Fa temps que no escric. Ara hi torno perquè quedi clar que Jo també vull un estat propi.

Avui sóc a Dortmund on jugaran les seleccions de Suècia i la meva preferida en aquest Mundial, Trinitat i Tobago. Abans de marxar he fet un passeig per Frankfurt i he trobat una festa espontània de la selecció de Sudàfrica. Juguen el Mundial de futbol?. No. Els que m'he trobat ballant i saltant al centre de Frankfurt no són ni jugadors de futbol.

Era la selecció sudafricana de rugby, que ha fet escala a la ciutat alemanya per viatjar a Itàlia, on jugarà uns amistosos. El contrast entre l'amenaça dels ultradretans alemanys, que intenten fer-se presents aprofitant l'atenció mediàtica del Mundial, i la festa multicolor dels sudafricans m'ha fet pensar. Quina festa!. Ritmes de l'africa negra tocats per ciutadans sudafricans negres i ballats per ciutadans sudafricans de tots els colors. L'ambient era dels més sans que recordo. Quines ganes d'anar a Sudàfrica. Potser d'aquí a 4 anys.

Suecs i rastes del carib

Dortmund és avui de color groc. Els suecs han viatjat en massa. N'hi ha més de 20mil. Però són gent civilitzada. Beuen molt, molt!, però de moment no generen merder. Alternen amb els 3mil seguidors de Trinitat i Tobago que són aquí. Estan contentíssims i aporten aquella alegria caribenya que es contagia. Cabelleres rosses contra rastes. Si us plau, que no els facin molts gols. Tan bon rotllo no es mereix sortir apallissat d'un dia històric.

Sóc al Mundial. La competició esportiva més important del món on nosaltres no hi podem participar.

Vaig arribar dilluns i no paro de fer quilòmetres. L'enviat especial per cobrir un mundial no pot viure al Segle XX. Els últims a arribar a Alemanya que no ho han lligat des del seu país, no podran trobar ni un sol aparell de GPS en tot Frankfurt. S'ha convertit en estri absolutament imprescindible. Les concentracions de les seleccions són en petits poblets de les rodalies de les grans ciutats i, tot i que les comunicacions són més que correctes, no pots perdre temps en viatges llargs.

Demà us explicaré més coses. Parlaré poc de futbol perquè això ja surt a tot arreu. Demà... una mica de rugby.

Avui surto. I és la gran prova de foc. Fins ara he conseguit dominar l'addicció al tabac. Però, és clar, m'hi ha ajudat una oportuna grip i mirar-me les coses des de la serenor de la vida quotidiana.

Què passarà en la foscor de la nit? Podré mantenir el control sobre mi mateix si l'alcohol em deshinibeix? Seré prou fort?

Confio en mi mateix.

L'última cigarreta que vaig fumar va ser el dia 1 de gener a la tarda en un dels escassos espais per a fumadors de l'aeroport que la llei del govern espanyol no ha esborrat del mapa.
La sensació de ressaca i pulmons carregats, combinada amb l'estampa de quatre marginats arraconats en un indret sòrdid de l'aeroport em van fer decidir per l'abstinència.
Aquests dies m'ajuda la grip i uns xiclets de nicotina  de gust horrorós.
Ara bé, no puc compartir l'apartheid al qual sotmeten als meus ex companys.
necessito ànim

És poc original però he deixat de fumar aprofitant la nova llei del govern espanyol i les restriccions al tabac. Necessito que algú em dóni bons motius per mantenir-me allunyat del vici perquè no paro de pensar i pensar... què deliciós seria encendre un cigarret després de dinar.
ho aconseguiré!.

Parlant del Barça, el 2006 començarà amb un nou premi individual. Samuel Eto'o rebrà a Nigèria el premi que l'acredita com a millor jugador africà de la temporada. Merescut. Merescudíssim. Fins ara no he vist mai cap jugador amb  tanta ambició per convertir-se en el número 1 mundial. És una llàstima per Eto'o compartir generació amb un ésser superior (així ho diria Butragueño, suposo) com  Ronaldinho.

El que volia dir és que enguany toca Champions. El Barça es trobarà el Chelsea  a vuitens de final i els anglesos són l'os més dur que un equip es pot trobar a Europa. Ens podem indigestar i les opcions d'èxit dependran, en bona part, de que les lesions respectin els jugadors blaugrana.

Ara bé, vaig tenir la certesa que el Barça passarà l'eliminatòria quan vaig saber que hi va haver festa al vestidor quan des de Nió va arribar la notícia de l'aparellament maleït. Veient-los, feien la mateixa fila que els dies previs al Madrid-Barça del Bernabeu. Cara enfora, calma, expressions políticament correctes i respecte. De portes endins.... revenja!.

I, senyores i senyors, si el Barça elimina el Chelsea... només ens quedarà París.

El president del Barça, Joan Laporta, és un gran orador i fins i tot els seus adversaris més vehements li reconeixen que té "angel" i capacitat per convéncer l'interlocutor. Va quedar demostrat a la campanya electoral del 2003 i també en la roda de premsa posterior a la crisi per les dimissions del grup de Sandro Rosell. El millor Laporta va plantar cara i va tancar la ferida. En canvi, dijous passat vam veure el pitjor Laporta. El pitjor del Barça.

El president més modern, revolucionari, nacionalista i trencador de la història del club sorprenia assegurant que el franquisme es va morir amb el dictador i que la majoria de catalans podia compartir la ideologia del ja ex directiu Alejandro Echevarría (patró de la Fundació Francisco Franco des del 1996). Mentida. Veure Laporta defensant Echevarría era com estar davant del millor publicista de Manhattan mentre intenta vendre'ns un cinturó de castedat com la solució anticonceptiva idònia. I els malabarismes semàntics per justificar que no havia mentit a l'Assemblea els hagués firmat Bill Clinton a l'impeachment.

A banda de consideracions ideològiques, el més greu de tot plegat és que dijous es va posar en perill el model de funcionament del club que ha instaurat la junta Laporta. Les poques hores en què el president i el nucli dur (Godall, Soriano, Echevarría) es van atrinxerar per evitar l'inevitable, la filosofia del club va rebre un cop baix. Els directius van ser, per unes hores, els directius de tota la vida: prenien les decisions sense tenir en compte els consells dels professionals executius. Mal assessorats per pressumptes especialistes externs en gestió de crisis. I sospito que si Alejandro Echevarría hagués continuat, aquesta tendència s'hauria accentuat. A més, s'hauria posat en perill la cohesió de la junta perquè els membres més conseqüents nacionalment del consell directiu (els Rovira, Cubells, Ferrer) tard o d'hora es decidirien a ser valents i no mossegar-se tant la llengua dins i fora de la sala de juntes.

En fi, per unes hores tots plegats hem vist en què ens podem convertir. La imatge del president ha pagat el desgast d'unes hores molt intenses (entre la roda de premsa i la Nit al Dia) però des de dijous a la nit hi ha una nova oportunitat per recuperar el fil.

Quan era petit i jugava sol amb la meva imaginació, ho feia en castellà perquè era la llengua de la televisió. Va arribar TV3 amb el català estàndard i la consciència nacional es va despertar. Ja no jugava en la llengua de Donovan (el protagonista de la sèrie V) però, per mimetisme, els meus jocs tenien banda sonora dialectal oriental. I és que, així parlaven la Dona Biònica, el Buck Rogers i, ui!, també la  Mari Pau Huguet. I quan ja m'afaitava, un se sentia estrany al Fossar de les Moreres cridant Independència sense vocals neutres mentre, al voltant, tothom cantava una cosa que sonava a "indapandència".

Lo Cartanyà ha trencat aquesta dinàmica i no puc entendre com a Ponent hi hagi gent que se senti humiliada amb la sèrie dels divendres a la nit a TV3. Em fa l'efecte que tants anys acostumats a sentir només una variant dialectal als mitjans,  han alimentat acomplexament i autoodi envers la pròpia manera de parlar. Lo Cartanyà i els The Companys s'han atrevit a trencar aquest mur de silenci i tot Catalunya pot acostumar l'oïda a una altra fonètica, a noves paraules.

Es pot discutir si el vocabulari és massa groller o si la sèrie té prou qualitat. Però no veig per enlloc l'intent de caricaturitzar la gent que som de les comarques de Lleida.

Com diu el  Puigpelat a l'AVUI (un altre que s'ha atrevit a reivindicar la condició de lleidatà) potser arriba 20 anys tard. La mateixa idea als anys 80 hauria ajudat a no perdre l'article "lo" i potser jo hauria pogut jugar sense vocals neutres.

Avui no parlaré del Barça. Un dels fets que més em va colpir en l'etapa, ja convulsa de per si, de l'adolescència va ser l'assassinat de Guillem Agulló. Va ser un autèntic trasbals per a la gent que en aquell moment teniem entre 16 i 18 anys. Un senyal d'alerta: el monstre era viu i podia aparéixer en qualsevol moment. Hi penso sovint. Vaig tornar a pensar en Guillem Agulló quan una colla de feixistes va espatllar la festa major de Castellserà (Urgell) agredint a tothom que se'ls va posar al davant. Van venir només a exercir aquesta violència que tant els algrada! I avui el record ha aparegut de nou. Un dels assassins d'en Guillem és també un dels detinguts en l'operació contra una xarxa neonazi al País Valencià. Algun dia es prendrà seriosament la violència d'aquests grups? Cal una altra desgràcia com la d'aquella festa de la mona del 93? El monstre segueix allà fora. Esperant...

Torno a estar operatiu i reprenc l'activitat del bloc després d'un estiu mogut amb gira asiàtica i unes merescudíssimes vances. He canviat el títol del bloc en homenatge al Canal d'Urgell que rega els conreus de la preciosa i enyorada vila de Castellserà, a l'Urgell.

En fi. He tornat i, què voleu que us digui?, em penso que tot continua igual. L'equip continua fort com un tro i, afortunadament, el Madrid segueix més pendent del màrqueting i el show bussines que de jugar a futbol. Ningú de la plantilla blaugrana  s'atreveix a dir-ho en veu alta però hi ha aquella sensació que aquesta temporada estan en disposició de repetir l'èxit de Wembley, a París.

Això si, tinc la impressió que aquest any es jugaran dues lligues paralel.les a Can Barça. Una, la clàssica, la lliga estatal on el Barça ho té molt bé per repetir una nit com la de València en aquell llunyà mes de maig. L'altra lliga serà més dura. És la Lliga de la directiva.

S'ha instal.lat un mal ambient que, ben mirat, no sé pas com pot tenir solució. Es fa molt difícil, a vegades, intentar recuperar la perspectiva per culpa del soroll diari però hi ha mala peça al tel.ler.  Es cert que després de la crisi a la junta ha augmentat l'hostilitat exterior  però em resisteixo a creure que es deu, únicament, a que l'stablishment del país no paeix que un grup de joves nouvinguts comandin l'entitat. Seria un error aplicar aquest patró a tot el panorama i veure enemics darrera de cada cantonada. . Hi ha algú allà dins que ho aplica. I no només de la junta. La qüestió és que aquesta lliga s'anirà jugant dia a dia. Ara bé, tots plegats hauríem de ser conscients que la competició més important és, sempre, la que disputen els futbolistes.

Ja en sentirem a parlar.

Qui vulgui trobar algun vestigi de com era l'antiga colonia portuguesa de Macau fa un parell d'anys, que compri un bitllet d'avio i vingui rapidament perque aixo s'acaba. Aixo esta tan ple de grues monumentals i obrers treballant les 24 hores del dia que m'atreviria a assegurar que en 5 anys no quedara un solar buit, sense construir.

Estan convertint aixo en una replica de Las Vegas a l'extrem orient. I quan dic replica, ho dic en el sentit literal de l'expressio. Un exemple. Ahir es va presentar de manera solemne el partit que jugaran dema el Barca i el Shentzen xines. Sabeu on es va fer la presentacio? A l'Hotel Sands, un edifici de proporcions gegantines, amb el casino mes gran de Macau i unes instal.lacions hoteleres d'una estetica que serien del gust(?) del difunt Jesus Gil. Es la replica exacta del Casino Sands de Las Vegas. I no es una excepcio. El Coliseum, el Sands,  exactes ja estan clonats a Macau. I el Venezian, un altre classic dels monuments a la ludopatia de l'estat de Nevada, tindra una copia a Macau que sera 10 vegades mes gran que l'original. El lema que hi ha al recinte de les obres on hi treballen les 24 hores del dia diu "tot l'encat de venecia i el glamour de las vegas arriben a macau". Questionable, no?

Tot plegat perque a la Xina el joc esta prohibit i els xinesos marxen en processo a Macau per satisfer els instints mes baixos (us he explicat que tambe es un paradis de la prostitucio?).

La questio es que Macau vol emular Las Vegas indissimuladament i si a Las Vegas els casinos organtizen combats de boxa del mes alt nivell, aqui han apostat tambe pels esports. I en aquest context s'ha d'interpretar la visita del Barca en aquest raco de mon.

Per cert, el Barca, amb bon criteri, va entrar per la porta del darrera a l'hotel-casino Sands per evitar la fotografia dels jugadors dins un casino. Una fotografia que donaria la volta al mon i generaria polemica (recordeu l'episodi betandwin.com).

A banda d'aixo, aqui fa una calor que espanta i tambe saben d'on venim. La segona autoritat del govern local ens va sorprendre ahir dient que Macau i Catalunya comparteixen un estatut de regio especial que els permet mantenir la propia identitat sense problemes. Amen.

PD. He afegit a ultima hora la fotografia aeria del peculiar aeroport.

Soc a Macau, "l'equivalent de Las Vegas al continent asiatic, el paradis del joc i la prostitucio", segons la definicio de la guia turistica del govern local que ens va rebre a l'aeroport. 

Tot i que amb retard, no puc oblidar l'experiencia de seguir un partit en directe en un camp japones. Alguns comentaris em demanaven si eren freakis. Si, superficialment. A mesura que vas aprofundint en la seva manera de veure el mon t'adones que cada actitud te una correspondencia amb el manual d'actuacio que els guia.

Els japonesos tenen un respecte reverencial per allo que admiren. Admiren el futbol europeu, admiren el Barcelona i veneren els grans jugadors com Ronaldinho. I copien. Ho copien tot.

Els seguidors japonesos del Barca lluien samarretes oficials del primer equip. Els que lluien el dorsal 5 del capita, Carles Puyol, havien parat esment a posar-se el bracalet amb la senyera. Ho han vist per la tele, i ells ho copien.

Copien els cants. No sabeu la sensacio estranya que provoca sentir l'himne del Barca cantant al camp del Yokohama Marinos. L'han copiat foneticament, pocs saben que diu. O  el crit de moda... uu uu Oleguer. I com que copien el que els arriba a traves dels mitjans de comunicacio, a cap d'ells se'ls va acudir acompanyar la seva bandera del Barca amb una bandera espanyola!. Ells han vist el Camp Nou ple de senyeres.... i d'estelades. I al camp del Marinos hi havia senyeres... i estelades.

Els nens que demanen autografs no gosen tocar els jugadors. Els planten el paper des de lluny i eviten contacte fisic. O escriuen una pancarta en angles per demanar un "uniform" als seus idols.

Pero, de tot, el que mes em va impressionar va ser  el moment en que va sortir al camp Ronaldinho. Ja us he explicat que el veneren. Al camp es va fer el silenci mes absolut. Era el minut 15 de la segona part, l'aficio del Marinos no havia parat de cridar (cantics prefabricats, per suposat) com en un episodi d'Oliver i Benji. Pero quan va entrar el brasiler es va fer els silenci total durant 5 minuts, el temps que va trigar Ronaldinho a tocar la primera pilota.

Aleshores, tot el camp va esclatar amb un oooooohhhh que, si em permeteu, em va resultar entendridor. Pero es que, a mes, l'ooooohhhh es va repetir segons mes tard quan la jugada es va repetir pels videomarcadors de l'estadi. I aixo va durar fins al final del partit. Feia temps que no veia una aficio tan necessitada d'alegria. Tan ingenua.

La proxima incursio al bloc us explicare Macau (humitat del 90%) i, si puc, la visita que tinc prevista a Hong Kong.

silenci

Hola a tothom. D'entrada us demano disculpes perque estic escrivint des del bussines center de l'hotel on estem allotjats els periodistes a Tokio i el teclat no te accents.

Ens han rebut amb l'euforia moderada i controlada que caracteritza als japonesos. Sense estridencies, amb ordre, pero amb un punt freakie que a vegades els fa divertits i alhora entranyables. L'expedicio blaugrana fa aquesta gira amb l'ombra d'acomplexament respecte al world tour que ha fet el Madrid (Estats Units, Japo, Xina i Tailandia) pero tot just arribar ens han aclarit les coses els propis japonesos.

El director general del Yokohama Marinos, l'equip rival del Barcelona aquest migdia, ha deixat clar que el Barca te mes seguidors al Japo que el Madrid. Com pot ser? Ens ho han explicat els periodistes especialitzats. Es veu que el Madrid treu rendiment del factor Beckham. Aqui el jugador angles es omnipresent. Anuncia maquinetes d'afeitar, begudes, pel.licules i menjar preparat japones.

Ens diuen els entesos que aixo arrossega un public als estadis que no te res a veure amb el futbol.Per entendre'ns, els seguidors japonesos del futbol senten simpatia pel Barca, pel seu joc, pel col.lectiu, pel seu triomf i per la rialla de Ronaldinho. O simpatitzen amb el Liverpool, el Manchester o la Juventus. En canvi, la gent que omple els camps per veure el Madrid no vol veure els blancs. Vol fer-se una fotografia amb Beckham.

A mes de treballar, hem fet una mica de turisme (periodistes i jugadors) i ens han passat coses d'allo mes estranyes. Una mare japonesa ha volgut que ens fem fotos amb el seu fill perque es la primera vegada que ha entrat en contacte amb occidentals. Hem estat a la botiga Apple de Tokio. I he comprovat el potencial que el manga te en aquest pais.

En fi, que dema marxem a Macao, l'escenari de la nostra victoria esportiva mes rellevant de la historia. Ja us explicare.

Hola a tothom. Ja torno a ser a casa per dutxar-me, rentar una mica la roba, fer un intensiu d'enyorada vida familiar i tornar a l'Aeroport. Dijous marxem cap a Tokio.

Encara tinc el cap a Dinamarca i en aquella fresca que ha anat tant be als jugadors del Barça i  l'expedició de soferts periodistes que l'hem acompanyat (per cert, a les cinc de la matinada ja es fa de dia en aquelles latituds!!)

 Encara tinc el cap a Dinamarca perquè em vaig deixar d'explicar-vos una anècdota que va passar a l'hotel de concentració del Barça i que em sembla significativa de la psicosi per la seguretat que s'esta apoderant del món occidental.

Diumenge a la nit van apareixer 3 individus d'aparença magribina a l'hotel on estava allotjat el Barça. Els 3 homes en qüestió van demanar una habitació i entrades per al partit que el Barça havia de disputar l'endemà contra l'AGF local. El personal de l'hotel es va posar nerviós. Va començar a sospitar i va cridar als serveis de seguretat del recinte, primer, i a la policia després.

Segons  ha confirmat la policia danesa (el Barça no ha volgut fer cap comentari) els 3 homes es van posar nerviosos davant la presència policial i tot plegat va acabar a comisaria amb el clàssic ritual: recerca d'antecedents i preceptiva declaració. Al final.... res de res. Eren 3 ciutadans de trajectòria impol.luta.

En fi, segur que els japonesos i els xinesos ho deixaran en una anècdota perquè el record que conservo de la gira asiàtica de l'estiu passat és una obsessió malaltissa perquè ningú s'acostés més del compte a jugadors, tècnics o periodistes.

Apa, salut.