andreumas |
dimecres, 1 de febrer de 2012 | 15:54h
La mirada del polític és curta. És cert que hi ha excepcions i, de tant en tant, en surt algun amb una visió de llarg recorregut, amb capacitat estratègica. És aquell polític que té l'habilitat de veure més enllà del seu temps, finit, a la poltrona o, fins i tot, que és capaç de projectar el seu món més enllà dels límits de les costures de la seva vida i la dels seus conciutadans.
Malauradament, la collita badalonina actual, potser amb alguna excepció, no sembla d'aquesta anyada. El govern municipal veu els badalonins com a xifres que sumen i resten. Fan anar l'àbac amunt i avall per quadrar els comptes. Ja s'entén que toca retallar i que és l'hora de fer sacrificis i totes aquestes històries que ens expliquen, però això no justifica totes les decisions que es prenen.
N'hi ha una que clama al cel: suprimir el servei d'estudi nocturn a les biblioteques, el programa anomenat Estudiem de nit. Des del govern deuen pensar que això de tenir espais públics oberts a la nit perquè la gent hi estudiï és una collonada, perquè quan nosaltres estudiàvem ho fèiem a casa, i si ens remuntem en el temps hi havia qui ho feia davant d'un llum de carbur, i encara abans davant d'una espelma. I això per no parlar quan per evitar gastar folis s'escrivia sobre pedra. I no tornem a aquells temps perquè a la mainada li faria mal l'esquena de carregar les pedres. Ara que, temps era temps, no hi havia mal d'esquena... No donem idees.
El regidor d'Educació ha dit que l'Ajuntament ha suprimit el servei perquè costava 7.000 euros. I no podienrascar aquests diners d'enlloc? Dietes de càrrecs públics, per exemple, assignacions a grups municipals, càrrecs de confiança...
El que fa més gràcia, però, és que diu que potser el recuperaran el mes de juny, però en altres espais municipals. És clar, estudiar envoltat de llibres no és el més adequat... El millor és que facin una joint venture amb algun local nocturn de Can Ribó –si és que no els tanquen tots un dia d'aquests– i així la canalla pot estudiar i fer una copa, tot alhora.
Empobrir la societat, no econòmicament sinó també mentalment, culturalment és molt fàcil. I després ens queixem dels ninis. Apa, va!
Fa molts anys que conec en Juanje Guerrero, educador de carrer i membre del patronat de la Fundació Ateneu de Sant Roc. Hi ha poques persones que coneguin el barri millor que ell, si és que n'hi ha. És una persona conciliadora, poc amant del conflicte, de conviccions molt fermes. S'estima el barri i la seva gent de veritat. Quan llegeixo que diu que “tard o d'hora, Sant Roc esclatarà”, no ho poso en dubte. No parla per interessos polítics.
En Juanje i altres persones, incloent-hi tota l'oposició municipal, alerten que el govern del PP està promovent una política que posa en confrontació la comunitat autòctona –majoritàriament d'ètnia gitana– de Sant Roc amb els nouvinguts pakistanesos i els col·lectius musulmans.
En aquestes aigües ja hi han remenat d'altres. Recordo amb feredat una imatge, no difosa als mitjans, de Josep Anglada sortint de Sant Roc com si fos un torero a espatlles d'unes persones d'ètnia gitana. La nota de premsa de Plataforma per Catalunya, emesa durant les darreres municipals, afirmava que els gitanos de Sant Roc estaven amb el seu partit i en contra dels romanesos i altres col·lectius similars.
Tot i que la imatge parla per si mateixa, no tots els gitanos són iguals, per bé que durant molts anys entre els dirigents d'aquest col·lectiu autòcton i els polítics locals i nacionals s'ha jugat al joc de “jo et dono i tu em dónes”. A la llarga tots els polítics van sortir-ne escaldats, perquè el vot no té més amo que el de la persona que el diposita a l'urna, i una cosa és el que et diuen i una altra el que fan. Hi ha coses que surten massa cares...
Ara la pau s'esquerda a Sant Roc, perquè la crisi fa créixer rivalitats en l'espai on hi ha més dificultats econòmiques, i això no ajuda a conciliar mentalitats i costums diferents. Ara bé, el paper del govern local no és acostar mistos a la benzina –prohibir resar a les places públiques sense oferir alternatives és una manera de fer-ho–, sinó desactivar situacions que un dia d'aquests ens donaran un disgust. Això i mantenir, malgrat les retallades, serveis socials fonamentals en zones d'alt risc com són Sant Roc. A la fi, els vots són volàtils; els conflictes tendeixen a ser permanents.
Potser, ho espero, en el moment d'escriure aquest article les coses ja s'han solucionat, però crec que no serà així. Contemplo amb preocupació, com molts altres badalonins, que una conquesta democràtica: la ràdio primer i la televisió de Badalona després, podrien acabar tancant portes per una qüestió més política que no pas econòmica. D'entrada, hi ha la voluntat del govern local de rebaixar al 50% l'aportació a la societat gestora Badalona Comunicació i, d'altra banda, un desacord polític que bloqueja el consell d'administració de l'ens i que ha portat el PP governant a dir que sense acord liquida la societat i, amb ella, els mitjans que administra.
Fa la sensació que més enllà de la tisorada que toca aplicar –perquè les coses estan com estan, no ens enganyem– a tothom ja li convé (o a gairebé tothom) que els mitjans públics amaguin la veu.
Els conservadors, perquè hi deuen veure un cau d'esquerranosos que mai els ha tractat prou bé i perquè, a més a més, no disposa de matèria grisa pròpia per fer les substitucions gerencials i periodístiques que li convindria. D'altra banda, quan l'alcalde vol titulars ja sap com fer-ho perquè les televisions espanyoles li facin cas, i no hi ha misses per explicar petites obres i, que se m'entengui, collonades diverses. Per què, doncs, no tancar?
A l'oposició ja li està bé que la tele i la ràdio callin. Hi ha una llarga tradició d'intentar manipular els mitjans locals públics –i això ho saben i ho han patit els professionals que hi treballen– en funció dels interessos dels partits del govern (de tots o gairebé tots), avui a l'oposició. Sabent el pa que s'hi dóna, segur que no volen deixar cap eina en mans del PP que amplifiqui la seva gestió de govern, quan el que interessa transmetre és que no fa res o no fa res bé.
És a dir que hi ha una coincidència d'interessos per silenciar els mitjans públics, cosa que, a més a més, permetrà a uns i altres practicar l'esport de tirar-se els plats pel cap. Però i els treballadors? I la tasca de vertebració feta per la ràdio i la televisió durant tres dècades? Si els polítics són prou irresponsables per deixar-les caure, més valdrà que ells també callin i deixin de parlar de pluralitat i llibertat d'expressió.
2n PREMI INTERNACIONAL DE CÒMIC CIUTAT DE BADALONA-CAIXA LAIETANA.
El proper 23 de novembre se celebrarà al Teatre Principal de Badalona a les 19.30h, la segona edició de la NIT DEL CÒMIC, per donar a conèixer el guanyador del 2n PREMI INTERNACIONAL DE CÒMIC CIUTAT DE BADALONA-CAIXA LAIETANA.
Un premi que neix l’any 2010 amb l’objectiu de recuperar el format d’expressió més primigeni del còmic: la tira de còmic. Un format, que per les seves condicions ha anat adquirint, gràcies a les tecnologies digitals, renovades formes de creació i difusió.
A més a més, enguany la NIT DEL CÒMIC retrà un homenatge al dibuixant, il·lustrador, fotògraf i publicista badaloní Enric Sió (Badalona, 1942 - Barcelona, 1998), destacant-ne la seva singularitat artística amb la voluntat de restituir el seu llegat al còmic i la cultura en general.
I un any més,la NIT DEL CÒMIC premiarà a una personalitat de l’àmbit de la comunicació i la cultura pel seu compromís i aportació al món del còmic. En aquesta nova edició, la NIT DEL CÒMIC vol fer una menció especial a la tasca del periodista Vicent Sanchis (València, 1961), pels seus estudis sobre la censura franquista aplicada a la historieta, ben exemplificats en l’assaig Franco contra Flash Gordon (2009, Tres i Quatre Ed.). I en el llibre recentment publicat Tebeos Mutilados (2010, Ediciones B.), una recerca que s’endinsa en l’estricte control i despreci del règim franquista pels productes de la cultura de masses, prenent com a cas d’estudi l’editorial Bruguera.
I acabarem amb una “il·lustració dolça” per a tots els assistents, obsequi de la Pastisseria Comas.
Aquest és un article sobre Badalona que vaig publicar dimecres a El Punt. Us deixo un enllaç amb l'interessant contesta que n'ha fet en el seu bloc l'Oriol Lladó.
La distància té grans coses. Et permet fer una dissecció freda del que veus. Té un inconvenient: que la mirada pot ser esbiaixada, perquè no coneix el que es cou en el subsòl i jutja només per les aparences. Avui, però, he aplicat l'exercici de la distància a l'hora de fer la tria sobre la crònica que signo.
He estat incapaç de trobar res d'interessant. He rebuscat en els mitjans, mirant de trobar alguna cosa sobre la qual pontificar. He navegat pel ciberespai i hi he trobat teranyines: blocs inactius des de fa mesos o anys, direccions que no porten enlloc, temàtiques que no parlen de Badalona, discursos vells, gent que en campanya parlava de política i ara parla de paisatges...
Badalona sembla immersa en una letargia que fa imperar la mediocritat. M'ha cridat l'atenció un article del sempre encertat i esmolat Jordi Ballesteros, on parla d'una certa decadència del carrer Francesc Layret, a tocar de l'ajuntament. Ja ho diu tot.
Tot ho ha provocat la victòria del Partit Popular? Què ha passat, què l'esquerra de sempre, la redemptora, ha llançat la tovallola? I que el nacionalisme ha fet el mateix en constatar, per segona vegada en vint anys, que l'aritmètica és una assignatura que semblen condemnats a suspendre? Què l'independentisme se n'ha anat als quarters d'hivern a esperar l'onada que alliberi el país i de passada Badalona?
És veritat que la crisi no ajuda gaire a mantenir alts els bioritmes, però l'apatia que es percep a Badalona és demolidora per a l'esperit de la mateixa ciutat.
Badalona s'ha desactivat. Se li han fos els ploms. És una ciutat cansada, resignada. Però sempre hi ha una oportunitat per reinventar-se. No és només una qüestió de diners, sinó de fe en les pròpies possibilitats. Ves per on, un acte de fe. N'hi ha pocs avui dia.
Una ciutat que cau ha d'aixecar-se. On són aquells que tant prometien? –n'eren molts i de molts colors durant la campanya electoral–. Ara toca que governi el PP, doncs que ho faci i que ho faci de la millor manera possible i que a l'altra banda de la taula es trobi algú que hi dialogui i que s'hi enfronti si cal. La deserció és també una forma de rendició.
A casa
sempre m’havien dit que la mà dreta no ha de saber el que té l’esquerra. Una frase
que té a veure amb el seny català, amb allò de no estirar més el braç que la
màniga.
A Catalunya,
però, tenim una mà amputada i això fa que, ni volent, ens puguem permetre fer
jocs de números. En no disposar de la nostra pròpia fiscalitat, en no recaptar
els nostres impostos i després
transferir a Madrid allò que la solidaritat ens obliga, com fan els bascos i
els navarresos, tenim un marge de maniobra que, de tan estret, és una cotilla.
La nit que
el Parlament va aprovar l’Estatut real, aquell que es va malmetre passades les
portes de l’hemicicle, els polítics, pujats a l’estrada, parlaven de com
canviaria el país ara que Catalunya tindria la seva Agència Tributària. Ara
sí, els catalans començaríem a ser una mica amos del nostre destí perquè
tindríem les claus de la caixa (i ja se sap que la llibertat entén de diners).
Doncs a
l’hora de passar els ribots –els pactats i els no pactats–, a Madrid se’ns
van quedar la caixa, ens van prendre la clau i ens van picar a les mans, perquè
amb els diners no s’hi juga.
Una política
fiscal pròpia ens permetria
avançar molt més, perquè no hauríem de dedicar els nostres recursos a
engreixar d’altres territoris (perquè els suplim mancances i els engreixem).
El Cercle
Català de Negocis fa un interessant càlcul sobre l’aportació dels treballadors
a l’IRPF mitjançant la nòmina. Segons aquests empresaris, l’IRPF de la nòmina
es podria reduir un 48,5% i la quota que paguem a la Seguretat
Social, un 13,2%. No està gens malament, no? Diuen que l’impost de societats es
podria reduir un 20%, cosa que activaria el teixit econòmic, i les cotitzacions socials un 10%.
En qualsevol
cas, dades a banda, el més important és que disposaríem de prou liquiditat per
invertir en sectors clau o per no fer retallades. No tenim res a perdre i molt
a guanyar.
Avui he iniciat a El Punt Avui una sèrie de quinze articles amb els Motius per desenganxar-se d'Espanya. Aquí teniu el primer escrit:
Fa pocs dies per fi un conseller de la Generalitat, en aquest cas el d'Economia, Andreu Mas-Colell, reconeixia que el dèficit fiscal interregional estructural de Catalunya és de 16.434 milions d'euros, una xifra que equival a un 8,4% del producte interior brut, el PIB.
D'aquesta manera Mas-Colell donava la raó als qui, com el Cercle Català de Negocis, fa anys que defensen des de la societat civil que l'espoliació fiscal és de 22.000 milions d'euros. Hem de tenir en compte que la xifra balla cada any, però el que és realment important és que el conseller reconeix un gens menyspreable terra de 16.434 milions, a partir del qual la nostra penúria econòmica no pot fer altra cosa que créixer.
Ni l'Estatut, ni els raonables intents polítics d'arribar a un acord amb Madrid des de l'època de Convergència fins a la del tripartit no han servit de res.
L'Estat no vol entendre de regles d'anivellament i per això, gràcies a la generositat que se'ns imposa des de l'Estat central, passem de ser la tercera comunitat en capacitat econòmica a ser l'onzena. Gràcies als nostres impostos, Extremadura, que és la penúltima comunitat autònoma de la llista abans que es reparteixin les misses, acaba sent la primera. Allà hi viuen poc més d'un milió de persones, aquí més de set...
Què fan ells amb els nostres diners? Aeroports com el de Ciudad Real –tancat per falta de vols i passatgers– i línies d'alta velocitat que tenen nou passatgers/dia. O coses útils per reforçar la capitalitat: Madrid ha pogut fer, entre 1985 i 2005, 600 quilòmetres d'autovia i Barcelona només 20, segons el Cercle d'Estudis Sobiranistes.
La finalitat de l'espoliació és clara. Però i nosaltres, què podríem haver fet? Doblar el pressupost de la Generalitat. Segons el CCN, amb tres dies del que ens foten hauríem pagat el sincrotró Alba (200 milions) i amb un dia podríem fer quinze centres educatius. Què hi fem aquí?
La trucada va ser un autèntic cop de puny a la panxa; més ben dit, a l'ànima. “L'Oriol és mort.” Era la seva dona. No hi pot haver paraules de consol, només un silenci que no saps com trencar.
Fa anys que vaig conèixer l'Oriol Rius, quan ell era el gerent del Badalona Centre Internacional de Negocis, i allò era un bolet enmig d'un bosc sense arbres ni pinassa. En vam parlar molt, del BCIN, fins i tot anys després, quan el BCIN ja no restava sol tot i no tenir ànima.
El càncer el va tenir, en dues ocasions, apartat del dia a dia. Va estar a punt d'emportar-se'l, però ell es va aferrar al clau roent de la vida. Recordo haver-lo trobat més d'un cop passades les sessions de quimio, se'l veia cansat però no defallit.
Sortosament se'n va sortir i vam mantenir la relació, ara ja a més distància. Ens llegíem mútuament, sobretot les seves xinxetes, que penjava al seu bloc i que ens comunicava per mail als que el seguíem.
Ens vam retrobar ara fa un any més o menys. Amb motiu de la Nit del Còmic, la gent de Nautilus li vam demanar que ens fes l'escultura guardó, que entreguem a una persona coneguda que s'ha distingit per la seva tasca en favor del còmic. Li va fer una il·lusió tremenda i de seguida s'hi va posar. Recordo les trobades al seu estudi del Poblenou comentant el sentit de l'escultura: parlant de la proporció àuria, que ell volgudament trencava per demostrar que la mà de l'home desfà la perfecció de la natura.
No gaires mesos després li vam editar el seu primer llibre: Llums que en altre temps m'enlluernàreu. El llibre ens mostrava un artista polifacètic: poeta, escultor, pintor i dissenyador; uns oficis als quals hem d'afegir el de compositor i instrumentista, com va demostrar en les presentacions a l'Espai Betúlia i a la llibreria La Central, a Barcelona. L'Oriol era un home del Renaixement. Un artista polièdric.
En les presentacions vaig expressar l'admiració que sentia ja no per la seva obra, que també, sinó per la seva personalitat, una força vital que l'havia empès a superar les adversitats de la vida i a continuar treballant malgrat el dolor. Tant de bo Badalona li agraeixi tot el que va donar per aquesta ciutat.
Fa quinze dies, en aquest mateix espai, escrivia sobre el desolat Centre Cívic de Torre Mena, buit d'entitats –excepte uns avis–. Fa pocs dies el nostre diari publicava que l'Ajuntament, fins ara, es gastava 840.000 euros a pagar lloguers a entitats. Dues cares d'una mateixa moneda: espais buits i lloguers espectaculars. Si les crisis serveixen perquè les administracions racionalitzin recursos, benvingudes siguin, dins d'un ordre, perquè hi ha molta gent que ho està passant malament i no voldria frivolitzar.
La política que el consistori badaloní, com molts altres, ha seguit en matèria d'entitats és la pròpia de la recuperació de la democràcia, quan semblava que tothom tenia dret a disposar d'un espai propi, quan el poble havia de recuperar allò que durant tants anys li havien segrestat. La política del segle XX era adequada per a aquell moment històric, però ara ha caducat.
Una administració no es pot gastar aquesta barbaritat en lloguers quan hi ha edificis municipals morint-se de riure. No és eficaç ni sostenible ni racional. Pagar, per exemple, un lloguer de 3.000 euros a la Fundació Olof Palme, que per cert fa una part de la seva activitat al seu local de Barcelona, no té sentit.
Ara bé, el que no es pot fer, com ha passat a Llefià, és posar un cadenat a la porta de l'entitat i apa, que s'espavilin! La política s'ha de practicar amb rigor i això demana un cert temps, un mètode i un ordre.
Potser el primer que caldria fer és un cens del nombre d'associacions que estan de lloguer i veure quants socis tenen i quines activitats fan durant l'any; ens emportaríem més d'una sorpresa.
A partir d'aquí caldria consensuar amb els grups municipals un criteri d'adjudicació d'espais, fer-lo públic i exposar els criteris que fan que una entitat o una altra necessiti més o menys metres o potser cap, perquè la seva activitat o no necessita espai –les noves tecnologies han canviat moltes coses– o la seva activitat s'ha extingit. Fet això, i seguint el criteri de compartir al màxim, s'hauria de tendir a agrupar les entitats per criteris temàtics o territorials, en funció del que s'acordi dialogant amb elles. Toca ajustar-se el cinturó, però s'ha de fer amb diàleg.
La crònica que vaig publicar ara fa quinze dies a El Punt. Vaig amb més retard que Renfe!!!
A vegades, escrivint, un té una sensació de deja vú. Aquest és el cas. Em veig uns anys més jove assegut davant l'ordinador fent una diatriba sobre els centres cívics i sobre la incapacitat que en 30 anys l'Ajuntament de Badalona ha tingut per saber què fer-ne. Segur que em repeteixo, però espero que els lectors tinguin una memòria com la meva, amb el disc dur saturat.
La fotografia del company Navarro és d'una eloqüència, si se'm permet l'expressió, brutal. És un disbarat en forma de poema visual. La cadira, sola, abandonada, amb un cartell d'aquells dels, deixeu-m'ho dir en castellà, “vuelva usted mañana”. Quina tristor i quina incompetència.
La reforma de Torre Mena, que per cert no és la primera, ha costat prop de dos milions i mig d'euros. Diners llargs, i més en temps de crisi. El socialistes acusen el PP de no fer-hi res i els conservadors diuen que l'espai té goteres i el terra s'aixeca. La reforma, qui l'ha feta? Pepe Gotera y Otilio? Ha cobrat, l'empresa que ha fet les reformes?
De moment, hi han posat el que anomenen un casal d'avis. Què entenen per un casal? Un aparcament d'avis? Els socialistes diuen que van col·locar-los-hi per anar-li donant vida i que no importa que no hi hagi telèfon. Que Déu els doni salut...
Finalment, el problema de tanta mala gestió acumulada és que cap dels governs que hi ha hagut a la ciutat –i ara sí que es pot dir que tots hi han passat– ha tingut clar què s'havia de fer amb els centres cívics. Primer havien de ser un espai de descentralització administrativa –per això les regidories de districte–, però no ho van ser. Després, espais culturals, i es van convertir en ludoteques per a majors de 45 anys. Posteriorment, centres especialitzats en diferents àrees de la cultura i així s'aconseguia recosir la ciutat, inspirats per la romàntica idea que la gent de Badalona es mou d'un barri a l'altre. Ai, el romanticisme!
I com que tot ha fracassat, ara no sabem què fer. Ningú va pensar que la gestió descentralitzada és cara i es van fer invents com ara convertir els conserges en directors i la cultura en festes de quatre veïns amics. Una idea: que entitats específiques gestionin els espais amb un projecte de finançament mixt públic i privat.
Des d'un punt de vista de gestió, des que va accedir al govern, no ho estava fent malament Xavier Garcia Albiol, tot i que molta gent no pensarà el mateix. Abans que fos investit alcalde, m'explicava en una entrevista que no faria res ni en contra de la llengua ni en contra dels símbols nacionals de Catalunya. Que aquesta no era la seva guerra. Que la prioritat era solucionar els problemes de Badalona.
O l'ha perdut la genètica o bé va mentir. A la primera oportunitat ha atacat els símbols del país, fent eliminar el terme nacional de la publicitat institucional de la Diada; no col·locant al balcó de la casa de la Vila els símbols –com la flassada vermella– que denoten que la ciutat està de festa. Obligant a col·locar la bandera espanyola en un lloc preeminent i eliminant l'acte institucional com a tal, atribuint-ne la responsabilitat, a més a més, a l'oposició.
L'alcalde ha actuat amb prepotència, perquè amb un govern en minoria va prendre una decisió que hauria de correspondre al conjunt de les forces polítiques i que hauria d'haver consensuat amb elles, cosa que sabia que no era possible.
Ha estat poc intel·ligent, però deu pensar que als seus votants els símbols nacionals de Catalunya els importen ben poc i que, per tant, el soroll que hagi pogut organitzar l'oposició li fa pessigolles, que els col·lectius que es mobilitzen són els que no el votaran mai i que la projecció mediàtica que ha assolit encara el reforça més. Si això que deu haver pensat –perquè no pren cap decisió perquè sí– és veritat, el problema de Badalona no és en Xavier Garcia Albiol, el problema és la mateixa ciutat, la seva capacitat d'integració i de transmissió dels valors d'una Catalunya integradora però catalana.
El PP ha promès públicament aquests dies que no farà campanya contra el català a les aules, però va votar en contra d'una resolució que defensava el vigent model d'immersió lingüística a les escoles de Catalunya. Va adduir obvis motius ideològics. Podria haver fet el mateix abstenint-s'hi, però hi va votar en contra, cosa que fa pensar que si la justícia tomba el recurs contra el català aplicarà la llei emparant-se en l'obligació legal de fer-ho. Temps al temps.
L'oposició té l'obligació de preparar-se per fer saltar el govern si els populars tornen a agredir el país. Perquè Badalona és Catalunya i el país es mereix que el respectin, i qui no ho fa no té dret a governar.
Fa uns quants anys, encara sent Genís Llamas president del Club Joventut Badalona, se'ns presentava –si no recordo malament al restaurant La Palmira– el projecte de la Capital Europea del Bàsquet. Aquell projecte, deia aleshores la directiva, era bo per Badalona per diversos motius: primer, perquè consolidava un nou eix urbanístic a la zona del Gorg juntament amb el canal del port (que aleshores arribava fins a la plaça Josep Tarradellas), el Palau Municipal d'Esports i el parc del Turó d'en Carig. D'altra banda, servia per regenerar l'activitat comercial del Congrés i La Salut i, finalment, servia per dotar el Joventut d'una potent font d'ingressos després d'haver-se venut el darrer patrimoni que els quedava, el pavelló d'Ausiàs March.
El projecte va ser rebut amb un cert entusiasme entre la classe política i de seguida es va incorporar a la literatura política de la ciutat l'expressió “nou eix de centralitat urbana”. Malauradament l'eix no es va consolidar: la Generalitat va escurçar un canal que avui encara està per fer, i el mateix Ajuntament va decidir moure el complex de lloc i traslladar-lo per sobre del pont de l'autopista, cosa de la qual ja no paga la pena fer-ne qüestió. Ara bé, els canvis d'opinió municipal van afectar l'engegada del projecte, que va obrir portes a finals del 2008, quan la societat badalonina, com la catalana en general, era una bombolla desinflada que perdia capacitat adquisitiva a marxes forçades. Tot plegat va obligar a fer un seguit de girs al projecte original, que va passar de ser una cosa pretesament emblemàtica a convertir-se en un centre comercial més, en una àrea –la metropolitana– saturada i deficitària.
El Màgic va néixer sense màgia (ni accent) i amb molts problemes que encara avui el fan un projecte, diuen els que n'entenen, inviable econòmicament. L'única manera que els seus gestors han sabut trobar per sortir del clot és ampliar-lo. Ara afirmen necessitar 13.000 metres quadrats més que afectarien les pistes de Pere Gol. El Joventut, amb les finances intervingudes, demana l'ampliació per sobreviure i troba un operador que li compra el 24,95% de les accions a canvi de dos milions d'euros ara (que permeten la SAE arreglar el darrer exercici) i un quan la Fundació cedeixi els terrenys de Pere Gol.
Però la Fundació no té els terrenys, que són municipals. L'Ajuntament els hi ha de cedir. El govern anterior s'hi va negar. Però un operador –afirmen que vinculat als Sanahuja– els ha comprat, se suposa que sota la promesa del govern actual que l'operació es farà. L'excusa: ajudar la Penya, que per això es deu haver reservat el 0,5% de les accions, i garantir que a la ciutat no li queda en l'eix de la centralitat urbana un mort de milers de metres quadrats... Tot plegat un gegant despropòsit, fruit de mala sort, de mala gestió pública i privada i d'una espiral de bogeria que és en el que el Barça i el Madrid han convertit el món del bàsquet, a cop de talonari i d'uns pressupostos irracionals.
L'escenari polític que ha quedat a Badalona després del 22-M afavoreix el que ha estat un mal endèmic de la ciutat: l'enfrontament entre els partits badalonins. Tant és així que fins i tot es barallen entre ells els que no tenen representació municipal per repartir-se el no-res. Hi ha odis eterns, rivalitats endèmiques i massa personalismes que han condicionat un acord de mínims històric per fer anar endavant la ciutat. Si alguna cosa s'ha d'aprendre del moviment dels “indignats” és que tenen raó quan diuen que els polítics han perdut el món de vista (no es pot generalitzar però són una majoria els que tenen aquest mal). Fa temps que es van desconnectar de la realitat i ara viuen en el seu Matrix particular. Un món reduït de disputes dialèctiques i enfrontaments estèrils que ens han portat fins aquí: al punt mort.
Hi ha un escenari fàcil de dibuixar, avui: el PP governarà d'una manera centrada –en García Albiol no té ni un pèl de tanoca diguin el que diguin–, sempre i quan les pressions que rebi de la seva dreta no l'obliguin a fer alguna estupidesa com ara generar algun conflicte lingüístic que ell mateix reconeix que no existeix. Socialistes i Iniciativa esperaran el més mínim error per llançar-se a la jugular del PP. Badalona necessita els socialistes, però de moment no porten massa bé el dol d'haver perdut el monopoli del poder. CiU haurà de pair que ni fent-ho bé se'n surten i ERC haurà de definir una estratègia per no desaparèixer de l'imaginari col·lectiu i s'haurà de comprar unes sabatilles per trepitjar territori. Si les coses van així, pobra i dissortada Badalona.
Hi ha, però, una opció de fer-ho bé. Toca reconciliar-se amb la ciutat i això no vol dir promoure un altre cop moviments d'infiltració a les associacions de veïns (que és com ho entén el model clàssic d'esquerres). Cal tornar la política a la seva essència més ciutadana i això no s'aconsegueix des d'un despatx municipal. El territori s'ha de tocar, els polítics han de perdre la mandra d'escoltar la gent, parlar-hi i fer-los cas, quan tenen raó, és clar. Una ciutat en crisi com Badalona necessita reinventar-se. Per què govern i oposició (municipal i extramunicipal) no poden crear una taula de diàleg social i fer-hi participar les entitats, els empresaris, els treballadors...? Canviar el món a petita escala no és impossible si es deixen de banda els interessos egoistes i partidistes i es treballa per la ciutat. Dec conservar un punt d'ingenuïtat, però hi ha moltes entitats que ho són perquè treballen sense defallir –i sense cobrar– per Badalona.
Però, és clar, si de cop i volta la ciutat reneix –i mira si ha perdut oportunitats de renéixer, en els últims anys!– serà mèrit del PP i l'oposició no ho pot permetre. Políticament s'entén. La pregunta és: aleshores, la ciutat, per a què la volem? Si tenim l'obligació de fer aquest món millor, per què ho deixem estar? Penseu-hi, sobretot els polítics.
Xavier García Albiol, candidat del PP a Badalona, concedeix la primera entrevista després de saber-se que CiU en facilitaria la investidura. L’entrevista supera lleugerament els 30 minuts de durada i està repartida en tres vídeos penjats al canal de Youtube de Revista de Badalona digital. A l’entrevista García Albiol nega que sigui racista, nega les comparacions amb Anglada, nega que pensi imposar la llengua castellana a l’Ajuntament i explica com pensa complir algunes promeses electorals que semblen impossibles de complir per motius legals. També parla de la relació amb Madrid, de la hipotètica ajuda que ha rebut del PP i la FAES, i de totes les qüestions que l’han convertit en un dels polítics més polèmics de Badalona. Al Twitter i al Facebook anirem penjant frases extractades de l’entrevista.
Aquests dies em ve al cap una teoria expressada, trobo que magistralment, per Antoni Fogué quan era regidor a Santa Coloma. M'explicava el que va batejar amb el nom de la teoria dels cercles. Deia que a tota ciutat hi ha tres cercles: el primer el formen els actors de la política, de la cultura, l'administració pública... L'integren unes 200 o 300 persones, no pas més, que són les que creuen saber què es cou al municipi on viuen perquè ells són la ciutat, o si més no això és el que pensen. El segon cercle és el de les persones que tenen una relació més o menys sovintejada, més o menys circumstancial, amb els polítics i amb el que passa dins aquesta ciutat petita de buròcrates, periodistes i gent que talla el bacallà. S'hi han d'afegir 1.500 persones més. Entre aquests dos cercles hi ha certa comunicació i els missatges del primer arriben al segon, a vegades distorsionats, i els seus no arriben al primer, que viu mirant-se el melic. Al tercer cercle hi ha la resta dels mortals: consumidors de televisió poc involucrats en la dinàmica de la ciutat on viuen. Potser hi dormen i prou. El repte dels polítics i dels mitjans locals, deia Fogué, és traspassar les capes i comunicar amb aquesta gran massa. El PP ho ha fet en aquestes municipals; la resta de partits, no. L'ha ajudat el discurs i, fonamentalment, l'atenció mediàtica, i no parlo de la de TV3, sinó de la de Telecinco. En els vuitanta, els partits d'esquerres havien assolit molta capil·laritat als barris: les associacions de veïns eren els vivers dels futurs líders, i socialistes i suqueros es manifestaven i contramanifestaven en funció dels interessos del moment. Majoritàriament, els movien interessos polítics, però també n'hi havia molts de relacionats amb la millora dels barris. Per conservar l'autoritat moral, el líder veïnal havia d'exhibir que era capaç d'aconseguir millores per als barris. Dècades després, el moviment veïnal és mort, perquè les noves generacions no connecten amb l'estil ni tenen aspiracions polítiques (aparentment). El teixit associatiu que el podia reemplaçar existeix, però des del consistori no s'han esmerçat recursos suficients per fer-lo créixer, no fos que es revoltés i comencés a qüestionar l'statu quo de la ciutat. No s'han treballat lideratges ni relleu generacional allà on la immigració ha arribat com un tsunami que s'ha endut anys de feina dels serveis socials i de les mateixes entitats. El discurs de la xenofòbia ha germinat com una resposta a la por de perdre allò que va costar tant d'assolir: un cert nivell de vida als barris perifèrics i una feina estable. La culpa no la tenen els immigrants. La tenen la conjuntura i uns polítics que imaginaven una ciutat de desitjos –per citar només una etapa–, mentre la ciutat benestant callava, en bona part per desconeixement. Perquè, mal ens pesi, hi ha dues Badalones que no es parlen; com a molt, es miren de reüll. Els que han perdut tenen l'obligació de redescobrir la ciutat i connectar-hi si no volen estar molts anys a l'oposició.
Vet aquí que hi ha dos veïns de noms idèntics però de famílies diferents que viuen una història en paral·lel, un a Badalona i l'altre a Barcelona. Els dos, que es diuen Xavi, poden ser alcaldes, només necessiten un acord de reciprocitat, la família d'un vota el seu propi candidat al seu poble i la família de l'altre fa el mateix al poble del costat. Què permet això? Que els dos Xavis siguin alcaldes en segona volta en ser la llista més votada, atès que la resta d'opositors no sumen majoria absoluta per prendre'ls l'alcaldia en primera volta. És una situació simètrica. Bé, hi ha una diferència: durant quatre anys en Xavi de Barcelona pot arribar a acords amb altres partits, perquè ningú diu que l'odia. En Xavi de Badalona només es pot aferrar a CiU i els nacionalistes no volen fer aquest paper.
Estan les dues situacions vinculades l'una amb l'altra? No necessàriament. Ferran Falcó diu que té les mans lliures per fer a Badalona el que pugui, creguem-nos-el. I la pregunta és: vostè en el seu cas què faria? Un pacte de tots contra Xavier García? Només cal comprovar el resultat a Vic del cordó sanitari contra Plataforma per Catalunya,.. Tornant a Badalona: socialistes, convergents i Iniciativa fan un plat de mala digestió. Just abans de les eleccions Iniciativa va dir que mai de la vida pactaria amb CiU. On són la coherència, el programa i tot aquell conjunt de tòpics electorals dels polítics? Es pot fer un govern només sobre la base que un altre no governi? De resultats de pactes com aquests en tenim de recents. El segon tripartit a Catalunya és el responsable de l'allau convergent i de la desfeta del PSC i la destrossa republicana (per cert, molt immerescuda a Badalona).
Els “indignats” demanen democràcia real i una part d'aquesta democràcia implica respectar la llista més votada. A Badalona, ha estat, i de molt, el PP. No hi ha res més lluny de les meves conviccions que el PP i el discurs d'en Xavi García a Badalona. Però analitzem què ha fet: ha dit allò que senten molts badalonins que viuen més enllà del rovell de l'ou de la Badalona vella, un públic que el PSC ha desatès, que era el seu votant de tota la vida i que ara li ha estat infidel en part (tot i que s'ha de reconèixer que ha millorat el resultat en vots absoluts) i amb el qual la resta de partits no han connectat.
Un excés de bonisme i un progressisme mal entès han volgut estigmatitzar García Albiol, però ell ha dit el que molta gent que viu en situacions on es barregen pobresa i immigració senten, pensen i diuen. És molt fàcil dir el contrari des del Círcol Catòlic, però es podria dir el mateix des de la plaça del Sol o des de la d'Antonio Machado? Que governi i veurem si pot complir la promesa de gratuïtat dels llibres de text, i d'expulsió dels incívics sense papers, i si pot gestionar la cohesió social, quan no té ni els diners ni la legislació a l'abast per fer-ho. O potser si Rajoy governa a Madrid Badalona serà Eldorado i gràcies a una pluja de milions els carrers els asfaltaran amb or. I de passada regenerarem qui ha estat la primera força política de la ciutat, que és molt necessària però que ha de fer cau i net i reinventar-se, procés que ha d'encapçalar el mateix Jordi Serra.
Demà publico a la contraportada d'El Punt un article que estic segur que molta gent no compartirà i el que més em preocupa que altra no entendrà i malinterpretarà. Escric, però, allò que penso i crec que les opinions, que només són això, opinions, s'han de respectar. El que he escrit é fruit d'una reflexió acurada i és l'anàlisi periodístic que crec que em toca fer. Ja m'¡ho direu!
Revista de Badalona fa un pas més endavant obrint en fase de proves la seva edició digital coincidint amb dues qüestions informatives de primer ordre: les eleccions municipals i el play-off d’ascens a Segona A del CF Badalona. Dos esdeveniments que poden ser històrics en funció dels resultats. Després d’aquestes eleccions res possiblement tornarà a ser igual a Badalona. Esperem que els nostres polítics estiguin a l’altura del que el moment històric requereix i no es deixin portar, segons quin sigui el resultat, pel partidisme i esperem que el Bada faci història i torni a jugar contra equips històrics de lliga espanyola a Segona A. Les adreces dels dos webs són: http://eleccions.revistadebadalona.com i http://futbol.revistadebadalona.com/. També hem obert un canal a Facebook i un altre a Twitter: http://twitter.com/#!/RevistaBadalona . Demà farem un seguiment complet de les eleccions i el play-off en temps real gràcies a un important equip de gent. Esperem que ens seguiu!!!!
Imperdible la pesentació d'Alfred Bosch, quan explica que dedicar el debat de civisme a Catalunya íntegrament a Badalona comporta estigmatitzar la ciutat. És el que els polítics han volgut. Quin servei han fet a Badalona? Fan més gran la pilota.
Fa quatre anys vaig escriure al bloc el perfil dels candidats que es presentaven a les eleccions; aquest any els he publicat a Revista de Badalona, conjuntament amb els ninots de l'Avi. Us encoratjo a què compreu la Revista. No pels perfils, sinó pel conjunt de la publicació!!!! Per cert, aquí us deixo la meva porra electoral: PSC 8-9; PP 9-10; CiU 5-6; ICV 3-4; ERC 0-1. Us emplaço a deixar les vostres en aquest post en l'apartat de comentaris!!!!
Aquest és un article sobre Badalona que vaig publicar dimecres a El Punt. Us deixo un 
