ricard99 |
diaris |
dimecres, 1 de febrer de 2012 | 14:22h
BAULES I LLENGUATGES
Lluís Calvo Edicions 3 i 4
València, 2011
Perquè l’assaig és la millor manera d’executar una actitud pròpia. Perquè de totes les lectures fetes -i en procés- en destriem allò que ens explica i ens transforma alhora cap a una defensa de l’individualisme i la llibertat personal i intel·lectual. Lluís Calvo (Saragossa, 1963) ha bastit un corpus literari i de pensament que transcendeix els gèneres literaris conreats per ell; ja sigui poesia, narrativa o assaig, la creació literària que impulsa l’autor beu de totes les disciplines humanístiques i també acull investigacions científiques que poden ser pertinents per al seu discurs. De tot plegat, Calvo escriu el seu segon llibre d’assaig, que reprèn la línia iniciada fa uns anys amb el seu Les interpretacions (Edicions del Salobre, 2006). Mitjançant una prosa exquisida, d’una extrema penetració intel·lectual i d’una concreció poètica i filosòfica admirable, Calvo ens ofereix un assaig que contempla la meditació sobre l’art i la reflexió crítica sobre l’obra literària d’autors presents i passats de la nostra tradició, catalana i occidental. Se serveix de la lingüística, en ocasions també dels coneixements i referències científiques, del memorialisme i de la psicologia, i de la crítica literària activa que destria les palpitacions del temps en l’estudi d’autors consagrats de plena vitalitat literària, com ara Jordi Pàmias, Carles Hac Mor o Carles Camps Mundó, i de noves veus de la poesia i de la narrativa catalanes com ara Anna Gual i Sebastià Perelló. L’obra és una amalgama de pensaments i d’aforismes, és a dir, de discursos ben travats i elaborats amb cura i clarividència, que versen sobre la funció i l’abast de la creació artística, en general, i literària, en particular, a partir de l’acostament al pensament filosòfic contemporani. Un gran llistat de filòsofs acompanyen les seves reflexions: farem esment d’alguns que són determinants per al seu discurs sempre confrontat a la realitat i no només a l’especulació filosòfica coherent. En aquest volum hi passeja Kierkegaard i la seva prefiguració de l’angoixa de l’individu contemporani, Spinoza i allò que podem desenvolupar a partir de la seva Ètica, i filòsofs més propers en el temps com Bergson o Bataille.
En el Lluís Calvo autor totes les disciplines artístiques hi tenen cabuda. Hi trobem un seguit de reflexions sobre l’art que dibuixen un entramat cognoscitiu totalitzador en el qual una apreciació sobre arquitectura té tant de pes com un apunt de lingüística que descobreixi aspectes de la llengua i del llenguatge. I del sentit, i de l’abast individual que atorguem a un text literari. A més, cal afegir també, la concepció de l’idioma propi de cada escriptor. Són del tot remarcables les seves idees sobre la construcció de la llengua literària que va forjant cada escriptor i com cadascun d’aquests crea un discurs -i alhora un imaginari- intransferible i autoreferent: un microcosmos particular. La imaginació del creador és qui relliga una continuïtat d’instants successius amb les idees assumides, o bé transformades, i és també qui en pot extreure tota una altra cosa; aquí és on rau la saviesa de la qual ens fa partícips el nostre autor: en explicar els mecanismes interns de la llengua i del pensament que fan possibles els discursos artístics i els textos literaris que són i seran clàssics de la nostra cultura. Com el llibre que teniu a les mans i a punt de llegir: aquest Baules i llenguatges del qual aprenem i gaudim a parts iguals. Escriu l’autor: “Podríem dir que la imaginació excita el llenguatge. Li atorga la imatge i quan la té –i la lletreja– la completa amb les connexions que li són suggerides i que són, també, llenguatge. No hi ha escapatòria. Els alts murs de la presó són, tanmateix, franquejables. Fum de pedra. O pedra de fum. La llibertat consisteix a travessar aquest tel de boira. No és pertinent parlar de sortida perquè tampoc no hi ha entrada. Com l’inici fal·laç de l’Univers. Res no comença ni acaba. Perquè hi ha procés. Renovació. Esclat. En aquestes paraules s’aconsegueix la bella concordança entre el que motiva l’escriptura d’un assaig i allò resultant d’aquesta acció: és a dir, un assaig que flueix i que va encadenant cadascuna de les baules descrites en una extensa superfície, porosa i també sòlida, arrelada al coneixement. Aquesta obra és tota una fita de l’assaig català i ho celebrem.
ricard99 |
diaris |
dimecres, 25 de gener de 2012 | 21:33h
L'ENUNCIAT
Josep-Ramon Bach
Labreu Edicions
Barcelona, 2011
La creació literària ens porta cap a frases magnífiques i versos inexplorats. Entre l’aforisme i els petits poemes en prosa, entre la sensació i la diversió, entre el pensament i el vers perdurable, més enllà del bé i del mal hi trobem una mirada lúcida i moral sobre la literària quotidianitat d’un escriptor bregat en 23 llibres de poesia, prosa i teatre. Ens referim a Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) de qui recordem el seu llibre de poemes El laberint de Filomena (Ed.Proa, 2010), Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, i que fou destacat per la crítica més atenta del país. L’Enunciat és un recull de 666 aforismes que malden per deixar una empremta, o bé una instantània, sobre el món de l’art i el món social i moral en el qual vivim. Convé destacar el fet que, mitjançant la ironia, la perspicàcia i la sinceritat poètica, l’autor aconsegueix escriure una radiografia de l’ànima –la seva i, potser també la nostra- i de com s’ho fa com a escriptor per escriure amb intel·ligència sobre allò que veu o pensa del seu voltant. Escriu aforismes i breus poemes a partir de l’estructura sintàctica ben delimitada d’un enunciat que sovint s’autorefereix en el mateix llibre o bé explica la seva particular manera de practicar la creació literària, és a dir, d’escriure una certa literatura tant irònica com moral. És prou avinent fer constar que Bach sap com transmetre un pensament complex –i sorneguer- amb els recursos expressius efectius i necessaris, a la manera dels tuits o missatges instantanis tan en voga avui dia i que, ell sí, sap treure-li suc al raig de síntesi i efectivitat que permet aquest costum social. Cal dir que cada aforisme és un poema en si mateix, complet i autosuficient, i en ocasions és una frase lluminosa que transmet entusiasme pel bon viure.
Al llarg de l’obra hi trobem un seguit de sentències morals, comentaris crítics sobre art i poesia, apunts sobre la vida en societat, crítiques líriques a actituds interessades i mercantilistes del gremi de la literatura nostrada, notes particulars sobre el seu dia a dia com a poeta en actiu, anècdotes literàries en què barreja la ficció amb la biografia, i més i més coses. Sobretot hi trobareu pensaments jocosos i sentències que permeten ampliar la nostra visió de les coses. Una gran part dels textos versen sobre el propi poema que es va fent en cada pensament del recull. Paral·lelament, també hi ha una certa autobiografia literària que ens permet copsar una mica la seva personalitat com a individu i com a escriptor i que ens dóna el punt just del seu mirar i pensar lúcid, lúdic i feliç –parafrasejant l’aforisme 226, en el qual afirma: Sóc lúdic, tel·lúric i feliç. Bach uneix la clarividència de les notes escrites de Josep Pla amb el realisme il·luminador de Joan Brossa, per exemple. Destaquem alguns dels aforismes que expliquen les reflexions sobre el poema i la poesia, per tenir-ne un tast. El 214: El poema, fill del llenguatge i germà de l’imaginari, cerca les idees als racons amagats del desordre. O bé, el 337: Tots els poemes haurien de ser la premonició d’un miracle. També hi ha lloc per la ironia lúcida de comentaris sobre poesia. El 471: Molts poemes només tenen certificat de garantia d’una sola lectura. I acompanyem la lectura dels seus aforismes amb la complicitat d’una mitja rialla i amb la consciència de fer bé en llegir i rellegir sovint els aforismes que l’autor ha tingut la gentilesa i intel·ligència de voler-los compartir amb tots nosaltres. Un gran llibre, perquè sí; perquè és tant lúcid en el contingut com innovador en la forma literària final. Tot un encert pels companys de Labreu Edicions que han demostrat ser lúcids i valents com el nostre autor.
ricard99 |
diaris |
dijous, 19 de gener de 2012 | 13:16h
LA NOIA D'AIRE BLAU
Jordi Roig Stonberg Editorial
Barcelona, 2011
La vida transcorre per petites estances on s’amunteguen, amb un deix delerós, les partícules d’aire comprimit que encara podem respirar. Una bona manera de trobar-se un mateix és llegint una novel·la. O bé escrivint-la. I això és el que ha fet Jordi Roig (La Palma de Cervelló, 1957) que publica la seva primera novel·la, La noia d’aire blau, i posa damunt la taula la seva mirada poètica al servei d’una història que es passeja per l’amor, l’amistat, la família, el dolor, la mort i la poesia. Convé remarcar el fet que l’autor ja porta publicats un seguit de llibres de poesia i que és eminentment poeta. Per aquesta raó, la novel·la pren l’observació directa de la realitat i la introspecció psicològica per dotar la seva narració de tot allò que un poeta sap fer: entrar dins d’un personatge i fer-lo transitar per la superfície amb la presència física d’una persona de carn i ossos. La noia d’aire blau narra la història d’un home que acaba de travessar la barrera dels quaranta anys, en Pere, que duu una vida rutinària amb una feina avorrida i sense ambició. Tot i així, per mitjà del seu afany per escriure una novel·la, la seva vida pren una alta volada, entre el somni i la il·lusió. És prou interessant destacar que aquest projecte de novel·la -que forma part de l’argument d’aquest llibre- adquireix d’una manera prou rica la presència en tot allò que els lectors poden seguir al llarg de la narració. A part d’aquesta aclucada d’ull a la metaliteratura, que és prou habitual en la tradició literària occidental, cal fer èmfasi en un dels millors encerts del llibre: el de saber utilitzar aquesta possibilitat narrativa per tal que el somni i la realitat es barregin d’una manera emotiva i del tot efectiva.
Al llarg de la novel·la, el protagonista de la història va explicant les vicissituds dels seu passat i ens fa partícips als lectors de la seva vida present. Es narren els encontres amb els seus amics i amb les seves amants reals o virtuals, i tot allò que durant el dia a dia va vivint i va confluint en la novel·la que es proposa d’escriure. Hi ha passatges narratius d’una gran bellesa poètica. Hi ha passatges en els quals el diàleg ens duu a posicionar-nos també a nosaltres, els lectors, davant les nostres situacions personals i quotidianes davant l’amor i el desamor, per exemple. La novel·la pren un aire que no deixa indiferent a ningú ja que l’emoció i la contenció estan sàviament dosificades. Un dels guanys del llibre és la llengua literària de l’autor, que tan bon punt assaja el vol poètic com també el realisme quotidià d’uns diàlegs efectius i versemblants. Aquesta novel·la és àgil i emotiva, descriptiva i introspectiva, i té tots els ingredients perquè els lectors en puguin gaudir plenament de la seva trama i transcendència literària. En resum, un bon llibre i una bona història per recordar des de la complicitat de qui se sap llegir els seus pensaments en els dels altres. Jordi Roig ha sabut construir una novel·la que sabrà omplir les llargues hores d’un lector amatent que tingui un bon somni, una bona vida.
ricard99 |
diaris |
dilluns, 26 de desembre de 2011 | 13:58h
ESTIULA
Lluís Calvo
Labreu Edicions
Barcelona, 2011
El vers és un territori. El poema explora un bosc i Estiula és paratge i paisatge alhora. És el darrer llibre de poesia de Lluís Calvo (Saragossa, 1963) que després del seu celebrat Col·lisions (Ed. 3 i 4, 2009) ens trasllada a la gènesi de l’experimentació i també al fruit natural de la creació poètica en estat pur. Allò que són els versos d’aquest volum de poesia és l’origen i el resultat líric i vital del que ara podem llegir a les pàgines del llibre i també del que resta adscrit al terreny d’Estiula, municipi de Les Llosses (Ripollès), que adquireix la categoria de “microcosmos de la natura total”. D’aquesta excel·lent manera ens descriu Estiula, a l’epíleg de l’obra, en Jaume Pont. És un text indispensable com a síntesi i anàlisi crítica del que podem percebre i admirar en la poesia calviana.
La lectura d’aquesta obra és un gaudi i una recerca. És una contemplació i alhora una revelació de la llengua de la qual el jo poètic n’és l’instrument i la veu. La natura ens anuncia, ens suggereix, allò que l’ésser humà podrà escoltar, definir, fer créixer en si mateix i en els altres. Els altres, entesos com la comunitat de persones, habitants i membres de la nostra cultura, lligada al territori, a la llengua, a la tradició real i poètica alhora, romànica i romàntica, moderna i modernista, i a l’anhel d’universalització des d’allò concret i real, és a dir, humà i poètic. Realitat i poesia és una fusió adquirida i treballada per part de Lluís Calvo, que al llarg de la seva trajectòria poètica ens l’ha fet palesa el seguit de llibres de poesia i veritat que ha anat publicant l’autor des del 1987 amb Veïnatge d’hores. L’obra és un compendi de llengua creadora i creada, llegida i escoltada des de les veus de la terra i transcrita pel jo poètic, per Lluís Calvo, que ha sabut descriure la realitat amb la creació i recuperació de mots de la terra, de la comunitat, de la tradició. En aquest excel·lent llibre de Poesia hi podem trobar l’exemple i el model de com es crea una llengua literària i de com la llengua és el territori de la comunitat. L’autor introdueix un seguit de neologismes que reprenen el batec del passat i confirmen també l’adveniment inesgotable d’una col·lectivitat en expansió, la nostra com a comunitat cultural i catalana. Des del vers de marbre pur i irradiador de llum d’Ausiàs March al geni creatiu de la llengua de Víctor Català, des del mot connotat al vers creador de sentit permanent.
Un dels poetes que més bé el coneix, com a escriptor i com a home, és el Jordi Valls i ens el descriu amb les paraules següents: Calvo no és un autor usual, no conec cap escriptor com ell. A cada llibre ens sorprèn, ens embolcalla amb la seva particular manera d’afrontar la poesia, la veritat. Inconformista, rebel i estèticament perturbador, un autor que fa del món rural i de la tradició el punt d’inflexió d’una actitud, contundent, punk: “qualsevol veracitat que no ragui en els mots/ és sempre falsa”. No hi ha termes mitjos en aquesta aposta, no hi ha cabuda a la mediocritat. És una carrera al tot o el res (http://felixorbe.blogspot.com/2011/12/estiula-o-el-gran-combat.html).
Estiula és un gran llibre de poemes. És una mostra del treball inesgotable de construir un territori i una llengua des del paisatge i des del procés creatiu com a creació i recreació augmentada del sentit primigeni d’una llengua. El jo poètic adquireix la parla i la fascinació per treure l'entrellat indòmit del nostre paisatge, immediat i llegendari, i alhora de les motivacions humanes que van des de l'escriptura d'un sentiment a la recerca de sentit de l'instant pur compartit. Som: Un somni astut, que vola i xiula i canta, / ens aplega en un calze amagadís / que s'alça en nom del Tot. (...) Fórem com ell, un dia, / i ara en busquem l'éncís. Tan fràgil i llisquent / que abans que poguem heure'l, ja és pols enmig dels dits. És inevitablede connectar i relligar l'experiència poètica de Lluís Calvo a l'experiència creadora bessona de Carles Riba en el seu poema Tot és excés del Segon llibre d'Estances (La Mirada, 1930) en què el jo poètic assaja la manera de transcriure l'instant pur, el que relliga passat i present des del silenci creador de la natura. Ricard Mirabete
ricard99 |
diaris |
dissabte, 17 de desembre de 2011 | 13:51h
EL PORT DEL NOU MÓN
Xulio Ricardo Trigo Edicions 62
Barcelona, 2011
La novel·la històrica és una aposta per copsar el nostre passat cultural i fer-lo vessar per tots els cantons d’allò que som i, per tant, d’allò que hem estat. Els nostres avantpassats van construir les nostres plataformes ideològiques, culturals i, alhora, el terreny tecnològic i real que ara trepitgem. A El port del nou món ens trobem a la Barcelona del 1477. Es va dibuixant el pas de l’Edat Mitjana a la Modernitat i un dels aspectes clau d’aquest moment històric és l’afany de transformar el món natural per mitjà de la tècnica i, per tant, de la tecnologia. La ciutat de Barcelona ha emprès la tasca de construir el primer port de la ciutat amb l’objectiu de garantir el futur comercial dels catalans: el port de la Santa Creu. Per aquesta tasca la ciutat ha contractat a un enginyer italià, Stassi d’Alexandria, i a un vell cartògraf barceloní, Lluís Esquiva. La novel·la va adquirint tots els colors possibles d’una novel·la total: és una novel·la d’aprenentatge per part del protagonista, Marcel Roqueta, fill del capatàs de les obres. És una novel·la coral en què un seguit de personatges són el contrapunt ideològic i moral a les vicissituds del protagonista. També podem destacar com els dos personatges femenins que van enllaçant-se a la vida del Marcel, la Teresa i l’Arsenda, ens mostren la complexitat de l’imaginari femení enfrontat a la individualitat masculina. És també, i sobretot, una excel·lent novel·la d’aventures i d’intriga, amb episodis narratius d’una gran força creativa i d’una tensió dramàtica d’alta volada. La presència de personatges inquietants com ara el pare Cardoso o les escenes violentes que pateix la Teresa, són un clar exemple del talent narratiu i psicològic de Xulio Ricardo Trigo. L’autor aconsegueix fer brillar la història per damunt del rigurós estil literari que la fa possible. Ens atrevim a afirmar que el gènere de novel·la històrica és, respecte la novel·la que comentem, tan sols l’excusa literària per recrear tot un món que per mitjà de les peripècies del protagonista ens explica l’afany humà de transformar la realitat, el món, per mitjà de les idees d’aquells que tenen la força i la valentia de dur-les a la pràctica. En citarem un fragment que il·lustra el que comentem:
-Posar en pràctica les nostres idees és un desafiament que no sempre ens és possible, Josep.
-I, aleshores, quin sentit té tenir idees? Creia que la recerca de la felicitat era acomodar-les a la vida real, regir-nos per elles.
La tensió dramàtica va avançant sense deixar espai per a una lectura asèptica. La tercera i la quarta part són una mostra d’alta concentració literària amb un ritme narratiu que fa palès el mestratge com a narrador de Xulio Ricardo Trigo. La seva anterior novel·la històrica El somni de Tàrraco (Edicions 62, 2009), centrada en el nostre passat iberoromà i amb el rerefons de la capital tarraconense, ja va despuntar com una novel·la històrica que a les mans de Ricardo Trigo és un pretext literari per construir una novel·la total. El port del nou món és la novel·la que situa a Xulio Ricardo Trigo com un dels autors indiscutibles de la narrativa catalana contemporània. Amb aquesta novel·la us podreu deixar portar per l’imaginari compartit del nostre passat cultural.
ricard99 |
diaris |
divendres, 9 de desembre de 2011 | 11:36h
NI UN PAM DE NET AL TANCAT DELS ÀNECS
Jordi Valls
Editorial Pont del Petroli
Badalona, 2011
En cadascun dels poemes d’aquest nou llibre de Jordi Valls, hi trobem un seguit de símptomes lírics que apunten a fites d’urbanitat poètica en les quals cadascú pot reposar-hi. Sojornar-hi durant un lapse de temps prou llarg. Ja des del començament del volum, el poeta ens mostra per on viurem els poemes que anirem llegint. Al llarg dels trenta-tres poemes, el jo poètic es va transmutant en la figura de l’altre que no és pas l’alterego de l’autor sinó tots i cadascun de nosaltres com a possibilitats circumstancials. Cal remarcar aquest fet ja que no hi ha l’ús d’un jo líric que ho faci tot i ho digui tot. El poeta és aquesta mena d’individu que està dins l’escena per donar veu a l’espectacle d’aquesta divina tragèdia que és el dia a dia. Sota l’empara d’una visió escrutadora dels fets reals per part del poeta, i a la manera de Joan Brossa en algun cas, com en el poema que tot seguit citarem, el poeta és aquell que es converteix en tot allò que destrueix i que es forma a partir de la identitat literària escrita en els seus poemes. El poeta és aquell que escriu d’una vida que és en part la seva i en part la nostra. El poeta és qui esbocina la carcassa del no-sentit i en fa partícules humanes que ens conformen. Aquesta idea la trobem en el poema joker en el qual el jo poètic dóna pistes sobre cap a on van les seves motivacions líriques i propi funcionament com a escriptor. Vegem-ne un tast: Em vaig convertint en tot allò que destrueixo, / en un vas ho recolliu per tirar-m’ho a sobre, / Recobert d’identitat acabo sent útil / l’amic que voldríeu per fer-vos respectar. (...) Quan baixeu la guàrdia torno a ser l’imprevist. / La tragèdia comença quan puja el teló. Un dels encerts principals del poema és tot allò que ens ensenya sobre l’art de poetitzar la realitat o bé de fer realitat per mitjà de la paraula. De tot plegat, Jordi Valls ho ha anat demostrant al llarg dels seus nou llibres publicats i des de fa molts anys amb la seva maduresa poètica.
Tot estirant el fil de la seva poètica, no podem deixar de citar el poema poesia en el qual construeix una reflexió sobre l’acte d’escriure -i de viure- en i des dels versos. El títol del poema ja és un encert perquè al·ludeix al gènere poètic però els versos escrits es refereixen al propi poema que es va desenvolupant. El jo poètic fa l’acció de donar el poema a qui el llegeixi: Aquest és el teu poema. Fes-ne el que vulguis, / el pots rebregar, esbocinar, omplir / de gargots, trepitjar-lo, o pixar-te a sobre. / També, si vols, els pots llegir i oblidar-lo / per sempre, o tornar-lo a escriure. És teu. Tot seguit hi fa la confessió necessària per tot aquell poeta verídic: i m’allibero / del dret i del deure de necessitar / la memòria falsa que et faràs de mi. Definitiu i concloent. Ens planteja una qüestió que fins ara no havia estat gaire plantejada: el poema escrit el necessita el seu autor o bé el necessitem els seus lectors? El poeta se n’ha desprès i d’allò escrit ell n’és l’autor però no és del tot una part de si mateix. Cal que uns i altres ens en fem partícips d’allò que és cada poema i del que apunta sobre l’individu i el món.
Al llarg del poemari un dels motius poètics predominants és la concepció amorosa que va teixint i desteixint la pròpia Modernitat, és a dir, el moment històric contemporani. Hi ha una línia de poemes com les dues parts del tracte (sobre el món de la parella, dels seus afanys i de les seves sortides naturals, com ara el rebuig o la mentida), pont neuf –aquell pont memorable en el qual hi trobem una parella que essent “sincers” han deixat de banda la sinceritat amorosa que els podria unir- o bé tants i tants d’altres poemes que versen de l’amor en parella com ara sobre el cor i la guerra freda. En aquests poemes hi ha un ensenyament moral compartit sobre l’amor com a repte, de l’amor com a pacte per no malversar el discurs íntim entre els dos estimats, i a una certa por implícita a no afrontar-lo del tot. Potser tot plegat és una qüestió de sinceritat. I no només una renúncia a no intentar-ho.
Aquest Ni un pam de net al tancat dels ànecs és una excel·lent continuació a la depuració lírica que mostrava Jordi Valls al seu celebrat poemari anterior Felix Orbe (València: Denes Editorial, 2010). Llegiu-lo si us escau la poesia. Viviu-lo si us escau pensar en allò que viviu; i sumeu versos a la capçalera del sentit, que van cap amunt, no resten enteniment i no són una sobreexplotació de cap mena d’espai útil i habitable.
