Joan Alcaraz |
dimarts, 9 de febrer de 2010 | 17:19h
Ser creient -sobretot, d'una religió monoteista- limita, per definició. Ser ateu també, probablement. Els agnòstics, en canvi, crec que som més permeables. Sense necessitat d'abandonar el dubte permanent sobre la transcendència, podem deixar-nos influir per diverses filosofies o formes de pensament. Fins i tot pel paganisme, per exemple.
Ho he anat pensant després d'haver llegit una entrevista amb el mestreBaltasar Porcelal núm. 600 de Serra d'Or del proppassat mes de desembre. Mestre de vida, sí, tot i que en sentir el seu nom -fins i tot ara que ja és mort- encara hi ha qui hi veu -potser amb alguna raó- una mena d'ésser lluciferí. Segurament és més ben considerada la filòsofa Hipàtia d'Alexandria, que la seductora i intel·ligent Rachel Weisz interpreta a l'Ágora d'Amenàbar.
Joan Alcaraz |
divendres, 29 de gener de 2010 | 17:32h
Ell és de Sabadell, i jo, de Terrassa: lleugera diferència. I també, molt a favor seu, la capacitat d'investigació, el repte -més que no pas el gust- del risc, el costum -no gens còmode- de fer de funambulista amb poca xarxa...
Ell és el reconegut periodista Xavier Vinader, un dels mites d'aquesta professió al nostre país, i sobretot si entenem el periodisme com gairebé ja no s'estila. Dimecres passat, en una Aula Magna de la Universitat de Barcelona -l'entranyable edifici de la Central- completament plena, es presentà el llibre-testimoni Xavier Vinader i Sánchez: periodisme i compromís, conduït per un amic seu i bon company meu: el sabadellenc Jaume Busqué i Barceló.
Joan Alcaraz |
divendres, 22 de gener de 2010 | 18:19h
El primer volum que he enllestit aquest 2010 -que a Haití ha començat d'una manera tan terrible- és un llibre-entrevista amb Maria del Mar Bonet escrit pel periodista valencià Emilio Garrido.De lectura plaent i enriquidora, i plena de referències i suggeriments. Per a mi no ha estat cap descoberta de la mallorquina -la vaig fer ja fa força anys-, però sí un coneixement més complet, ajustat i enriquidor del seu món, olor i pell de l'atmosfera mediterrània.
Maria del Mar Bonet. Voz de mar /Veu de Mar és una obra bilingüe de la qual pots tenir el plaer, doncs, de llegir-ne aproximadament la meitat del text sense deixar d'abastar-la tota. L'Emilio s'hi ha lluït, per destresa i per haver sabut establir amb la protagonista, prèviament, diverses complicitats. La qual cosa alguns, com és el meu cas -he entrevistat la Bonet dues vegades-, no hem tingut ocasió de fer, i els resultats no són els mateixos...
Joan Alcaraz |
dilluns, 11 de gener de 2010 | 13:20h
La maçoneria -o francmaçoneria- ha tingut, històricament, una importància rellevant. També a casa nostra, on, durant el franquisme, fou tan perseguida i avui es troba, sembla, presumptament debilitada. Però l'evolució de les idees -i, en definitiva, del progrés- segurament deu molt a unes persones que han cercat, a la seva manera, el perfeccionament de la Humanitat.
Quina és la vigència dels maçons en ple segle XXI? Des de fora de les llotges, no és tan fàcil saber-ho. La maçoneria continua movent-se entre un secretisme relatiu -tot i que no li agrada ser titllada de societat secreta- i la discreció, però aconsegueix, de tant en tant, l'atenció dels mitjans. Per exemple, la de la revista Tiempo, el número 1.439 de la qual, publicat abans de les festes nadalenques, tenia com a tema de portada el que correspon a aquest titular: "Los masones que aconsejan a Montilla".
Joan Alcaraz |
dimecres, 30 de desembre de 2009 | 01:57h
Sento per la ràdio que Garbo. L'espia (L'home que va salvar el món) està tenint un èxit important. Com que l'he vist només fa unes hores als Méliès Cinemes, no cal dir que me n'alegro. En primer lloc, pel director d'aquest interessant film documental, el gironí -i fins ara productor- Edmond Roch, l'opera prima del qual suposo que tindrà continuïtat.
Potser ja sabreu que Garbo és l'àlies d'un dels espies més importants de la Segona Guerra Mundial, el barceloní Joan Pujol Garcia. I és que aquest heroi gairebé llegendari, agent doble al servei dels britànics i també, fingidament, dels nazis -que el coneixien per Arabel-, va fer creure a l'exèrcit alemany que el desembarcament de Normandia per part dels aliats no era realment important. Només havia de ser una simple maniobra de distracció -a l'espera d'un hipotètic atac principal al Pas de Calais- i no la gran invasió que contribuiria decisivament a precipitar la fi del conflicte.
Ara que tenim a l'abast el documental sobre el personatge, potser seria l'hora d'intentar produir-ne un film de ficció que el situés, molt més encara, en la memòria col·lectiva.
Joan Alcaraz |
dimarts, 15 de desembre de 2009 | 17:40h
El primer ministre italià, Silvio Berlusconi, pateix aquests dies, i no de mals d'amor, precisament... Un pertorbat ha fet de pertorbat però, en el fons, ha copsat bé el clima de tensió que es respira a Itàlia. Amb tots els respectes per la persona, el polític, de respecte, no me'n mereix cap. Si és que ho és, de polític...
IlCavalierees pregunta: "Per què m'odien tant?" Doncs, tu mateix, carinyo. La teva imatge ensangonada és, en el fons, la de l'ídol caigut, la qual cosa no vol dir que no puguis rebre més adhesions polítiques, morals i/o compassives. Però t'has anat guanyant la tírria a fons. Tot i així, suposo que, de l'agressió, miraràs de treure'n rèdit...
Medita, (encara poderós) Silvio. I restableix-te aviat, si pot ser... Prestigiosos dentistes i, si cal, cirurgians plàstics -els has freqüentat sovint- prou que ho procuraran.
Joan Alcaraz |
divendres, 11 de desembre de 2009 | 00:41h
Gilles Lipovetsky, prestigiós filòsof i sociòleg francès, declarava fa poques setmanes a El Temps que "l'hiperconsum no desapareixerà; tot just començaa estendre's pel planeta". Tot donant, darrerament, algun tomb comercial per La Roca Village i per les tendes del centre de Barcelona, arribo a la conclusió que la tesi, malauradament -o no?-, és ben certa.
Que hi ha crisi, òbviament, no ho qüestiono, però som molt lluny d'un estat de depauperació generalitzada que no desitjo, d'altra banda, ni per a mi ni per a ningú. Aquestes Festes tornaran a ser, doncs, una orgia consumista potser, fins a un cert punt, més moderada, però no per això menys compulsiva.
Posats a fer, desitjaria que el consum fos més creatiu -que també hi és, no dic que no- i que aquesta creativitat ens fes una mica més lliures...
Joan Alcaraz |
divendres, 27 de novembre de 2009 | 17:08h
Precisament ahir, dia de l'editorial conjunt de dotze diaris a favor de la dignitat de Catalunya, els membres del Club d'Opinió Arnau de Vilanova sopàvem amb Miquel Iceta, un dels màxims dirigents del PSC. Un polític sòlid que, en sintonia amb el tarannà del seu partit, té com a gran actiu el pragmatisme -molt necessari en política- però segurament li manca el sentit de l'èpica -que també és necessari.
Èpics o pragmàtics, en aquests moments tots som necessaris davant la possibilitat -massa anunciada- que un Tribunal Constitucional força qüestionat emeti una sentència poc favorable sobre un Estatut d'autonomia que ja va patir el ribot abans de la seva aprovació a les Corts. I si és legítim que tothom expressi les seves posicions -les consultes sobiranistes del 13 de desembre són a la cantonada-, també és cert que, seguint l'exemple transversal dels diaris, cal aconseguir un ampli consens, si més no, per tal de salvar els mobles nacionals.
Joan Alcaraz |
dimecres, 18 de novembre de 2009 | 17:04h
SETEM(Servei Tercer Món) és una altra de les ONG a les que pago quota. En general, aquests descàrrecs de consciència no surten tan cars, i si ho mires més en positiu saps que ajudes causes molt solidàries per qüestions de fons ben difícils d'eradicar si globalment -i culturalment- no hi ha un gran canvi.
SETEM, a més d'actuacions i iniciatives diverses, és una de les entitats que promouen un turisme solidari o sostenible que a mi, amb l'edat, reconec que em costaria cada cop més de practicar d'una manera integral. Però el seu sentit és valuós.
L'anomenat -clàssica i tòpicament- Tercer Món no es troba únicament a la cua per les xacres derivades del colonialisme, diguem-ho clar. El que sí que és evident és que des de latituds diguem-ne més temperades hem explotat aquests països tant com hem pogut. Ara hi ha força gent que vol ajudar-los -sempre serà poca-, amb les ONG com a punta de llança.
Joan Alcaraz |
dilluns, 9 de novembre de 2009 | 01:09h
Amb la lectura d'El professor d'història, de Joan F. Mira, he començat a pagar el deute que tinc amb l'autor valencià, de qui, com a subscriptor que sóc d'ElTemps, m'he empassat tants i bons articles en els últims anys, però no n'havia llegit -pecat gairebé inconfessable- cap llibre.
La liquidació d'un univers -el de la raó- i l'aparició d'un altre -el de la incertesa- són els temes d'aquesta considerable novel·la, escrita amb mestria narrativa, bastida sobre un argument eficaç i trenada amb cosmovisions lúcides, afuades i resplendents.
Al protagonista, Manuel Salom, se li escola tot un món que creia comprendre i n'hi ve un altre que ja no és capaç de controlar. I, com a escenari, una ciutat de València a qui sembla que la memòria destorbi, substituïda per la fastuositat -Zaplana versus Camps- d'un futur imprecís.
Joan Alcaraz |
dissabte, 31 d'octubre de 2009 | 01:31h
Catalunya s'ha tornat de color gris, malauradament. Gris, obscur, quasi negre... No volíem normalitzar-nos? Doncs ho fem a cop de talonari corrupte, vet-ho aquí. En això som com tantes altres nacions, amb estat o sense.
La llàstima i la diferència, precisament, és que nosaltres no tenim sobirania: lleuger detall. Per tant -i a més d'impulsar plataformes, consultes i marxes pel dretde decidir-, hauríem de mirar de ser més estrictes en les conductes i modèlics en els costums. Si més no, perquè la nostra ciutadania no se senti impulsada a lliscar pels pendents del desengany...
Encara que aquesta terra, malgrat tot, continuï tenint tants actius. Com moltes d'altres, també.
Joan Alcaraz |
dilluns, 26 d'octubre de 2009 | 00:55h
Les CUP (Candidatures d'Unitat Popular) podrien concórrer a les eleccions municipals de Barcelona l'any 2011 i ahir van presentar-se en societat al Cap i Casal en l'auditori del CAT (Centre Artesà Tradicionàrius). Més de 300 persones vam anar a escoltar els seus representants i amics i omplenàvem l'espai, com se sol dir, de gom a gom. Certament, la BCN actual, políticament i socialment prou degradada, necessita un sacseig i la renovació de les formes de participació. I és que cal un canvi en el paisatge polític municipal - i en d'altres escenaris- després de tants anys d'immobilisme...
Joan Alcaraz |
dimarts, 20 d'octubre de 2009 | 14:12h
Per tot aquest any es poden fer visites de portes obertes a la magníficament renovada Seu d'Ègara, també coneguda a Terrassa com les esglésies de Sant Pere. Terrassenc i/o egarenc com sóc, tocava d'anar-hi amb la família, i va ser diumenge passat. La intervenció arquitectònica i arqueològica i la museïtzació del conjunt monumental han quedat esplèndides, tot i un inevitable rasurat de part de l'antiga vegetació, sobretot a l'espai central, en haver de posar en valor les restes de les tombes de l'antiga necròpoli o camp de lesànimes. La memòria dels morts en pedra... que de nit es transformen en veritables ànimes mitjançant subtils punts de llum.
Les tres esglésies -Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere-, més les restes ara molt millor conservades d'altres elements de la que va ser la catedral de l'antic Bisbat -avui hi és de nou-, donen fe d'un passat romà i paleocristià -a més dels vestigis d'època ibèrica-, visigòtic i romànic prou imposant. Un llegat que fa del conjunt monumental egarenc un referent d'història, art i cultura ben valuós a Europa.
Joan Alcaraz |
divendres, 9 d'octubre de 2009 | 16:55h
El cas Millet continua portant cua, i és ben lògic, perquè la patacada -individual i col·lectiva- ha estat forta. Veurem què passa en la compareixença judicial del dia 19...
Mentrestant, sembla que el país necessita de nous estímuls que no li facin perdre la vigoria necessària i i que l'espoli del Palau de la Música també hauria contribuït a deteriorar. I, ja que parlem de música, un cert rearmament moral potser podem trobar-lo en l'actual exposició del Palau Moja barceloní, dedicada a Pau Casals i l'exili.
La integritat -provada- d'un català universal com a antídot de cognoms il·lustres que ens han fallat...
Joan Alcaraz |
dimecres, 30 de setembre de 2009 | 17:55h
En plena efervescència del cas Millet, la meva dona i jo hi vam posar mar pel mig i vam anar a parar a l'illa pitiüsa de Formentera. La possibilitat de fer-ho eren els últims dies de vacances que ens quedaven. L'excusa, important: celebrar en un entorn plaent els seus magnífics 50 anys.
L'illa de moda d'aquest estiu gràcies a un anunci de cervesa no ens ha decebut: té l'encant de les coses petites que pronosticaven amics i coneguts. Les aigües d'una mar transparent. Postes de sol fantàstiques. Platges, si no paradisíaques, sí de petit paradís. Entorns ben conservats, tot i que el turisme massiu s'hi fa notar. Figueres mediterrànies aguantades amb un estil únic. Pins, i no cremats, sortosament. Munió de llangardaixos verds. El sommi hippy que no ha perviscut -però sí que pot haver influenciat- l'horitzó formenterer...
Ser creient -sobretot, d'una religió monoteista- limita, per definició. Ser ateu també, probablement. Els agnòstics, en canvi, crec que som més permeables. Sense necessitat d'abandonar el dubte permanent sobre la transcendència, podem deixar-nos influir per diverses filosofies o formes de pensament. Fins i tot pel paganisme, per exemple.
Ell és de Sabadell, i jo, de Terrassa: lleugera diferència. I també, molt a favor seu, la capacitat d'investigació, el repte -més que no pas el gust- del risc, el costum -no gens còmode- de fer de funambulista amb poca xarxa...
El primer volum que he enllestit aquest 2010 -que a Haití ha començat d'una manera tan terrible- és un llibre-entrevista amb 
La 
Sento per la ràdio que 
Les 
Per tot aquest any es poden fer visites de portes obertes a la magníficament renovada 
El 
En plena efervescència del cas Millet, la meva dona i jo hi vam posar mar pel mig i vam anar a parar a l'illa pitiüsa de 
