Ens
plau anunciar una nova edició de Veus Paral·leles que es podrà veure,
igual que en anys anteriors, a Tarragona.
DELS FIORDS A LES CALES: VUIT
POETES
PARELELLE STEMMER
FRA FJORDER TIL BWKTER: ALTE
DIKTERE
El
poetes participants per noruega seran Torgeir Schjerven, Arne Ruste i Inger
Elisabeth Hansen. Per Catalunya, llegiran els seus versos Jaume Pont, Gabriel
de la S. T. SamPol, Montserrat Costas i Isabel Garcia Canet.
El
Guió i la posada en escena anirà a càrrec de l’Albert Mestres i la Sofia
Fonseca, amb la col·laboració de l’Actriu: Mireia Chalamanch.
L’Organització
és de la Generalitat de Catalunya-Institució de les Lletres Catalanes.
El
proper dimecres dia 1 de juliol a les 20:00 h al Teatre el Magatzem.
Aquest dijous 25 de juny, a les sis de la tarda, l’escriptor Ramón Sanz presentarà el seu nou llibre, Todo prodigio cansa, publicat per l’editorial Algaida, un recull de poemas amb el qual va guanyar el IV premi de poesia Vicente Presa, organitzat per l'Ajuntament de Móstoles.
El llibre del professor i col·laborador del nostre “Tarragona Literària” estableix un joc de referències amb la tradició literària i amb el tu al qual tantes vegades s’adreça el poeta. A Todo prodigio cansa¸ la veu poètica, les imatges deixen de ser d’un simbolisme abstracte per acostar-se a la quotidianitat, paraula viscuda.
L‘experiència vital, la frustració davant la fi o la il·lusió de l’amor, l’irremeiable camí cap a la mort condueixen a un distanciament irònic i necessari, cap a un final que es fi o principi d’una altra vida:
“entonces, si no sabes quién eres, si no sabes qué quieres, si no sabes qué tienes, / deja ya de quejarte y muérete, / o levántate y anda.”
Publiquem avui el primer premi del concurs de
relats Sant Jordi 2009 que, convocat per l’Escola de Lletres de Tarragona,
tenia com a tema “La línia”. La imatge que l’il·lustra és de Josep Maria Argilaguet
i va guanyar el primer premi en fotografia.
LA LÍNIA
Toni Soler
Arribat
als nous mesos prescriptius d’embaràs, en Prudenci Rectili i Mitjaner es va veure
obligat a néixer. Per dur a terme l’acció només li calia creuar la línea que
separa úter i quiròfan, medi amniòtic i atmosfera, interior i exterior.
En Prudenci,
però, no hauria dut a terme aquesta gesta sinó hagués estat pel seguit de
contraccions amb les que la seva mare va contribuir a fer aquest traspàs.
El doctor
va explicar a la mare d’en Prudenci, sense tenir la precaució que el nadó no ho
sentís, que tot plegat va ocórrer perquè la gràfica on s’hi representava els
nivells d’una hormona que se’n diu oxitocina sobrepassava la línia que indicava
l’aparició de les contraccions. La mare no va quedar convençuda amb aquesta
explicació perquè va creure que aquell exercici estadístic el que feia era
treure-li mèrit al seu esforç. Pel Prudenci, la lliçó del doctor li va servir
per aprendre que tot aquell enrenou que l’havia allunyat de la tranquil·litat
del ventre matern va ser culpa d’haver superat una maleïda línea. Aquesta
situació viscuda després del part va marcar per sempre la vida d’en Prudenci.
De la seva
infància en podem dir que va ser ben delimitada. Mai va plorar fins el punt de
fer-se pesat, ni va fer un petó de més a cap de les seves tietes. Tot era
executat en la seva justa mesura i mantenint-se dins d’uns paràmetres
d’absoluta normalitat.
Per
entendre la idiosincràsia del nostre protagonista cal esmentar unes
observacions en el seu historial acadèmic del mestre de treballs manuals i del
de gimnàstica. El primer valorava l’esforç d’en Prudenci per no sobrepassar mai
la ratlla a l’hora de pintar un dibuix per molt complicat que fos el contorn
d’aquest. I el segon la rapidesa del nostre protagonista en recollir les
pilotes que sortien del terreny de joc i la immediatesa en retornar-les al camp,
com si la visió de l’esfèric fora dels límits del joc li provoqués un insuportable
i indescriptible patiment.
D’aquesta
manera el petit Prudenci va anar fent-se gran, en paraules del seu metge dins
d’una perfecta normalitat ja que la línea pondoestatural del seu
desenvolupament seguia fil per randa la mitjana dibuixada al fons del full
mil·limetrat que serveix de referència al metge per determinar si un és més o
menys alt o gros per a la seva edat.
Va arribar
a la joventut, sense gaires escarafalls. I com qui no vol la cosa, en Prudenci
se’ns va enamorar. Un bon dia, sortint de l’escola de delineació va trobar-se
amb una noia amb qui havia estat veí quan eren petits. Va ser ella qui va
tindre la iniciativa de saludar-lo. Va dirigir-se al Prudenci dient que se li
feia estrany coincidir amb ell en una mateixa vorera. Cal saber que els dos
havien viscut molts anys en el mateix carrer però que mai havien tingut la
necessitat ni un ni l’altre de canviar de vorera. De fet, una persona avança
per un carrer quan en fa un desenvolupament longitudinal d’aquest, i això pot
fer-se perfectament sempre per la mateixa acera.
En el
termini estipulat, en Prudenci va acabar els estudis de delineació. Va iniciar
la seva carrera professional en un estudi de cartografia amb l’encàrrec
d’actualitzar els mapes de la comarca i, sobretot, d’omplir-los de línies
distribuïdes com a paral·lels i meridians que delimitessin finques, camins,
turons i qualsevol altra accident geogràfic susceptible d’ésser traslladat a un
plànol.
Després
del festeig va arribar la boda i un seguit d’anys de feliç vida matrimonial al
costat de la seva estimada, i amb una rutina laboral només trencada cada mes
d’agost per quinze dies de vacances a la Cerdanya. Així van
anar passant els anys, amb una monotonia que impedia distingir-ne un d’un altre.
A l’edat
de noranta cinc anys, un capvespre ennuvolat, en Prudenci va sentir tres cops a
la porta de casa. No esperava ningú a aquelles hores. De vegades ensomniava despert que la seva difunta esposa
tornava a casa després de fer la compra al mercat i avisava el seu retorn fent
sonar la campaneta que s’accionava des de l’exterior de la casa. Però picar a
la porta mai, la seva esposa mai hagués fet això de picar com un homenot. Un
cop descartada aquesta fantasia com l’artífex d’aquells cops i havent passat
una bona estona va sentir un altre sotrac, aquest més fort que els altres tres
junts.
En
Prudenci va anar cap al rebedor, va apropar-se a l’espiell de la porta i
perplex va veure la mort plantada just al mig del replà de l’escala. La va
reconèixer sense cap presentació prèvia. Es tractava de la representació
clàssica d’aquesta, vestidures negres, el rostre ocult per una caputxa i una
fredor que s’escolava pel pany de la porta i semblava arribar fins al pit del
Prudenci.
Ell, segur
del bon criteri que sempre havia guiat la seva existència, va obrir la porta i
digué: -“Bon vespre, vostè dirà”. Una veu fosca va respondre: -“Prudenci
Rectilini i Mitjaner?”, -“jo mateix” va respondre amb fermesa. Es va fer el
silenci i va passar una bona estona fins que del fons de la caputxa negra va
sortir una veu convidant al Prudenci a anar-se’n d’aquest món argumentant que
havia arribat al final del camí. També va dir-li que hi ha una línia fina i a
l’hora difusa que és fronterera entre la vida terrenal i el més enllà i que ja
era hora de fer el pas d’una banda a l’altra.
Però això
suposava creuar la línia que separa la vida de la mort, i creuar la línia que
separa la cridòria del silenci, i creuar la línia del que en Prudenci
controlava i del que li era desconegut. No, en Prudenci no estava disposat a
passar un altre trasbals com aquell mal tràngol acompanyat de contraccions, de
cap de les maneres! Només plantejar-s’ho li suposava un esforç excessiu. Tenia
ben apresa la lliçó i no estava disposat a donar cap pas en fals.
En
Prudenci va negar-se a creuar la línea que separava el rebedor del replà de
l’escala i d’un estirabot va tancar la porta deixant fora del seu món
particular aquella visita inesperada.
Superat
aquest ensurt, i refermat en els seus principis, el Prudenci va continuar pintant
la seva vida, això sí, sense sortir de la ratlla, tot en la seva justa mesura i
mantenint uns paràmetres d’absoluta normalitat.
Els qui encara
comparteixen amb el Prudenci partides de dominó al casal segueixen admirant la seva
pulcritud a l’hora d’arrenglerar les fitxes damunt la taula, dibuixant línies que
mai superaran els límits del tapet.
Toni Soler
Fotografia:
Miralls de matinada, de Josep Ma. Argilaguet (1er. premi Fotografia Sant
Jordi 2009)
Lectures
de "HORACI I ELS SEUS HEREUS".
Aquestes activitats es realitzaran a les 20:00h a l'espai Qatar
Teteria (C/ Trinquet Nou, 5) els dies 22,23,29 i 30 de maig;
i també a les 21:00h a l'espai Bar Museum (C/ St. Llorenç, 5) els
mateixos dies.
ORGANITZA: AJUNTAMENT DE TARRAGONA,
MVSEVM CAFÈ, TARRAGONA LITERÀRIA I QATAR TETERIA.
El darrer dia de Sant Jordi es van atorgar els premis que convoca anualment l’Escola de Lletres de Tarragona. El lliurament va tenir lloc en el transcurs de la Festa del Llibre que es va celebrar als locals de l’Escola.
Els guardonats en les dues modalitats –s’ha de recordar que el tema proposat era “La línia”- van ser els següents... II Premi de Relats Sant Jordi (Jurat: Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo)
1er. premi: La línia, de Toni Soler. 2on. premi: Línia mixta, de Marcel Casas. 3er. premi: La línia, de Judit Pitarg. Menció especial: La línia, concepte i abstracció, d’Albert Cardona.
III Premi de Fotografia Digital Sant Jordi (Jurat: Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo)
1er. premi: Miralls de matinada, de Josep Ma. Argilaguet. 2on. premi: Mar i terra, de Chavy Vidal. 3er. premi: Relat sobre pentagrama, de Maite Crespo.
Els relats i les fotografies premiades seran publicats pel nostre diari digital al llarg dels pròxims dies.
La poesia i la narrativa ja han visitat l’escenari del Magatzem, ja han omplert l’aire de màgia i paraules que no han deixat indiferent a qui ha sabut escoltar-les. Ara ha arribat el torn de la novel·la històrica, que no es lliura tampoc del conjur dels mots. Van ser Ramón Pallicé i Xulio Ricardo Trigo, aquest cop, qui es van veure reflectits en aquest mirall de mots i frases que és el Joc Partit, espill de semblances, divergències i contradiccions. Tots dos són escriptors consolidats en el joc de transformar la realitat en ficció pel camí de la novel·la històrica. Tothom és conscient que el món literari de qui conrea -d’una manera o altre- l’amor a les paraules és quasi bé inescrutable, profund i íntim, però els dos companys de gènere van voler que els espectadors d’aquell vespre s’endinsessin en el seu particular món de l’Alícia i el País de les Maravelles. Ramón Pallicé, l’escriptor de Reus, va elogiar l’art del seu interlocutor, desglossant i quasi revelant Els Secrets de la Reina: “és perfecta, combina el moment actual amb el passat, és actual i històrica. Precisa, no té cap exhibició ni descripció sobrera”. Tot perseguint el seu propi conill blanc i atrafegat, al llarg d’aquell vespre de paraules, van acabar preguntant-se el perquè d’escriure novel·la històrica; “tracta del temps de la història, amb personatges ficticis i reals i dona la possibilitat al poble d’entrar en la història”, va respondre Pallicé. X. R. Trigo va confessar que havia estat temptat de ser historiador però el destí va acabar per reunir les seves dues grans passions, conrear mots i aquells fets -mai sabrem del cert si reals o no- que han acabat conformant la història; “la novel·la històrica aprofita aquells forats que deixen els historiadors i imagina a partir de la història coneguda per omplir-ne els buits” va dir X. R. Trigo.
Els ingredients per cuinar bones paraules i convertir-les en una apetitosa novel·la històrica com tots dos convidats la taula de la narrativa fan, van ser comuns: tenir un bon tema, documentar-se a partir d’arxius històrics i llibres, escriure l’esborrany, tenir fitxes de cada personatge i visitar el lloc, un protagonista més de la història, per copsar-ne la màgia. Els arguments van convergir afirmant que un escriptor és abans un lector, i que el propi estil és una destil·lació de les lectures que cadascú ha fet.
Tot perseguint encara aquell conill blanc, parlant de la pròpia experiència, del gènere escollit i comentant les seves influències, van acabar compartint el diàleg -i així el Joc Partit es va convertir en Joc Compartit, entre escriptors i públic- , reflexionant sobre les ambigüitats que la història deixa (què és realitat i qui ens ho diu?). I a la nit, la sala buida i dorment, en l’aire surava un interrogant: Què és la història? Una ficció, un seguit de conclusions, dels propis historiadors?
L'escriptor Magí Sunyer ha guanyat el XI Premi Roc Boronat de novel·la en llengua catalana, dotat amb 6.000 euros i convocat per l'Organització Nacional de Cecs (Onze), amb Jim, una obra que té el seu punt de partida en el clàssic La illa del tresor, de Robert Louis Stevenson.
El relat és un drama sobre la complexitat de les motivacions humanes i una reflexió ètica sobre el cas estrany de la realitat. La novel·la presenta a Jim Hawskins, qui jugant amb la sort i la protecció dels seus tutors, malgasta els seus diners en una vida fosca i tortuosa que li duu a prendre una important decisió per a reconduir la seva vida.
Sunyer (Reus, 1958) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (UB) i professor titulat de Literatura Catalana de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Ha escrit poesia, narrativa, crítica literària i assaig, amb obres com el Càntir de llum iu febre, Mar neta o Lucrècia. El llibre guanyador del Roc Boronat serà publicat per l’editorial Proa.
BASES “II PREMI DE RELATS BREUS DE L’ESCOLA DE LLETRES DE TARRAGONA”
L’Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària convoquen el II Premi de Relats Breus Sant Jordi. Poden participar-hi els alumnes i els socis amb un treball literari inèdit (no premiat ni publicat), per autor/a. Els textos s'han d’enviar en format word, amb un cos de lletra 12, amb una extensió mínima de dos fulls i màxima de cinc, a doble espai, al correu de l’Escola: escoladelletres@mesvilaweb.cat.
El tema del concurs serà: “la línia”. Per Kandinsky, la línia és una melodia. La melodia apel·la al caràcter d'un poble. Perquè hi hagi melodia és necessari el ritme. La melodia s'insereix en el reconeixement d'una identitat d'una comunitat cultural o nació. La història d'un poble és una línia melòdica. Tota melodia és una història. Us proposem, doncs, aquesta imatge, real o metafòrica: la línia. La línia de l’horitzó, o aquella que descriu un camí de serpentines, la delicada línia que separa el risc de la tragèdia o la línia de meta. La primera d’un conte o la darrera d’un testament. La que divideix o la que es projecta. La línia de metro, la del telèfon... Accepteu el repte? Al mateix correu electrònic que es faci servir per l’enviament dels textos haurà de constar el nom i l’adreça de l’autor/a. Les obres premiades quedaran en propietat de l’Associació Tarragona Literària, que podrà publicar-les, citant sempre el nom de l'autor/a, al bloc Tarragona Literària. D’altra banda, el jurat podrà fer una selecció de les obres presentades per a, amb l’autorització de l’autor/a, publicar-les al mitjà digital esmentat. Les obres no premiades seran retornades als seus autors/es un cop finalitzat el concurs. El jurat estarà format per Lurdes Malgrat, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo.
Termini de presentació de treballs: 17 d’abril de 2009
Data de lliurament del premi: 23 d’abril de 2008 a la Sala Ma. Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres de Tarragona, a les 21 hores.
Dotació: S’atorgarà un primer, un segon i un tercer premi. Els guanyadors rebran un regal sorpresa.
BASES “III PREMI DE FOTOGRAFIA DIGITAL SANT JORDI DE L’ESCOLA DE LLETRES DE TARRAGONA”
L’Escola de Lletres de Tarragona i l’Associació Tarragona Literària convoquen el III Premi de Fotografia Digital Sant Jordi de Tema Literari. Poden participar-hi els alumnes i els socis amb un màxim de dues fotografies inèdites (no premiades ni publicades ni exposades), per autor/a, en blanc i negre o en color. Les fotografies s'han d’enviar en format digital i amb un pes màxim de 500kb al correu de l’Escola: escoladelletres@mesvilaweb.cat.
El tema del concurs és: “la línia”.
Al mateix correu electrònic que es faci servir per a l’enviament de les fotografies haurà de constar el nom i l’adreça de l’autor/a. Les obres premiades quedaran en propietat de l’Associació Tarragona Literària, que podrà publicar-les, citant sempre el nom de l'autor/a, al bloc Tarragona Literària. D’altra banda, el jurat podrà fer una selecció de les obres presentades per a, amb l’autorització de l’autor/a, publicar-les al mitjà digital esmentat. Les obres no premiades seran retornades als seus autors/es un cop finalitzat el concurs.
Termini de presentació de treballs: 18 d’abril de 2009
Data de lliurament del premi: 23 d’abril de 2009 a la Sala Ma. Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres de Tarragona, a les 21 hores.
Dotació: S’atorgarà un primer, un segon i un tercer premi. Els guanyadors rebran un regal sorpresa.
L'Escola de Lletres de Tarragona ens ha fet arribar el tríptic amb l'oferta de cursos per aquest segon mòdul. El període de matriculació estarà obert fins al 30 de març.
L'horari d'atenció durant aquest període serà de dilluns a divendres i de 19h a 21h. Us recordem que per a qualsevol dubte el telèfon d'atenció és el 977 253 602 i que el mail de contacte és info@escoladelletres.cat.
Podeu llegir la informació completa al tríptic adjunt...
El dijous 12 de març, tindrà lloc el Joc Partit del mes de març. Després dels clips escènics sobre l'obra dels escriptors Francesc Cerro i Sergi Xirinacs, els escriptors parlaran sobre la seva obra.
L’acte, organitzat pel Col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona, el Departament de Filologia Catalana de la URV i el Teatre el Magatzem es celebrarà a les 8 del vespre al Teatre el Magatzem, carrer de Rèding, de Tarragona, a les 20 h.
Passejava a mitjanit amb por de xafar en fals. La foscor la desorientava en aquell camí fangós, on era fàcil relliscar i caure indefensa a les urpes de les rapinyaires. Respirava agitadament, perquè sabia que estava internant-se en un terreny prohibit, però ara era massa tard. Ja havia notat la gelor, el calfred, l’abraçada fonda de la mort. En un instant, els ullals es reflectien més lluents que mai sota el primer raig de lluna plena. I l’absorbien a poc a poc, amb la fredor d’una humitat tan transparent i tan dolça com la del desig d’una boca voraç. L’anhel es barrejava amb una febre nocturna i ombrívola que li frisava sota la pell sorprenentment pàl·lida. Les herbes reflectien la confusió del cel en el silenci del gebre. I com en un conte, mentre els nenúfars es nodrien, se l’acabaven d’empassar sense fer soroll els ullals de Baltasar. L’aigua en uns moments, deixava ja de remoure’s.
Entre la màgia dels llibres que ens atansen mentides, fantasies i històries inversemblants, aquell contenia una gran veritat. Quin podia ser el millor lloc per acollir-lo sinó la llibreria de la Rambla? davant dels espectadors –públic en general i alumnes de la URV en particular- Montserrat Corretger va presentar la seva obra Escriptors, periodistes i crítics.
Es tracta d’un estudi capaç de despertar la inspiració dels poetes i la curiositat del lector. Durant els anys de color sèpia de la dictadura de Primo de Rivera i la República, i dins del peculiar escenari polític -turbulent i inestable- escriptors, periodistes i crítics, fent honor al títol de l'obra, lluitaven per llur reconeixement i es veien immersos en la guerra de les lletres. En un món tan vast, aquest estudi es centra en “El combat per la novel·la (1924-1936)” tal com concreta el subtítol i vol reivindicar el treball d'escriptores i escriptors nostrats com Victor Català o Josep M. Prous i Vila.
No podien ser d'altres que Magí Sunyer i Montserrat Palau els qui apadrinessin el naixement d'aquella nova criatura literària. Tots dos sumes sacerdots en el temple de les lletres, professors de la Universitat, i el més important, col·legues apreciats de Montserrat Corretger...
El Dijous 12 de febrer de 2009, a les 20 h. tindrà lloc una nova jornada del Joc Partit. Aquesta vegada es tracta d’un diàleg entre Ramon Pallicé Torrell i Xulio Ricardo Trigo, que conversaran sobre la seva obra, sobre novel·la històrica i sobre literatura en general.
L’acte, organitzat pel Col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona, el Departament de Filologia Catalana de la URV i el Teatre el Magatzem es celebrarà el Dijous 12 de febrer de 2009, a les 20 h. ________________
Ramon Pallicé Torrell (Reus, 1928). Advocati escriptor. Bona part de la sevaproducció literària, poemasèpics, contes, narracionsi novel·les curtes, és inèdita.Ha col·laborat en diarisi revistes amb reportatges,articles, entrevistes i críticade cinema. Ha publicat les novel·les històriques Cap de brot i Els Persistents, sobre les seqüeles de la Guerra de Successió.
Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, A Coruña, 1959). Escriptor, traductor i artista plàstic. Hapublicat una desena de novel·les, com ara La desaparició d’Evelyn, Després de l’oblit o Els secrets de la reina, i llibres de poesia: Lectures d’un segle, Far de llum grisa o La veritat cansa. Ha guanyat els premis Ausiàs Marc, Maria Mercè Marçal, Miquel de Palol i Joanot Martorell, entre d’altres.
S'apaguen els llums de la sala El Magatzem. Les dues figures que es deixen bronzejar pels focus de l'escenari comencen a destil·lar poesia, a poc a poc agafen forma de paraules que vulneren l'aire, paraules que tenen la clara empremta dels dos convidats al joc dels miralls. Lurdes Malgrat i Adrià Targa, els protagonistes del Joc Partit del mes de gener fan un tête à tête per disseccionar el concepte de poesia.
La relació que uneix aquests dos poetes és la metàfora d'un encontre, Lurdes Malgrat va rescatar del bosc de l'oblit un recull de poemes, Pharos, que li va arribar a les seves mans emmascarant-ne l'autor sota un pseudònim. Aquell poemari –un text encara innocent, però carregat de poesia i força– no la va deixar pas indiferent. Un Adrià Targa adolescent però dedicat ja al món del verb va resultar-ne ser l'autor. Atzars de la vida, l'una va esdevenir professora i l'altre l'alumne, teixint complicitats amb els fils de la poesia. Així, dins el marc de l'Escola de Lletres, es va esbossar una confiança que congriaria una bona amistat. Lurdes Malgrat ens va desvetllar un secret íntim manifestant l'orgull d'haver presenciat de ben a prop la promesa d'un poeta com Targa.
Si el poema té la capacitat de mudar en milers de significats, segons quan, com i qui el llegeix, la poesia no esdevé mai, ni per poetes ni per lectors, la mateixa. I la manera d'escriure-la tampoc. Plegats van exposar molts dels motius que els condueixen amb passió cap a la creació poètica, però que es poden resumir en la necessitat d'expressar-se empesos per un impuls vital. Tots dos tenen una manera diferent d'engendrar la poesia, i en el fons la diferència els agermana perquè allò diferent els compenetra. De la diferència d'estils i tècniques que al capdavall segueixen el mateix camí, esdevenir poesia, sorgeix una complementació, que desprenen els dos personatges, aportant-se coses noves mútuament. Adrià Targa comentava que escrivia més aviat des de la pròpia experiència, encara que ara intentava cercar nous camins d'expressió.
Mestra i alumne tenen treballs publicats dels quals van estar parlant, tot esmentant la propera publicació d'una nova obra de Lurdes Malgrat, Terra Fonda. La confiança i compenetració que comparteixen els va permetre de parlar tant sobre l'obra publicada com la inèdita dels dos poetes, deixant entreveure una contundent admiració recíproca per la poesia de l'altre.
La planor dels mots intercanviats entre poetes va escampar pel públic un aire de familiaritat ajudant, amb humor i somriures, a que es sobrepassés la barrera -entre escenari i graderies- que els conferenciants van saber desdibuixar, intercanviant verbs i experiències. El camí de les paraules al qual han decidit dedicar la seva vida, pel destí o per la inquietud, es va estendre com un vel de somni entre els assistents. S’apaguen els llums de la sala, i de l’escenari, marxa el públic però els mots fets de vent, les paraules i els silencis suren en l’aire de El Magatzem. És la poesia.
L'obra Todo prodigiocansa, de Ramón Sanz, ha estat la guanyadora de l'IV Certamen de Poesia "Vicente Presa" que organitza l'Ajuntament de Móstoles. El llibre del professor i col·laborador del nostre “Tarragona Literària” va ser escollit entre les 153 obres originals arribades de totes les parts del món.
El Jurat del certamen estava constituït per Luis Alberto de Cuenca, Fernando Beltrán, Almudena Guzmán García, Ángela Vallvey , Joaquín Arnaiz, i Miguel Ángel Matellanes, els quals van acordar d’atorgar el premi de 9.000 € i la publicació, dins la prestigiosa col·lecció de poesia de l’editorial Algaida, a aquesta obra.
___________________
Nascut a Madrid el 1972, Ramón Sanz ha viscut en diverses ciutats (Alacant, Murcia, Burgos, Jaén, València) abans d'arribar a Reus, on ha romàs des de 1994. Va acabar la Llicenciatura en Filologia Hispànica per la Universitat Rovira iVirgili de Tarragona en 1999, i va realitzar el Postgrau en la mateixa universitat, obtenint el Diploma en Estudis Avançats en 2004.
En l'any 2002 va obtenir el Premio Esquío de Poesia pel llibre La lluvia en los relojes, publicat per la Fundación Valle-Inclán l'any 2003. Des de llavors, ha estat convidat a participar en congressos i actes culturals. La revista La Tahona de Helena i el volum col·lectiu Cambrils. Retrato con palabras (Ajuntament de Cambrils, 2005) han publicat també textos seus. En suport electrònic, el primer número de Adarve, Revista de crítica i creació poètica, resultat de la col·laboració de diversos escriptors i crítics, publicava en 2006 diversos poemes, precedits d'una breu anàlisi del professor Manuel Fuentes Vázquez, "Ni glosa marginal ni escolio fragmentario".
El 2007 va aparèixer l'antologia Poesía viva, pura poesía (Premio Esquío 1981-2006) (Sociedad de Cultura Valle-Inclán, Ferrol, 2007), on es recull un text en prosa escrit per a l'ocasió i dos poemes de La lluvia en los relojes.
En els últims mesos ha signat essencialment alguns articles de crítica literària apareguts en el diari cultural Tarragona Literària, i la traducció de la selecció de poemes del poeta català Joan-Elies Adell en Felipe Benítez Reyes i Joan-Elies Adell, Lectura Poètica, Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona, 2008.
La presentació del llibre de poemes Terra fonda,de Lurdes Malgrat,tindrà lloc el proper divendres dia 6 de febrer, a les 8 del vespre, a laLlibreria de la Ramblade Tarragona.
Aquesta és la sinopsi que ens ofereix l’editorial Cossetània...
Sinopsi: La terra és una experiència i un convit. El punt de partida i el punt de retorn. Un recorregut per la història personal i la col·lectiva on el paisatge i el jo poètic és fusionen fi ns a esdevenir indestriables. Una poesia que va més enllà del pur lirisme i se submergeix en la construcció conceptual a través de la imatge poètica.
Biografia: Lurdes Malgrat (Lleida, 1969). Dirigeix l’Escola de Lletres de Tarragona i col·labora esporàdicament en mitjans de comunicació. Ha publicat Amat, llibre de poesia amb fotografies d’Anton Roca, “El retorn de Neró”, una peça de microteatre al llibre col·lectiu Dramaticulària, "Recordant l’Eternitat", poemes en prosa, dins Aquell regust d’ampla llibertat, “Veus” dins El mort. 15 monòlegs i les traduccions de Cartes d’amor a Stalin, de Juan Mallorga, Si un dia m’oblidessis, de Raul Hernández, La negra, de Luis Miguel González, Patera, de Juan Pablo Vallejo, El somni de Déu, de José Luis Arce (amb Jesús Figueras) i Vint-i-cinc anys menys un dia, d’Antonio Álamo.
Terra fonda, de Lurdes Malgrat, Valls, Cossetània Edicions, 80 pàgs. Col·lecció: La Gent del Llamp (Vària), núm 58.
Avui, dia 22 de gener, a les vuit del vespre, tindrà lloc la presentació del llibre Escriptors, periodistes i crítics. El combat per la novel·la (1924-1936), de Montserrat Corretger. Aquest estudi ha estat publicat per Edicions de l'Abadia de Montserrat.
El temps passa i els Jocs Partits se succeeixen. Publiquen avui la ressenya del darrer que es va celebrar al desembre i que va ser cobert per la nostra col·laboradora Helena Valls. Però ja podeu veure també a l’arxiu adjunt l’anunci del que tindrà lloc demà al Teatre Magatzem i que reunirà les veus de Lurdes Malgrat i Adrià Targa. Ja ho sabeu, el Dijous 15 de gener de 2009 a les 20 h, un altre Joc Partit.
ELS NARRADORS AMB BLOC
En un vespre fred de desembre les notes suaus d'un piano acompanyaven el vol de les paraules a la Sala Magatzem, durant el segon Joc Partit de la temporada. Aquest cop el cara a cara va tenir de protagonistes a dos narradors d'històries: Òscar Palazóni Mònica Batet. Els dos escriptors de la nostra terra van explicar les coincidències i casualitats de la vida que els van portar a conèixer-se: la subvenció de la Generalitat, vés per on el vil i necessari argent! Com diria Josep Pla, “els diners no donen la felicitat, certament; però tampoc són un obstacle seriós.”
Des de l'afirmació unànime de Batet i Palazón, “un és el que llegeix”, van fer un repàs als llibres que vesteixen les prestatgeries de casa seva, coincidint i discutint sobre la qualitat i la genialitat d'escriptors molt diversos tan d'estil com de nacionalitats. Batet va confessar l'admiració per escriptors centre-europeus, i fins i tot va llegir algunes ratlles amb les quals se sentia identificada. Palazón va citar, també, genis de les paraules llunyans a la nostra cultura, com el japonés Haruki Murakami, però també europeus o nord-americans.
Tot xerrant, i passant l'estona, les paraules dels nostres narradors van ressonar a la sala, plena de públic -sobretot d'alumnes de la URV- sobre la tècnica d'unir paraules amb coherència, tot transmetent alguna que altra sensació, que hom anomena “escriure”. L'un a l'altre es van preguntar: “Per què escrius?”, i van respondre –més parlant per a ells mateixos que per al seu interlocutor- que escrivien per a ells, l'un amb el desig de “desordenar de manera diferent el món. Per trobar resposta; tot i que no en trobo i escric sempre des del dubte”. I la Batet per evadir la resta: “quan escric només hi ha el text i la pantalla, la resta (problemes, preocupacions...) desapareix.”
El camí que es va anar teixint amb el diàleg va portar a parlar de les intimitats d'un escriptor d'ofici, els obstacles a l’hora d'inventar. La mandra a escriure, les pors: a fer-ho bé, a fer-ho malament o al que els seus escrits ja estiguin fets són obstacles que, tot i presents, els dos escriptors, tal com la seva producció literària demostra, encara jove i precisament per això amb molt camí per davant, ja han superat. Perquè si la vida no presentés problemes, ni obstacles a superar, ni pors a vèncer, llavors... Què tindria de vida? Això ens preguntàvem, mentre en la freda nit d’hivern les notes suaus d’un piano s’acabaven de fondre amb el vol de les paraules.
Helena Valls Icart
A la fotografia: Imatge del darrer llibre d'Òscar Palazón.
Si sou professors de secundària, no sabeu com engrescar els vostres alumnes i us animeu a experimentar nous i trencadors mètodes pedagògics, la pel·lícula La ola, de Dennis Gansel us pot donar algunes idees. Però aneu amb compte, perquè, al darrera d’aquest experiment innovador, s’amaga alguna que altra trampa. La pel·lícula transcorre en un centre d’ensenyament secundari alemany, i està basada en un fet real que va ocórrer a Califòrnia i en el qual el director s’ha inspirat, traslladant la història a la seva Alemanya natal. La història parteix de la pregunta que un professor trasllada als seus alumnes: “Creieu que en l’actualitat fora possible que s’implantés a Alemanya un règim totalitari com el que va suposar el del Tercer Reich?” Davant la incredulitat general, la pel·lícula s’encarregarà de mostrar-nos com un petit grup d’adolescents, entre els quals podem veure créixer la desorientació i la insatisfacció, pot esdevenir una excel·lent matèria prima a modelar en mans d’un líder oportunista. Aquest petit grup, que és extrapolable a la nostra societat –només ens cal veure el que està passant a Grècia– ens permet reflexionar sobre la fragilitat de les democràcies europees, accentuada encara més dins d’un context de crisi econòmica com l’actual. Cadascun dels alumnes representa una tipologia d’individu que tots podem reconèixer i que podria ser susceptible de ser sotmès als nous designis del que podria ser una moderna autocràcia. L’individualisme vers la importància de pertànyer a un grup, la necessitat de les ideologies sense que suposin una mena d’esclavatge uniformitzant. Aquest és l’espai d’equilibri de l’ésser humà en l’intent de no caure en cap dels dos extrems, i un dels temes tractats al film. La importància de l’educació és l’altre tema fonamental de la pel·lícula, i no podia estar més d’actualitat. La família apareix com un element clau en el desenvolupament emocional dels joves. El paper del professor a la pel·lícula podria representar perfectament el paper de la escola i dels pares actuals, posseïdors d’un poder que pot ser utilitzat per crear individus lliures, o ben al contrari, usat en forma d’instrument de manipulació per tal d’exercir un control sobre ells, despertant la seva admiració, inspirant una mena de col·leguisme enganyós. En definitiva, estem davant d’una pel·lícula, que malgrat ser un xic efectista, elabora de manera profunda una crítica i una reflexió molt actuals amb una convicció i un ritme adequats. Les interpretacions tant de Jürgen Vogel, en el paper de professor, com dels alumnes, resulta molt creïble, i a més té l’avantatge que sense ser un producte orientat al consum adolescent, és agradable de visionar tant per un públic jove com per un públic de més edat.
Passejava a mitjanit amb por de xafar en fals. La foscor la desorientava en aquell camí fangós, on era fàcil relliscar i caure indefensa a les urpes de les rapinyaires. Respirava agitadament, perquè sabia que estava internant-se en un terreny prohibit, però ara era massa tard. Ja havia notat la gelor, el calfred, l’abraçada fonda de la mort. En un instant, els ullals es reflectien més lluents que mai sota el primer raig de lluna plena. I l’absorbien a poc a poc, amb la fredor d’una humitat tan transparent i tan dolça com la del desig d’una boca voraç. L’anhel es barrejava amb una febre nocturna i ombrívola que li frisava sota la pell sorprenentment pàl·lida. Les herbes reflectien la confusió del cel en el silenci del gebre. I com en un conte, mentre els nenúfars es nodrien, se l’acabaven d’empassar sense fer soroll els 
