adam |
Cervesisme |
dissabte, 4 de juliol de 2009 | 11:05h
El patriarca d’una família de diners es mor i fills i nets acudeixen a vetllar-lo. En les 72 hores que duren els preparatius del funeral, la retrobada provoca l’esclat de tensions personals diverses. I tot això vist des dels ulls d’una de les netes o, més concretament, des de molt a prop, des del des del seu mateix costat.
L’argument en si mateix no és cap virgueria. En mans d’un director normalet de Hollywood i al servei dels actors de moda del moment, seria, probablement, insuportable. Convertida en una pel.licula costumista madrilenya, hi haurien afegit unes gracietes suades, una escena de llit innecessària i un final termendista i pretèsament catàrsic. En aquest cas, en canvi, el coneixement directe que la directora -la Mar Coll- té de les dinàmiques internes d’una família catalana d’aquestes característiques aconsegueix que cada una de les escenes sigui absolutament creïble, que els que provenim d’entorns relativament semblants (sense tants calers, evidentment) ens hi identifiquem fàcilment, però que, alhora, els demés percebin, també, que allò que s’hi explica és honest i sincer.
adam |
Manresa |
dimarts, 30 de juny de 2009 | 10:08h
Sembla definitiu: l’aeroport dit corporatiu es construirà a Òdena, a l’Anòia. No estic segur si m’en alegro o si em sap greu, perquè encara ara ningú ens ha sabut explicar, amb dades i previsions fiables, que suposaria aquesta infraestructura en llocs de treball directes i indirectes, més enllà de la inversió inicial i de suposicions més o menys genèriques.
En tot cas, el cert és que l’aeroport en qüestió es quedarà a la banda no tant bonica de Montserrat i aquí, al Bages, ens haurem de plantejar nous objectius i reptes, o recuperar els que ja teníem pendents abans de la polèmica. I entre aquests, la millora de l’únc mitjà que, al segle XXI, pot connectar-nos de forma còmode i eficaç amb la capital del país, el tren.
adam |
Polítiques |
dimarts, 23 de juny de 2009 | 17:47h
Potser ja ho heu llegit: la CUP no concorrerà a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any que ve (si no les avancen).
Per una organització política com la nostra, de base local i municipalista, sense subvencions públiques, préstecs bancaris favorables, o donacions provinents de lobbies i grups empresarials diversos, sense quota de pantalla obligada al telenotícies i amb la única força del treball de militants i col·laboradors repartits de forma desigual pel territori, encarar un repte com aquest no hagués estat senzill. Malgrat això, malgrat aquestes dificultats objectives i difícilmemnt obviables, algunes assemblees i molts militants consideràvem que valia la pena córrer el risc. Enteníem que mai com ara el marc legal existent, les autonomies previstes a la constitució i sancionades per la monarquia, no havien estat en una crisi de credibilitat tan gran. El nombre de catalans i catalanes que ja no entenen què coi hi fem al Regne d’Espanya augmenta cada dia que passa. La sensació, i la convicció, que només la independència, la creació d’un estat propi pel pòble català, ens permetrà ser reconeguts com a la nació que som i disposar lliurement dels nostres recursos i potencialitats, s’estèn com una taca d’oli.
Com potser ja sabreu, diumenge que ve la gent de la CUP, o de les CUP, si ho preferiu, ens reunim a Girona per decidir si optem per presentar-nos a les properes eleccions Parlament de Catalunya o si ho deixem per una altre ocasió.
Motius per desestimar la idea n’hi ha i de ben poderosos: L’encara no prou consolidada estructura de la CUP, tant a nivell territorial com des del punt de vista organitzatiu, la manca de legitimitat democràtica d’una institució que emana, en part, de la Constitució espanyola, la migradesa de les seves atribucions o l’escepticisme que provoca la política institucional, sobretot quan s’allunya del carrer, quan eixampla el seu àmbit de referència.
Raons per fer-ho, per anar-hi, tampoc ens en falten. La primera, el convenciment que, malgrat totes les mancances, allò que la CUP està fent als municipis: presentar alternatives, assenyalar pràctiques i decisions contraries als interessos populars, fer arribar a les institucions, al ple, sectors i lluites socials diversos, i denunciar la precarietat democràtica del marc legal imposat, tot això, ho podríem fer també, i amb molta més tracsendència pública, des del Parc de la Ciutadella. La decepció i la incomprensió creada per determinats partits en els que molta gent d’esquerres i independentista havien dipositat confiança és cada cop més evident; la darrera, la negativa de la mesa del parlament, per unanimitat!, a admetre a tràmit l’ILP a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Ens faci més o menys mandra, més o menys por, a mi el primer, el cert –o així m’ho sembla- és que hi ha una demanda social creixent perquè sorgeixi una alternativa política, i també electoral, que representi a tots aquells que estem cansats de frustracions i vies mortes.
adam |
Manresa |
dimecres, 17 de juny de 2009 | 10:53h
Durant molts anys, a Manresa, quan algun bar o restaurant demanava permís per posar una terrassa d’estiu en un lloc que no fos el Passeig de Pere III, se li deia que no, que les terrasses es posaven allà i enlloc més, que així s’havia fet tota la vida. Al Passeig els permisos eren de mig any, del 15 d’Abril al 15 d’octubre, independentment de si aquell any el calor s’avançava o allargava. Ara, per sort, tot això és una mica més flexible i podem prendre’ns una gasosa a l’aire lliure en molts altres carrers i places de la ciutat, condicionats per la meteorologia i no pels reglaments municipals. En el que es manté una potser excessiva rigidesa és en l’aparença d’aquestes terrasses. Ha de ser un determinat model de para-sol, de taula i de cadira, i no pot figurar-hi propaganda de cap mena. Això suposa un encariment de costos pels establiments, però té una certa justificació estètica. El que resulta paradoxal és que al costat d’aquests para-sols muts i homogenis s’extèn una filera de sucursals bancàries amb rètols lluminosos sense cap regulació ni limitació. Vull dir que si som estrictes en la estètica dels carrers, places i passeigs, siguem-ho amb tot-hom, no?
El 60 % de General Motors, o del que en queda, és en mans del govern dels Estats Units d’Amèrica. Mai aquest país havia estat tant a prop del Socialisme.
Bromes al marge, el cert és que la història d’Amèrica del Nord al llarg del segle XX no es podria entendre sense comptar amb el pes econòmic i cultural de la indústria del motor. Combustible barat, espai extens i un concepte de la llibertat tendent a l’ individualisme, han convertit a l’automòbil en l’icona modern que subsituïa al cavall en l’imaginari col.lectiu del país més poderós del món i que simbolitzava, al costat d’una determinada marca de gasoses, una manera concreta d’entendre la vida i la societat. Que la gran companyia del sector estigui en fallida, que se n’hagin venut les filials (OPEL Hummer…) i que de la resta se’n faci càrrec l’administració, que ja ha anunciat una dràstica retallada en la producció i, evidentment, en el nombre de factories i de treballadors empleats, és, o hauria de ser, una notícia que va molt més enllà de l’àmbit estrictament econòmic per certificar el que molts ja fa dies que diem, que el pes d’aquest sector industrial, l’automció ja no tornarà a ser mai el que va ser a mitjans del segle passat. La idea promoguda arran del llançamernt del Ford T, el primer cotxe produït en cadena, i desenvolupada pel nacionalsocialisme alemany (Volkswagen), segons la qual tot-hom hauria de tenir dret a posseïr i utilitzar un automòbil, ha esdevingut una utopia irrealitzable
adam |
Rugby |
divendres, 5 de juny de 2009 | 10:46h
Hores d’ara, a 34 hores de la final de Sant Denis entre l’USAP i el Clermont, els habitants de la Catalunya meridional encara no sabem si podrem veure-ho des de casa, per alguna de les opcions incloses en el desastrós pack de la TDT o, si més no, en un canal d’aquests de pagament dels que tenen a la majoria de bars. Diuen, a Vilaweb, que TV3 està negociant -tard i a corre-cuita- la compra d’aquests drets, però el cert és que al web de la TVC no hi ha cap senyal que indiqui la més mínima intenció d’emetre el partit. Tot plegat demostra, com a mínim, un parell de coses, que això d’Europa és un frau, o un mig frau, i que les fronteres dels estats són encara molt altes també a nivell electromagnètic, i que a TV3 no tenen cap intenció d’esdevenir realment la televisió de tots els catalans, inclosos els que gaudeixen de passaport republicà.
Diuen que acabarà a Convegència, com l’Hortalà o en Colom, però ves que no siguin molts convergents, els que acabin a les files d’en Carretero. Des que Gerardo Iglesias, fa molts anys, va deixar la secretaria general el PCE per tornar a baixar a la mina, a Astúries, que no havia vist un polític d’una certa rellevància tornar a la seva feina anterior. Només per això, i per la seva manera de parlar, planera i directa, ja compte amb la meva simpatia inicial.
Però és que, a més, té tota la raó quan diu que un partit pòlític partidari de la independència ha de bastir la seva estratègia entorn aquest objectiu, i no sobre lògiques pròpies de l’autonomisme immobilista, i que si bé la gent tenim tot el dret a no saber si som unionistes ( favorables a mantenir la unió amb Espanya) o independentistes (tot el contrari), els partits sí que tenen la obligació de definir-se, de mullar-se i deixar enrera actituds volgudament ambigües i expressament equivoques, com la de CiU o, sovint, ICV, que són un frau als votants i a la societat
adam |
Manresa |
dijous, 28 de maig de 2009 | 09:38h
No us passa que hi ha conflictes, al món, que us han acompanyat tota la vida? Que tens la frustrant sensació que no es resoldran mai? Estic pensant amb Palestina o el País basc, per exemple.
A un altre nivell, molt menys dramàtic i transcendent, per sort, a Manresa també tenim qüestions pendents d’aquelles que ja en senties a parlar quan erets petit i que encara ara resten sense solució definitiva. Algunes són etsratègiques i d’un cert gruix, com la ja mítica recuperació de la riba del Cardoner. La ciutat s’ha d’obrir al riu, repetim cíclicament, sobretot abans de les eleccions i com si ara anés de veritat, però el cert és que els darrers 30 anys l’aspecte i la funció d’aquesta part de la ciutat, tant prop i tant lluny alhora, no ha canviat significativament. També sentim a dir, de tant en tant, sobretot quan s’estrena un nou regidor de via pública, que la peatonalització del nucli antic de la ciutat serà efectivament un fet molt properament. La realitat, però, és que guanyem per als vianants un carrer o plaça cada 5 o 6 anys i, a aquest pas, no tindrem un centre històric homologable al de tantes altres ciutats de dimensions i característiques semblants a la nostra fins ben entrat el segle XXI. O el Puigberenguer, que manté el mateix aspecte d’entranyable abandonament que quan un servidor hi anava a jugar a finals dels anys setantes
adam |
2ªGM |
dilluns, 25 de maig de 2009 | 10:00h
A Barcelona han tancat el Museu militar del castell de Montjuïc i el volen substituïr per un Centre per la Pau. La guerra i els militars formen, malauradament, part indestriable de la història de la humanitat. Les persones, i sobretot els homes, hem dedicat des de fa milers d’anys enormes esforços físics i intel·lectuals a defensar-nos i a atacar-nos mútuament. Han arribat fins als nostres dies tractats sobre el mal-anomenat “art de la guerra” que tenen més anys que les obres literàries més antigues de les que tenim coneixement. Armes, estratègies, sistemes de comandament, fortaleses i enginys destructius varis han modelat el món en el que vivim, i segueixen fent-ho encara ara. És la lamentable història de la nostra especie que algun dia potser serem capaços de deixar enrera però que de cap manera ens podem permetre ignorar.
adam |
Rugby |
dissabte, 23 de maig de 2009 | 21:03h
No se qui va dir que a la vida es pot trair tot i a tot-hom, excepte la pròpia infància. No se si hi estic d’acord, però m’agrada.
Quan un servidor anava a l’escola portava el numero nou a l’esquena, com el Cruyff, i se sabia l’equip sencer –Neskens, Cruyff, Marcial, Rifé, Sotil, Costa, Asensi, Sadurní o Mora…) .I quan vaig anar a veure el meu pare a la presó Model, l’any 1973, amb quatre anys, li vaig portar una bufanda blaugrana que encara conservo. En definitiva, soc del Barça i ho seré sempre. No hi ha marxa enrera possible. I per això espero la final de dimecres amb ilusió i una certa emoció, com tanta altra gent. Ara bé, hi ha una altra cosa que també em fa molta ilusió, un cop donada la copa, s’haurà acabat la maleïda temporada de futbol. Tindrem un parell de mesos en que aquest esport seguirà omplint pàgines de diaris i hores de televisió píublca, i privada, però ho farà a una intensitat menor, força menor. Hi haurà dies, fins i tot, que semblarà que al món i al país hi ha algun altre problema o qüestió a la que també val la pena dedicar una certa atenció i/o emoció.
adam |
Manresa |
dilluns, 18 de maig de 2009 | 23:27h
Hi ha regidors i militants d’organitzacions polítiques diversos que escriuen habitualment al diari per explicar-nos sempre el mateix: que els del seu partit ho fan tot estupendament i que els demés no n’encerten ni una. Personalment, miro de no seguir aquesta línia, primer de tot per no avorrir als lectors, i en segon lloc, per no avorrir-me a mi mateix. No obstant això, hi ha ocasions en que, excepcionalment, em veig amb la necessitat de practicar l’auto-elogi i escombrar cap a casa. Avui és un d’aquests dies.
adam |
Polítiques |
dimarts, 12 de maig de 2009 | 00:11h
Es diu, sovint, que la independència és ara més possible que mai perquè Espanya, l’estat espanyol, ja no s’atreviria a enviar els tancs en cas d’una declaració unilateral per part catalana. Malauradament, no n’estic tant segur. Sobretot, perquè l’article 8è de la constitució de 1978 deixa ben clar que són les forces armades, els tancs, i no les urnes, les encarregades de mantenir, o no, la integritat territorial de l’estat, i l’exèrcit espanyol, cal recordar-ho, així com el seu cap suprem, provenen orgànicament de l’anomenat anterior règim, la dictadura franquista. Ara bé, tampoc podem negar que el món ha canviat força els darrers trenta anys i que imatges com les del 23 de febrer de 1981 a València serien del tot contraproduents per la imatge de modernitat i prosperitat econòmica -sic- que pretén mostrar el Regne d’Espanya al món.
adam |
Manresa |
dimecres, 6 de maig de 2009 | 10:45h
El passat dijous Manresa va viure una manifestació amb motiu del dia internacional dels treballadors -i les treballadores- després de més de quinze anys de no fer-ho. L’assistència? minsa: delegats sindicals en compliment de les seves obligacions, poítics més o menys d’esquerres, de centre o de més enllà, algunes cares conegudes de la militància obrera de fa uns quants anys i un nombre tampoc excessiu de joves polítizats propers a l’independentisme o al moviment llibertari. De persones que han perdut la feina, o que estan apunt de perdra-la, que sobreviuen amb rentes escasses i que pateixen els efectes més dolorosos de la crisi de la que tant sentim a parlar, ben poques. És veritat que l’hora de la convocatòria, les 7 de la tarda, era incompatible amb molts horaris laborals; que hem perdut la costum de manifestar-nos l’1 de maig; que potser no se’n va fer prou difusió; i que en aquesta ciutat les vergonyes són encara molt inhibitòries.
adam |
Polítiques |
diumenge, 3 de maig de 2009 | 20:53h
L’Agost de 1930 es signa a Donosti l’anomenat Pacte de Sant Sebastià, un acord ampli que aplega democristians, com en Carrasco Formiguera, la gent d’Estat Català (ERC encara no existia), espanyolistes com en Lerroux, socialistes, com Indalecio Prieto, i repúblicans espanyols i gallecs varis. Més tard hi acabaran donant suport el PSOE, la UGT i fins i tot la mateixa CNT. Es tractava d’ajuntar sectors polítics ben diferents, antagònics en alguns casos, per aconseguir un objectiu comú, enderrocar la monarquia borbònica. Un pacte que, òbviament, no obligava a ningú a renunciar a la pròpia ideologia i objectius, però que tampoc permetia que aquestes diferències acabéssin fent el joc a l’enemic comú. El resultat ja el coneixeu, 9 mesos més tard els partits signants del pacte guanyen les eleccions municipals i proclamen la República amb el suport dels sindicats. Alfons XIII fa les maletes.
Com potser ja sabreu, diumenge que ve la gent de la CUP, o de les CUP, si ho preferiu, ens reunim a Girona per decidir si optem per presentar-nos a les properes eleccions Parlament de Catalunya o si ho deixem per una altre ocasió.
El 60 % de General Motors, o del que en queda, és en mans del govern dels Estats Units d’Amèrica. Mai aquest país havia estat tant a prop del Socialisme.
