Ahir es va presentar Reagrupament a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Unes tres-centes persones quasi omplien la sala.

Jo era una d’elles. Segueixo amb gran interès la trajectòria personal de Joan Carretero i la proposta política que encapçala, però ahir vaig acudir a l’acte amb l’actitud d’escoltar un missatge nou, un “a veure què”, com aquell que “passava per allí...”. Aquestes són les meves notes apressades: 

• A l’entrada ja hi ha Carretero, conversant amb Albert Pereira, col·laborador del de Puigcerdà i conegut de fa anys. El saludo i li pregunto per la nena (coses nostres). Em diu que bé i comenta que ens retrobem en unes circumstàncies millors que fa uns dies.
• Certament, les circumstàncies són molt bones. L’acte es desenvolupa a la perfecció. Únicament al principi, l’estelada que penja al fons de l’escenari ofereix certes resistències a ser correctament col·locada, però la cosa no passa d’aquí. Més difícil serà col·locar les banderes als edificis oficials quan toqui, però també ho aconseguirem.
• Mentre espero, saludo molta gent coneguda. Amics d’Altafulla, de Valls, de Vila-seca, de Tarragona, la majoria membres d’ERC i, casualment, gent que mai han pretès convertir la seva militància en un modus vivendi. D’això va el missatge carreterista.
• Presenta l’acte Manuel Pereira, coordinador de Reagrupament al Tarragonès (i oncle de la nena que ja està bé). Com delata el seu cognom, és nét de portuguès i ens obsequia amb una deliciosa dita d’aquella nació: “De Espanha, ni ventos, ni casamentos”. Sí, igual que la nostra “De Ponent, ni vent, ni gent”, amb la diferència que ells van tirar pel dret el 1640. I fins avui.
• Parlen tres membres de Reagrupament, no anònims (perquè diuen el seu nom), però si sense rellevància pública. Trobo molt bona la idea. Després intervé Jaume Renyer, amic i blocaire, que en un moment donat deixa anar un comentari derrotista tot fent balanç de la feina feta fins ara. Rectifica de seguida. Bons reflexos: ens cal un discurs engrescador.
• Discurs engrescador que corre a càrrec de Joan Carretero. En la seva llarga intervenció va desgranant arguments a favor del doble missatge de Reagrupament: la independència de Catalunya i la regeneració de la vida política. Clar, contundent, d’una lògica aplastant. Dóna gust sentir gent així. I això és el que diu: “(la independència) no és un camí fàcil, però és senzill”, “no som més espavilats, però ho tenim més clar”, “aquesta jugada la tenim guanyada, però no la guanyarem si no la juguem”. “no ens donem més agonia, volem il·lusió”.

Endavant, doncs.

Mai no em va agradar aquest home. Tenia aquell aire de suficiència, com de tenir les coses massa clares. No les hi debia tenir tant, perquè li hem conegut moltes piruetes ideològiques, a conveniència seva. Va començar essent, pel que diuen, anarquista, però en un viatge a la Xina, per un reportatge a Destino, va caure del cavall i es va declarar fascinat pel règim d'aquell país. Després va venir la seva etapa monàrquica però també es va situar a recer del pujolisme, que li va muntar un tinglado a mida, l'Institut Català de la Mediterrània, d'incertes competències i generosa dotació econòmica.

Millor no retreure-li més coses en un apunt que se suposa que és d'homentage i reconeixement de la seva figura, l'endemà de deixar-nos. Reconeixement del gran escriptor que era, el millor de les lletres catalanes en aquest moment, si fem una apressada recopilació dels balanços que n'han fet els experts ahir i avui, fins el punt de ser considerat el nostre candidat al Premi Nobel de Literatura. Qui omplirà el buit? S'admeten polèmiques.

Dijous 2 de juliol, a les 20 h, acte públic de presentació de Reagrupament a Tarragona. Intervindrà Joan Carretero.

A l'Aula Magna de la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV (Av. Catalunya, 35).

Llegim que la Lloll Bertran porta vint-i-cinc anys sobre l'escenari. És una gran professional, versàtil (les seves imitacions de cantants eren magistrals) i una còmica que fa riure, no com altres que fan pena. És, a més, una persona compromesa amb el país desde fa molts anys, quan dir-se (i exercir de) independentista era més agosarat que ara. Un últim elogi: és una persona entusiasta i optimista. Just el que necessitem en aquests moments. Esperem que segueixi molts i molts anys fent teatre, monòlegs, imitacions, cançó i tot el que es proposi.

Demà és el 28-J, el Dia de l'Alliberament Gai. Amb aquest motiu, al Camp de Tarragona, i concretament a Reus, també es van fer activitats, tot i que quedessin una mica desdibuixades emmig de la festa major de Sant Pere. Enguany, però, els amics d'H20 (l'associació GLBT de les nostres comarques) han tingut l'habilitat d'incloure aquests actes com a part del programa oficial de festes.

El Consell Municipal de Polítiques d'Igualtat es va reunir a la Casa Rull i va aprovar el manifest d'aquest any. Seguidament, va ser penjada al balcó la bandera de l'Arc de Sant Martí, un gest simbòlic que es repeteix a moltes altres ciutats. Entre els assistents vam distingir el president d'H20 Miquel Reverte i els regidors Empar Pont i Ariel Santamaria.

Finalment, la Sala Santa Llúcia va ser l'escenari d'una xerrada sobre "Persones transsexuals, la família, el món laboral i la discriminació". Tres representants d'aquest col·lectiu ens van parlar d'història (personatges com Heliogàbal, Santa Joana d'Arc, la Monja Alférez, el cavaller d'Eon i les primeres persones operades), ens van parlar dels problemes en el mercat laboral (el rebuig que encara crea una realitat poc o mal coneguda com és la dels transsexuals), i ens van parlar de discriminacions i de lluites (les esglésies, els entorns familiars, les escoles, les lleis...). 

La casualitat va fer que en unes dependències annexes es preparessin per actuar els nous components de Dames i Vells de Reus, i els de Tarragona, que els feien de padrins. Es tracta d'un ball parlat molt antic i caracteritzat perquè part dels seus membres es transvesteixen. Transsexualitat i transvestisme, dos conceptes que encara alguns indocumentats confonen i que no tenen altra similitud que formar part d'aquesta diversitat que tant costa que es respecti. Actes com el d'ahir a Reus o els d'avui i demà a Barcelona hi ajudaran de ben segur.

El grup dels illuminati, enemic de l'Església Catòlica, segresta quatre cardenals en vigílies del conclave i amenaça amb matar-los un cada hora. Un expert en aquesta societat secreta, el nord-americà Robert Langdon, és cridat per evitar-ho.

Res més lluny de la meva intenció que llegir els celebrats best-sellers de Dan Brown El codi da Vinci i Àngels i dimonis. Detesto aquestes barreges d'història, ocultisme i trames policials, però després de molt pensar-m'ho vaig cedir i vaig anar a veure, encuriosit, la versió cinematogràfica de la segona novel·la. Em vaig trobar el què ja em temia: les interioritats del Vaticà (menys misterioses del que a vegades ens pensem) tractades tant banalment com ho saben fer els nord-americans a través d'una previsible intriga detectivesca on es donen cita des d'incunables fins a experiments amb l'antimatèria.

En essència, el film són corrípies i més corrípies per Roma, d'església en església, mitjançant un joc de pistes, tot amanit amb aquestes bandes sonores que s'han posat tant de moda. Alguna escena és risible: per exemple, quan el protagonista es troba tancat als Arxius del Vaticà, ple de sofisticades mesures de seguretat, i no té cap problema en derribar a patades un voluminós prestatge collat a terra amb uns ¡simples cargols!

La pel·lícula, no ho negaré, és entretinguda, té ritme i està ben feteta. Els actors, en el seu lloc, inclosos Tom Hanks, que últimament sembla que tingui una llaga a l'estómac, en el paper del detectiu Robert Langdon, i Ewan McGregor, guapíssim i inversemblantment jove per ser un camarlenc de l'Església Catòlica. Però els gustos de la gent manen.

Me n'havien parlat molt, però mai, en les quatre dècades que porto vivint a Tarragona, havia presenciat la Tronada de Reus. Aquest vespre ha estat l'ocasió d'arribar-me a la capital del Baix Camp i capbussar-me en l'animació dels seus carrers i places. La Tronada, que dóna inici a la Festa Major de Sant Pere, s'ha retardat uns tres quarts d'hora. No passa res. En l'espera, petit incident quan des d'algun balcó del cantó sud de la plaça Mercadal algú ha llençat un got sobre la multitud; com diria una crònica periodística, no s'han registrat danys personals, si bé la guàrdia urbana s'ha apropat al lloc dels fets per tal d'aclarir què ha passat.

En un moment donat ha sortit al balcó de l'Ajuntament un grup de músics a tocar una peça que ha donat inici a la Tronada. Seguidament, el batlle, amb una llarga canya ha encès la traca que dóna la volta a la plaça. L'espectacle, no apte per oïdes delicades, dura escassament un minut i acaba amb una apoteosi de soroll. En acabar, la plaça queda envaïda per una espessa boira. Els reusencs estan molt orgullosos de la seva Tronada. De fet, estan orgullosos de tot el que és reusenc: no diguis mal de la Tronada.

A l'acabar, i a punt de marxa, em trobo la Marta, una amiga barcelonina-reusenca, antiga companya de feina, amb qui m'uneixen moltes coses, des de la ciutat de naixement fins a l'edat, passant per una manera semblant d'entendre la vida. Feia algun temps que no ens vèiem. Després de xerrar una bona estona em fa:

- Jordi, et veig molt millor, com a rejovenit

Ja he dit abans que és una amiga...

S'es mòrt Robert Lafont, figura clau de l'occitanisme, politic contra l'estat jacobin, fondator de divèrsas institucions de promocion de la cultura occitana e autor d'una vasta òbra coma creador literari e istorian. La nacion sòr e amiga pèrd lo sieu filh mai illustre. Pause en patz.

En la nit més curta de l'any i en vigílies de la festa nacional dels Països Catalans, "La nit de Sant Joan", de Dagoll Dagom, una cançó que sempre m'ha encantat:

	La nit de Sant Joan és nit d'alegria. Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
	de mans d'un follet que li fa de guia.
	Primavera mor, l'hivern es retira.
	Si arribés l'amor, mai més moriria.
	Les flames del foc, la nit tornen dia.
	Si arribés l'amor, que dolç que seria.
	La nit de Sant Joan és una frontissa.
	La porta de l'any, tan grinyoladissa,
	comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
	Que és la nit més curta i el dia més gran.
	Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
	Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
	Imitarem el sol amb grans fogates.
	Llevem-nos el calçat damunt les brases.
	Al cel van de «verbena» ocells i astres.
	I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.
	Com la terra que gira al voltant del sol.
	Farem lentes rodones encerclant el foc.
	La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
	Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
	de mans d'un follet que li fa de guia.
	Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
	Al bell mig del foc té la seva fira.
	Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
	Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
	-Adormo els infants i faig que somniïn.
	Enamoro els grans i faig que s'odiïn.
	Destapa secrets, escampa misteris.
	Fa anar del revés els somnis eteris.
	Provoco adulteris, records, enyorances,
	petons i venjances, ensenyo encanteris
	a les jovenetes i porta perfums
	dels altres planetes.
	Si mireu les flames del foc de Sant Joan
	li veureu les banyes, el barret i els guants.
	Quan vol és tan alt com la catedral.
	Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
	No és home ni dona, ni àngel ni infant.
	Per passar l'estona pot ser un comediant.
	És jove i no ho és, geniüt i immoral.
	Astut. I què més?
	-Sóc immortal.
	Si mireu les flames...

Una iniciativa d'un alcalde comunista francès (això ja és tota una declaració de principis) proposa prohibir la burka i el nikab als carrers de l'estat veí. Diu que aquestes peces de vestir, que cobreixen per complert el cos, són un símbol d'opressió de les dones i és inacceptable al país laic i igualitari per excel·lència. Significativament, sectors tant progressistes com conservadors abonen la idea. La polèmica, naturalment, ja està servida.

Doncs no hi estic d'acord. Efectivament, França és el país laic i igualitari per excel·lència i precisament per això no hauria de limitar el dret de les persones a vestir com vulguin. Fixem-nos que, volent defensar unes llibertats, en volen limitar unes altres. Amb el que ha costat que a les nostres societats occidentals tothom vagi vestit com vulgui! Hem superat prejudicis sexuals, hem superat modes absurdes, hem eliminat inacceptables codis (pretesament) morals, hem fruït (i fruïm) de la més àmplia varietat d'indumentàries segons gustos i tendències, de barrets a texans, de corbates a xancletes, de tops a camises estridents.

Els arguments que s'aporten per defensar la proposta francesa, com per exemple que les nenes musulmanes han d'anar amb la mateixa roba que les altres nenes quan fan gimnàstica o que els gitanos s'han de treure la roba a les piscines encara que les seves respectives normes socials manin una altra cosa, a mi no em valen. No em valen perquè en aquests casos sí que hi ha una motivació concreta (higiene) en uns espais públics amb unes normes específiques. El què s'està proposant és molt més arbitrari i restrictiu: s'està prohibint dur a la via pública unes prendes concretes presuposant que la interessada no les porta per pròpia voluntat.

Intentar solucionar els problemes atacant els efectes i no les causes és molt típic d'una determinada progressia. Si no ens agrada que hi hagi religions que tractin les dones en inferioritat de condicions, doncs prohibim la vestimenta que ho simbolitza. Si no ens agrada que hi hagi diferències entre els dos sexes, doncs imposem una correcció política tot introduint canvis en la manera de dir les coses. Si tenim una pulmonia, doncs ens la curem mocant-nos.

No: les malalties (els extremismes religiosos, el masclisme, les pulmonies, tant fa), s'ataquen d'una altra manera.

El meu apunt de dimecres passat, sobre la inauguració de la terminal T1 de l'Aeroport de Barcelona i el petit diàleg entre Carod-Rovira i Zapatero, va rebre tres comentaris. Agraeixo sincerament els signats per Josep Blesa i Belén de Madrid, constructius i enriquidors. No es pot dir el mateix d'un que signa com "la guilla justiciera". Només el meu rebuig a tot el que signifiqui censura ha impedit que l'esborrés i passés a l'oblit. Al contrari, he preferit publicar-lo i que cadascú en tregui una conclusió.

Sr. o Sra. Guilla, primera cosa: el reguitzell d'insults i desqualificacions contra la figura del nostre vicepresident només té a veure tangencialment amb el tema del meu apunt. Segona cosa: titllar Carod de palanganer, mentider, trepa i traïdor no és exercir la llibertat d'expressió, que la resta sí respectem a Vilaweb, sinó que més aviat respon a una filosofia i una pràctica coperes (de la COPE). Aquests termes no te'ls consenteixo. Tercera cosa: espigoles alguns detalls de la vida del de Cambrils; tu sabràs si són certs, perquè sembla que estiguis nel segretto. Jo preferiria parlar-te d'uns altres aspectes de la seva trajectòria pública: l'impuls de la vida cultural de Tarragona en uns anys decisius, la revitalització de l'Esquerra decrèpita dels anys 80 o l'esperançador inici del primer tripartit, per exemple. I, naturalment, ho faria en uns termes molt més correctes que tu. Deixa als nostres enemics la feina bruta de parlar malament dels nostres polítics, si et plau.

Tots som vius, no existeixen els morts; el que passa és que aquests estan "allí" i nosaltres (els vius-vius) estem "aquí". Això deia Vicenç Ferrer, avui traspassat. Difícilment trobaríem una resposta més senzilla i més ben explicada a la pregunta que fa mil·lenis es planteja la humanitat i que les diferents esglésies resolen amb construccions dogmàtiques incontestables. I que consti que Ferrer havia estat jesuïta, d'una companyia famosa pels seus alambicats raonaments.

Vicenç Ferrer segueix viu, però ara "allà", després de tota una vida entregada als més desafavorits de l'Índia, ajudant-los amb amor i (atenció!) amb eficàcia. Que no descansi en pau: segons confessió pròpia, la primera cosa que farà en arribar a la seva destinació serà formar una nova Fundació Vicenç Ferrer: fets, no paraules.

Segueixo tant com puc les vicissituds municipals de la meva ciutat de naixement. Assisteixo amb pesar, com molts, a una lenta i imparable degradació, en tots els sentits, del què havia estat una gran capital econòmica i cultural: dèficit d'infraestructures, turisme de xancleta, despersonalització dels barris, pèrdua de botigues i llocs entranyables, sorolls, brutícia... què no suporten els pobres barcelonins!

Culpables de la situació? Molts, des de la política neo-centralista de Madrid fins a l'actual crisi econòmica, passant, és clar, per la discutible gestió dels successius governs d'esquerres (trenta-un anys, ja), plena de banderoles i carrils-bici i progressivament allunyada de la gent normal i corrent.

En aquest sentit, m'ha agradat la intervenció de Xavier Trias a Tribuna Ateneu. Amb aquell estil tant particular que té de dir les coses, molt col·loquial, parla planerament de la seva ciutat i de les coses que no agraden a molts dels seus habitants: "estan passant coses insòlites", "això és molt gros", "que no ens expliquin sopars de duro"... Com si fos el veí del davant de casa, perquè així hauria de ser un alcalde. Si segueix aquesta línia, Convergència i Unió aconseguirà a les properes elecciones el tant desitjat canvi de rasant a la política barcelonina i que una nova manera de gestionar s'instal·li al municipi. Ja toca. 

- no se te ve por Madrid...

Acompanyat d'una campechana clatellada, el president-triler va tractar Carod-Rovira com si fossin amics de la infància, a la seva trobada ahir a l'aeroport. El vicepresident, home d'ironia i de respostes enginyoses, no va estar a l'alçada, perquè al comentari inicial només se li va ocórrer dir:

- és que no doneu res a Madrid...

Francament, vaig trobar que era una resposta molt "pujolista", molt de l'època d'anar a la capital de l'estat a veure què queia, si un peix al cove o una competència a la Generalitat.

L'escena va ocórrer en el transcurs de la inauguració de la nova terminal T1 de l'Aeroport de Barcelona (això de terminal dóna males vibracions, no trobeu?), immens edifici, lluminós i funcional, llargarut com una espasa (on deuen ser els lavabos, al principi o al final...?), que només espera avions transoceànics (quan es deroguin els convenis internacionals que ho impedeixen), una connexió de tren (que arribarà algun dia) i una gestió aeroportuària en mans del territori a qui ha de servir.

Que aquestes coses arribin estan, en part, en mans d'aquest home que ahir es passejava feliç amb una piloteta del Barça, mentre sentia (però no escoltava) el què li contestava Carod.

Que no veu prou Carod per Madrid? D'això es tracta, de que no ens vegin mai.

Acabo de veure el reportatge de Vilaweb TV sobre la celebració dels cinc anys de blocs a MesVilaweb. M'hagués agradat assistir-hi però un fort refredat que ja fa cinc dies que em fa la guitza m'ho va impedir. Com diu un dels entrevistats, la festa va servir per posar cara a blocaires molt seguits i per comprovar que, sí, són de carn i ossos. El reportatge m'ha permès conèixer, per exemple, col·laboradors habituals com el de les Totxanes o la senyora de Vietnam. També hi surten altres tres blocaires que són especials per a mi: Anna Portell (de Mortadel·la casolana), amb qui he intercanviat comentaris; Marc Belzunces, a qui vaig dedicar un apunt solidari en ocasió del seu afer amb la justícia espanyola; i Xavier Mercadé (de Rock Viu), que va mostrar una sana enveja el dia que vaig publicar al meu bloc que havia volat al mateix avió que Chuck Berry. A tots ells, una cordial salutació.

Els blocs de MesVilaweb han fet cinc anys. Són (som) una gran família que s'expressa amb complerta llibertat sobre absolutament tot. Un espai d'opinió, de diàleg, d'acords i desacords, dels temes més públics a les parcel·les més íntimes, de la crítica més vitriòlica a l'expansió més poètica. I tot, com s'ha dit, amb una "filosofia", amb una manera de concebre una societat i imaginar un país. Tothom hi col·labora desinteressadament i cadascú segons les seves possibilitats. Jo porto fent-ho dos anys i mig (casualment, la meitat del què celebrem) i em comprometo a seguir col·laborant-hi durant molt més temps, perquè m'ho passo molt bé escrivint sobre llibertats, Tarragona, llengües, polítics o dèries personals.

Cinc anys. Que en siguin molts més.


[A la imatge, Biel Mesquida, fundador de l'invent]