A l’interior de la Terra es pot anar d’excursió força còmodament. Hi ha amples galeries, camins ben indicats, aire respirable i, fins i tot, substàncies fosforescents enganxades a les roques que ofereixen una bona il·luminació. Els al·licients paisatgístics són notables: hi ha indrets amb cristalls de colors vius, abismes vertiginosos, paratges plens de sal, camps amb bolets gegants i, just al centre de la Terra, un gran oceà. Més encara: s’hi troben les restes de l’Atlàntida i, com a curiositat zoològica, uns rèptils prehistòrics amb molta gana. Extraordinari Juli Verne. Aquesta és una de les millors adaptacions de la seva obra, juntament amb la també meritòria Vint mil llegües de viatge submarí que va dirigir Richard Fleischer el 1954. Curiosament, totes dues van ser protagonitzades pel gran James Mason, que va ser un perfecte capità Nemo i aquí interpreta enèrgicament un apassionat científic escocès (Sir Oliver Lindenbrook). L’acompanyen l’elegant Arlene Dahl, que juga a la guerra de sexes amb el misogin Mason (s’acabaran casant, és clar),  el simpàtic Pat Boone (més cantant que actor) en el paper d’Alec McKuen i la preciosa Diane Baker com a Jenny, la noia que pateix a la superfície per la sort d’Alec, el seu enamorat. Per fer de Hans, l’islandès cepat, van escollir un islandès cepat, de nom Peter Ronson (Pétur Rögnvaldsson realment), que només va fer aquest film -la fama no li interessava- i que el 1960 va participar als Jocs Olímpics de Roma en la prova dels 110 metres tanques. En fi, una vistosa pel·lícula d’aventures, capaç de captivar petits i grans. Entre aquests darrers cal incloure també Lucas i Spìelberg, perquè en van copiar dos elements pel seu primer Indiana Jones: el raig de llum que assenyala el camí i la pedra gegant que rodola. La direcció, a càrrec de Henry Levin, no és genial però sí eficaç. (Pel·lícula emesa fa unes setmanes per 8TV).

El cinema d’aventures, que havia viscut la seva edat d’or als anys 50, va transitar amb més pena que glòria per les dècades posteriors, i el 1981 estava més mort que viu. Però va arribar Indiana Jones i ens va alegrar el dia. No va inaugurar, però, cap nova edat d’or. Hi va haver uns quants imitadors, però de poca volada. Actualment el gènere, entregat als efectes digitals, viu instal·lat en la vulgaritat més absoluta (les exitoses seqüeles dels Pirates del Carib són espantoses). Però sempre ens quedarà Indiana Jones. L’aventura de l’Arca Perduda, que va inaugurar la sèrie, continua en plena forma. Després d’un emocionant inici a Sudamèrica (gran presentació del personatge: veiem Indy d’esquena fins que fa servir el fuet), l’acció es trasllada al Nepal, on Spielberg recrea aquelles ombres a les parets que solia fer Michael Curtiz en els films d’Errol Flynn. Entra en escena Marion Ravenwood, que ja no la veiem com abans, perquè ara, després de la quarta entrega, sabem que és la futura senyora Jones. És atractiva Marion (Karen Allen), i en principi molt ferotge, potser massa (derrota a un tipus enorme en un campionat de beguda). Després Lucas i Spielberg, penedits per haver anat massa enllà, la fan menys dura; quan corre amb una paella pels carrers d’El Caire sembla una altra. Marion i Indiana comparteixen un gran moment. Recuperada l’Arca de l’Aliança, Indiana Jones, completament baldat, s’ajeu a poc a poc al llit de la cabina del vaixell. Marion Ravenwood l’observa i li diu que ja no és l’home que ella havia conegut fa deu anys. És brillant la resposta d’Indiana: “It’s not the years, honey, it’s the mileage” (no són els anys, nena, és el quilometratge). Marion s’acosta, li fa petons allò no li fa mal i... Indiana s’adorm. A diferència del cinema d’aventures clàssic, en què el protagonista sempre tenia temps per a l’amor, a la sèrie Indiana Jones el ritme dels esdeveniments és tan accelerat que els col·loquis amorosos s’han de ventilar amb dues frases. I si, com en aquest cas, hi ha una plàcida nit en vaixell per endavant, l’heroi està esgotat i no pot exercir d’amant. Ni el suggerent vestuari de la noia no pot mantenir despert Indiana. Però no se li pot retreure, perquè els esforços per recuperar l’Arca han estat descomunals. La seqüència del trasllat per carretera de l’Arca és apoteòsica, una de les millors seqüències d’acció de la història. Continua deixant bocabadat el moment en què Indiana Jones passa per sota el camió. Hi ha dobles, és clar, però Harrison Ford és únic com a actor físic. Sempre se’n surt, però li costa: els cops li fan mal, pateix, s’ha d’esforçar molt per tenir èxit. La tensió amb què Ford viu l’aventura és la clau de l’èxit d’aquestes pel·lícules. Recuperar amb grans mitjans els serials dels anys 30 va ser una gran idea, però donar el paper protagonista a Harrison Ford encara va ser una idea millor. Aquest primer film té una interessant galeria de malvats: el refinat (Belloq, tan francès ell, sempre galant amb Marion), el nazi sàdic (quin gag més bo, el del penjador!) i el nazi que simplement compleix ordres. El final és interessant no tant perquè l’Arca alliberi llamps i fantasmes sinó perquè Indiana i Marion se salven de la destrucció perquè tanquen els ulls. És un truquet bonic, amb una llarga tradició (Orfeu o la dona de Lot).          

Com si fos un càstig de Déu, quan la sèrie Indiana Jones es va apartar de la tradició judeocristiana (L’Arca de l’Aliança, el Sant Graal), la inspiració va abandonar els seus creadors. Aquest segon film era, de llarg, el pitjor dels tres i ara és, de llarg, el pitjor dels quatre. Hi ha moments interessants, seqüències espectaculars (la persecució en vagonetes, el pont), però és molt el que li falta i molt el que li sobra. Li falten, per exemple, personatges interessants; només tenim Indiana (Harrison Ford), perquè la noia (Kate Capshaw), cridanera i espantadissa, és un pur estereotip, i els dolents, que apareixen massa tard, són malvats sense cap matís. A Indiana l’acompanya un nen, que és el pitjor que hi pot haver en una pel·lícula d’aventures, especialment si el nen en qüestió es passa de llest i amb quatre coces de karate es desampallega d’homes fets i drets. L’aventura perd qualsevol credibilitat. Ja en té poca des del començament, perquè la seqüència que transcorre al club Obi-Wan, amb baralles en una sala plena de globus, s’acosta molt a la pallassada. Després, a dalt l’avió, assistim a un homenatge a Tintin, que té el seu encant: Indiana, la noia i el nen salten de l’avió amb una barca inflable. És un pas cap a la inversemblança que no s’havia fet al primer film, però és divertit. Un dels atractius de la sèrie Indiana Jones és que és viatgera i lluminosa; aquest segon film, però, és estàtic i fosc. ¡Al final de la seqüència de les vagonetes, com s’agraeix de tornar a veure la llum! Sobren bitxos i truculències en aquesta pel·lícula. A mi no m’importa una ració de serps, rates o escarabats, però aquí Lucas i Spielberg, buscant batre un rècord mundial, es van descontrolar. Pel que fa a les truculències, incloure un ritual satànic tan bestial (li extreuen al cor en vida a la víctima!) és un error imperdonable. Va ser molt criticat, i amb raó. En fi, el segon Indiana Jones va ser, en bona part, un pas en fals. Només se salva per Harrison Ford, tan convincent i carismàtic com sempre, i per algunes seqüències d’acció (les quals, però, no són tan brillants com les que hi ha als altres films de la sèrie)

Aquest tercer Indiana Jones és, sens dubte, el millor dels quatre. Hi ha una preocupació per enriquir el personatge, que estava dibuixat amb quatre línies en els dos films anteriors. Al pròleg protagonitzat per un jove Indiana (River Phoenix) descobrim l’origen de la cicatriu a la barbeta, del fuet, del barret, de l’aversió a les serps, però també descobrim que hi ha un pare; bé, de fet, no el veiem, perquè Spielberg, hàbilment, el deixa fora de camp. Arriba el noi emocionat per la increïble aventura que ha viscut, però el pare, capficat en les seves coses, no escolta el que li diu el fill, i fa l’efecte que no l’ha escoltat mai. Si aquest tercer Indiana Jones és tan bo es deu al fet que, paral·lelament a l’aventura del Sant Graal -narrada en seqüències antològiques-, hi ha un altre itinerari, més personal, més íntim, de retrobament amb el pare. Indiana Jones cura ferides que arrossegava des de la infantesa i això dóna una gran emoció a la pel·lícula. El pare, irònic i distant, li diu sempre Junior -el nom que deia al nen que li feia nosa-, però just a l’última seqüència, quan l’agafa perquè no caigui a l’abisme, li diu Indiana, i és com si el mirés per primera vegada. Va ser un gran encert de Lucas i Spielberg donar el paper de pare a un actor tan carismàtic com Sean Connery. Harrison Ford (magnífic en l’acció, en el drama i en la comèdia) i Connery es compenetren de meravella i fan de la seva relació l’ànima del film. És possible que, en alguns moments, Sean Connery exageri un pèl fent de savi despistat que viu fora del món (quan, capturat pels nazis, Indiana entra per la finestra, Connery es preocupa més pel gerro xinès que pel seu fill), però en general està molt bé. La pel·lícula té un gran sentit de l’humor: el tampó que “camufla” els cops contra el terra a la Biblioteca de Venècia; el comiat austríac i el comiat alemany; Indiana, al sidecar, brandant una pica com un cavaller medieval; Hitler firmant un autògraf; o, el millor de tots, el “no duia bitllet” (no ticket) que diu Indiana després de llançar un nazi per la finestra del zeppelin, amb els altres passatgers, tot seguit, mostrant escagarrinats el seu bitllet. Va ser una gran idea utilitzar la llegenda del Sant Graal. “L’arqueologia és la recerca del fet, no de la veritat”, afirma Indiana Jones a classe, un bon dia de 1938. Sorprèn aquesta afirmació de perfil baix per part d’algú que, només dos anys abans, ha tingut experiències sobrenaturals amb l’Arca de l’Aliança (el primer Indiana transcorre el 1936). És escèptic per naturalesa el nostre heroi. Quan el magnat Walter Donovan li parla de Sant Graal -el calze que va fer servir Jesucrist a l’Últim Sopar-, de les seves propietats màgiques i de la història dels tres cavallers, Indiana ho qualifica de conte per anara dormir (bedtime story). Curiosament, ell és l’únic que defensa aquesta posició, que en principi sembla de llarg la més raonable. Tota la resta de personatges creuen de manera fervorosa en el Sant Graal, ja siguin bons (el pare d’Indiana, Marcus Brody), dolents (Donovan i els seus aliats nazis) o ni una cosa ni l’altra (la doctora Schneider). Com no podia ser d’altra manera, Indiana abraça la fe al final, però sembla més emocionat per haver recuperat el seu pare que per haver trobat el Graal. Per cert, l’únic que em desagrada de la pel·lícula és el final cruel de la Dra. Schneider, que cau al buit per excés de cobdícia. La guapa doctora (Allison Doody), que afirmava creure més en el Graal que en l’esvàstica, mereixia millor sort. Però bé, és un detall poc important. La pel·lícula és una meravella de principi a fi.

Diu Vicenç Pagès Jordà a De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de la literatura juvenil: “Publicada el 1876, Les aventures de Tom Sawyer és una petita obra mestra que va ser seguida, set anys després, per una gran obra mestra: Les aventures de Huckleberry Finn.” Convé llegir-les totes dues i convé que les fem conèixer als nostres fills. Ara bé, com avisa Pagès, el desconeixement de la Bíblia que tenen actualment molts joves pot fer incomprensibles alguns episodis, com ara aquest, que és divertidíssim. 

Tom Sawyer, negociant hàbilment, ha aconseguit molts bitllets de colors i té dret, per tant, a ser premiat a l’escola dominical amb una Bíblia. Per desgràcia, aquell dia visita l’escola el Superintendent...


  - (...) I ara, ara suposo que no et farà res mostrar-nos, a mi i a aquesta senyora, algunes de les coses que has après... No, és clar, que no et farà res, oi? Perquè tots estem molt orgullosos dels noiets que estudien. Sense dubte saps els noms dels dotze deixebles. ¿Ens voldries dir el nom dels dos primers que foren elegits?
    Tom es cargolava un botó i semblava esverat. Va envermellir i va acalar els ulls. Al senyor Walters l’ànima li va caure els peus. Va dir-se entre si mateix que era impossible que el noi sabés contestar la pregunta més senzilla d’aquest món... Així, doncs, per què el jutge li feia preguntes? Però es va sentir obligat a parlar i digué:
     -Contesta al senyor, Thomas... No tinguis por.
     Tom estava als llimbs. 
    -Estic segura que a mi sí que m’ho voldrà dir- va fer la dama-. Els dos primers deixebles foren... 
    -DAVID I GOLIAT! 
   Posem la cortina de la caritat sobre la resta de l’escena. (Pàg. 47)

 (Traducció: M.Antònia Oliver)

Si fa alguns dies ens ocupàvem de l’amor filial -el fill de Charlton Heston, Fraser, restaurant amb admirable dedicació Antoni i Cleopatra- avui parlarem de l’amor fraternal, perquè Gwyneth Paltrow només va participar en aquesta pel·lícula –suposo jo- per fer-li un favor al seu germà petit Jake, que n’és el guionista i director. Petit film independent, d’aquells que van al Festival de Sundance i gairebé no aconsegueixen estrenar-se enlloc, The Good Night té un ritme lent i, com sol ser habitual, un argument basat en una parella en crisi. Martin Freeman i Gwyneth Paltrow no es miren, no es parlen i no es toquen. Se’n van al llit, cadascú es gira cap al seu cantó i es diuen “I love you” i “Me too” amb l’entonació amb què podrien dir “passa’m la sal”. Ell, que fa música per anuncis i és un home molt avorrit, comença a tenir somnis repetits amb una noia que, casualment, resulta ser Penélope Cruz. Si a mi se m’aparegues la Pe en somnis ho consideraria un malson, però Martin Freeman viu extasiat. Bé, la pel·lícula no és pas un gran desastre però no va enlloc i  és tan monòtona com el seu protagonista masculí. Gwyneth Paltrow, enlletgida i amb un personatge força antipàtic, no té gran cosa a fer, i encara menys Penélope Cruz, que simplement “està”, i això és bo, perquè així ens estalviem els numerets oscaritzats de Vicky Cristina Barcelona. La pel·lícula es troba als videoclubs sota el títol de La chica de mis sueños.

Avui apareix a la venda un disc que recull, per primera vegada, tota la carrera en solitari de George Harrison (1943-2001), des d’All Things Must Pass (1970) fins a l’àlbum pòstum Brainwashed (2002). Justament, aquests dos discs són els que hi aporten més cançons -cinc i tres respectivament-, juntament amb Cloud Nine (1987), també amb tres. És un encert la inclusió de la meravellosa “Rising Sun”, de Brainwashed; trobo a faltar “Someplace Else”, de Cloud Nine. Hi ha un record per a l’etapa beatle, amb tres temes immortals –“Something”, “Here Comes the Sun” i “While My Guitar Gently Sleeps”- en la versió en directe, des del Madison Square Garden, del cèlebre concert de Bangladesh de 1971. És una pena que no figuri la versió en estudi de la cançó “Bangla Desh”, tan difícil de trobar. No hi podien faltar, i no hi falten, dos èxits com “Blow Away” (1979), de l’àlbum George Harrison (1979), i “All Those Years Ago”, a la memòria de John Lennon, del disc Somewhere in England (1981). Hi ha quatre discs sense representació: Dark Horse (1974), Extra Texture (1975), Thirty-Three and 1/3 (1976) i Gone Troppo (1982). Cançons com “This Song” o “Beautiful Girl” del disc del 1976 haurien quedat molt bé, però tot és opinable. Hi ha un parell de rareses –“Cheer Down” i “I Don’t Want To Do It”– que són d’agrair. Potser el que més lamento és que no hi hagi “Horse to the Water”, una cançó formidable, molt potent, de les últimes que va fer George Harrison, amb la participació del seu fill Dhani i que només es pot trobar en el disc Jools Holland’s Big Band Rhythm & Blues. En qualsevol cas, és una gran notícia l’aparició d’un recopilatori de George Harrison, que s’ha fet esperar molt. No es pot acusar la viuda, Olivia, d’afany recaptatori, més aviat del contrari, de massa contenció. ¡Olivia, no ens facis esperar tant la pròxima vegada!

“I want action”, reclamava a l’inici Laurie Starr. Ara ja n’ha tinguda i no en vol més; ara vol pau, relax, passejar per la platja, sortir, ballar, fer vida normal. És impossible. La societat contraataca: la policia investiga, segueix el rastre dels diners. Un vespre de felicitat és tot el que tindran Laurie i Bart, ara més enamorats que mai. Comença la fugida, sense diners, perquè els han deixat a l’hotel. Adéu als diners, adéu a l’habitació amb vistes al mar i adéu també a l’abric de pells de Laurie -ni té temps de recollir-lo quan li cau pel carrer-, el darrer símbol d’una prosperitat que s’ha evaporat en un instant. La caiguda era inevitable, però no esperàvem que fos tan brusca. Ballaven ben elegants en un club nocturn –“I’m mad about you, dear”, feia la cançó- i, dos minuts més tard, són dos passatgers clandestins en un tren de càrrega, com dos rodamons dels anys 30. Torna a la seva ciutat Bart, perquè no hi ha altre refugi possible. La seva germana, amb tres criatures al voltant, els rep sense cap entusiasme. “Gee, what cute kids”, comenta Laurie, en una inesperada veta maternal; després, però, intenta endur-se un dels nens com a ostatge! (és així la noia, i és així com ens agrada). Es presenten els dos amics d’infantesa de Bart, que ara són dos puntals de la comunitat: el Sheriff i el Periodista. Poca cosa es diuen, pertanyen a mons diferents. Emprenen la darrera fugida Bart i Laurie, en cotxe cap a les muntanyes, però després a peu en una zona muntanyosa. S’esgota el temps, aviat els tocarà morir. Exhausts, s’ajeuen a l’herba. “It's so good to be so close with you”, diu ella. Ell no es penedeix de res: “Laurie, tant és el que passi; jo no ho hauria volgut de cap altra manera”. El final és extraordinari. Entre la boira, se senten passes i veus. Són els amics de Bart. No han vingut sols. L’instint assassí de Laurie, ara clarament psicòtic, esclata de nou (sensacional Peggy Cummins), i Bart, per evitar que torni a matar, dispara contra ella. Un gest d’amor, un gest horrible. Per sort, Bart és abatut tot seguit. Cau al costat de Laurie. Hi ha actors que necessiten dotzenes de pel·lícules per deixar una timida empremta en la història del cinema; John Dall i Peggy Cummins hi van deixar una petjada profunda, imborrable, amb només una, aquest Gun Crazy (Deadly Is the Female en primera instància) que va dirigir magistralment Joseph H. Lewis.   

“I want action”, exclama a l’inici Annie Laurie Starr (Peggy Cummins), perquè té comptes pendents amb el món i els vol començar a cobrar: “Bart, I've been kicked around all my life. Well, from now on, I'm gonna start kicking back”. Necessita un home. Bart Tare (John Dall) és l’escollit, perquè domina les armes, n’està fascinat des de petit; de fet li van costar passar una termporada al correccional. L’atracció entre Bart i Laurie és immediata, explosiva. Es coneixen a la fira. Quan ella apareix a la barraca de tir vestida de l’Oest, amb dues pistoles i mirada desafiant -“the famous, the dangerous, the beautiful Miss Annie Laurie Starr!”-, en Bart perd el món de vista. Ella és tot el que sempre ha desitjat.  Es disparen l’un a l’altre, encenent espelmes damunt del cap, sense por. És elèctrica la pel·lícula, dirigida en estat de gràcia per Joseph H. Lewis. Expulsats de la fira, Bart i Laurie es casen i durant un temps viuen feliços. Però els diners que ell té del seu pas per l’exèrcit s’acaben. “Buscaré feina”, diu ell. “Per guanyar 40 dòlars a la setmana?”, diu ella. No, la Laurie té altres plans, però per dur-los a terme necessita un home que no s’arrugui: “a guy with spirit and guts”. És Bart aquest home? Si no ho és, val més que es faci pagues de no tornar-la a veure: "You'd better kiss me goodbye". Laurie, per primera vegada, juga obertament a femme fatale. Després d’aquestes paraules, s’ajeu al llit, oferint-se. La carrera criminal i el sexe, tot va junt. O tot o res. En Bart no és de pedra; amb desfici, la seva boca busca la de Laurie. Elèctrica i sexual és la pel·lícula. Comencen a cometre atracaments, cada vegada més importants. El director, en èxtasi creatiu, en filma un amb un pla seqüència extraordinari. La vida criminal entusiasma Laurie, que a la mínima prem el gallet. Afirma que ho fa en moments de pànic, però no ens la creiem perquè l’hem vista disparar fredament, sense cap necessitat, per pur plaer. Bart, en canvi, viu com un malson la vida que porten. “Un últim cop”, li promet ella. El fan, els surt bé. Però Laurie pensa que s’han de separar, per seguretat, perquè junts se’ls pot reconèixer fàcilment. Es diuen adéu i s’allunyen, cadacú amb el seu cotxe, però quan només han fet un centenar de metres tots dos giren cua al mateix temps. Es retroben, s’abracen, ploren de l’emoció. No es poden separar, no suporten estar separats. Dimiteix de femme fatale Laurie Starr. Elèctrica, sexual, criminal i també furiosament romàntica és aquesta pel·lícula.         

        Tant Olivier com Orson Welles, grans adaptadors de Shakespeare a la pantalla, van donar bons consells a Heston. Welles li va fer veure el gran perill que corria: “Creu-me, si no tens una gran Cleòpatra, no pots fer aquesta obra”. Tenia raó, perquè la Cleòpatra de Shakespeare és un personatge molt complex, d’una “infinita varietat”. “Hi ha moltes dones dins d’ella, que van des de la prostituta a la col·legiala, des de la reina prudent a la dèspota tossuda, des de l’amant entregada a l’harpia venjativa, des de l’astuta dona política a l’heroïna tràgica del final”, explica Heston. El paper va recaure en l’actriu sudafricana Hildegard Neil i és el taló d’Aquil·les de la pel·lícula. Ho intenta, però no omple el paper. És adequat que sembli grega (Cleòpatra era de dinastia hel·lènica), però li falten registres interpretatius i bellesa. No captiva la mirada, no enamora l’espectador com ho hauria de fer. Ara, també és cert que es refà al final, al mausuleu, quan se suïcida amb la serp. Allà sí que és Cleòpatra. Aguanta el film Charlton Heston, que impressiona com a Marc Antoni, tan fort i tan dèbil, amo de mig món i esclau de Cleòpatra, tan cec algunes vegades i tan lúcid d’altres. ¡Quin gest el de Heston quan li comuniquen la traïció d’Enobarb, el seu home de confiança!: “Ah, la meva mala sort ha corromput homes honrats!”. Del repartiment destaquen dos noms, Eric Porter i John Castle, tots dos excel·lents. El primer és el cínic, fidel i finalment traïdor i suïcida Enobarb; el segon és Octavi Cèsar (el futur emperador August), molt intel·ligent i molt fred. La quota espanyola, obligada per la participació d’Ízaro Films, la van formar Fernando Rey, que està molt bé com a Lèpid, Juan Luis Galiardo, Sancho Gracia i Carmen Sevilla, que té poc paper com a Octàvia i compleix. Curiosament, els tres actors espanyols van ser doblats per un mateix actor anglès, Richard Johnson, que va fer tres veus diferents. Pel que fa a la direcció de Charlton Heston, que vaig trobar fluixa quan vaig veure la pel·lícula fa anys -en una còpia tallada, ratllada i descolorida-, ara, quan per fi he pogut veure el film en perfectes condicions, em sembla bona, amb idees, molt pensada. Joe Canutt, fill de Yakima, va dirigir la segona unitat, i a més li va regalar a Heston una caiguda de cavall apoteòsica, de les millors que s’han fet mai. És hora de fer justícia a aquesta pel·lícula. La crítica la va maltractar, el públic la va ignorar, però el temps ha dictaminat que el titànic esforç de Charlton Heston va merèixer la pena.   

El 1972 Charlton Heston va complir el seu somni de dur a la pantalla Antoni i Cleopatra, una de les millors obres de Shakespeare. És una obra tant viatgera -Roma, Atenes, Sicília, Egipte i el mar que uneix aquests llocs- i amb tants escenaris que, com diu Heston a les seves memòries, és molt més adequada per al cinema que per al teatre. Però, per filmar-la, es necessita un pressupost de superproducció. Heston no el tenia. De fet, li va costar molt trobar el finançament, i només quan l'anglesa Rank Organisation i l'espanyola Ízaro Films van decidir aportar els diners el projecte va tirar endavant. El pressupost, però, no era res de l’altre món, i això es nota en la pobresa d’alguns escenaris, com el palau de Cleopatra o el mausuleu, i d’algunes seqüències d’acció, com la batalla naval d’Actium. Però aixó té una importància relativa. El que compta són altres coses: la passió shakespeariana de Heston, la convicció amb què va filmar la pel·lícula, l’estil, les magnífiques interpretacions… No és només una pel·lícula meritòria i digna: és bona, i sovint, excel·lent. Fraser, el fill de Heston, l’ha restaurada fa poc i l’ha deixada impecable. Charlton Heston coneixia molt bé l’obra –l’havia feta a Broadway als anys 40 en el paper de Proculeu- i la va adaptar amb molta llibertat, agrupant personatges, suprimint escenes o canviant-les d’ordre. Hi ha seqüències resoltes de manera molt original, com la dels triumvirs Marc Antoni, Octavi i Lèpid discutint mentre uns gladiadors lluiten a l’arena. M’aturaré en un fragment extraordinari. Marc Antoni, a Roma, s’ha casat amb Octàvia, la germana d’Octavi Cèsar, per qüestions polítiques. És de nit i Antoni escolta d’amagat com Enobarb parla de Cleopatra: “Els anys no la marceixen, ni el costum no fa malbé la seva infinita varietat. Hi ha dones que sadollen el desig que desperten, però ella, com més el satisfà, més l’estimula”; Antoni, inflamat de desig, llança contra la paret la copa de vi que té a les mans; la gèlida Octàvia, a l’habitació, se sobresalta pel soroll; al següent pla, Antoni, dret a la proa d’un vaixell, ja navega rumb cap a Egipte; corren a abraçar-se els amants al palau d’Alexandria. Charlton Heston tenia certa por de la reacció dels crítics davant de tants canvis. En va parlar amb Laurence Olivier, que va ser contundent: “Tu fes el que vulguis, Chuck. Els crítics? Bah, què collons saben ells!”

John Wayne és Kirby Yorke, un tinent coronel que comanda un fort situat a prop del Rio Grande, que és la frontera natural entre els Estats Units i Mèxic. L’home viu amb una doble frustració. D’una banda, hi ha la guerra inacabable contra els apatxes mescaleros, que ataquen, massacren i es refugien a Mèxic (aquest no és un western proindi); Yorke vol creuar el Rio Grande però té ordres de no fer-ho. L’altra frustració és personal: fa quinze anys, en plena Guerra de Secessió, Yorke va haver de cremar la plantació de la seva dona (Maureen O’Hara); el fet li va costar no veure més la dona ni el fill. Aquest càstig el duu marcat al rostre John Wayne. És un heroi solitari, un heroi homèric cansat i amargadot, però aguanta i podria aguantar mil anys perquè té una responsabilitat i un destí. Però les coses canvien quan arriba la nova fornada de reclutes, entre els quals hi ha Jeff Yorke (Claude Jarman jr.), el seu fill, que ha estat expulsat de West Point per haver suspès matemàtiques. ¡Com es revifa John Wayne amb la presència del fill! El militar amargat descobreix l’alegria de ser pare i tambe, a l’instant, el sofriment de ser pare: ¡com pateix Wayne quan el seu fill munta dos cavalls a la romana, és a dir, dret amb un peu a cada cavall!. Després del fill arriba la mare, que se’l vol endur a l’Est. Wayne i O'Hara s’intercanvien alguns retrets, però ells saben –i nosaltres sabem- que la reconciliació és segura, inevitable, reconfortant. Convertit l’heroi en un home familiar, l’èpica baixa i la lírica puja. “T’has tornat més amable”, li diu Maureen O’Hara, i després es presenta la coral del regiment entonant cançons que parlen de temps més feliços. El millor gest arriba al final, quan John Wayne, ferit per una fletxa apatxe, arriba al fort en una llitera, s’hi acosta Maureen O’Hara i li agafa la mà. Extraordinari John Ford, i també magnífics John Wayne i Maureen O’Hara, que fan tan bona parella que tres anys després repetirien a L’home tranquil (1953). Per acabar, destacar que en termes paisatgístics la pel·lícula és inconsistent o, si ho preferim, imaginativa: es va rodar al Monument Valley, que es troba molt lluny del Rio Grande, però el més curiós és que quan la cavalleria s’interna a Mèxic... allà també hi veiem algunes de les famoses roques del Monument Valley!   

       A començaments del segle XIX els Estats Units només ocupaven un terç del seu territori actual, entre el riu Mississipi i l’oceà Atlàntic. El 1803, però, el president Thomas Jefferson va comprar Louisiana a la França de Napoleó. Louisiana era una regió enorme (res a veure amb l’estat actual) que duplicava l’extensió del país. Per explorar aquest territori, fer-ne mapes i buscar un riu navegable cap a l’oceà Pacífic, es va promoure una expedició encapçalada pel capità Lewis i el tinent Clark; els quals, partint de St.Louis, van anar pujant pel riu Missouri. L’expedició (1804-1806) va trobar una trentena de tribus índies, però s’hi va relacionar de manera pacífica. Aquest film inclou algunes escaramusses, però sempre tracta els indis amb dignitat. Bé, Fred MacMurray és Lewis i Charlton Heston és Clark. El primer, funcionari eixut, dibuixa mapes i redacta informes; el segon, home més apassionat, s’enamora de Sacajawea, l’índia soshone que els fa de guia (Donna Reed, a la foto). Això irrita molt MacMurray, i amb raó, perquè Heston, abans de marxar de St.Louis, li va prendre Julia, la seva promesa (Barbara Hale). Hi ha un detall sensacional: a l’hora de posar noms a dos encreuaments de rius, Heston tria Sacajawea i MacMurray, en canvi, Julia; els dos homes es miren a dins la tenda amb tensió, però no es diuen res, ja s’entén tot. La pel·lícula, molt ben dirigida per Rudolph Maté, avança a bon ritme entre paisatges meravellosos. El pre-western és fabulós a nivell paisatgístic: el paradís encara no està contaminat. L’índia soshone va existir realment però l’idil·li amb Clark ja és més discutible. En qualsevol cas, és una gran idea, perquè la relació entre els dos  dóna molta emoció a la pel·lícula. Té tres grans moments: 1) una remullada al riu que acaba amb Heston fent de sastre de la noia, per a diversió general; 2) una tensa seqüència en què Reed es resisteix a quedar-se enrere i va corrent per la vora del riu per on Heston i els altres avancen en piragües; i 3) la seqüència final, en què la pel·lícula d’aventures es converteix en un magistral melodrama de renúncies i absències de per vida (gran últim pla de Donna Reed, a l’estil de la Garbo a La reina Cristina de Suècia). Aquest és, doncs, un film molt recomanable (Horizontes azules és el títol del DVD), amb un jove i magnífic Charlton Heston i una perfecta Donna Reed, índia ideal. 

Kevin Costner, lluny ja d’èpoques estel·lars, continua fent pel·lícules interessants. Aquí és un empresari d’èxit amb una característica peculiar: és un addicte a l’assassinat. El debat intern que aquesta ocupació li procura es mostra en converses entre ell i la seva veu interior, el seu alter ego, que l’acompanya permanentment i que pren cos en la figura de William Hurt. No és un àngel de la guarda; al contrari, aconsella Costner de no trair la seva naturalesa, i, per tant, l'empeny cap al crim. Dos personatges animen la trama: un fotògraf, testimoni de l’últim assassinat de Costner, que li fa xantatge perquè li ensenyi l’ofici; i la filla de Costner, que arriba de la Universitat embarassada i –això és més fort- havent matat algú a cops de destral. Costner primer es tortura pensant que ell li ha traspassat el gen assassí, però després, amb acusat sentit paternal, se’n va a la Universitat disfressat i comet un assassinat amb una destral perquè la policia pensi que el culpable és un assassí en sèrie i no la seva filla. Si tot això funciona molt bé, no es pot dir el mateix de la presència de Demi Moore, que interpreta la policia encarregada d’investigar els assassinats de Costner i que, a més, està en ple procés de divorci amb el seu juvenil marit. Hi ha massa dispersió argumental en aquesta pel·lícula, i això l’acaba perjudicant perquè li fa perdre intensitat. Però hi ha un bon director (Bruce A. Evans), bons actors (especialment Costner i Hurt) i alguns diàlegs molt interessants; com aquell en què, de visita nocturna a un cementiri, Costner, que és el propietari del cementiri, li dóna un consell inversor al fotògraf: “Sempre has d’invertir en coses que siguin imprescindibles per a la gent: l’aigua i els cementiris són les apostes més segures”.     

A diferència del vagabund Chaplin, que vivia fora de la societat, i de Buster Keaton, que en penjava d’un fil, Harold Lloyd era un noi normal i corrent (“the boy next door”), amb aspiracions tan lògiques i lloables com aconseguir una bona feina i casar-se amb una bona noia. Harold Lloyd és el més simpàtic dels tres: resulta més fàcil identificar-se amb ell que no pas amb Chaplin, tan desgraciadet, o amb Keaton, tan estaquirot. Recordo que Harold Lloyd, en un cicle que la tele li va decidar fa molts anys, em va deixar absolutament meravellat. I ara, veient de nou Safety Last (L’home mosca), m’ha tornat a meravellar. Els genis del cinema còmic (Lloyd, Keaton, Chaplin, Laurel i Hardy) continuen pletòrics, com el primer dia. Els gags són molt enginyosos i les acrobàcies impressionants. Quina diferència amb el cinema còmic de dècades posteriors! Jerry Lewis és un si l’encerto l’endevino, Jacques Tati no té ritme, el Woody Allen còmic (el de la primera època, abans d’Annie Hall) és un aficionat, i fins i tot els Monty Python han envellit terriblement (La vida de Brian -ho vaig comprovar fa poc- ja no fa gràcia). Tornem, doncs, als antics genis, com Harold Lloyd, que era l’autèntic rei del gag. En aquesta pel·lícula, per exemple, els gags s’encadenen l’un rere l’altre amb una constància, precisió i eficàcia admirables. L’inici és genial. Harold Lloyd apareix darrere uns barrots, abatut; al fons, es veu una corda per penjar algú; entren en escena una dona gran i una noia plorant desconsoladament, després apareixen, molt seriosos, un home d’uniforme i un capellà. Déu meu! Estan a punt de penjar en Harold? No! Un travelling cap enrere mostra que ens trobem en una estació de tren i que el noi se’n va a la gran ciutat a triomfar. D’entrada, però, no triomfa i, quan la propietària del pis truca a la porta per cobrar el lloguer, en Harold i el seu company es posen les gavardines, hi amaguen el cap, arronsen les cames i s’agafen al penjador, de manera que quan la dona entra només veu un parell de gavardines penjades. Els gags bons són incomptables i la festa no decau mai. Al tram final hi ha la famosa escalada a l’edifici, amb la imatge emblemàtica de Harold Lloyd agafat a l’agulla del rellotge. Però Harold Lloyd és molt més que aquesta imatge. La seva filmografia inclou gairebé dos-cents curts i divuit llargs, set dels quals parlats.