Sento vergonya aliena quan veig els indignats de la plaça de Catalunya amb la pantomima putxinel.lesca que ha muntat en un espai que és de tots, no només seu. He sentit vergonya i indignació quan he vist les imatges d'avui al Parlament on una colla de feixistes han fet una espècie de simulacre de cop d'estat. Com a bons totalitaris, 2000 paios (o 10.000 me la bufa) s'han cregut amb el dret d'agredir els diputats que lliurement hem escollit la majoria de catalans. Espero que la permissivitat inaudita de que han gaudit aquesta banda s'acabi d'una vegada.

Hola, com anem?

Trobo delirant la cobertura mediàtica que es dóna als centenars de persones acampades al mig d'unes quantes places públiques.

Tota aquesta gent, en època de vaques grasses, ben poc que es queixava: suposo que les coses els devien anar relativament bé, i ara que van mal dades decideixen que cal canviar el món i fer-ne una espècie de falansteri global. I alegrement s'erigeixen en portenveus del poble... Parafrasejant l'Evaristo Páramos, a mi ningú m'ha demanat si volia ser d'aquest club, i per tant que no m'hi comptin en aquest "poble". 

De fet, aquesta colla funciona talment com una religió: els purs, la veritat absoluta, els màrtirs, els seus temples, els seus rituals, els seus llibrets il·luminadors, els seus arxienemics, etc. Una reencarnació de la religió new age en tota regla.

A banda d'això o precisament per l'obtusitat pròpia de totes les religions, en el seu raonament tant se'ls en fot que sigui el mateix sistema econòmic que volen derrocar el que els hi proporciona les eines per convocar les manifestacions: mòbils que funcionen a base del famós coltan africà, iphones i macbooks fabricats en condicions dubtoses a la Xina, xarxes de telecomunicacions en mans de pèrfids oligopolis, etc. O que la sanitat que diuen voler defensar és de qualitat precisament perquè fa servir tota la tecnologia desenvolupada a partir d'aplicacions militars o desenvolupada sobre els beneficis que obtenen les empreses en la producció massiva de béns de consum. Tot això entra en conflicte amb la hipersimplificada cosmovisió que els hi ofereix la seva religió i , sobretot, trenca la macrofesta "siguem àrabs per uns dies" que han hàbilment muntat. Molt millor fer-se el mec revolucionari amb un iphone, una Nikon, un macbook i roba del decathlon. On va a parar...

Ahir va tenir lloc a Barcelona la presentació del nou diari nacional d'aquest país, el diari ARA. Es va omplir el Palau de la Música amb un acte força reeixit, ben pensat i de bon gust. Entre els assistents hi havia polítics, gent del periodisme i la cultura i molta gent m'imagino que "anònima" com ara la meva arqueòloga preferida i un servidor.

El diari pinta molt bé. Ja veurem en què queda tot plegat un cop es posi en marxa el dia 28 de novembre i quines servituds polítiques tindrà, si és que les acaba tenint. Però en tot cas, pinta molt bé, molt millor que qualsevol altre projecte periodístic en català (i en castellà al nostre país). Neix amb un acord amb l'International Herald Tribune i el New York Times, aposta per un diari de paper amb articles de fons i deixar les breaking news per la versió electrònica, vol tenir secció de ciència, hi ha un bon planter de col·laboradors, etc. No sé, fa bona pinta, què voleu que us digui...

El que em sembla d'una indignitat intensa és que cap diari del país no es faci ressò de la notícia. Com pot ser que Vilaweb no expliqui l'esdeveniment, per molt que ARA pugui ser competència directa? Passa cada dia un acte com aquest? No es tracta de cantar les excel·lències d'un diari que encara no existeix, però l'event d'ahir va ser un esdeveniment cultural notable per aquest país tan maltractat. Com pot ser que Vilaweb sigui tan mesquí? Ja ho deia Dant: "l'avara misèria dels catalans" o Joan Sales: "Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils".

Doncs això, jo ja m'he fet subscriptor de l'ARA per un any.

Senyor madur d'aspecte saludable i ben vestit amb senyora d'aspecte i edat semblants amb una maleta. Cantonada Aragó-Sicília a les 10.50h d'aquest matí. L'home crida un taxi amb el classic gest, però executat de forma assertiva. Un taxi s'atura de seguida i el conductor surt de pressa del cotxe i va cap al maleter. L'home agafa la maleta de la dona i l'allarga amb gest ferm al taxista perquè la posi al maleter. L'home no és gaire alt, però el seu trajo impecable i l'execució dels seus moviments ajuden a que se'l vegi decidit, un guanyador en la plenitud de la vida. Durant tot el procés, la dona queda una passa enrera deixant que l'home resulotiu faci la seva feina. El taxista, un cop tancat el maleter, fa la volta al cotxe per anar al seu lloc al davant mentre l'home obre la porta del darrera. Com ha de ser, l'home passa primer cap dins, res de deixar passar la dona en una ocasió on cal que sigui l'home qui explori primer el perill potencial. És un cavaller decidit, un home com cal. Es disposa a entrar, té l'esguard serè. No l'afecten els cotxes que passen ni el soroll que fan. Com que entra per la banda dreta del taxi, la mateixa per on entrarà la dona, l'home ha de passar a la banda esquerra del seient del darrera. No és feina fàcil, prou que ho sabem però jo m'espero que l'home ferm resolgui el moviment amb solvència. Però ves per on que l'home audaç, enlloc de fer una passa llarga dins el cotxe i d'un hàbil impuls de cama bascular tot el cos per  passar a l'esquerra directament, es fica al cotxe amb el cap primer, posa els genolls a la banqueta i avança a quatre grapes fins a la seva banda. La dona se'l mira. L'home és francament baixet i sembla una criatura vestida com un homenet fent l'indio dins el taxi. Ridícul.

En fi, que cal cuidar les formes virils fins l'últim detall, sinó, la caguem.

I amb tot això, el bloc dels Registres Particulars ha desaparegut i ja el trobem a faltar.

Sembla un acudit, però el Sr. Boada, segon de bordo de la conselleria d'interior, no era al seu lloc de feina en ple merder majúscul a Barcelona sinó que feia vaga i es manifestava a Girona -mirant d'arreplegar 4 vots suposo. El seu cap, el Saura, ves a saber on parava. Barcelona era enmig d'una batalla campal més que anunciada, els piquets coaccionaven els comerciants i els nostres governants es passaven les seves responsabilitats laborals per l'entrecuix. L'endemà el tal Boada surt per la tele dient que ell està molt tranquil i que ja tenia qui li feia la feina. Bé doncs, si ell mateix diu que és prescindible en un dia de màxima activitat, potser que ens estalviem el seu sou milionari, no? I parlant de la tele, com es pot acceptar que una TV pública com TV3, que té el mandat d'informar la població, en un dia com el de la vaga només passi programes enllaunats i -oh, miserables- fútbol en directe però sense locutor? No fos cas que perdessin una mica d'audiència malaguanyant un partit de Champions... Quina colla d'impresentables. No em feu riure, el Cuní i el Pellicer es manifestaven com a avantguarda del proletariat? Au va! Encara sort que Catalunya Ràdio anava fent noticiaris cada hora i que el Puyal va fer la seva feina.
 
Vivim en un país de pandereta. Abans era Espanya el país tercermundista, i segurament encara ho és, però nosaltres ens hem convertit en un país altermundista, fet que no pinta gaire millor. Bé, de fet és pitjor, perquè a sobre de país hippy, deixem que ens mani una terra de conquistadores y zumo de bellota, que deien els d'Extremoduro. Com pot ser que estiguem en mans d'incompetents d'aquest calibre? Aquí fa falta una inundació monsònica (o potser millor monzònica -hahaha) que s'endugui els espanyolistes del PSC, els inútils d'ERC i els impresentables d'ICV aigues avall. El problema és que dels qui vindran no me'n fio gaire, però bé, pitjor que aquesta banda, no crec que en siguin materialment capaços.

Oh, gran Monzó, si us plau, allibera'ns!


PS: aquesta foto que he agafat sense permís d'internet, i que estic disposat a retirar immediatament si m'ho demanen, trobo que és un retrat fantàstic del fotògraf basc Zaldi Ero (http://zaldiero.armiarma.com/) del no menys fantàstic Quim Monzó.

El post d'ahir en contra dels piquets va generar uns quants comentaris -pocs, aquest bloc és molt modest, pobret- entre els quals en destacava un. Bé, ahir jo feia un paral·lelisme entre els piquets de facinerosos que amenacen botiguers, treballadors i clients per obligar-los a fer vaga i els escamots d'anarquistes de la guerra civil. De fet, deia que són la mateixa gent, el mateix tipus de gent que posats en una situació més extrema com la del 36, no dubtarien en assassinar enlloc d'amenaçar i espentejar. Diguem que el substrat hi és, falta que l'ambient acompanyi.
Bé doncs, en resposta a aquesta opinió, vaig rebre el següent comentari per un tal K@rmelo:

 A banda de l'ortografia depriment, el tal K@rmelo aquest considera que si el meu genoll allotgés una bala venjativa, el món seria un lloc més bonic. També considera que els piquets fan que les condicions dels treballadors siguin millors.

De la primera opinió no tinc gran cosa a dir-ne, només que prefereixo el meu genoll tal com està ara mateix, amb el menisc una mica fotut però otherwise bé, i que per tant espero no ser objecte de les seves ganes de fer de John Wayne valencià.

Pel que fa a la segona opinió, la de que els piquets i sindicats en general fan que millori la meva situació laboral, bé, m'agradaria que m'ho demostrés, francament. Jo no sóc economista ni polític, i per tant la meva opinió és poc informada, però em fa l'efecte que resistir-se tant sí com no a que el mercat de treball s'adapti a les canviants circumstàncies del món, no és fer cap favor a ningú. Potser poden salvar el cul d'algun dels seus afiliats fent xantatge a l'empresa, però en una perspectiva global no tinc massa clar que la funció dels sindicats sigui gaire útil en aquests moments. De fet, em sembla que no hi veuen més enllà del seu nas i que fan allò del "pan para hoy y hambre para mañana". I bé, coneixent els representants sindicals de la majoria de llocs on he treballat, tampoc m'estranya: pobrets, la majoria no dóna per res més que per reclamar 5 mn més per l'hora d'esmorzar. Una gran victòria del proletariat, sens dubte.
Aviam, jo estic en una situació laboral que em permet -mooolt aproximadament- negociar de tu a tu amb l'empresa, però entenc perfectament que molta gent està en clar desavantatge a l'hora de negociar i que un sindicat  els pot donar la força que els cal per fer valdre els seus drets i treure el màxim possible de la negociació. Això és un fet ben legítim, ja que tal com va dir l'Adam Smith, pare del liberalisme econòmic, aquí tothom vol maximitzar els seus beneficis, treballador inclòs. El que no és legítim és que per millorar la situació immediata d'uns pocs, es perpetuï un mercat laboral contrari a la creació de llocs de treball i incentivador del no fer res. De fet, a banda de no ser legítim, és perjudicial per tothom i sobretot pels que tenen menys capacitat negociadora davant l'empresa, és adir, la majoria d'afiliats als sindicats. Per tant, no proposo l'eliminació dels sindicats ni molt menys, només dic que, agradi o no, les circumstàncies han canviat i que cal tenir visió estratègica, i seure a negociar en termes raonables i constructius. Cert és que per això caldria un govern, una patronal i uns sindicats amb gent intel·ligent, i tots 3 en van ben mancats.

I bé, la funció dels piquets em sembla directament il·legal i haurien d'anar tots a judici.

Faig una pregunta: quina és la legitimació ètica d'un piquet?
Proposo una resposta: cap ni una.

Quan veig les imatges dels individus que tallen carrers, pinten autobusos, cremen pneumàtics o insulten treballadors que no fan vaga, em venen al cap els escamots anarquistes de la guerra civil que es dedicaven a matar gent arbitràriament i a cremar esglésies com aquell qui res. Els mateixos que acabada la guerra no fou estrany que es passessin al bàndol contrari i s'integressin a la Falange on foren els més fatxes de tots. Com a mínim els comunistes van ser més conseqüents i nobles, dogmàtics i equivocats, però més nobles.
No entenc aquesta voluntat contrària a la llibertat que empeny aquests individus a conculcar els drets dels altres per fer prevaldre les seves opinions. De debò que no m'entra al cap a través de quin mecanisme mental hom arriba a ser un fatxa integral crema-pneumàtics. A qui li pot passar pel cap que injectar silicona als panys dels negocis dels altres és un acte noble que farà avançar la humanitat?
És una qüestió de llibertat molt fonamental. O acceptes que els altres són lliures i que tenen els mateixos drets i deures que tu, o no ho acceptes i ets un fanàtic en potència que en les condicions adequades pot assassinar algú i quedar-se tan ample.

Mira, ja ho vaig dir fa uns dies, jo demà aniré a treballar. Aniré a treballar perquè el que cal és que l'acomiadament sigui aproximadament lliure i que els ganduls i gandules (per fer servir aquest llenguatge políticament correcte que ara es porta tant i tanta) siguin sistemàticament acomiadats amb cost 0 per l'empresari fins que n'aprenguin i deixin de ser ganduls i gandules. Aniré a treballar perquè sortir a fer el numeret i a impedir que la gent pugui anar a treballar lliurement em sembla propi de fatxes. Aniré a treballar perquè n'estic fart de veure que els representants sindicals de tot arreu on he treballat són sistemàticament els més ganduls de tots, els més penques i els més impresentables. Alto, jo no sóc cap treballador excepcional, ni el més pencaire, ni, valga'm Déu, el més matiner, però com a mínim sempre he sortit a compte a les empreses públiques i privades on he treballat i, per això, mai no me n'han fet fora. Evidentment, és molt probable que tard o d'hora m'acomiadin d'algun lloc i aleshores em cagaré en tot, com és natural. Però no carregaré les culpes al "sistema", ni als "rics", ni als "empresaris", ni als "americans", ni als "jueus". Maleïré els ossos de qui hagi pres la decisió de fer-me fora (o a mi mateix si la culpa ha estat meva). 

Tota aquesta gent que voldria sistemes alternatius de vida, que es reclama anticapitalista, que "okupa" coses que no són seves i que aboliria la proprietat privada (la dels altres, especialment), m'agradaria veure'ls reclamar airadament els seus drets adquirits en la societat pseudo tribal i pretecnològica que resultaria del seu experiment social. "Tinc dret a que em curin gratis el meu càncer, i ràpid!!" Però és clar, per fer un hospital, formar bons metges, fer la recerca necessària per desenvolupar nous fàrmacs, per entendre les malalties, per dissenyar i produir els equipaments d'alta tecnologia necessaris pel diagnòstic, per tot això i més, mal que us pesi,  no hi ha cap sistema que hagi, ni remòtament, demostrat ser més capaç que el sistema de democràcia liberal amb economia de mercat. Per tant, demà no faré vaga i aniré a treballar.

S'acosta la vaga general i em pregunto si podré anar a treballar amb normalitat. Vaig a peu a la feina, o sigui que els transports públics no m'afectaran, només m'amoïnen els piquets que hi pugui haver a la porta. Estic en una multinacional on suposo que el seguiment de la cosa aquesta serà baix, però pel que sé molta gent s'agafarà vacances per estalviar-se problemes. Cagats. La veritat és que em tocaria molt la pera i la moral haver-me d'encarar amb una colla de superdemòcrates a la porta de la feina per poder pujar al meu despatx, francament. No és que tingui cap respecte especial per la meva empresa i tampoc m'entusiasme la feina que hi faig però,això sí, me la paguen molt bé. Ben pensat, podria fer vaga per protestar contra la insuficiència de la reforma laboral -reforma absoultament necessària evidentment. L'acomiadament hauria de ser pràcticament lliure i hom hauria de poder disposar del capital del subsidi d'atur de la manera que més bé li convingui: tot de cop o poc a poc al ritme que més bé vagi. Que et paguin 10, 20, 30 o 50 dies per any treballat no serveix per res actualment: et toquen 4 xavos en el millor dels casos (però per l'empresa -sobretot la petita i mitjana- pot ser ruinós si ha de fer fora diversos treballadors). El que interessa és que hi ha un 50% d'atur juvenil i un 20% global: gent que gasta i no contribueix. Això és del tot insostenible, i més si hi posem que aquí qualsevol que arribi de qualsevol manera té dret a tots els serveis sense necessitat de complir cap compromís de cap mena.
Per reblar el clau, l'Estat fa una llei en contra de la seva pròpia morositat amb les empreses i ells mateixos diuen que se la saltaran. On s'és vist això? Què fa el fiscal de l'Estat? Això no és apologia del terrorisme econòmic? Bé, no, això ÉS terrorisme econòmic. D'altra banda, es pretén adequar la universitat a les necessitats del mercat, és a dir de la societat, i salten tots els peluts a fer vagues d'estudiants i a reclamar la supressió de la selectivitat. Au va, home! I després ens estranyem de que els llicenciats no tinguin feina: mal formats o formats per coses que no fan falta i empresaris que saben que si els contracten i van mal dades se'ls hauran de menjar amb patates o hauran de pagar impostos revolucionaris per desfer-se d'un gandul, d'un inútil o quan no hi ha més remei, d'un excel·lent treballador.

Si us plau, l'Estat que es limiti a assegurar la igualtat d'oportunitats de persones i territoris, que la resta ja la posarem els ciutadans.

Ves per on avui no hi ha editorials denunciant l'assassinat de 4 israelians a mans dels pistolers de Hamàs -milicians en diuen. Una de les assassinades era una dona embarassada, però això no es tradueix en queixes, minuts de silenci, manifestacions ni pintades per part de joves enmocadorats o de polítics altament solidaris. S'acosten converses de pau i els de Hamàs corren a matar gent per impedir que se celebrin. Hamàs viu feliç en el bloqueig de Gaza, Hamàs estima amb follia el mur que els separa de les seves potencials víctimes israelianes: tancat allà dins pot martiritzar tranquilament les seves altres víctimes, els propis palestins. Hamàs és estupendo. Què fan les flotilles de la llibertat avui? I la "blanqueta i espanyola" aquella, on para?

Diu Vilaweb que els partits del Laporta i del Carretero aniran per separat a les eleccions. Parlen de vies paral·leles però confluents, i la definició de dues linies paral·leles ja diu que conflueixen a l'infinit. I a mi em fa l'efecte que vist el panorama polític català, parlar de confluències a l'infinit sona una mica fora de lloc. Sembla mentida que aquesta gent siguin tan curts de vista i que no vegin el ridícul estrepitós cap on van. Deu ser que els arbres no els deixen veure el bosc... D'altra banda, aquests darrers dies vaig rebent al correu els anuncis de les precandidatures per les primàries del partit del Laporta. Una colla d'originals que es presenten -figura- per liderar el país. Que Déu ens agafi confessats... Jo les guardo les candidatures aquestes perquè em sembla que són un bon material d'estudi de com van les coses a casa nostra. Aquí qualsevol es veu amb cor de ser el primer president de la Catalunya independent. No ho sé, però a mi em faria vergonya amb el meu currículum presentar-me per liderar el país; penso que cal una solvència professional, intel·lectual, de vivències i fins i tot econòmica per pretendre ser el president de Catalunya. Però sembla que no tu, que amb un país de fireta com aquest, qualsevol s'hi atreveix. Suposo que els precandidats aquests no se n'adonen que, de fet, presentant-se menyspreen el país que diuen voler salvar.

Mal que em pesi, té raó el meu amic J. quan diu que l'únic partit que pot fer-nos avançar cap a la independència és CiU. I qui diu avançar no vol pas dir que ens hi dugui de cap, només vol dir sentar les bases perquè la cosa sigui vagament plausible. Jo no me'l creia pas, però a mesura que passa el temps, tot li dona la raó: ERC una colla d'incompetents, RCat i SI molt de soroll per res, i la resta d'opcions independentistes, francament, sort que són minoritàries entre els minoritaris. No em vull imaginar què seria tenir uns quants diputats de les CUP al Parlament: discursos abrandats sobre les glorioses classes populars i aquelarres contra les malvestats del pèrfid capital i la maldat intrínsica i absoluta dels jueus. Buf, quina mandra.

Avui escric sobre un tema diferent dels habituals…

 

No fa massa que el jurat d’un concurs de fotoperiodisme va desposseïr el fotògraf danès Klavs Bo Christensen del primer premi del concurs perquè es va “descobrir” que l’autor havia retocat “excessivament” les seves fotos originals. A les bases del concurs hi deia que el retoc (photoshop, etc) havia de ser “raonable”; i sembla que el jurat va considerar finalment que el recautxutat era excessiu (veieu les fotos, primer la del concurs i a sota la original del fotoperiodista). La decisió va portar certa cua entre els fotògrafs i a mi, que tinc força temps per perdre, m’ha fet rumiar en això de la fotografia.

 

 

 

 

De fet, entenc bé als castellans. Si jo fos castellà, n'estaria fins al capdamunt dels catalans. Una gent que es passa el dia queixant-se i que a l'hora de la veritat sempre s'arronsa. Una gent que ni viu ni deixa viure. Una mica som així. I sembla que ja se n'han afartat i que amb això de l'autonomisme, per fi, han dit prou, que ja hem anat tant lluny com volen permetre que hi anem i que de fet ja ens hem passat de frenada. Vès que no cridin la grua per remolcar-nos uns metres més enrera.

I tenen tota la raó. Jo m'imagino, a petita escala, tenir els aranesos donant pel sac nit i dia amb l'aranès, i que si ara volen més diners i que els hi transferim x i y i que malparlen de nosaltres però després van pel món amb el nostre passaport que els hi obre totes les portes. M'importaria poc la balança fiscal entre ells i nosaltres -jo no sóc economista i la majoria tampoc- i pensaria que són uns pesats. I jo, com els espanyols entendria més que volguessin fotre el camp i provar-ho tots sols que no pas viure de la queixa constant.

La situació actual entre Catalunya i la resta de l'estat és aquesta. Ells n'estan farts de nosaltres i bona part dels d'aquí no estem còmodes amb ells. Més autonomia no arreglarà la situació, només retardarà fins a les següents eleccions la nova tanda de reclamacions vàries que Espanya, com a estat-nació que és, no vol ni pot concedir.

Per tant, la única solució és la independència: assenyada, poc essencialista, políticament centrada -que algú faci plegar els de les CUP si us plau- i lingüísticament plural (el Baix Llobregat no esdevindrà catalanoparlant per art de màgia i de poc serviria forçar les coses). Econòmicament hi ha pocs dubtes de que som viables, i més adaptats a la globalització que no pas els grans països.

Tenim por i la por ens frena. La por ens fa quedar-nos en un racó on s'hi està malament, però és un malament que ja coneixem. Doncs, saps què?: posem alprazolam* a l'aigua corrent i anem a votar relaxats i tranquils, cap atac de pànic no ens haurà d'aturar.    

*: l'alprazolam és la benzodiazepina que es troba al Trankimazín, un medicament ansiolític que s'usa pels atacs de pànic.

Els catalans passem por. D'una banda tenim por d'Espanya, por del què pensaran de nosaltres i del que ens faran si ens senten queixar-nos massa o si se'ns acut caminar discretament cap a la porta de sortida. Però d'altra banda, ens hem acostumat a viure amb una por paralitzadora d'un "enemic" intern que ens imaginem invencible, fortíssim i sempre llest per esbudellar-nos a la que moguem un dit. Dic això en relació a tota la qüestió de la maduresa de la societat per convocar un referèndum etc. Hi ha, no ho dubto, un sector important de la població catalana que és "espanyolista" i que s'oposa per activa o per passiva a qualsevol pas cap a l'alliberament nacional. Però aquesta força oculta no ha estat mai quantificada, i potser d'un llangardaix mitjanet, n'estem fent un drac alat que treu foc pels queixals i esmorza 14 verges cada matí. Per posar un exemple: aquesta massa indeterminada teòricament s'hauria hagut d'oposar activament a la immersió lingüística a les escoles; de fet, tenen el dret a demanar que als seus fills se'ls eduqui en castellà a la pública de casa nostra. No sé, si no tinguéssim la llei de immersió i ara proposessin d'establir-la, jo m'imaginaria masses de gent exaltada amb bats de beisbol i policies fent-los costat prenent d'assalt les escoles públiques per impedir l'agressió lingüística i salvaguardar l'ensenyament del castellà en igualtat de condicions -com a mínim. I bé, com sabeu, l'opció del "tot en castellà" la trien 4 tarats de Ciudadanos, 2 de la Falange i poc més. 
Tampoc és qüestió de ser ingenus, ja sé que el camí cap a la independència no està obert de bat a bat i que això no seria bufar i fer ampolles, però crec que els primers que ens hem d'alliberar de la por paralitzadora som nosaltres. I no ens enganyem, la Història no la fan les masses sinó les elits. Les masses poden donar suport o oposar-se però el catalitzador sempre és una elit conscienciada que es decideix a arremangar-se i posar-se a treballar. I ara estem en aquest impàs: o ens hi posem o pleguem veles. Perquè les seves elits fa temps que hi estan posades. I de fet, penso que la gent que ara viu a Catalunya, el que realment vol és viure bé, i molts que ara són poc o gens "catalanistes" demà serien independentistes si veiessin clar que la independència és possible, civilitzada, que fuig de l'extrem de l'arc polític i agafa posicions més centrals, i que at the end of the day els hi ompliria més les butxaques que no pas la situació actual. I aviam, ha de quedar ben clar que després, cadascú seria lliure de parlar la llengua que li rotés i aplaudir la selecció que vulgués, com no podria ser d'altra manera. Al Baix Llobregat se seguiria parlant en castellà i a Badia aplaudint la selecció espanyola, però tindíen més serveis i de més qualitat, vet aquí el secret de tot plegat. I tots contents.