Manuel Azaña on escriu que l'única manera de controlar els catalans és bombardejar Barcelona cada cinquanta anys.
Aquest dilluns, penúltim dia hàbil (sigui dit sense ironia) del període per a la presentació de la declaració de renda, al programa Àgora del C33 es feien aquesta pregunta: "En temps de crisi, hem de donar més o menys?". La tria del verb donar no sé si era premeditada o no, però sí que era significativa: la idea de molta gent, la idea generalitzada, és que els ciutadans (sobretot els de peu) donen una part dels diners guanyats amb la suor del seu front a canvi de rebre, de percebre, uns hipotètics serveis que posteriorment l'Estat els assegura. I aquí entrem en el terreny de la política, en què els diversos partits lluiten per imposar el propi model d'administració dels diners públics, en la forma de recollir-los i en la forma de distribuir-los. Però la sensació és que els diners, malaguanyats, surten de la butxaca dels contribuents per no tornar-hi, o en tot cas per ser gastats en partides ignotes, discutibles: per ser malgastats.
Bé, aquesta seria la presentació, el plantejament de la qüestió. Però en el debat entre els tertulians, tots ells economistes, van sortir dos ítems que voldria destacar: —L'abaixada de pantalons d'en ZP uns dies abans, quan va enfundar la pistola progressista i va retirar una proposta en tràmit del seu propi grup d'apujar els impostos per a les rendes més altes, i això per obtenir el suport de CiU per a l'aprovació dels Pressupostos generals de l'Estat, havent quedat com s'ha quedat -ell deu saber per què- més sol que la una, a l'hemicicle madrileny. —L'impost de successions, que cada vegada més veus demanen que se suprimeixi, demanda que CiU ha fet seva, ja que, segons el diputat Sánchez Llibre, "castiga i confisca la classe mitjana catalana" i no té sentit que en alguns territoris de l'Estat, com la Comunitat de Madrid o Navarra, ja l'hagin suprimit mentre que a Catalunya, on encara és vigent, moltes de les famílies que hereten béns s'han de vendre part del llegat per poder pagar l'impost de la transmissió... Un dels convidats a l'Àgora, el professor Joaquim Novella, catedràtic de política econòmica a la UB, va explicar que havia proposat a la comissió que estudia la supressió de l'impost que aquest fos "progressiu", és a dir, segons el volum del llegat, però que no li havien fet cap cas. Tot fa pensar, doncs, que tard o d'hora l'impost de successions serà eliminat (el mateix president Montilla sembla que és partidari de fer-ho), i tots contents. Hi podem estar, però, de contents? Jo crec que no.
mininu |
Societat |
dimarts, 30 de juny de 2009 | 01:15h
Abans no mori també mediàticament, el bad boy de Detroit, penjo aquí aquest video fet per la gent de Libération, que ensenya dues coses: que el noi negre dels Jackson 5 es va anar emblanquint perillosament (per fora, per dins no en tinc ni idea), tant, que ja no deu haver pogut quedar més blanc (suposo); i que, agradés o no com a cantant, agradés més o menys la seva música, la seva estètica i tota la pesca, com a ballarí era molt bo, boníssim, i que els videoclips que ens ha deixat són també collonuts.
Dit això, copio aquí a sota un article d'en Jordi Cabré (no li sabia,
aquesta vessant de crític musical: la gent té cops amagats!) en les valoracions monàrquiques del qual no m'hi fico, però que va bé per
desintoxicar-se una mica de tant d'impacte global i de tant de fan
inconsolable, que aquests últims dies n'hem tingut un tip... (i l'aigua que baixa!).
«Arreu diuen que s'ha mort el rei del pop i no acabo d'entendre la notícia. Després m'assabento que es refereixen a Michael Jackson, pobre noi, la nina espatllada i etcètera. Mirin, a en Jacko li puc reconèixer un gran talent per al ball i per fer servir la veu com a instrument de percussió o d'acompanyament. Els seus ows, els seus hiis i els seus espetecs de boca marquen un estil i tenen un mèrit irrefutable, així com els seus moviments directes i encomanadissos. Impecable el videoclip de Billy Jean i la coreografia de Thriller, i sobretot la memorable I want you back dels seus anys d'infantesa amb els Jackson Five. Fins i tot aplaudeixo el seu coratge per nedar contra corrent i desenvolupar una personalitat diferent de la dels altres, original, desacomplexada, ingènua i lliure. Bravo, aplaudiments, una reverència i gràcies per tot. Ha estat vostè un gran músic i millor personatge.
mininu |
Handicap |
diumenge, 28 de juny de 2009 | 03:23h
Vetllada literària a la Cellera de Ter, divendres al vespre. Convidat pel Club de Lectura de la Biblioteca municipal, l'escriptor Màrius Serra hi presentava el seu llibre Quiet, on explica amb una forma narrativa molt personal, personalíssima, "l'ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament". Amb la biblioteca plena de cellerencs i amb el club de lectura en ple -majoritàriament dones- present, l'escriptor barceloní va revelar unes quantes interioritats entorn de la gènesi del llibre, les motivacions íntimes que el van portar a concebre'l, el format que acabaria donant-li i els temors íntims que va sentir a l'hora de publicar-lo i donar-lo a conèixer a una societat la reacció de la qual era per a ell tota una incògnita. Al final es va llançar a la piscina, i ben fet que va fer, perquè les respostes no van trigar a arribar per fer-li saber que la idea del llibre era un encert, i tant és així que Quiet es troba entre els supervendes i s'està traduint a bon ritme a d'altres llengües, entre elles el castellà, on s'està enfilant també fins a les primeres posicions de les traduccions d'obres catalanes, com va explicar el representant de l'editorial Empúries, que va fer la presentació del personatge a l'auditori. El recurs emprat per Màrius Serra per parlar d'un tema tan sensible com la peripècia vital dels set primers anys de vida amb el seu fill, nascut el 2000 i malalt d'una estranya encefalopatia que els metges no han pogut encara determinar, més enllà d'aquest nom genèric, ha sigut el de "rescatar escenes concretes fixades en la memòria i posar-les en moviment", com explica en el prefaci, i fent una mena de remake del joc del "Veig, veig..." que qui més qui menys tots els pares ens hem entretingut a jugar amb la nostra mainada per passar l'estona quan no hi havia res millor a fer. Així, cada capítol comença amb una petita introducció on l'autor condensa un d'aquests records concrets que l'han mogut a reflexionar, i a actuar, a voltes, i després el desenvolupa en capítols breus, a la manera d'un llibre de contes; encara que ja avisa que no es tracta de cap faula, sinó d'"un relat arrelat al que hem convingut a anomenar realitat". Les imatges fixes, fixades a la memòria (com la que va explicar, amb la seva divertida manera que té d'enganxar el públic, que li havia passat en un restaurant del port de Gènova on van anar a sopar ell i la seva dona amb en Lluís -en Llullu- i la seva germana gran, i que li va disparar tot el procés d'escriptura del llibre), serien com peces de la bitàcola de l'intrèpid navegant de dic sec, que és com confessa que s'imagina el seu fill, i amb aquestes peces mira de compondre un mirall. I aquí entra en un joc de paraules -molt propi d'ell-, un joc... de miralls amb el Dorian Gray de la novel·la d'Oscar Wilde, però fent el procés a la inversa: "El nostre fill ni és invisible ni tampoc el retrat de ningú, per bé que s'assembla als seus pares i a la seva germana. Ell i els que són com ell actuen de miralls. Tots els que ens hi mirem una mica a fons envellim d'una manera diferent. Si Dorian Gray hagués conegut un llullu no s'hauria conformat mai de la vida amb la invariabilitat dels presumptes immortals. Hauria après a mirar en comptes de voler ser mirat. A envellir. Molt probablement no hauria volgut ser retratat, sinó retrat".
mininu |
Política |
divendres, 26 de juny de 2009 | 04:27h
Pocs dies abans de la diada de Sant Joan, en què una flama encesa dalt del Canigó s'escampa arreu de les velles terres de parla catalana, i uns pocs dies després de les eleccions al Parlament Europeu se celebrava a cavall de Barcelona i Perpinyà el col·loqui internacional Del Tractat dels Pirineus a l'Europa del segle XXI, coincidint amb els 350 anys de la institució -de la imposició- de la ratlla fronterera que van traçar el rei de França, Lluís XIV, i el d'Espanya, Felip IV, posant fi a la Guerra amb què les cases reials de l'un i l'altre s'havien entretingut (alguna cosa s'ha de fer quan s'és rei, ves!) durant 30 Anys, i que va migpartir Catalunya, deixant la meitat de la Cerdanya i el Conflent i el Rosselló sencers de la banda francesa, en un moment en què Perpinyà era la segona ciutat més important del país després de Barcelona. Quin sentit té, el Tractat dels Pirineus, ara que Europa deixa enrera les fronteres estatals imposades per la diplomàcia de guerra?, es preguntava Ignasi Aragay en el suplement dominical de l'Avui del dia 21. "Ara passa per hores baixes, amb la unitat europea que esborra barreres i el reviscolament de l'ombra allargada de l'antic somni, aquest mai esborrat del tot, de refer els lligams de catalanitat entre el sud i el nord de la serralada". Un somni persistent del qual sempre ens han despertat amb sacsejades violentes: Muret, el Tractat dels Pirineus (amb la prèvia de la Guerra dels Segadors), la Guerra de Successió, Primo de Rivera... Franco, durant la dictadura del qual, recorda Aragay, la frontera artificial dels Pirineus va tenir el seu moment de màxima glòria separadora. Que es tracta d'una frontera artificial es va remarcar també en una de les ponències recordant el mestratge de l'historiador Pierre Vilar, que va deixar clar que el bressol de Catalunya van ser els Pirineus, "en tant que refugi i en tant que lloc de pas". De l'origen militar, i per tant violent, del Tractat, que va imposar una línia de separació en un territori en plena sintonia lingüística i humana, és a dir, per sobre i al marge de la població, en va parlar una altra de les ponents, la historiadora i professora Eva Serra: "Els tractats polítics dels segles XVI i XVII són miralls diplomàtics de les guerres que van remodelar del tot l'organització territorial de l'Europa medieval i van trencar les formacions socials històriques, sorgides lentament després de l'ensorrament de l'Imperi Romà d'Occident i del fracàs carolingi de reconstrucció d'aquell imperi". I ara què? Som al 2009, a vint anys de la caiguda del Mur de Berlín, darrera de la qual van caure altres fronteres, com la mateixa que partia Alemanya en dues, i en van néixer de noves, un fotimer, en la majoria de casos redibuixant vells mapes trastocats en el seu moment també per la violència dels conflictes armats. La vella ratlla que ens separava de la Catalunya del nord s'ha anat diluint els últims anys, i la gent dels antics comtats torna a mirar cap al sud. Aquí tenim l'alcalde de Perpinyà, Jean-Paul Alduy, que des que va rellevar el seu pare en el càrrec no ha deixat d'insistir en la catalanitat de la ciutat, igual que l'equip de rugbi a XIII de la USAP, recent campió de la lliga francesa, que passeja allà on va els colors de la quadribarrada i que tot just aquesta setmana passada ha baixat a Barcelona a disputar un dels seus partits oficials, a l'estadi olímpic Lluís Companys, com a símptomes redivius de la vella sintonia. Pot semblar una collonada, però només s'ha de veure la sonsònia irritada, davant del més petit indici de moviments com aquests, que ens arriba des d'Espanya en el sentit que les fronteres no es toquen, i que pensar el contrari no passa de ser un deliri que ens hem de treure del cap, com advertia l'inefable i espanyolíssim eurodiputat Vidal-Quadras en la darrera campanya electoral... I per què no s'haurien de tocar? Perquè ho diuen ells?, perquè "Espanya és diferent"? Aquesta cançoneta s'està gastant a marxes forçades, oi més perquè són precisament ells els qui més fan per recordar-nos que hi ha separacions insalvables entre aquest país i el seu. Les fronteres ni surten del no-res ni duren eternament, com diu Aragay en el seu article. I seria bo de recordar als immobilistes de la Meseta que Catalunya, aquesta Catalunya que "és Espanya", com proclamen amb tant d'aplom i d'insistència que sembla que sigui així des de sempre i que ho hagi de ser per sempre més, ja havia sigut "francesa", és a dir, "no espanyola", en dues ocasions (no tindrem en compte aquí la Marca Hispànica de Carlemany): durant la Guerra dels Segadors, quan Pau Claris va proclamar la República catalana i es va posar sota la sobirania de Lluís XIII de França, per desfer-se del domini castellà, precisament, i durant l'imperi napoleònic, al qual correspon el mapa reproduït al costat d'aquestes línies. "Cataluña es España", baladregen incessantment els nonacionalistes espanyols, però com diu la dita, no hi ha mal que (tres-)cents anys duri, de manera que val més que es vagin fent a la idea...
L'amable lector d'aquest bloc potser recorda un experiment que vam portar fa uns mesos a aquestes planes consistent en una versió de la peça arxiconeguda Stand by me, original de Ben E King, interpretada per diferents músics en sengles punts dispersos del món, i sincronitzats meravellosament bé gràcies a uns prodigiosos tècnics de so que s'hi van recrear amb tantes ganes com art. Aquí en tenim una altra mostra, aquesta vegada amb la cançó War / No more trouble, de Bob Marley & The Wailers (dins l'àlbum Catch a fire). Aquesta nova sincronia corre a tota llet per la Xarxa, i algú hi ha suggerit que en comptes de Playing for change se n'hauria de dir Praying for change... En fi, cantant o pregant, aquí queda el missatge: Allò que necessitem no són problemes (globals), crisis (mundials), sinó amor (universal). Pot ser un desig ingenu, però sempre serà millor encomanar-nos al poder universal de la música i fer un cant a l'optimisme, proclamar una voluntat sincera de canvi, que rebolcar-nos pel fang del cinisme amb què alguns s'entesten a empastifar-nos, dia sí dia també.
Més informació a la plana web dels pares de la iniciativa, Playing for Change, sobre els músics i tècnics, la idea i els seus propòsits i el mètode de treball emprat en aquests dos vídeos ressenyats i en aquest altre, sobre un tema també popularitzat pel gran Bob i la seva tropa, One love (1 milió de visites al YouTube, que de seguida és dit!):
[De visita pastoril en la delegación territorial de Cataluña, un alto dirigente de un Partido nacional -o séase, nonacionalista- se reúne con sus correligionarios periféricos para agasajarles por su trabajo en pos de la convivencia en libertad]
—Tienen Ustedes una gran suerte, al ser bilingües..., asín, cuando nos venimos a su bonita Región ninguno de nosotros tenemos que cambiar de idioma, ¿no es cierto?!
mininu |
Ninots |
divendres, 19 de juny de 2009 | 20:32h
Translation (traducción):
[En la recepción de un importante Ministerio de la Capital del Reino, una delegación periférica, con firme actitud, llega para dejar las cosas claras y ponerlas en su sitio]
—¡Buenos días! Venimos a plantar cara!
—... respetuosamente —Señor Ministro, están aquí los catalanes...
—(...)
—Me dice el Jefe que les diga que no está..., que vuelvan Uds. mañana
Al voltant de la irrupció, per segona vegada, de Florentino Pérez a la Casa Blanca madrilenya s'han dit i escrit tota mena de comentaris, i en quasi cap d'ells no hi ha faltat la paraula "escàndol", davant el dispendi estratosfèric del riquíssim personatge que hi ha entrat novament com un vendaval i amb el talonari per bandera. Els del seu bàndol han justificat les maneres florentines d'anar amb la mà foradada lligant cracs d'aquí i d'allà i inflant el mercat de futbolistes, que està certament revolucionat. Entre ells hi ha el nou entrenador, Manuel Pellegrini, també fitxat ell mateix en un plis a canvi d'un bon grapat d'euros (ja sap on s'ha ficat, aquest pobre home?...); el director tècnic de la casa, l'argentí Jorge Valdano, que ha raonat la moguda, com fa ell, amb uns arguments tan brillants com estrambòtics, i tota la madrilenyeria en pes. Però de l'altra banda ha caigut un autèntic ruixat de crítiques, des de les més ferotges, com les del mateix president del Barça, Joan Laporta, que hi ha vist tints "imperialistes" (i segurament encara s'ha mossegat la llengua), a les més suaus dels que han parlat de la xocolata del lloro que són en realitat les quantitats pagades (l'última d'avui mateix, amb el fitxatge de l'entrenador Ettore Messina per a la secció de bàsquet, precisament el mateix dia que el Barça del jove Xavi Pasqual es proclamava campió de lliga!), si es comparen amb les quantitats que es guanyen i que es malbaraten en tants altres àmbits de la societat, i en general les escandaloses muntanyes de diners que es remenen en el món de les finances... Quina confusió!, quin mareig, marededéu! Però de sobte, enmig d'aquest anar i venir d'opinions enceses (sense que hi hagi faltat la de l'arquebisbe de Barcelona, compte!, que ha destacat la dimensió ètica de les operacions realmadridistes), va i apareix a la premsa un article carregat d'informació que deixa les coses clares com la llum del dia. És tan bo, que no em resisteixo a reproduir-lo aquí. Passin i vegin, senyors:
«Què tenen en comú Malcolm Glazer i Marc Rich? Són dos dels més influents líders del lobby jueu als Estats Units, a banda de tenir un sac de milions de dòlars. Si algú és amant de les grans conspiracions també descobrirà que són dos personatges acusats de liderar una trama que pretén canviar la història d'Israel i Palestina a través de la Viquipèdia [sic]. Glazer, magnat de la comunicació i de l'alimentació als EUA, és el propietari del Manchester United que fa uns dies ha ingressat la modesta xifra -per al seu volum de negoci personal- de 94 milions d'euros per la venda de Cristiano Ronaldo al Real Madrid. Però què són 94 milions enmig d'un oceà d'accions i beneficis diversificats en multitud de companyies i continents? Xavalla. Per això m'estranya l'escàndol que ha provocat l'efecte Ronaldo i sobretot el misteri sobre l'origen d'aquests milions, una minúcia com podran comprovar si continuen llegint.
Més sobre els transgènics. En aquest vídeo, del 2007, s'hi donen explicacions, informació sobre el procés d'introducció de les llavors transgèniques en l'agricultura. La majoria de posicions sobre el tema són negatives, i només una d'elles defensa aquest procés -que ja està engegat, i ningú sap com es para-, i basant-se, atenció!, en l'argument que en els vuit anys que han passat des de la introducció de llavors modificades genèticament en els sembrats d'aquella explotació agrícola concreta no s'ha donat ni un sol cas de malaltia en els consumidors... Quina garantia és, aquesta? ¿Un període tan curt és suficient per arribar a les conclusions tan optimistes que manifesta aquest representant del sector que defensa -i imposa, a la pràctica- una tècnica tan nova? Des del punt de vista científic, això no deu ser precisament ortodox; i des del punt de vista del ciutadà de peu, es pot dir que és simplement al·lucinant. Però hi ha una altra cosa que aquest senyor no diu, i és que, dit ras i curt, aquestes empreses multinacionals (cinc!, no més) estan fent servir els consumidors de tot el planeta com a conillets d'índies. La llista d'objeccions que li baixen de totes bandes, a la producció i comercialització de llavors transgèniques, és molt llarga, i algunes d'elles -i totes en conjunt- fan posar els pèls de punta: mireu, ni que sigui cinc minuts, el vídeo del cuc i el blat de moro i ja m'ho sabreu dir...
mininu |
Handicap |
dimecres, 17 de juny de 2009 | 03:45h
«La Garrotxa acull aquest mes de juny el Primer
Memorial Santi Silvas. La Fundació Tommy Robredo organitza aquest
torneig de tenis en cadira de rodes que, catalogat com a ITF 2, és el
més important que s'ha disputat fins ara a l’Estat Espanyol. El
Memorial Santi Silvas és la primera de les activitats que organitza la
Fundació Tommy Robredo. El tenista garrotxí va decidir crear la
Fundació per seguir el somni del seu amic, que va morir l’any passat i
que havia fet del tenis el seu estil de vida. Un accident de trànsit va
deixar Santi Silvas en una cadira de rodes. Tot i que hi havia jugat
des de petit, a partir d’aquest moment en Santi va tornar a trobar en
el tenis un estímul per tirar endavant. A més, va començar a buscar el
suport necessari per organitzar un torneig de tenis en cadira de rodes,
entre moltes altres iniciatives encaminades a fomentar aquesta pràctica
esportiva entre les persones que es trobaven en la seva mateixa
situació. La seva sobtada mort l’any passat va fer que Tommy Robredo
agafés el relleu del seu amic, amb qui tantes hores havien jugat a
tenis. Precisament les pistes del Club Natació Olot, on tantes hores
havien compartit, seran l'escenari d'aquest Memorial Santi Silvas. Situat
en una de les entrades a la capital de la Garrotxa, a l’avinguda de Pere
Badosa, el Club Natació Olot és present a les principals competicions
de natació, waterpolo, triatló i tenis. A finals de la dècada de 1960,
un grup de socis va començar a practicar-hi aquest esport, que l’any 1987
va fer un pas endavant amb l’arribada d’Angel Robredo, que va potenciar
l’escola de tenis que funcionava des de feia 12 anys. Amb 14 mesos, en
Tommy va agafar la seva primera raqueta –una Donnay- i a partir de
l’octubre de 1987 va començar a entrenar-se de forma regular a les pistes
del Club Natació Olot sota les ordres del seu pare, fins al 1996, quan,
amb només 14 anys, va entrar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant
Cugat. L’assemblea general del Club d’aquest any va nomenar Tommy
Robredo soci de mèrit del Club Natació Olot, on es disputarà el Primer
Memorial Santi Silvas».
Aquest text, tret de la plana web de Tommy Robredo, anunciava el dilluns dia 8 d'aquest mes de juny el primer torneig de tennis en cadira de rodes Memorial Santi Silvas, que tindria lloc al llarg de la setmana, fins diumenge passat, dia 14, i que aplegaria a Olot una trentena llarga dels millors jugadors mundials de l'especialitat. El número dos del món, el francès Stephane Houdet, que no va competir, va ser tanmateix present al torneig el dissabte 13 per fer una exhibició amb en Tommy, que va repetir després l'experiència en un partit de dobles al costat del multicampió ciclista mallorquí afincat a les comarques de Girona Joan Llaneras, i aquesta vegada des d'una cadira de rodes. També van acudir a la crida d'en Tommy Robredo la campiona de Montsó, Conxita Martinez, i el seleccionador estatal Albert Costa, tots dos companys seus i ara ja retirats del tennis en actiu. I és que la implicació personal del tennista olotí va ser total en aquest projecte, que ell ja havia anunciat al seu lloc web tot just després de la mort d'en Santi i que al cap de poc més d'un any s'ha fet realitat, amb uns resultats absolutament plausibles. És simplement fantàstic. Des d'aquí només podem tenir paraules de reconeixement per a aquest crac que es diu com l'heroi de la cèlebre òpera rock dels Who, i que ha posat tota la tirada del seu nom al servei d'aquesta iniciativa en homenatge al company desaparegut, que perdurarà per sempre a la nostra memòria, i esperem que durant molts anys a través del seu Torneig en la dels tennistes i de tots els amants d'aquest fantàstic esport.
Enmig del
desencant polític que estem vivint en els darrers temps,PSC, CiU
i PP han iniciat els tràmits per avortar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre transgènics impulsada per la Plataforma ‘Som lo que Sembrem’. Així pretenen respondre a la
preocupació activa de la societat catalana per la seguretat alimentària, el medi
i el futur de la pagesia tradicional.
Per intentar
evitar aquesta maniobra antidemocràtica, humiliant i del tot irresponsable,
necessitem la vostra IMPLICACIÓ en la gran MANIFESTACIÓ que organitzem sota el
lema ‘DEMOCRÀCIA, SALUT I BONS ALIMENTS’. Depèn de la vostra participació que
aconseguim fer visible la demanda social d’un NOU MODEL ALIMENTARI, SANITARI I
PAGÈS.
Per això, us
demanem que no us prengueu aquesta convocatòria com una més i
-Confirmeu
l’assistència a l’acte (o la vostra impossibilitat d’assistir-hi)
-Passeu aquesta
convocatòria a tots els vostres contactes que pugueu
-Feu-ne la màxima
difusió en els vostres pobles i ciutats
-Porteu cinc
persones amb vosaltres a la manifestació
-Participeu en
l’organització dels desplaçaments des del territori
-Mantinguem el grau
que hem aconseguit de conscienciació sobre aquest tema i cerquem aliances amb
les bases dels partits que s’hi oposen
Ara és el
moment!!!
Som lo que Sembrem
MANIFESTACIÓ
‘DEMOCRÀCIA, SALUT I BONS ALIMENTS’
Diumenge, 28 de
Juny de 2009. 12:00h. Plaça Catalunya -
Barcelona
Sota el lema "Salvem la ILP sobre transgènics" m'ha arribat a la bústia
aquesta convocatòria que reprodueixo, amb la qual estic d'acord. Em
desespera tanta campanya per salvar coses ("Salvem el Ter", "Salvem
l'Empordà", "Salvem l'ensenyament laic, gratuït i democràtic", "Salvem
les Guilleries", "Salvem els Aiguamolls de l'Empordà"...), però no pas
per les campanyes en si, sinó pel fet esgotador que ens quedin com a
últim recurs per evitar catàstrofes en mans d'una gent que sempre els
sembla que no ve d'un pam (comparat amb la importància d'omplir-se ells
les butxaques, generalment) i que, negoci que ullen, negoci que posen
en marxa immediatament, sempre amb pressa, no fos cas que les
al·legacions els espatllessin l'ocasió, tan calba que la pinten!...
Aquest dilluns, penúltim dia hàbil (sigui dit sense ironia) del període per a la presentació de la declaració de renda, al programa Àgora del C33 es feien aquesta pregunta: "En temps de crisi, hem de 
Pocs dies abans de la diada de Sant Joan, en què una flama encesa dalt del Canigó s'escampa arreu de les velles terres de parla catalana, i uns pocs dies després de les eleccions al Parlament Europeu se celebrava a cavall de Barcelona i Perpinyà el col·loqui internacional Del Tractat dels Pirineus a l'Europa del segle XXI, coincidint amb els 350 anys de la institució -de la imposició- de la ratlla fronterera que van traçar el rei de França, Lluís XIV, i el d'Espanya, Felip IV, posant fi a la Guerra amb què les cases reials de l'un i l'altre s'havien entretingut (alguna cosa s'ha de fer quan s'és rei, ves!) durant 30 Anys, i que va migpartir Catalunya, deixant la meitat de la Cerdanya i el Conflent i el Rosselló sencers de la banda francesa, en un moment en què Perpinyà era la segona ciutat més important del país després de Barcelona.
Translation (traducción):
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif
"Catablocs.cat
[la catosfera ara mateix]")
