Fa vora quatre anys que vaig iniciar la lluita per recuperar el cos del meu avi Joan, traslladat a la força al Valle de los Caídos l'any 1965 des d'una fossa comuna del cementiri de Lleida per ordre del Ministerio de la Gobernación de la dictadura franquista i sense que ho sabéssim mai els seus descendents.
Des d'aleshores he passat moltes hores en diversos arxius, he pogut reconstruir tot el que va passar i he obtingut milers de dades que m'ho han fet ben evident, he presentat diverses demandes d'exhumació en diferents jutjats, he fet uns quants viatges a Madrid i fins i tot el govern Zapatero em va permetre l'any 2010 veure les tombes obertes del mausoleu de Franco. Experiència inoblidable que em va permetre fer altres desagradables descobertes.
Molts heu anat seguint aquest procés i m'heu fet costat en tot moment, la qual cosa us agraeixo d'allò més i em regala la força necessària per no aturar-me mai.
Avui dijous 9 de febrer pot ser que tingui mig minut de glòria a la televisió pública catalana en el programa Banda ampla, que s'emet -com tots els programes interessants a hores intempestives i després d'algunes superficialitats televisives que demanda l'audiència.
Sé que no podré dir tot el que voldria. Sé que tot plegat dependrà del grau d'inspiració i de capacitat de concreció durant aquells trenta segons de glòria televisiva però també sóc conscient que només és un pas més en la lluita i que la sort o no del meu propòsit dependrà d'altres escenaris i d'altres factors.
Tot i així, us vull agrair l'interès que ja m'heu demostrat per estar al cas.
De les conseqüències de la guerra hi ha tants punts de vista com persones, i avui es veurà més que mai. Però també sé que, a banda ampla dels especialistes historiogràfics hi ha milers de persones que tenen una ferida oberta al cor i que, al marge de dades, parlen des del cor.
El nostre, com tants altres enmig d'un món entestat a no entendre que la major estupidesa de la humanitat són les guerres, és un país que manté uns greuges pendents amb tots aquells que perderen la guerra i la vida i que foren condemnats a la injúria de no poder ser plorats pels seus descendents en un lloc digne. I és de justícia que, com a mínim, els deixem parlar i els escoltem.
Aprofitar-se dels morts dels que no defensaren el cop militar contra la Segona República (tal com es va fer amb milers de fosses buidades pel Règim) és d'una crueltat tan extrema que el primer que no s'entén és que haguem hagut d'esperar tants anys per poder-ne parlar obertament. I és clar que s'han de condemnar aquests crims!
En parlarem aquest dijous 9 de febrer a Banda ampla (TV3), després de Polònia...
La setmana passada es va engegar el procés al jutge Baltasar Garzón pel fet d'haver investigat els crims del franquisme. En aquest context, "Banda ampla" debatrà aquest dijous sobre la recuperació de la memòria històrica al nostre país.
35 anys després de la fi de la dictadura, ¿s'han d'investigar judicialment els crims del franquisme? ¿I els comesos durant la guerra? ¿Serviria per fer justícia i reconciliar-se amb el passat o només per reobrir ferides? ¿Els governs democràtics han fet prou per rehabilitar la memòria del que va passar o s'ha mantingut un pacte de silenci?
Al programa, que dirigeix i presenta Lídia Heredia, també es parlarà de com va afectar la guerra i la postguerra les famílies i de l'interès dels més joves per la història recent del país.
El plató de "Banda ampla" comptarà amb la presència de persones que van viure la Guerra Civil i la postguerra, així com de persones que investiguen el que va passar amb els seus familiars en aquella època. Entre els convidats hi haurà el president del Consell de Participació del Memorial Democràtic, Enric Pubill; el president del Col·legi d'Advocats Penal Internacional, Luis del Castillo, i la periodista de TV3 Montserrat Armengou, autora dels documentals "Les fosses del silenci" i "Els nens perduts del franquisme". També assistiran al programa convidats de Mollet del Vallès, Calonge i Capellades.
En un mes en què ultimo els darrers detalls del que serà el meu dotze llibre de narrativa, l'agenda em recorda quatre cites amb un dels gèneres literaris que més m'apassiona : el microconte.
Demà dimecres 8 de febrer faré una sessió de tres hores dedicada al gènere a la seu del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya (Rambla de Catalunya, 8, de Barcelona). El taller s'inclou en l'Escola d'Hivern d'aquesta entitat, adreçada a personal docent i forma part d'un curs més ampli, titulat "Al voltant dels recursos de lectura a l'aula" que inclou cinc sessions més entre el 26 d'octubre de 2011 i l'11 d'abril de 2012 en les quals es treballen noves estratègies de lectura a les aules.
Els dilluns 13 i 20 de gener faré el taller "El microconte, un petit gran gènere" a la Biblioteca "Esteve Paluzie" de Barberà del Vallès en què treballarem diversos recursos creatius per escriure microcontes.
I finalment dimarts 28 de febrer faré una xerrada dedicada als microcontes adreçada a l'alumnat de 3r d'ESO de l'Escola Pia de Sabadell.
Macroexperiències que em faran recórrer el nostre micropaís!
A la imatge, uns moments del taller de microcontes que vaig fer a Sallent.
ARTICLE PUBLICAT DINS LA SECCIÓ D'OPINIÓ "AMB REGUST DE CATÀNIA" ("EL 3 DE VUIT", 3 de febrer de 2012)
Fins no fa gaire, la fossa comuna del cementiri de Lleida, derivada de la guerra civil, era il•localitzable. Els de la família hi havíem anat unes quantes vegades per a deixar de flors en qualsevol racó. Segurament erràvem la coordenada però el ram quedava més a prop del cos del meu avi que no pas si el deixàvem al cementiri de Capellades, el poble d’origen. La República el va mobilitzar l’octubre de 1938, quan la Batalla de l’Ebre tenyia de vermell el riu i les Brigades Internacionals ja havien tornat als països d’origen. L’avi tenia quaranta anys, una dona que li cosia cada dia l’amor al cor i tres criatures. Com que la guerra ja estava dada i beneïda, no va tenir ni temps d’anar al front. Després de ser reclutat a Llorenç del Penedès va fer la instrucció a la caserna d’Horta, a Barcelona, i d’allí el van destinar a diferents camps d’aviació perquè vigilés uns aparells que ja només servien per fugir volant del país. El seu últim destí va ser sant Julià de Vilatorta (Osona) i, al febrer de 1939, quan les tropes franquistes ja havien entrat triomfals per la Diagonal de Barcelona, va caure en mans de l’exèrcit rebel i se’l van endur cap a la Seu de Lleida, convertida en un “Campo de Prisioneros y Presentados” on morí el 5 de març de 1939, víctima d’una febre tifoide provocada per les nefastes condicions en què tenien els presoners. En conèixer el fatal desenllaç l’àvia va provar de recuperar el cos per enterrar-lo a Capellades i uns i altres se la van treure de sobre. Li van dir que aquella fossa no s’obriria mai més. Una solemne mentida. L’any 2008, vaig saber que el 21 de juliol de 1965, per ordre del Ministerio de la Gobernación de la dictadura de Franco, es van extreure 502 cossos de la fossa de Lleida i, després de ser profanats de llur descans etern, van ser traslladats cap al Valle de los Caídos, amb nocturnitat, traïdoria i sense notificar-ho mai a les famílies respectives. Entre ells hi havia el meu avi Joan i com que hi ha circumstàncies que t’encenen per sempre l’ànima, des que ho vaig saber no he parat de lluitar per retornar el cos de la pare de la meva mare a la nostra terra. Sé el nom dels 502 traslladats des de Lleida, el número de la caixa on van ser portats fins a Cuelgamuros (El Escorial) i els columbaris exactes on foren tornats a enterrar dins el que avui és el mausoleu i temple de veneració del dictador. També conec el nom dels operaris que obriren la fossa, l’empresa que va construir les caixes i la que els portà en camió. I sobretot sé la raó de tot plegat. Al Valle de los Caídos es comptabilitzen més de 34.000 morts registrats en el “Libro de Inhumaciones” (segons l’actual abat poden arribar a 60.000, molts d’ells republicans extrets de milers de fosses d’arreu de l’Estat Espanyol) perquè en el seu moment la macrotomba ideada per a recordar només les víctimes del bàndol franquista se’ls quedà buida. Com que la macroempresa arquitectònica va tardar 20 anys a enllestir-se (s’inaugurà l’1 d’abril de 1959), quan els responsables de la dictadura van oferir als descendents de “los héroes y mártires de nuestra cruzada” la possibilitat de traslladar els cossos al Valle, aquests s’hi negaren en rodó al•legant que ja reposaven en mausoleus de bella factura en cementiris del tot adequats per a venerar-los tothora. Aleshores, des del Ministerio de la Gobernación es va tenir la macabra idea de buidar les fosses dels republicans sense dir res als descendents i vendre l’operació com una reconciliació que no es va creure ningú. Resultat?...
Avui 3 de febrer, enmig de la gelor generalitzada per tot el país, la Paula Pardo, de segon de batxillerat-A de l'INS Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès, ha publicat aquest acudit gràfic a "El 3 de vuit", setmanari del Penedès.
La setmana que ve serà el torn de l'Anna Romo, de primer de Batxillerat-A...
Per motius de seguretat i davant la situació meteorològica FINALMENT el programa BANDA AMPLA, dedicat a la Memòria Històrica en el qual havia de participar, s'ha passat a la setmana següent o a l'altra. Ja us ho confirmaré. Mantindreu l'interès, oi?
Divendres passat va arribar el torn dels acudits que fem des del Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès a l'Enric Bages, de 2n A.
Va inspirar-se en la festa tradicional dels Tres Tombs, que a la capital de l'Alt Penedès es combina amb la festa del Xató, i sumant-hi l'odiosa crisi, aquest en va ser el resultat.
Avui es commemora el Dia Internacional per a la MEMÒRIA de l'Holocaust i milers de persones només han tingut a la boca, en bars i places del país, que un entrenador portuguès va esperar un àrbitre a l'aparcament d'un estadi de futbol.
La classe política ha aconseguit el que volia : estupiditzar la població i entretenir-la amb mesquineses. I així...
Baltasar Garzón torna avui al banc dels acusats. S'enfronta a 20 anys d'inhabilitació per haver pretès investigar els crims del franquisme. El jutge intentarà qüestionar el model espanyol d'impunitat.
L'únic jutge espanyol que ha intentat jutjar les atrocitats comeses després del cop d'estat feixista del 1936, Baltasar Garzón, haurà de tornar a seure des d'avui al banc dels acusats del Tribunal Suprem. I ho farà, justament, per haver gosat investigar els crims del franquisme, en declarar-se competent per fer-ho l'octubre del 2008. S'enfronta a la pena màxima per prevaricació, els 20 anys d'inhabilitació que demana l'única acusació popular (que no té el concurs de la fiscalia), exercida pel sindicat ultra Manos Limpias, autor de la querella juntament amb l'associació Libertad e Identidad.
El jutge espanyol amb més projecció internacional, un conegut del gremi per la seva manera de procedir sempre al límit -sovint creuant la línia vermella, com bé sap l'independentisme català que el va patir de valent el 1992-, ha tocat os aquest cop removent els crims franquistes. Paradoxalment, el jutge que va revolucionar el dret penal internacional en processar el dictador xilè Augusto Pinochet, pot acabar condemnat per la justícia espanyola per intentar investigar els crims de la dictadura del seu propi país.
El jutge instructor de la causa contra Garzón, Luciano Varela, va argumentar -per considerar-lo no competent per investigar el cas- que el magistrat havia ignorat deliberadament la llei d'amnistia del 1977. Però la defensa de Garzón argumenta que, segons el dret internacional, l'amnistia del 77 no pot servir per bloquejar la investigació d'uns crims contra la humanitat que ultrapassen la jurisdicció espanyola i, en tant que no resolts, persisteixen.
La Transició, a debat
Per als experts consultats per l'ARA, més enllà del motiu tècnic del judici (la suposada prevaricació de Garzón en declarar-se competent per investigar els crims denunciats per una trentena d'associacions memorialistes), el cas no és res més que un clar avís del Tribunal Suprem dirigit a qui gosi reobrir aquest capítol de la història espanyola. Un intent, per tant, de blindar el model espanyol d'impunitat construït durant la Transició i consolidat els primers anys de democràcia. Hi coincideixen tant l'expresident de l'Audiència de Barcelona Antonio Doñate com l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, a qui Garzón va nomenar per a la comissió d'experts que tenia l'encàrrec -frustrat pocs dies després- d'iniciar les investigacions. Villarejo considera que, de fet, el poder judicial espanyol ja ha aplicat a Garzón abans de jutjar-lo una part de la condemna des que el maig del 2010 el va suspendre del càrrec, a parer seu com a mesura "atemoridora". Segons Villarejo, es tracta d'una causa eminentment política que fa evident que el Suprem és un tribunal "entregat a la dreta espanyola". "Un atac molt seriós a la independència judicial", opina Doñate, però també a la dignitat de les víctimes: "No podem girar un full de la història sense haver-lo llegit. Les ferides no han cicatritzat i encara sagnen". I sense reparació de les víctimes no hi pot haver reconciliació, afegeix Villarejo. El cens provisional situa entre 136.000 i 152.000 el nombre de desaparicions forçades per motius polítics, a les quals cal sumar-hi l'altre drama: els més de 30.000 infants robats a presoneres republicanes.
Apel·lació internacional
El jutge Garzón coneix la incomprensió que genera a nivell internacional que se'l jutgi per investigar el franquisme. Per això la defensa apel·larà a la dimensió internacional dels crims d'una dictadura sagnant com la franquista i a la jurisprudència internacional, segons fonts pròximes al jutge consultades. Diversos juristes internacionals i membres d'organitzacions de defensa dels Drets Humans que seguiran el judici com a observadors van comparèixer ahir a Madrid per deplorar que per primera vegada a la UE es jutgi un magistrat per perseguir crims d'abast internacional. Van advertir que la decisió del Suprem incidirà en causes obertes per altres delictes internacionals. Però també van coincidir que el que està en joc amb aquest judici és el prestigi de la justícia espanyola al món. És la mateixa tesi que defensaven a l'ARA Doñate i Jiménez Villarejo, que avisaven que condemnar Garzón per aquest cas seria "una catàstrofe per a la justícia internacional". I més tenint en compte que una jutgessa argentina manté obert un procés contra els crims franquistes que va fent via i, segons Doñate, "pot fer posar vermell l'estat espanyol".
Precisament, ahir el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg -on ja s'ha dirigit el jutge Garzón- va admetre a tràmit una denúncia del col·lectiu valencià Fòrum per la Memòria contra l'estat espanyol per genocidi i crims contra la humanitat. A Espanya ja havien esgotat totes les vies judicials...
Divendres passat, dia 20 de gener, a la pàgina 3 del setmanari va aparèixer un acudit gràfic de flamant actualitat. El signava la Mireia Insensé, que cursa segon de batxillerat artístic a l'INS Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès, i posava en solfa la situació de majors retallades que rebem des de Madrid i que només han començat.
Si us fixeu en el Rajoy és més exacte que en moltes de les seves fotos!
Molt bona pensada i encara millor execució gràfica, Mireia. Ets una crack!
Fins al mes de març podrem visitar una rèplica de la nau Victòria de Magallanes i J.S. Elcano, al Moll de la Fusta de Barcelona. Ens diuen que podem veure com era la nau i com es navegava fa 500 anys. Ara bé, aquesta rèplica -construïda l'any 1991 amb motiu de l'Expo'92- és constantment passejada per totes les ciutats costaneres sense els seus escuts i banderes de l'època amb l'excepció d'una gran bandera espanyola que llueix. Tots sabem, que la bandera nacional espanyola més antiga és de l'any 1785 i no pas del 1519. O sigui que la bandera que hi ha al vaixell no existeix fins a 266 anys més tard de l'expedició de Magallanes. Si es tracta de fer una rèplica fidedigna i de fer les coses amb rigor històric, per quina raó s'han suprimit els escuts i les banderes originals? Quins eren aquests escuts i aquestes banderes ?
Ara com ara, tenim prou estudis que demostren que en aquells temps la Marina Hispànica era principalment de matriu catalana i no pas castellana com ens han volgut fer creure. Sense anar més lluny, al museu etnològic de Barcelona podem trobar un mapa del pare jesuïta Pedro Murillo Velarde (1696-1753), publicat a Manila al 1734 amb el títol de "Carta Hydrographica y Chrographica de las Islas Filipinas" on hi apareix una representació de la nau Victòria amb una senyera quadribarrada a popa. El mapa és considerat de gran importància per les seves dimensions notables i per la seva acurada precisió cartogràfica. També podem apreciar en un gravat de l'Ortelius del segle XVI, que el capità, que porta una brúixola a la mà, duu una barretina al cap. O sinó, per què en altres rèpliques de la nau Victòria que s'exposen a l'Argentina i a Xile, sí que contenen els escuts de l'època i, fins i tot, les trobem guarnides amb banderes catalanes?...
Divendres passat va ser el torn de l'alumne Robert Peirot de segon de batxillerat artístic de l'INS Milà i Fontanals de la capital de l'Alt Penedès.
A propòsit del debat sobre si a Vilafranca del Penedès els plens municipals s'allarguen massa (alguns fins a sis hores!), va fer aquesta il·lustració que es va publicar a la pàgina 3, dins la Galeria Milà.
Dissabte 21 de gener la Comissió de la Dignitat farà 10 anys que va fer la primera reunió constitutiva a l'Ateneu Barcelonès. Han estat deu anys de treball intens de moltes persones que han fet possible la llei del 2005 en reconeixement del dret de Catalunya de recuperar el botí de més de cent vint tones de documents que el 1939 els franquistes van requisar a la Generalitat, partits, sindicats, entitats i persones que van ser espoliades amb la força de les armes, i que restava al dipòsit de Salamanca.
Han passat més sis anys des de l’aprovació de la llei, sense que el govern de l'Estat hagi completat encara el procés de retorn de documents i altres objectes d’aquell sinistre magatzem.
La Comissió de la Dignitat no hagués volgut mai commemorar el desè aniversari. No hauríem d'haver-lo fet. No ens fa cap goig. A més demostra les greus mancances de la democràcia espanyola, que és incapaç de fer justícia a les víctimes del franquisme, tot i haver-ho reconegut per una llei.
Mantenim la ferma decisió de seguir lluitant fins a completar la restitució d'aquest espoli del franquisme i per això convoquem una concentració el dia 21 de gener a les 12 del migdia, davant de la Delegació del Govern de l'estat, al Carrer Mallorca 278 de Barcelona.
Convidem als partits, sindicats, entitats i persones que són víctimes d'aquell espoli a ser-hi presents per a refermar la unitat del poble català entorn d'aquesta reivindicació.
Potser perquè visc entre les boires hivernals de la Catalunya central, o perquè la crisi s'entossudeix a escalivar la cultura i a reduir-la a la més mínima expressió, el cert és que no he sentit que cap institució pública, ni tan sols les que suposadament vetllen per la difusió de les obres dels escriptors fes referència a cap celebració de l'any Calders, perquè al setembre es commemorarà el centenari del seu naixement. Trobo que si es passés per alt aquesta efèmeride i no fóssim capaços d'estar a l'alçada de la vàlua literària de l'autor de les Cròniques de la veritat oculta...
ARTICLE PUBLICAT AL "3 DE VUIT" DIJOUS 4 DE GENER DINS LA SECCIÓ "AMB REGUST DE CATÀNIA"
Un vilafranquí del barri de l’Espirall avui es planta al barri del Xup de Manresa en poc més de tres quarts d’hora. Al cop de fada màgica digueu-li Eix Diagonal, c-15 o dècades d’espera, tant hi fa. El cas és que des de fa poc ja tenim el carrer Major de la no menys anhelada Vegueria del Penedès, i Vilanova i la Geltrú i l’Eix Transversal seuen a cap de taula. Conten d’un alcalde que es va entossudir a connectar la seva població amb l’exterior per rebre milers de visitants i d’ingressos econòmics. L’endemà de la inauguració de la flamant via, els seus convilatans la van agafar en sentit contrari als seus interessos i es va quedar sol per pagar i apagar la llum del consistori. Tot plegat passa avui, però hi va haver un temps (quan les gallines tenien dents...) que anar de l’Anoia al Penedès o del Penedès al Garraf volia dir vorejar gairebé totes les vinyes i alçar la pols dels camins que naveguen entre la mar dels ceps. Trieu un habitant de la Baixa Anoia a l’atzar. Convideu-lo a fer un cafetó (per allò d’anar enfortint llaços veguerials) i demaneu-li quins records guarda de les escapades estiuenques a la platja de sant Salvador, al Vendrell. Si els té molt presents es tornarà a marejar i llançarà pestes contra una part del santoral. Se les carregaran segur sant Pere Sacarrera, sant Quintí de Mediona, sant Pere Riudebitlles i la santa paciència que li mantenia el desig de veure la mar salada! És clar que en aquell temps, i molt abans encara, malgrat les dificultats de desplaçament, també es cobrien grans distàncies.
Fa 220 anys (al 1792) a santa Maria de Bellver, al terme de Font-rubí, va néixer un Cristòfor que, un cop casat amb la Rosa Catasús, es va establir a tocar de la parròquia de santa Magdalena del Pla del Penedès. A la casa coneguda com cal Borregaire. Dels cinc fills que va tenir, l’hereu, de nom Pau, va anar a viure unes quantes fileres de ceps més enllà, al carrer Fondo de Capellades, dins la baixa Anoia que tothora dedica mirades amorosívoles a l’Alt Penedès. Ho va fer per treball? per amor? perquè sí? Qui ho sap? A Capellades va tenir dos fills, la Rosa i el Josep, i aquest darrer en va tenir tres més. El Justino, el Florenci i el Joan. Els tres s’estimaven la vida. Per això als dinou anys el primer no va deixar que el govern espanyol l’enviés a una mort segura al Marroc. Al contrari, abans que l’obliguessin a donar la vida per una causa que no li anava ni li venia, el 9 de setembre de 1909 pujà a un vaixell de nom “Valbanera” rumb a l’Argentina. Després d’allotjar-se a “l’Hotel de Immigrantes” de Buenos Aires, li van trobar una feina al melic de la província de Córdoba i el van traslladar (amb totes les despeses pagades) cap a l’“aserradero” de Santiago Temple, una minúscula localitat que deu el nom a l’enginyer que va dissenyar l’estació de tren al voltant de la qual va néixer, no feia pas gaires anys, el poble. En aquella fusteria va conèixer la Dolores, una criolla provinent de la sierra cordobesa amb qui va tenir set fills. Aleshores ja s’havia convertit en el cuiner d’un dels hotels d’aquella població. Li deien “el gallego”, va triomfar als fogons i també va coordinar la comunitat d’immigrants catalans i espanyols a Santiago Temple. Un cop l’any es reunien per remembrar la procedència comuna. Va morir de sobte en una nit de carnestoltes de l’any 1938, mentre prenia la fresca al carrer. Els set orfes i els fills d’aquests set fills van perdre el contacte amb la família catalana d’origen, però no pas definitivament. Fa tres anys, gràcies a les noves tecnologies, es va restablir el contacte de la forma més sonada. Un descendent de la banda del Penedès els va anar a trobar i van organitzar una festa multitudinària en terres argentines. A la paret que presidia la taulada dels vora cent descendents, hi lluïa una inscripció : “Que vivan los Piñol!” El descendent que els va anar a conèixer a l’Argentina sempre s’ha mirat el Penedès amb els ulls del cor i ara clou aquest article.
A proposta d'aquest setmanari del Penedès, cada divendres uns quants alumnes del Batxillerat artístic de l'INS Milà i Fontanals de Vilafranca, on tinc el plaer de treballar des de fa uns mesos, elaboraran l'acudit gràfic que es publica a la pàgina 3.
De moment són l'Anna Bascompte, el Robert Peirot, la Mireia Insensé. l'Enric Bages, la Paula Pardo, i el Nil Olier, però se n'afegiran més perquè hi ha una predisposició general entre el meu alumnat a col·laborar gràficament a la premsa i en tot allò que vagi venint, com les il·lustracions de microcontes propis que es van reproduir en etiquetes d'ampolles de la Cava Guilera, de Lavern, tal com ja vaig explicar des d'aquí mateix.
Dijous 5 de gener es va estrenar l'Anna Bascompte de Primer de Batxillerat amb aquest dibuix acudit d'aquí costat i aquesta setmana serà el torn del Robert Peirot, de Segon de Batxillerat, a partir d'un tema també proper a la nostra realitat vilafranquina i penedesenca. Divendres es publicarà al "3 de vuit"...
Tot i el fred polar i la fosca creixent, va instal·lar durant tres hores els llums de Nadal entre les branques de l’arbre del jardí. Ho va fer amb tanta passió i devoció pels artilugis elèctrics que no va veure, ni per casualitat, la brillantor natural de l’estel fugaç que li va passar pel damunt.
(publicat avui a LA BONA CONFITURA, el blog del microrelat en català) amb la següent presentació....
Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net...
