Julian Assange, el, per a molts, paladí de la transparència informativa, el trencador de motlles, el descobridor de secrets de l'establishment, el prometeu que ens havia lliurat el foc dels déus en format 2.0, ha arribat a un acord amb la cadena televisiva RT (antigament Russia Today tot i que encara s'acostumi a anomenar-la així) per tal de presentar un programa d'entrevistes (obviament enregistrades en l'actual lloc on Assange compleix arrest domiciliari) a partir del proper mes de març.
La cadena RT és un canal internacional que emet en diversos idiomes dirigit per l'Agencia de Noticies Internacional Russa (RIA Novosti) depenent del govern rus.
És coneguda la faula aquella de l'elefant que essent un cadell és lligat mitjançant una corda a un pal clavat a terra. Per molt que es rebel·li i tiri amb tota la seva força l'estaca no es mou. Al cap d'un temps l'elefant ja adult continua captiu i lligat malgrat que ja tenia força més que suficient per desclavar el pal de terra. Per què no ho feia? Perquè feia molt de temps que havia interioritzat que no hi havia res a fer, va perdre la seva confiança en ell mateix per a resoldre aquest problema i ho va acceptar com a quelcom inevitable.
El missatge d'aquest conte és que no hem de perdre mai la confiança en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats, i que hem de qüestionar-nos allò que donem per descomptat del món que ens envolta. Potser la conclusió que varem treure ahir ja no és vàlida amb les circumstàncies d'avui.
Una de les coses que cal esperar de les forces de seguretat de qualsevol lloc és que s'estimi el país que serveix. Podem confiar la nostra seguretat a un grup que amenaça de canviar la seva fidelitat per una reivindicació laboral o salarial?
Fa tot just un any deia que el 2011 seria l'any de la veritat. Aquell on s'haurien de decidir unes quantes coses. Hauria estat més exacte dir que seria l'any on unes quantes coses rebentarien i trigarien a trobar una nova estabilitat. Encetarem l'any 2012 de l'era comuna amb una gran incertesa sobre l'esdevenidor.
Què ens portarà el 2012? Doncs per esmentar només quatre coses, continuarem amb la crisi (aquesta crisi que es diu que va començar el 2008 però ja en la darrera nit del 2006 cantàvem allò de 2007 que Catalunya no faci un pet) i els ajustos. Esperarem que Alemanya aguanti que si no ens acabaran comprant (a Europa vull dir) els xinesos tal com han fet a l'Àfrica. El món àrab continuarà substituint dictadures (suposadament laiques i suposadament progressistes) i alguna que altra monarquia per islamisme. Haurem d'encarar la nova etapa espanyola amb un govern del PP amb majoria absoluta (mirem-ho pel costat positiu: per molt bèsties que siguin, val més negociar la independència amb una gent que va de cara que no amb uns mentiders compulsius) i un govern català que ja veurem si està a l'alçada de les circumstàncies.....
És clar que, fidel al nom d'aquest blog, haig de fer notar que tot allò que ara ens neguiteja i ens fa por farà badallar als nostres néts quan els ho expliquin a classe d'història.
I que posats a parlar de temps dolents,el cap d'any de 1940 la meva avia tenia el marit a un camp de concentració, vivia en un país recentment ocupat i el seu fill petit de dos anys (el meu pare) no va conèixer el meu avi fins anys després. Evidentment que no és cap història excepcional (absolutament no) i que a tots els que estaven com ells els hagués agradat passar un cap d'any com el d'enguany. Així que menys cridar a l'apocalipsi (si els maies no van saber predir el seu final que nassos havien de predir la fi del món) que per molt malament que estem n'hi ha que han estat molt i molt pitjor i van tenir els collons per a sortir-se'n.
Us deixo amb un curtmetratge de fa uns anys però que vaig descobrir fa uns dies. És en anglès tot i que aquesta versió te subtítols traduïts (força deficientment, val a dir) en castellà. No te res a veure amb el canvi d'any però si més no que serveixi per a acabar, o començar, l'any amb un somriure.
-Lou Salomé, o Lou von Salomé, o Lou Andreas-Salomé, o Lou Andreas von Salomé, o...... (bé, en realitat es deia Luíza Gustavovna Salomé) va ser una escriptora, filósofa i psicoanalista russa....
-No, no, no, era una femme fatale que va provocar trencament de cors, d'amistats i algun que altre suïcidi passional....
-Allò interessant és que era una persona que va conèixer gairebé tothom en el món cultural de l'època i que la seva pressència va servir de catalitzador a més d'un, de dos, i de tres pensadors i artistes il·lustres.....
-Però era una escalfa-braguetes que feia servir la seva bellesa per apropar-se als homes que l'interessaven...
-No és pas cert, la veritat és que es va passar bona part de la seva vida sense comprendre's a si mateixa i, com a conseqüència, la seva relació amb els homes era força peculiar....
Però, en definitiva, qui era Lou Salomé? Era una figura complexa força important en la seva època i avui gairebé desconeguda.
La creença clàssica que tot està format per la combinació de quatre únics elements (aire, terra, foc i aigua) va perdurar segles. Encara avui en veiem referències en reminiscencies d'obscurantismes passats com ara l'astrologia o el zodíac.
Tanmateix ja des de l'antigüitat n'hi havia qui intuïa que l'explicació de la formació de la matèria era una altra. A l'antiga Grècia filòsofs com Demòcrit pensaven que la unitat mínima de matèria eren unes partícules sense qualitats, indestructibles i indivisibles a les quals anomenaven àtoms (que vol dir "indivisible" en grec)
Més modernament, amb l'eclosió del racionalisme i del criteri científic, es va veure que la intuïció dels atomistes no anava del tot desencaminada: hi havia unes partícules que eren les mínimes que que posseïen les mateixes propietats d'un element. Però malgrat que es va mantenir el nom d'àtom aviat es va veure que no eren indivisibles sinó que estaven formades per partícules més petites: les més famoses són els electrons, protons i neutrons però de partícules subatòmiques n'hi ha moltes més. De fet, la seva recerca encara dura.
És a dir, que es va passar de creure en l'existència de quatre únics elements a saber que n'hi havia un per cada tipus d'àtom. Quants elements hi havia a la natura? I es podien classificar d'alguna manera?
Molts van intentar aconseguir sistematitzar una classificació dels elements però qui ho va aconseguir fou el rus Dmitri Mendeléiev (1834-1907)
Dintre de les reformes, reajustaments i retallades que està practicant el Govern ara li ha tocat a la televisió. El pressupost de la CCMA disminueix en un 13,3% i es proposa tancar dos canals dels sis que te actualment (probablement TV3HD i Esports3). La directora de l'ens, Mònica Terribes, diu que no n'hi ha prou amb això per a quadrar els números i que la cadena no podrà continuar emetent la lliga de futbol. Declaració sorprenent, perquè implícitament confessa que una de les estrelles de la programació no aporta cap benefici al compte de resultats. Si la retransmissió del futbol que sovint és líder de audiència no surt a compte, què ho fa? La Fòrmula 1??? Ja s'ha gestionat bé fins ara el pressupost?
Després de 34 anys de les primeres eleccions espanyoles ja hem vist governar diverses opcions: majoria absoluta socialista, majoria absoluta conservadora, majoria simple socialista i majoria simple popular.
Seria hora, doncs, de començar a treure'n conclusions.
Si mai aneu a Dublin una de les visites que podeu fer és a Kilmainham Gaol. Es tracta d'una antiga presó on van patir condemna molts lluitadors per la independència d'Irlanda alguns dels quals van ser-hi executats. Actualment és un museu i durant les visites guiades expliquen les vicissituds de Pádraig Pearse, Éamon de Valera i altres herois de la pàtria. Entre els objectes que s'hi exposen hi ha armes de l'IRA de llavors.
Vaig ser a Irlanda durant l'època en que es va estrenar la pel·licula Michael Collins (protagonitzada per Liam Neeson i Julia Roberts). L'èxpectació pel film i el seu posterior èxit va fer que sovintegessin les vendes de llibres, pòsters i fotografies de l'època.
En contrast amb això va haver certa polèmica que venia des de l'ílla veïna on alguns sectors anglesos se sentien ofesos i criticaven la glorificació que suposava el fet que Hollywood dediqués una costosa producció a un... terrorista.
"No sóc un jutge investigador sinó algú que descriu la vida que ens
envolta per als que no la poden veure per si mateixos, perquè el que
s'ensenya a la televisió i s'escriu en la immensa majoria de diaris és informació mutilada i amarada d'ideologia"
Aquesta frase pertany al article pòstum d'Anna Politkòvskaia "Sóc una pària" (Recollit al llibre La consciència moral de Rússia). Fer això, descriure la vida que ens envolta, li va costar la vida fa cinc anys. Per a fer-ne memòria, per a tornar a denunciar aquest crim impune i per a recordar-nos de les dificultats que es troben els que a Rússia volen exercir la llibertat de premsa i opinió ahir es va fer un acte al Col·legi de Periodistes.
Diu el Principi d'Incertesa de Heisenberg que l'observació d'un partícula influeix en el seu comportament i que, per tant, allò que veiem no és mai el seu estat "en repós".
Això és vàlid per a partícules subatòmiques però també aplicable a comportaments socials. Una persona no es comporta igual quan està sola que quan està amb algú altre. I si aquest altre du una càmera que pugui enregistrar els seus moviments hi ha la tendència a comportar-se de forma diferent: fer gestos, fer (encara més) pallassades, adoptar un posat greu i seriós,...en definitiva que aquell observat passa a ser actor de forma instintiva o volguda. El captador d'imatges esdevé enregistrador d'aquest comportament influït i te la possibilitat de mostrar un missatge determinat a un futur espectador.
Sembla segur que la petició de reconeixement de l'estat palestí com a membre de ple dret de l'ONU tirarà endavant.
Palestina serà, finalment, un estat després de 63 anys de la resolució de l'ONU en que s'aprovava (amb el suport entusiasta de l'URSS i els països comunistes, el vot afirmatiu dels EUA i l'abstenció britànica) la partició en dos estats (un d'àrab i un de jueu) del territori administrat pels britànics després de l'ensulsiada de l'Imperi Otomà: El Mandat Britànic de Palestina que ocupava el que ara és Israel, els Territoris Ocupats i Jordània.
Aquesta resolució no fou acceptada pels àrabs (això d'anomenar-se "palestins" en exclusiva més enllà del significat geogràfic no va ser fins després de 1967. Abans volia dir una cosa molt diferent, com a exemple podem veure que The Jerusalem Postva començar dient-seThe Palestinian Post) ja que no acceptaven l'existència d'un estat jueu. Si ho haguessin fet haguessin tingut un estat propi més gran del que reclamen ara (qui sap si fusionat amb Jordània, on la majoria de població és arabo-palestina) i el món s'hagués estalviat unes quantes coses.
No sóc policia ni la meva feina és empaitar criminals. sóc un
periodista que jutjo i comento els fets que l'actualitat m'ofereix. Sóc
un periodista que, potser cometo la imprudència de dir en veu alta el
que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa. Nombrosos
amics se m'acostaren ahir per dir-me que aquesta franquesa em pot costar
cara. Potser els que es donen per al·ludits pels meus articles sabran
si aquest advertiment és fonamentat. Per la meva banda, només he
d'afegir que aquesta circumstància no m'ha de fer rectificar ni una
ratlla dels meus comentaris d'ahir i d'abans d'ahir.
Torno a repetir-ho: mentre no se'm demostri el contrari, tinc el dret
de creure que els que han assassinat Miquel Badia són els que des de fa
dos anys l'amenaçaven de mort. Si se'm demostra que vaig equivocat, si
se'm demostra que, realment, els assassins no tenen res a veure amb els
que des de la tribuna i des de la premsa, en tota mena de converses
públiques i privades, venien creant l'ambient que anunciava l'atemptat
de dimarts, si se'm demostra que ha sortit algú que s'ha aprofitat
d'aquesta atmosfera per cometre l'acte doblement criminal de fer matar
uns homes amb els quals no tenia cap qüestió pendent, aleshores
declararé francament, públicament, que m'he equivocat. Mentre aquesta
demostració no arribi, el sentit comú més elemental m'obliga a mantenir
íntegrament el que fins ara porto escrit sobre aquest afer.
I, per acabar, un aclariment: "Solidaridad Obrera" sembla que té molt
interès a fer creure als seus lectors que jo confonc els criminals amb
els treballadors. No sóc tan estúpid ni tan mala persona per haver ni
tan solament imaginat mai una infàmia semblant. Els obrers, els
treballadors, em mereixen tant de respecte com al qui més, i és perquè
els respecto i els estimo que no se m'ha acudit mai fer-los servir de
pretext per a la confusió i la baixa demagògia, com fa l'òrgan dels
anarquistes.
Tanco la paradeta uns dies. Realment donada la poca activitat que tinc darrerament no es notarà gaire. De fet, donat que tinc previst participar en l'homenatge blocaire a n'Enric Valor, alguna pausa del blog en actiu haurà estat més llarga que aquesta aturada estiuenca.
La veritat és que, en principi, tenia previst començar les vacances de blog fa un parell de setmanes però al final vaig voler publicar un darrer apunt (l'anterior a aquest) que em va costar fer més del previst.
De pura casualitat, vaig assabentar-me de l'explossió al centre d'Oslo al poc que s'hagués produït. Tan recent era que en cercar informació vaig veure que molts diaris digitals de casa nostra encara no se'n feien ressó.
Els videos que començaven a circular mostraven els instants després de l'explossió. Les destrosses, els ferits, la por....Era colpidor reconèixer aquells carrers per on tant havia passejat.
Va ser arribar a casa i posar el 3/24. Justament en aquell moment parlaven d'un tiroteig als afores d'Oslo. No se'n sabia res més. Vaig intuir que la policia empaitava els autors i aquests responien a trets. Aviat ens assabentàrem que no havia anat així.
El passat dilluns, dia de l'inici de curs, arreu de Catalunya es van organitzar actes de suport a les places de les viles.
Avui fa cent anys del naixement a Castalla (comarca de l'Alcoià) d'Enric Valor.
Nova entrada al DIEC: "Fotre el Camps". És a dir, anar-se'n amb tota la barra, com si no hagués passat res, i amb l'armari ple.
