Hi ha un manament: El del creixement, al que s’hi adapten les accions, els gestos de tots nosaltres; que dóna substància a la política i confiança als Consumidors. Per aquí passa el treball, la riquesa, el futur, l’optimisme. Per la mateixa via s’hi produeix, s’hi comercia, s’hi compra sense pausa. El creixement enriqueix, potser engreixa, malbarata, contamina però tant hi fa. Un precepte en definitiva en que tothom està d’acord, és a les esperances dels esclosos, a les declaracions dels polítics, a les doctrines dels economistes. Exegetes de tot arreu, jurats de la continuïtat, entonadors del “vae victis” omplen el món. El PIB, que ha perdut l’appeal de dies millor, és el totem al voltant del qual ballen incansables els facinerosos del creixement. Els productors, a produir un excés d’oferta respecte als ingressos disponibles; els consumidors, a eliminar aquest excés amb deutes; aquells que unten tot i tothom amb crèdits, crèdits sobre els deutes.; els bancs centrals a procurar liquiditat per a cobrir aquest crèdit; els polítics a corroborar aquesta pròdiga confiança; els economistes a predicar desenvolupament; tothom obligat a recitar el mantra del creixement. Tots en definitiva van més enllà d’allò que se’ls suposa que han de fer. D’aqui a la crisi hi ha només un pas. Et voilà la paradoxa: Si és obeït, aqui tenim la culpa
El passat 24 d'abril el diari Avui publicava aquest article:
Davant del delta de l'Ebre i a 43 quilòmetres de la costa de
Tarragona, hi ha la plataforma petroliera Casablanca, propietat de
Repsol i Cepsa. El consell de ministres del passat 20 de febrer va
aprovar un decret pel qual se'ls concedeix una pròrroga de deu anys en
la concessió d'explotació d'aquesta plataforma.L'extracció de
petroli va començar el 1977 amb una plataforma flotant i el 1982 s'hi
va instal·lar una plataforma fixa que recolza sobre el fons marí, en
una zona amb 162 metres de profunditat, i que està connectada amb un
oleoducte amb la refineria de Repsol a Tarragona.
L'existència d'aquesta plataforma ha fet possible explotar altres
pous de petroli descoberts a les seva rodalia, com el pou Rodaballo, el
1996; el Boquerón, el 1997; el Barracuda, el 2000, i el Chipirón el
2001, que es connecten amb la plataforma mitjançant instal·lacions
submarines. L'extracció de petroli de la plataforma Casablanca va
assolir el seu màxim el 1983, amb una producció mitjana de 58.000
barrils diaris. Actualment, se n'extreuen només uns 4.000 barrils
diaris, ja que molts pous s'han anat exhaurint. L'any 2008 el preu
mitjà del barril de petroli va ser de 97,64 dòlars i la producció anual
de la plataforma Casablanca va ser propera als 1,5 milions de barrils a
l'any, cosa que equival a un valor de 145 milions de dòlars.
L'àrea del mar en què un Estat té drets especials d'exploració i
explotació dels recursos naturals s'anomena zona econòmica exclusiva
(ZEE) i s'estén fins a una distància de 200 milles nàutiques (370,4
quilòmetres) de la seva línia de costa. Si Catalunya fos un Estat
independent, tindria la plataforma Casablanca dins de la seva ZEE i en
podria treure profit. Ara Catalunya no en veu ni cinc, del seu petroli.
Dissabte passat vaig anar a l'Arc de Triomf a la concentració Acte de Sobirania.
Hi vaig anar amb tren i només entrar vaig pensar que la cosa no anava gaire bé. Si vas a una manifestació amb un mitjà de transport públic que et porta directament al punt de concentració i entre el passatge no veus gent que sigui susceptible de ser entre els assistents és que la cosa no sera gaire massiva que diguem.
Dissabte passat tenia la tarda ocupada. Per una banda volia anar a l'Acte de Sobirania i per una altra havia estat convidat a l'Ateneu Barcelonès a participar en el col·loqui de la 7ª Ateneuesfera.
Finalment m'ho vaig manegar per a poder ser a tots dos llocs (no alhora és clar). Avui parlaré del segòn esdeveniment que del primer ho faré un altre dia.
El 27 de juny, el proper dissabte, el grup anomenat Acte de Sobirania ha convocat una concentració a l'Arc del Triomf (a les 17 h.) des d'on es farà una marxa cap al Parlament on exigiran als nostres representants que plantin cara a la presa de pèl que estem patint des de fa tants anys i facin un cop de timó per tal d'evitar l'estimbada segura (social, econòmica, política) que comporta seguir el rumb que portem.
Crec que cal remarcar el fet que la concentració té com a finalitat demanar la implicació dels diputats del Parlament de Catalunya. Ha acabat el temps de queixar-se a Madrid o de lamentar-se al vent. Cal exigir als nostres representant que estiguin a l'altura que cal per afrontar les necessitats del país (que per a això cobren) i que actuïn.
Aquí baix teniu el manifest de la convocatòria i animo tothom a participar-hi. (La gent de fora de Barcelona podeu trucar al telèfon que s'esmenta més a baix i comprovar com hi podeu assistir)
A Catalunya Informació tenen un programa anomenat "Hemicicle" que informa de l'activitat setmanal del Parlament, expliquen algun aspecte del seu funcionament, conten alguna anècdota i entrevisten un diputat. Donat que les coses van com van tot això cap bé en uns vint minuts.
L'entrevista al diputat, anomenada "Te la paraula", consta d'un seguit de preguntes breus que, si fa no fa, sempre són les mateixes. A banda de les típiques (Per què es dedica a la política?) o les que són de resposta obvia segons el partit en que militin (Quina hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya?) hi ha algunes de cultura general, en concret demanen el resultat d'una arrel quadrada (No us penseu segons què!. Demanen l'arrel quadrada de 25,o 49, o 81,..), i quin nivell tenen d'anglès i català (Del castellà no el demanen mai, suposo que donen per suposat que tothom el coneix a perfecció).
La pregunta d'arrel quadrada (nivell de primaria) hi ha poquíssims que la resolguin bé (ni tan sols líders de primera fila) Les excuses que posen són indignants (Ui, fa molt de temps d'això!, Jo era de lletres! (sic), No em faci calcular ara!,....). També molts diuen que el seu anglès és molt baix o nul). A la pregunta de nivell de català la majoria contesten que és bó). A més hi diuen amb una rialleta com si això fes molta gràcia.
Doncs a mi de gràcia em fa molt poca. Gent d'aquest nivell és la que està encarregada de fer les lleis que han de regir el nostre país i han d'administrar o fiscalitzar el pressupost anual que surt dels nostres impostos. Si no saben fer una simple arrel quadrada sabran interpretar un balanç? Si no saben anglès, podrem donar-nos a conèixer al món? (Crec que cal que hi afegeixi que una part molt important de parlamentaris tenen la carrera docent)
Una de les gràcies de la democràcia és que la cambra legislativa és triada per la població. És la nostra representació. Ens mereixem aquesta representació?. Encara més, qui són aquesta gent? Sabrieu dir molts noms dels vostres representants o quins mèrits tenen?.
No és estrany doncs que hi hagi cada cop un divorci més gran entre els polítics i els seus representats.
Democràcia vol dir "govern del poble". El que ningú no m'ha sabut aclarir mai si el complement "del poble" s'ha de prendre com a posessiu o com a complement directe. Suposo que la interpretació teòrica ens remet a la primera opció i l'aplicació pràctica a la segona. I encara com es podria dir que "poble" no es refereix a la gent sinó a la població...En tot cas, en els règims que es diuen democràtics el total de la
població amb dret a vot te el dret a dir la seva en la gestió de la
comunitat. Com que a nivell pràctic és impossible una participació
directa (llevat de comunitats de poca població) hom opta per la
democràcia representativa, això és, es tria qui vols que et representi
i sigui la teva veu al Parlament de torn (nacional, local,
supraestatal,..).
Ahir dilluns en sortir de la feina en vaig encaminar a la futura nova seu de can Vilaweb, a Ferlandina Street. En Partal i companyia volien celebrar els cinc anys de la creació dels blogs de Vilaweb i alhora ensenyar-nos l’edifici des d’on treballaran a partir d’ara. Bé, no ara ara sinó quan acabin les obres que encara queda.
Fa poc més d'un any vaig escriure un post titulat "Parlament europeu: Entre la ximpleria i l'oportunitat "on parlava de la web creada per Miquel Català i entre d'altres coses reclamava (amb dades que ho avalaven però també amb tot el meu escepticisme) que el millor era presentar un front català de cara a les eleccions al Parlament Europeu. Aquesta oportunitat ja s'ha perdut tot i que sembla que entre els dos candidats sobiranistes (Junqueres i Tremosa) hi ha hagut força correcció. Potser és que tots dos són nous en això de baixar a l'arena política.
Un cop vist el famós vídeo Barça-Gladiator1 i emés el darrer capítol del Crackòvia ja podem dir que ha acabat, definitivament, la temporada. Els jugadors convocats són a les seves seleccions (aquell invent dels Estats que ve a ser que fan que un treballador d'empresa privada passa a ser funcionari durant un temps sense haver gastat ni un euro en la seva formació i sense tenir cap responsabilitat en els riscos laborals, o sigui lesions, que hi puguin haver) i nosaltres (i ells) com va dir sàviament el Mestre hem de disfrutar (sic), pair i oblidar.
La magnitud de les victòries són directament proporcionals a la importància del rival vençut. Barça i Manchester són els millors equips del món i, independentment de com hagin jugat el partit d'ahir tots dos mereixien, a priori, aconseguir aquest guardó. Sorprèn, però, la facilitat amb la que el Barça ha dominat. La incertesa ha durat amb prou feines deu minuts. A partir d'aquí el neguit era més de compromís (el Cristiano Ronaldo és bó, compte amb el joc aeri, recordeu que aquests van remuntar una final al Munich al darrer minut,...) que fruit d'una por real. Han demostrat que quan saben desplegar el joc que saben fer es diverteixen, ens diverteixen , dominen i guanyen.
I és que té més merit guanyar per dos a zero contra el Manchester que no, posem per cas, un dos a sis contra un equip mediocre. (Jo havia pronosticat un 2-1 en un post on entre altres coses mostrava que la lletra de l'himne de la Champions te un missatge ocult que pronosticava que guanyaria el Barça).
Ja podem cantar amb propietat la cançó que s'han empescat els del Crackòvia:
Un dels èxits de vendes del darrer dia de St. Jordi fou "Crònica de la Independència" de Patricia Gabancho. És tracta d'un relat de política futurista (però cal remarcar que a tot arreu el llibre és catal·loga com a de "No Ficció") que relata com es va assolir la independència i que es veuen les coses una trentena d'anys després. La foto és de la portada del llibre, el trucatge amb la senyera del monument de la batalla d'Iwo-Jiwa que ja he vist als de Catalunya Acció (crec que en són els creadors) i al Blog Gran del Sobiranisme.
Segons el llibre la declaració d'independència es produeix el dimarts 25 de maig del 2010, d'avui en un any.
Evidentment no cal prendre el relat com si fos paraula revelada, ni els
esdeveniments han de ser profètics. Però la virtut del llibre és que
hi ha molt poques coses que es puguin titllar d'inversemblants. No és gens naïf com ho hauria estat un llibre d'aquesta mena escrit no fa gaire anys.
Com segurament sabeu la Sra. Gabancho és argentina i es suma així a gent com Matthew Tree o Till Stiegmann entre d'altres. Gent que veuen la nostra situació des de fora i per tant sense prejudicis ni apriorismes. Curiosament la gent de fora que s'apropa al nostre país amb un cert interés per saber què hi passa acaben prenent partit per la independència. Els que no, els que després de coneixer-nos continuen parlant d'Espanya acostumen a ser els que no han superar el quatrinomi "beach-paela-sangria-torrero".
En tot cas una cosa que sembla evident és que cada
cop hi ha més gent que creu que la cosa està al caure, que serem la
generació que veurem nèixer l'Estat Català i que els de la meva
generació no serem gaire vells quan això passi.
Cada matí en anar a la feina passo per davant de l'edifici que hi ha al Passeig de Gràcia 60 a Barcelona. Dues plaques, una en català i una altra en euskera, informen que allà tingué la seu el govern basc a l'exili quan l'exèrcit nacional espanyol (ells se'n deien així i els colors de la seva bandera són encara avui vigents) va ocupar el País Basc l'any 1936.
Aquesta història de resistència a enemics comuns que ens voldrien desapareguts és una de les poques coses que tenim en comú bascs i catalans (Altres similituds és tenir presidents del mateix partit i que no han guanyat les eleccions, per exemple).
Dos pobles ben diferents i tanmateix amb un sentiment de simpatia mutua. Les desgràcies uneixen. De fet, si no fos per això no crec que hi hagués tan bon rotllo.
Avui els equips de futbol més representatius de cadascun dels dos països s'enfronten en la final de la copa. Esperem que els jugadors no acabin a hòsties com l'última vegada.
Ací baix podeu trobar els himnes (versió karaoke per tal que els pogueu cantar) dels dos clubs i uns quants suggeriments de coses a fer aquesta nit a Mestalla.
Si mai aneu a Berlin un dels punts on segur que anireu a parar és Alexanderplatz, una gran plaça on es troba la Torre de Televisió (Són impressionants les vistes des del mirador), el Rellotge Internacional i els grans magatzems Kaufhof. És un nus de transport públic (hi arriba l'U-Bahn, l'S-Bahn a més de tramvies i autobusos. Ben a prop de l'Ajuntament Roig i dels monuments a Marx i Engels. Alexanderplatz avui
Aquesta plaça, anomenada Alex pels locals, va rebre el seu nom en honor al Tsar de totes les Rússies Alexander I. De ben principi va esdevenir un punt molt important de la ciutat.
Enguany és el vuitantè aniversari de la publicació de la novel·la d'Alfred Döblin Berlin Alexanderplatz.
No és un llibre molt conegut tot i que te estils narratius que van ser molt novedosos per a l'època. A mi m'agrada molt i fa tot just un dies que me'l vaig rellegir; va ser llavors quan vaig adonar-me de l'aniversari rodó i vaig decidir escriure'n un post.
Enguany hi ha hagut justícia i a la final de Roma s'enfrontaran els dos millors equips d'Europa i segurament els millors del món.
L'esquadra d'en Pep Guardiola haurà de superar la de Sir Alex Fergurson. Aquest any semblà que es farà realitat allò que diuen: Guanyi qui guanyi (esperem que el Barça) guanyarà el futbol.
Ahir varem veure que la sort val més que t'agafi treballant. Com digué el Guardiola al poc d'agafar el càrrec:"Hi anirem, hi anirem, hi anirem,....".
Bé, sempre s'ha criticat que la societat feia massa cas del futbol. Potser els valors que ara es transmeten (rigor, entusiasme, humilitat,...) no estaria malament que trascendissin a d'altres àmbits.
En tot cas, a l'espera de saber qui s'endurà els llorers de la Victòria honorem a tots dos equips amb l'himne que la UEFA va manllevar de Händel (himne de profunda lletra, val a dir, no el de Händel sinó el de la UEFA):
El vagó te tots els seients ocupats. Alguns viatgers són dempeus.
De sobte una senyora d'uns quaranta-cinc anys comença a cridar:
"Hay que ve', hay que ve'! Que poca educasión"
Els destinataris dels crits són tres persones que són assegudes: Una altra senyora amb els seus dos fills d'uns deu i quinze anys que se la miren sorpresos.
Poc ressó hi ha hagut (o si més no, jo no n'he vist) sobre l'article del Financial Times. Sorprenent tenint en compte quant es va parlar del reportatge famós publicat per The Economist (vegeu Parlem d'economia (Beyond The Economist) on en faig un resum comentat). Crec que hauriem hagut d'arribar fins al fons de la qüestió i no em refereixo a actuar només a la defensiva. Donat la manca de posibilitat de fer-nos un imatge internacional caldria aprofitar tota ocasió en que es parli de nosaltres com a oportunitat per a donar-nos a conèixer i, donat que els arguments que s'hi empren són simples i suats, no crec que costés gaire fer anar l'aigua al nostre molí.
Ahir vaig poder passejar una mica pel centre de Barcelona i viure l'ambient de St. Jordi. Vaig veure les paradetes, les cues,.... Vaig veure que la Patricia Gabancho tenia molta gent esperant l'autograf (jo n'era un) per al seu llibre que, molt encertadament, els mitjans han posat a la categoria de "No Ficció". Va se el més venut en aquesta categoria. Una cua més llarga tenia en Javier Cercas. I més gent encara va congregar la paradeta dedicada a les obres de Stieg Larsson.(Ben a prop hi era en Xavier Mir donant un cop de ma a l'estand de l'Institut per la Nova Història). Però la gentada més gran la vaig veure a l'estand dels de Crackòvia, un autèntic embús de gent agreujat per a que a la Joieria Roca (ara Tous, tot és perd) feien obres (força inoportunes) per a la inaguració que, si més no, comptaria amb la presència de la Kylie Minogue. En contrast amb aquesta munió l'estand més buit que vaig veure era el del PP al començament de les Rambles prop del brau sedent. No era en lloc de pas (això ho hagués disimulat una mica) i no s'apropava gairebé ningú.
Vaig entrar a la Catalònia. Mala idea. Feia més ferum a multitud que el metro a hora punta agreujat per la intensíssima calor i el no funcionament de l'aire condicionat. Vaig pensar que podria tornar-hi qualsevol altre dia de l'any que estaria força més buida...
Els llibres de St. Jordi enguany són els següents.
Coincidint amb la festivitat de St. Jordi el meu pare s'ha decidit ha començar el seu blog. Es diu "Temps Viscuts" i el podreu llegir aquí. Ha pres com a nom artístic Jaume Paretas obviant el primer cognom per a que els lectors no ens confonguin.
Animo a tota la meva legió de lectors habituals ( a tots quatre ) a visitar-lo i comentar-lo.
El passat 24 d'abril el diari Avui publicava 
Alexanderplatz avui
Aquesta foto surt a la web oficial del govern estatunidenc en una plana dedicada a la Declaració dels Drets Humans de l'O.N.U. (la trobareu 
