santboi |
Drets |
diumenge, 24 de gener de 2010 | 18:11h
Aquest diumenge, 24 de gener, amb Sant Francesc de Sales com a sant, he escoltat la lectura que s'ha fet a missa de l'Antic Testament. Es tracta d'un text del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6.8-10), el qual parla de la tornada del poble jueu de l'exili gràcies a la generositat de l'emperador persa, Artaxerxes, que ho permet per la intercessió de Déu. Però la tristesa s'ensenyoria davant d'un país desolat, i així estava també l'esperit del poble jueu. Per això, els governants i els religiosos exhorten a la festa i l'alegria perquè tinguin fe, i recordin allò que està escrit en les escriptures, cosa que molts d'ells ja no ho havien pogut escoltar i sentir des de feia molt temps. Aquesta lectura reflecteix clarament la necessitat de la lectura de la Bíblia, i la seva reflexió. I com és de necessari per tenir fe i confiança en el futur.
Però també com a catalans, ens recorda la gran necessitat de que tothom escolti, llegeixi i reflexioni al voltant dels Drets i Constitucions de Catalunya. Malgrat que semblin caducats, cal que recordem el seu esperit, i la lluita per la llibertat. Per això, proposo que es faci l'edició en català modern de les Constitucions, tant en tapa dura com tova, si cal de butxaca, i que es llegeixin en privat i en assemblea, i que cadascú pugui reflexionar-hi. Perquè tohom pugui entendre i pugui comparar amb allò que tenim, i allò que voldríem tenir com a persones lliures.
Aquestes primeres setmanes del 2010 es fan públics els balanços oficials de l'any anterior sobre l'accidentalitat a les carreteres i carrers del nostre país. En aquest cas correspon a la Generalitat i als municipis respectius. Després venen les primeres valoracions i reaccions de les institucions i associacions que treballen en el camp de la mobilitat. Tothom defensa uns determinats interessos, però de vegades, aquesta defensa és molt parcial i negativa per al conjunt de la societat catalana. Quan el Servei Català de Trànsit presenta els seus informes tècnics, sobre el nombre de morts i ferits a les carreteres el 2009, podem constatar fredament que ha baixat el nombre de morts, i com diuen, encara hi ha molta feina a fer. Però cal veure què està passant als carrers de les nostres ciutats, per exemple, a la ciutat de Barcelona. Allà veiem que per contra, ha augmentat el nombre de víctimes. Això semblaria estrany, però no, si veiem què està passant avui dia a Catalunya, i més si pensem en el poder dels "lobbies".
El dia de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, es van tornar a celebrar a Sant Boi els populars Tres Tombs. Degut a la crisi, ja l'any 2009 no es van fer degut al cost econòmic que representaven. Tot i que els anys anteriors aplegava molts espectadors, no es podia mantenir igual. Però d'aquí s'ha pogut replantejar la celebració i començar de zero. Literalment, doncs no hi havia cap carro ni cap animal del camp per beneir. Tant sols, els animals domèstics. Però crec que la celebració va ser un exit. La gent va omplir la Rambla i la plaça de l'Ajuntament, i cap cotxe va destorbar un matí de diumenge tapat i humitejat per les gotes d'un ruixim intermitent. Durant unes quantes hores, grans i petits vam parlar, saludar i experimentar el plaer i el goig de recuperar el carrer per a les persones. I aquesta convivència és la base de la cultura i de la prosperitat dels pobles.
santboi |
Drets |
diumenge, 17 de gener de 2010 | 01:53h
Aquestos dies es plantegen debats al voltant de la identitat i la ciutadania: des de l'article sobre la "identité nationale" a França publicat al Triangle, fins a entrevistes al Josep-Lluís Carod-Rovira o l'article de de Joaquim Coello al Punt, o el de María José Fariñas o Bernabé Dalmau al Periodico, sense tenir en compte tot allò que va sortint a Espanya. Tot aquest debat és un símptoma de la crisi de l'estat-nació i de l'enfrontament amb allò que anomenaríem estat-poble. Ja que els esquemes de l'estat-nació a l'Europa Occidental estan trontollant fortament, i la incidència més gran de la crisi econòmica en aquestos estats és una de les conseqüències. La crisi ideològica i de pensament es tradueix en una resposta poc ferma a trobar solucions als problemes que es plantegen avui dia. Però qui està especialment en una cruïlla decisiva som els catalans.
santboi |
Societat |
diumenge, 20 de desembre de 2009 | 23:20h
A l'Edat Mitjana els joglars tocaven i cantaven en places i carrers del nostre país, d'aquella Catalunya, Occitana i Llemosina que va morir. A la Catalunya actual, després de molts segles, els joglars reciten els versos dels poetes en locals i cellers amagats de nit. No per ganes, sinó per poder dir ben clar, fent una semblança del poema "És quan és de nit que puc parlar ben alt..." , tal com fa en Joan Vinuesa Baliu. Així, en un local del Poble Sec es va presentar aquest divendres el nou disc titulat "La Visió que els Ulls no obliden", títol tret del poema del seu pare. Ben acompanyat dels seus fans, va anar enfilant cada una de les cançons que ha composat versionant diferents poetes, la majoria catalans, amb un toc musical auster proper al folc nordamericà.
En aquest 75è aniversari de la proclamació de l'Estat Català dintre de la República Federal Espanyola, el 6 d'octubre del 1934, cal recordar la visió d'un dels protagonistes i testimoni d'aquells anys, sobretot des del punt de vista jurídic. Parlo de l'advocat Amadeu Hurtado, diputat i president de l'Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya, el qual va publicar l'any 1967 ??? per edicions Ariel el tercer volum de les seves memòries: Quaranta Anys d'Advocat. El tercer volum es titula "Història del meu Temps 1931-1936" i el subtitula Visió Catalana de la República i la Generalitat. Tot i el pas del temps, podem veure que des d'un punt de vista compromès amb el país, amb el poble i la justícia i el dret, ens va enfilant les vicissituds d'aquella època, i de com es va anar a parar a la Guerra dels Tres Anys. Algunes qüestions poden ser discutides, però el seu llibre es constitueix en una lliçó magistral per a tots els catalans i les generacions futures.
Quan l'antic alcalde Joan Clos va sortir a ballar amb el Carlinhos Brown, segur que ja sabia que la ciutat de Rio de Janeiro, o el Brasil, s'emportaria un dia els Jocs Olímpics. No és que Rio de Janeiro no s'ho mereixi, ni tampoc Brasil, que prou penes han passat, i ara que la situació econòmica va remuntant, l'atorgament dels Jocs serà la cirerata d'un pastís després de dècades de "saudade" pels temps de bonança, doncs feia una mica de pena. L'arribada de Lula amb els lemes de "Brasil a um paso de ser feliç!" no anaven desencaminats. Tot i així, ja es veurà com se'n sortiran amb la càrrega dels Jogos. De moment, cal tenir en compte que Madrid tenia algunes circumstàncies a favor i altres en contra. Jo crec que la més important, i que no s'ha dit encara, és que ja es va celebrar no fa gaire el Jocs en una ciutat del mateix estat, Barcelona, per la qual cosa, era massa aviat en el temps i en el lloc geogràfic. A part del tema dels torns continentals. Jo crec que aquest argument en contra de Madrid es podria positivitzar clarament: cal que Castella demani la independència, amb la qual cosa sempre podran aduir que a Espanya no s'han celebrat mai uns Jocs Olímpics. Aquell dia seré el primer en felicitar-los.
santboi |
Societat |
dijous, 10 de setembre de 2009 | 17:50h
La clau de volta de l'Onze de Setembre és el triomf de la llibertat. Catalunya i els catalans van estimar-se més convertir-se en esclaus que en un poble submís i asservit. No van voler que hi haguès cap gris en aquest punt. O eren esclaus o eren homes lliures. Per això, o som lliures o no som catalans, ja que la missió del nostre poble és portar la llibertat real als pobles i a la gent. Llibertat de religió, de pensament, d'economia i de cultura, les quals es fonamenten en la persona i en Nostre Senyor. Per això, no podem ser catalans sense ser lliures. Lliures de les cadenes que ens lliguen avui i sempre al poder econòmic, polític, religiós, etc ... No es tracta d'abolir les institucions sinó com diu la Bíblia, de que aquestes sempre han d'estar al servei de l'Home, i no a l'inrevés. Mentres no ens deslliurem d'aquestes cadenes i posem Catalunya i la seva llibertat al davant dels interessos partidistes, ideològics, no serem lliures ni podrem aportar la nostra llibertat al Món. La llibertat de cada persona a triar una religió, a triar un país per viure-hi, a triar la gent i la família amb qui vol viure, a triar allò que vol ser com a persona en aquest món i a conquerir la seva llibertat.
santboi |
Societat |
dissabte, 5 de setembre de 2009 | 01:00h
La meva admiració, la meva enveja més gran, i més sana, com es diu, per en Nelson Mandela. Un home que ha assolit l'objectiu de la seva vida, i l'hi ha donat un sentit ple. Va fer una aposta i l'ha guanyada. Aconseguir la llibertat, la fi de l'apartheid, i l'assoliment d'un món més just i humà. Ell ha aconseguit ser el catalitzador que va trobar una sortida possible, i va fer un canvi en un estat, i enfront de tot el poder d'un estat, per assolir els desitjos, anhels i esforços de tots els qui el van precedir i acompanyar en el seu camí. Des de Catalunya, la meva felicitació i la meva més gran enveja: President Mandela.
santboi |
Societat |
dimarts, 1 de setembre de 2009 | 18:41h
Aquest mes de juliol vam anar a veure el tros del sender GR-210, anomenat de Vora Ter, que va des de Montesquiu fins a Borgonyà. Vam arribar en tren des de l'Hospitalet fins a Sant Quirze de Besora, i vam enfilar cap al Parc de Montesquiu que pertany actualment a la Diputació de Barcelona. En una bona situació, i ben cuidat, és un parc relativament petit, però que ofereix moltes possibilitats al turisme familiar. Un senzilla ruta per l'Obaga del castell ens pot portar fins al poble de Montesquiu, travessant la via del tren, la central elèctrica i el riu. Val la pena la visita al poble de Montesquiu, i veure la casa on va nèixer el Carles Muñoz Espinalt, patriota i excel.lent psicòleg, que volia agermanar la forma i el fons de la vida de cada persona. Després de dinar a Montesquiu vam enfilar cap a la nova ruta turística batejada com a Paisatges del Ter, que segueix les seves ribes fins a la desembocadura. Tot i que encara hi ha trossos incomplets, alguns ja s'han obert. Tanmateix, caldria tenir esment del nivell de dificultat que impliquen. Certament hi ha llocs que només són aptes per a excursionistes experimentats. Almenys en alguns trossos del trajecte fins a Borgonyà, colònia industrial pertanyent a Sant Vicenç de Torelló.
Aquest estiu vam passar una setmana de vacances al país del riu Saar, afluent del Mosela i per tant, del Rin. Vam aprofitar per anar a veure uns amics a la capital. Aleshores vam coincidir amb la campanya de les eleccions comunals, és a dir, municipals, i del land o regió. Es veien força cartells i es preparaven mítins, tot això, d'una manera endreçada i discreta, a l'alemanya. És clar que al Saar, tocant a la Renània-Palatinat, i limítrof amb la frontera de l'estat francès, sempre es posa accent en aquesta influència, que més aviat correspon a la zona del Luxemburg i de la Lorena. En aquesta euroregió es troba la petita població d'Schengen, famosa ara pel Tractat aprovat per la Unió Europea. Diuen que el Saar és un dels lands pobres d'Alemanya. La situació econòmica paeix la crisi siderúrgica i minera des de la dècada dels setanta, tot i que manté un potencial productiu envejable. La seva capital Saarbruecken, és a dir, els Ponts del Saar és un mosaic de part noves i antigues recosides i sargides que reflexen l'esperit d'aquest país de frontera.
Vam tornar de París amb el Talgo nocturn que sortia de París Austerlitz per arribar a Barcelona, a l'estació de França precisament, a primera hora del matí. Va escaure el dilluns, quan a París era la Nit de Sant Bartomeu, i es fa remembrança de la matança de protestants, anomenats hugonots, que van fer els catòlics. El dimarts que arribàvem a Barcelona, París celebrava el seu alliberament durant la Segona Guerra Mundial. Els mesos d'agost són especials per als francesos, ja que aquesta setmana també es recorda el 26 d'agost l'aprovació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Entre un extrem i l'altre trobarem les grandeses i misèries dels francesos. L'antiga "Ciutat de la Llum" també projecta la seva ombra i les seves foscors.
En l'anterior escrit parlàvem del París car a nivell econòmic. Tot i les estadístiques de l'excel.lent diari Le Figaro, on assenyala que altres ciutats són més cares, la realitat ja és prou evident. I no ho compensa que es digui que París és la ciutat on es menja millor, que també és veritat en part. Ara en parlarem dels seus museus, cita obligada, i amb tota la raó del món. La gran majoria estan allotjats en edificis monumentals, i que per ells mateixos ja es mereixen una visita. Però aquestos grans edificis acullen més obres no franceses que de la mateixa França. Parlo d'aquelles obres d'art aplegades durant l'apogeu de l'Imperi Francés als segles XVIII i XIX. Incloent obres d'art catalanes magnífiques.
París, com Madrid, capital de l'altre estat, ens és molt car. I aquesta paraula l'esmento per tot els seus significats: per una banda, és una ciutat estimada, tant per l'afegit romàntic com per la idealització política; per l'altra banda, cara pels seus preus i el cost de vida. Jo afegiria al "car" el sentit antic que té de la conseqüències que aquestes coses tenen per als catalans. Durant aquest mes d'agost he visitat com a turista la ciutat de París. No he escapat als seus encants, però em sembla que hi estic prou imnunitzat, i he descobert les seves coses bones i també les dolentes. M'he patejat gran part de París, a peu i en transport públic, que és la millor manera de conèixer món. He format part d'aquest nombrós grup de turistes que, tot i la baixada d'un 15%, conformaven una gernació per la ciutat. Compartint lloc amb els parisencs, els altres francesos dels departaments, i els que provenen de les ex-colònies: negres de l'oest d'Àfrica i moros del Magreb. Que per un moment em semblava que més que a Paris estàvem a "l'Afric".
La tradició francesa de convertir allò que vol apropiar-se i fer-se'l seu és convertir-ho en un museu. El museu pot ser de diferents maneres: una placa al carrer, un monument en una plaça, una cerimònia oficial, un edifici com a museu, etc ... tot molt ben polit, encara que els morts no siguin francesos. Aquest dimarts, 25 d'agost, Paris celebrava l'alliberament de la ciutat per part dels exèrcits aliats. Ho celebrava de la mateixa manera que van celebrar l'ocupació per part de l'exèrcit alemany anys enrera, per altres motius no gaire políticament correctes. De fet, la minoria de francesos que seguien el general De Gaulle eren això, una minoria, a la qual es va afegir la major part d'exiliats de la República espanyola. La resistència va ser qui va salvar l'honor del país, però Francia només podia oferir-los un museu.
En aquest 75è aniversari de la proclamació de l'Estat Català dintre de la República Federal Espanyola, el 6 d'octubre del 1934, cal recordar la visió d'un dels protagonistes i testimoni d'aquells anys, sobretot des del punt de vista jurídic. Parlo de l'advocat Amadeu Hurtado, diputat i president de l'Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya, el qual va publicar l'any 1967 ??? per edicions Ariel el tercer volum de les seves memòries: Quaranta Anys d'Advocat. El tercer volum es titula "Història del meu Temps 1931-1936" i el subtitula Visió Catalana de la República i la Generalitat. 
La meva admiració, la meva enveja més gran, i més sana, com es diu, per en Nelson Mandela. Un home que ha assolit l'objectiu de la seva vida, i l'hi ha donat un sentit ple. Va fer una aposta i l'ha guanyada. Aconseguir la llibertat, la fi de l'apartheid, i l'assoliment d'un món més just i humà. Ell ha aconseguit ser el catalitzador que va trobar una sortida possible, i va fer un canvi en un estat, i enfront de tot el poder d'un estat, per assolir els desitjos, anhels i esforços de tots els qui el van precedir i acompanyar en el seu camí. Des de Catalunya, la meva felicitació i la meva més gran enveja: President Mandela.
