- Aquest nen té papallones dins el cap. Que es passi el dia recitant poesia del XV és una cosa, però que arribi a encantar-se guaitant la lluna plena durant més de tres quarts d'hora em sembla que ja ultrapassa tota normalitat. Penso que hauríem de fer alguna cosa.
- I si el portem al metge?
- Dona, jo no em precipitaria. Potser es tracta d’una afició passatgera.
En el seu número 174, publicat el passat mes de febrer, la revista “Quadern de les Idees, de les Arts i de les Lletres” -que edita des de Sabadell la Fundació Ars-, publica d’una banda la ressenya de la biografia que Cristina Badosa va dedicar a l’escriptor Josep Pla i d’una altra, i en la secció fixa “El racó dels llibres oblidats”, una ressenya dedicada a la novel·la Terra d’oblit, de l’escriptor igualadí Antoni Dalmau.
La primera ressenya la signo jo mateix. Hi trobareu en primer lloc un perfil de la biògrafa i tot seguit una anàlisi del llibre Josep Pla, biografia del solitari, obra de Cristina Badosa. Parlo dels grans trets del llibre, de la seva estructura i dissecciono cadascun dels seus divuit capítols a partir dels canvis soferts pel personatges al llarg de la seva vida.
La segona ressenya, titulada “El camí dels bons homes”, la signa la periodista i bibliotecària Magda Bartrolí, En ella trobem una anàlisi suggerent d’aquesta obra de Dalmau, la seva trajectòria literària en relació a la història del Catarisme i diverses apreciacions respecte de l’estructura, el contingut i el llenguatge d’una novel·la publicada l’any 1997 i absolutament recomanable per viatjar segles enrere, anar a trobar les terres del Llenguadoc i endinsar-se en el món dels càtars...
Per molt que ho provéssim, aquella discussió entre els dos escalava posicions a un ritme trepidant. Tant que el motiu que l'havia provocada havia esdevingut ja insignificant en comparació amb el to de les paraules que fèiem créixer. Ella defensava, gairebé a tota ultrança, que el seu avi havia estat el constructor de l'única piscina local. Fins i tot jurava que posseïa una sèrie de documents que corroboraven les seves afirmacions. Però per molt convenciment que demostrés i molta bibliografia que la subratllés, jo estava segur que era el meu avi, i no pas el seu, el constructor de la piscina del poble.
Com que no en sortíem, vam posar el cas en mans de terceres parts i aleshores, el meu pare i marit d'ella (que és la meva mare) ens tragué definitivament de dubtes...
En entrar a la catedral, l’Harmonia no es va poder estar d’enamorar-se d’ell. El va veure tan altiu, tan llatí i sobretot tan imponent que s’hi va declarar sense més. Com que l’Harmònium la correspongué de seguida, des d’aquell dia...
El temps és boig i al país neva a dojo en ple març. La neu fa la vida impossible per terra i aire i s'acumula pertot. Els mitjans subratllen que milers de nens i nenes no poden anar a classe com si fos un problema per a ells i elles, i a imatge i semblança d'aquests apenats estudiants -provisionalment orfes de la dosi diària de saviesa que els ha de fer més grans-, la nostra classe política comença a propinar-se boles de neu enverinades. Els que ara són a l'oposició contra els que ara són al govern (que abans eren a l'oposició del govern dels primers), el govern d'ara contra l'oposició actual que governava l'any de l'última nevada de consideració i que, segons diuen, malgastava llum ballant en discoteques. Els del govern d'ara contra les companyies elèctriques per deixar sense subministrament elèctric durant molts dies les comarques gironines. Els mateixos que governen ara contra la República Francesa per contribuir a allargar el caos de camions paralitzats a l'actual frontera. Els del govern d'ara contra els del govern d'ara. O dit d'una altra manera...
Avui em fixo en un col•lega. No pas un amic, perquè si tingués amics així em preocuparia molt. Em refereixo a un col•lega de professió, que viu en el món de l’educació, és a dir, en el plaer d’aprendre cada dia més coses tot ensenyant. És una mica més gran que jo. I també calb, la qual cosa li deu igualment aclarir les idees. Tot això que tenim en comú! I també algunes diferències. Ell formalitza contractes i jo un dia en vaig signar un, de per vida, amb la vida. Amb la vida docent, també. Això sí, quan el meu col•lega contracta noies per fer de mestres d’una escola o de professores d’un institut, ho fa de manera molt peculiar. El meu col•lega ha elaborat un contracte general que les aspirants a impartir classes durant vuit mesos han d’omplir amb les seves dades i signar-lo després d’acceptar a ulls clucs les següents condicions : No es podran casar mentre treballin. Si ho fan, el contracte serà immeditament rescindit i en un mateix dia passaran de ser solteres i contractades en una feina a casades i a l’atur. No es relacionaran amb homes. S’estaran tancadetes a casa seva entre les vuit del vespre i les sis del matí, excepte si han de complir alguna funció del centre docent on, gràcies al meu amic, treballen. Tampoc podran...
Vist que el temps ha embogit, que fa calor cada castanyada i fred i neu i vent i temporals de mar en el mes d'arribada de la primavera, i que al final haurem de recomanar-li un bon psicòleg perquè es resituï, em pregunto...
Ahir vaig passar el matí passejant sota la calidesa solar i la bellesa infinita de Cala Pregonda, a Menorca, i ben sol, i ben feliç i ben lliure (vaig fer mil i una fotos, us en mostro la que fa una). Torno al vespre a Catalunya i l'endemà em colguen uns quants centímetres de neu...
M'agrada anar contracorrent, mirar de reüll les caravanes de cotxes aturades a l'A-2 en direcció a la capital del país mentre jo circulo sol per tres carrils en direcció a la meva capital particular, a la Baixa Anoia.
Avui diumenge 7, mentre a la Catalunya Central es parlava de temporal, de neus en cotes baixes i d'una mala mar que fa feredat, jo m'he passejat per aquesta platja menorquina (la foto és d'avui mateix) sota una llum solar i davant una blavor que em feien creure que no tocava ni de peus a terra... potser per això no deixava petjades a la sorra intacta i solitària de Cala Pregonda, a Menorca...
Assedegadíssim, va entrar a la cuina i en dècimes de segon va engolir el cul d’aigua que quedava dins de l’ampolla de plàstic que hi havia sobre la taula. Amb tanta set, no va arribar mai a conèixer, ni a primera vista...
A UNS estudiants de Belles ARTS no els feia RES considerar que un dels OUS no tenia RES d’APTE perquè un valencià veiés l’altre i etzibés a un d’ells un despòtic, MENGE !
Des que va néixer tothom el va titllar d’insubstancial i no passava dia que algú no li recriminés el fet de no tocar de peus a terra.
Una tarda de vent no va tenir cap més remei d’anar amunt i avall, sense parar gens quiet. Fins que va poder lligar-se una estona a la branca d’un ametller en flor.
Des d’allí, i mentre se sentia més inflat que mai, li va venir al cap una idea que podia fondre-li tots els mals i canviar-li molt la vida.
FOTO DEL LECTOR QUE AVUI DILLUNS 1 DE MARÇ EM PUBLICA EL PERIODICO
No m'han agradat mai els camins particulars que et trobes al mig del bosc perquè sempre he entès que la natura és de les poques coses que és de tots i que no et xucla impostos per gaudir-la. I sovint he passat per aquests camins particulars sobretot per manifestar la meva disconformitat en la privatització de vies naturals de la muntanya. Però si em trobo gaires indicadors de l'estil d'aquest que vaig veure a l'illa de Menorca, m'ho pensaré dues vegades i és que...
Igualada ret homenatge als represaliats del franquisme de la comarca de l´Anoia
Veïns de Copons, la Pobla, Piera, Vilanova i la capital anoienca van ser recordats per la seva lluita
C. GARRIDO | IGUALADA El Museu de la Pell d'Igualada va acollir ahir la celebració d'un homenatge a tots els anoiencs que van ser represaliats pel règim franquista. Aquesta iniciativa forma part d'un programa de la Generalitat de 24 actes que van començar l'octubre a Barcelona i que recorreran diverses localitats del territori català. L'auditori era ple de gom a gom amb els protagonistes de l'homenatge i els seus familiars. En l'acte, que va ser presentat per Joan Pinyol, va intervenir l'historiador Miquel Tèrmens, que va reflexionar sobre els inicis d'aquesta dictadura i com la gent s'hi va alçar en contra i va lluitar per tal de recuperar tot allò que tenien abans del règim totalitari. Per mitjà d'una carta que va llegir el presentador, Enric Povill, president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics, va agrair el reconeixement polític i moral dels represaliats, segons les seves paraules, "més important que la indemnització econòmica". Ell va ser un dels que van patir els efectes de la dictadura, ja que va ser detingut i va estar 18 anys reclòs a la presó. Els alcaldes de Copons, Igualada, la Pobla, Piera i Vilanova, amb la directora general de Memòria Democràtica, Maria Jesús Bono, van ser els encarregats d'atorgar un document als represaliats, en què se'ls reconeix i agraeix la seva lluita contra la privació de la llibertat durant la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista. La companyia de teatre igualadina Teatre Nu va tancar l'acte amb una representació dibuixada de l'època franquista, narrada per mitjà d'un recull de poemes de Salvador Espriu. L'alcalde d'Igualada, Jordi Aymamí, va explicar que "era necessari que es portés a terme aquest homenatge tot i que arriba tard per a alguns dels protagonistes, ja que han hagut de passar 70 anys per poder donar les gràcies a totes aquestes persones amb llibertat". "Els que som darrere de les administracions tenim una gran responsabilitat, ja que hi ha hagut un esforç molt gran per part de molta gent, que fins i tot s'han deixat la vida per aconseguir una democràcia", va afegir...
Era tan tendra, innovadora, desconeguda de formes i poc experimentada, que l’àvia Aurèlia no li va quedar cap altre remei que sortir corrents de la Fira Antiquària...
jpinyol |
divendres, 26 de febrer de 2010 | 13:57h
MEMÒRIA HISTÒRICA
L’Auditori del Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia acollirà demà dissabte a les sis de la tarda, un acte d’homenatge als veïns de la comarca de l’Anoia que van ser represaliats pel franquisme, que comptarà amb l'assistència i participació de la directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat, Maria Jesús Bono, i de ’alcalde d’Igualada, Jordi Aymamí. També hi seran presents alguns veïns de la zona que van lluitar per la democràcia i els drets nacionals de Catalunya i van patir la repressió franquista. Igualment hi assistirà el director dels Serveis Territorials d’Interior, Relacions Institucionals i Participació a la Catalunya Central, Carles Llussà.
L’acte comptarà també amb el testimoni d’un represaliat en representació de les persones que van patir presó, camps de concentració o batallons de treball.
També hi intervindrà l’historiador Miquel Tèrmens i tancarà l’acte una petita acció teatral a càrrec de la companyia Teatre Nu. L’homenatge, organitzat pel Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació (Direcció General de Memòria Democràtica) i l’Ajuntament d’Igualada, és obert a tothom.
Aquest acte s'inclou dins un programa de 24 homenatges a tot Catalunya, tres a la demarcació de la Catalunya Central. Manresa (13 de març) i Manlleu (20 de març) que acolliran els altres dos actes de reconeixement.
En els homenatges es lliura un diploma de reconeixement als represaliats que van patir privació de llibertat durant la Guerra Civil o la dictadura o, en la majoria de casos, a les seves famílies. Es tracta d’un document simbòlic que es lliura “en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la guerra civil i la dictadura franquista”. El text afegeix “Sigui el seu compromís durant aquells anys de foscor exemple de generositat, dignitat, coratge i amor a la llibertat, a la democràcia i a Catalunya per a les generacions posteriors”...
Se sap que sa majestat el Rei del Palau de la Zarzuela té l’afició de sortir de tant en tant a caçar óssos i també diuen que tot i que va heretar sense pensar-s’ho el poder de la dictadura franquista, sempre ha volgut aparèixer com a neutral, com una mena de ni carn ni peix que, això sí, ens surt a preu de carn i peix caríssims. No sé si aquests que diuen tant una cosa com l’altra s’ho repensaran després de saber que tots els óssos polars són esquerrans i de reconèixer que lluiten, sempre amb l’esquerra, contra la seva extinció definitiva. I, sobretot en un món, pensat i fet a la mida de les dretes i no pas dels que es regeixen per l’hemisferi dretà del seu cervell. Deixant en pau els óssos (també lluny de les escopetes coronades), també se sap que al món hi ha milers d’éssers humans avui gairebé invisibles, els esquerrans, fins i tot menystinguts per la Bíblia, que...
L'encerclaven. Així li feien venir més por. I van començar a increpar-la amb insults molt desafortunats. Ella no es va immutar gens. Un dels agressors va assenyalar-la i va proclamar als quatre vents que el nas, negre com tot el seu cos, era massa ample per ser normal. Excepte ella, els altres van estar-hi d'acord. De sobte un va aconseguir que es fixessin en les descolorides mans i van deixar volar tot de rialles ofensives. Un altre va comentar la singularitat del cabell i de seguida van arribar a la conclusió que aquella noia no era com ells motiu pel qual mereixia que la discriminessin. El més radical de tots va sentenciar que no formava part ni de l'espècie humana i que, per aquesta raó, els del seu poble havien acabat malvivint com a esclaus.
L’escalada d’insults va ser tan evident que sort n’hi va haver d’un detall salvador. Cansada de tantes discriminacions absurdes i estèrils, la noia va badallar obertament i els agressors, per aquelles raons de la naturalesa dels homes i de les dones que els fa copiar les accions dels altres, van començar a badallar de la manera amb què ho fa una única raça, la humana. Al final...
26. ROMANTICISMES DOMÈSTICS
En el seu número 174, publicat el passat mes de febrer, la revista “Quadern de les Idees, de les Arts i de les Lletres” -que edita des de Sabadell la Fundació Ars-, publica d’una banda la ressenya de la biografia que Cristina Badosa va dedicar a l’escriptor Josep Pla i d’una altra, i en la secció fixa “El racó dels llibres oblidats”, una ressenya dedicada a la novel·la Terra d’oblit, de l’escriptor igualadí Antoni Dalmau. 
25. FAMILIARITATS
24. ESTAR PER ORGUES
El temps és boig i al país neva a dojo en ple març. La neu fa la vida impossible per terra i aire i s'acumula pertot. Els mitjans subratllen que milers de nens i nenes no poden anar a classe com si fos un problema per a ells i elles, i a imatge i semblança d'aquests apenats estudiants -provisionalment orfes de la dosi diària de saviesa que els ha de fer més grans-, la nostra classe política comença a propinar-se boles de neu enverinades. Els que ara són a l'oposició contra els que ara són al govern (que abans eren a l'oposició del govern dels primers), el govern d'ara contra l'oposició actual que governava l'any de l'última nevada de consideració i que, segons diuen, malgastava llum ballant en discoteques. Els del govern d'ara contra les companyies elèctriques per deixar sense subministrament elèctric durant molts dies les comarques gironines. Els mateixos que governen ara contra la República Francesa per contribuir a allargar el caos de camions paralitzats a l'actual frontera. Els del govern d'ara contra els del govern d'ara. O dit d'una altra manera...
Avui em fixo en un col•lega. No pas un amic, perquè si tingués amics així em preocuparia molt. Em refereixo a un col•lega de professió, que viu en el món de l’educació, és a dir, en el plaer d’aprendre cada dia més coses tot ensenyant. És una mica més gran que jo. I també calb, la qual cosa li deu igualment aclarir les idees. Tot això que tenim en comú! I també algunes diferències. Ell formalitza contractes i jo un dia en vaig signar un, de per vida, amb la vida. Amb la vida docent, també. Això sí, quan el meu col•lega contracta noies per fer de mestres d’una escola o de professores d’un institut, ho fa de manera molt peculiar. 
Aquesta fotografia, i seixanta més per cada minut de passejada soleiada pels carrers nevats de Capellades, l'he presa avui al migdia...
Vist que el temps ha embogit, que fa calor cada castanyada i fred i neu i vent i temporals de mar en el mes d'arribada de la primavera, i que al final haurem de recomanar-li un bon psicòleg perquè es resituï, em pregunto...
La meva màquina fotogràfica ha captat aquesta imatge i les dues anteriors d'aquest blog en qüestió d'hores...
Ahir vaig passar el matí passejant sota la calidesa solar i la bellesa infinita de Cala Pregonda, a Menorca, i ben sol, i ben feliç i ben lliure (vaig fer mil i una fotos, us en mostro la que fa una). Torno al vespre a Catalunya i l'endemà em colguen uns quants centímetres de neu...
M'agrada anar contracorrent, mirar de reüll les caravanes de cotxes aturades a l'A-2 en direcció a la capital del país mentre jo circulo sol per tres carrils en direcció a la meva capital particular, a la Baixa Anoia. 
23. PRESSES MORTALS
21. REMEIS EFECTIUS
FOTO DEL LECTOR QUE AVUI DILLUNS 1 DE MARÇ EM PUBLICA EL PERIODICO
Igualada ret homenatge als represaliats del franquisme de la comarca de l´Anoia
20. NOVES PROPOSTES
Se sap que sa majestat el Rei del Palau de la Zarzuela té l’afició de sortir de tant en tant a caçar óssos i també diuen que tot i que va heretar sense pensar-s’ho el poder de la dictadura franquista, sempre ha volgut aparèixer com a neutral, com una mena de ni carn ni peix que, això sí, ens surt a preu de carn i peix caríssims. No sé si aquests que diuen tant una cosa com l’altra s’ho repensaran després de saber que tots els óssos polars són esquerrans i de reconèixer que lluiten, sempre amb l’esquerra, contra la seva extinció definitiva. I, sobretot en un món, pensat i fet a la mida de les dretes i no pas dels que es regeixen per l’hemisferi dretà del seu cervell. 
