MANIFEST PERSONAL

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.

Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.

En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.

Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

 M. Baixauli  

En aquest vídeo d'un dels concerts de tribut als Esquirols que s'han fet durant el 2010 per part d'un grup de seguidors de la formació hi veureu i hi sentireu cantar al des d'avui conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries. Forma part d'un grup de persones que han volgut recuperar les cançons dels Esquirols. Clicant aquí trobareu més informació de la iniciativa. Cleries no és l'únic conseller directament relacionat amb el grup que integraven, entre altres, Joan Crosas, Joan Vilamala o Dolors Roca, i que amb les seves cançons ens van ensenyar a estimar el país i la natura. Josep Huguet, en aquest cas d'Esquerra i ara ja exconseller, va ser el lletrista d'un tema dels Esquirols, el titulat Plany, de Salses a Guardamar.

Catalunya ha perdut avui una magnífica oportunitat per posar la primera pedra de la llibertat i per regenerar un sistema polític que està tocant fons. Que la societat d'un país en fallida premiï la mediocritat i accepti la corrupció i la falta d'ètica en la política és un clar símptoma de decadència. Enmig d'aquest trist panorama Joan Carretero acaba d'enviar aquesta carta als associats de Reagrupament en una nova demostració de dignitat i estima al país:

Benvolgut associat, benvolguda associada,

 

Vull traslladar-te el més sincer agraïment junt amb tots els qui formeu part d’aquest extraordinari projecte que és Reagrupament.

 

El compromís amb la llibertat de Catalunya i amb la nostra dignitat com a poble ens ha portat, amb una força insospitada, a ser presents en aquesta campanya electoral.

 

Els resultats electorals, però, no ens permetran ser al Parlament en aquesta propera legislatura, però hem de mantenir intacte el nostre compromís amb la llibertat de Catalunya i amb un futur que entre tots haurem d’escriure.

 

És per això que ara toca assumir la decisió del nostre poble, respectar-la i recomençar la nostra feina al servei de la independència, la democràcia i el futur de Catalunya.

 

Puigcerdà, 28 de novembre de 2010,

 

 

Joan Carretero

President de Reagrupament Independentista 




Al web de Reagrupament també podeu llegir aquest comunicat:

Per sortir de l'atzucac i la crisi que viu el país només hi ha una solució: que el poble faci un gest de dignitat per encetar així el camí cap a una Catalunya lliure i d'homes i dones lliures. Aquest 28-N que ningú es quedi a casa. Per Catalunya i la seva gent diumenge cal votar Reagrupament!

L'incansable Carles Móra ha tancat la intervenció d'avui a L'Auditori citant el títol d'aquesta cançó de Lluís Llach. Moments abans citava Espriu, en un discurs emfàtic farcit de les brillants floritures lèxiques que el caracteritzen. Molt aviat gaudirem del ric i afilat vocabulari de l'alcalde d'Arenys de Munt al Parlament del Parc de la Ciutadella, serà un diputat que farà passar vergonya a bona part dels companys d'hemicicle però no en canvi als ciutadans, que podrem començar a recuperar la confiança en la política gràcies a Reagrupament i la seva entrada al cambra autonòmica, que aviat deixarà de ser-ho. Com s'ha dit avui cal obrir les finestres i portes del Parlament de bat a bat perquè hi circuli l'aire i s'endugui per sempre més les males pràctiques dels partits dinàstics que controlen des del final del franquisme la política catalana. El dilema d'aquestes eleccions no és entre CiU i el PSC, tampoc si el tripartit suma o deixa de sumar, ni entre dretes ni esquerres, sinó entre continuar sent un poble sotmès o un poble lliure. Això és el que hi ha en joc el 28-N. Fins que no tinguem un estat propi aquí no es podrà fer política de debò. El debat ideològic en un país que no té estructures d'estat és un gran parany que per l'únic que serveix és perquè uns altres, a bastants quilòmetres d'aquí, continuiïn decidint per nosaltres. 

Els únics que poden propiciar el canvi de paradigma són els candidats de Reagrupament. Perquè si entren al Parlament —aleshores ja no els podran silenciar als mitjans de comunicació— posaran a la vista de tothom la gran farsa, el gran engany que fa 30 anys que dura: l'autogovern que tenim és de cartró pedra, una entelèquia. Jordi Pujol, llicenciat en Medicina que no va exercir mai de metge però sí d'anestesista de tot un poble, va fer créixer la mentida i la Generalitat ha acabat governada per gent d'un nivell molt baix i que a més diuen que faran tot el possible perquè mai siguem lliures. Gent que gosa associar independència a decadència quan Catalunya viu submergida en un estat de profunda degradació, de declivi i esfondrament en molts sentits. La corrupció i la falta d'ètica en l'exercici dels càrrecs públics és vista per part de la població com una cosa "normal". L'actitud laxa per part de la mateixa societat davant de determinats casos que ens haurien d'escandalitzar és el germen perquè la corrupció i les males pràctiques s'enquistin. No només han fallat els polítics, també ens hem espanyolitzat fent nostres una sèrie de valors que res tenen a veure amb la cultura de l'esforç que ha fet de Catalunya un país exemplar en diferents moments de la història. La mediocritat ha guanyat terreny en molts àmbits. Malgrat tot és cert que tenim illes de creativitat, treball i recerca que són referents i això ens demostra que no tot està perdut, la nostra potencialitat és el capital humà. L'aposta per l'excel·lència i el rigor és una de les claus per sortir d'aquest cercle viciós que ens ha condemnat a no disposar de mecanismes per remuntar la crisi. Cal encetar un cercle virtuós però ara per ara no existeix un projecte de país que sumi les complicitats de les institucions públiques i privades amb les dels agents socials per avançar, millorar i encarar el futur amb un model de consens que sí sigui garantia de benestar, progrés i prosperitat.

Reagrupament planteja una triple recepta: independència, regeneració democràtica i treball. I amb la seva oferta, inèdita fins ara, Reagrupament converteix les eleccions del diumenge 28 de novembre en una convocatòria diferent de les anteriors. Perquè no es tracta de votar per tal o qual partit, es tracta de votar per la llibertat. La gent de Reagrupament té un full de ruta clar, el de la proclamació unilateral de la independència, perquè la llibertat, a diferència de concerts que impliquen sempre la voluntat de com a mínim una segona part, depèn exclusivament de la voluntat de ser dels catalans. Ésclar que alguns viuen molt bé practicant el victimisme i donant sempre les culpes de tot a Espanya, així amaguen les seves febleses i incapacitats. A més a més aquesta nova formació política vol que si esdevenim un estat sigui per dotar-nos d'una democràcia d'alta qualitat que es regeixi pels principis de l'ètica, el rigor, l'austeritat i l'eficiència. Per això proposa una llei electoral d'inspiració nòrdica en què els ciutadans triïn mitjançant llistes obertes els seus representants i els hi puguin exigir responsabilitats, una llei de transparència, de finançament dels partits, de limitació de mandats, etcètera. 

Hi ha molta gent que amb anterioritat han dispositat la confiança en partits que els van il·lusionar i amb els quals se senten profundament decebuts per l'incompliment de les promeses i l'abaratiment del somni. Entenc que els pugui costar creure de nou amb algú. Però Reagrupament és una garantia. Joan Carretero, quan va exercir d'alcalde de Puigcerdà i de conseller de Governació, va predicar amb l'exemple. Només cal llegir el llibre del Francesc Orteu per formar-se una idea de les seves maneres de fer. Però no és aquesta l'única garantia. Reagrupament és l'únic partit que ha fet una campanya de dèficit zero, és a dir amb els diners que aporten els associats i simpatitzants, no ha demanat cap crèdit a cap entitat financera, préstecs que després els poders fàctics utilitzen per fer xantatge als partits i condicionar les seves conductes. Molts queden atrapats potser sense voler-ho dins l'engranatge del sistema. Però cal dir a més que la gent de Reagrupament no aspira a la política professional, en formen part professionals que entenen la política com un servei puntual que fas durant uns anys pel teu país per després passar el relleu a persones que segur que faran aquesta tasca amb renovada passió i entusiasme.

Per tot plegat i per moltes coses més que no tinc prou espai aquí per detallar el 28-N cal votar Reagrupament, perquè començarà un nou cicle polític, el que ens portarà a la independència. En una cruïlla decisiva de la nostra història no podem permetre que l'independentisme quedi representat per professionals de la política que van lents, que no s'adonen de la urgència de tenir un estat propi, o per oportunistes frívols que no se sap d'on treuen els diners i amb un estil molt poc edificant —per dir-ho suau— i que farien més mal que bé a la causa. L'independentisme ha d'actuar amb ètica, seriositat i rigor per guanyar-se la credibilitat dels que encara no votaran independència aquesta vegada però que si es fan les coses bé sí que ho faran d'aquí quatre anys. El 28-N, per tant, hi ha molt en joc. Que tothom en sigui conscient i faci obrir els ulls a amics, coneguts i saludats perquè reflexionin i actuiïn en conseqüència. Sense estridències, i amb un somriure, la revolta ha començat. Avui hem omplert L'Auditori. El 28-N hem d'omplir les urnes dels col·legis electorals amb les paperetes de la dignitat.   

Ho ha dit avui Joan Carretero a Sant Cugat: "Molts cops, com que era molt radical, votava partits que no obtenien representació parlamentària i mai vaig tenir la sensació que el meu vot havia estat inútil. Quan he sentit que el meu vot era inútil és quan he votat partits que després no han fet el que havien dit que farien". 

El metge de Puigcerdà va fer petita dilluns la seu nacional d'Òmnium, el mateix dia a la nit sopava a Gràcia amb representants de les associacions del barri i el vespre d'aquest dimarts ha omplert el Teatre La Unió de Sant Cugat acompanyat de Víctor Alexandre, Enric Canela, Carles Móra i Rut Carandell. És l'únic dels candidats que hagut de demanar vacances per fer campanya i Reagrupament és l'única formació que fa una campanya de dèficit zero, és a dir, sense endeutar-se, cosa que li permet no tenir hipoteques amb ningú i d'aquesta manera tenir les mans lliures per complir seus compromisos amb els electors. A Joan Carretero el veig en plena forma, millor que mai. Queden 40 dies pel 28-N, la primera cita electoral en què els ciutadans tenen la possibilitat de votar per la independència i la regeneració democràtica. Reagrupament ha mobilitzat centenars de voluntaris i fa actes a dojo arreu del territori per fer arribar el seu missatge al màxim de gent possible perquè malgrat el silenci mediàtic no es pot quedar ningú sense conèixer la proposta més sensata, nítida i concisa que s'ha plantejat mai al nostre país. La que per primer cop permet triar entre autonomia o estat. El 28-N el vot útil dels que volen un estat propi és Reagrupament. 

Aprofito que La crida a la Solidaritat Catalana per la Independència fa una citació de Joan Maragall per recuperar alguns fragments més del mateix text. L'article al que es fa referència es va publicar amb el títol de L'alçament a La Veu de Catalunya el 13 d'abril del 1907. A tall d'anècdota comentar que en un moment de la pel·lícula El coronel Macià, de Josep Maria Forn, l'Abel Folk, que interpreta el paper de l'aleshores militar de l'exèrcit espanyol, apareix llegint-lo en veu alta:

"(...) Solidaritat! Aquesta paraula inventada Déu sap com i després tan arrossegada pels diaris i tan mal parlada pels que no sabien o no volien entendre-la, ara ha pres el secret a l'ànima. I quan una paraula pren son veritable sentit, el popular, quan se torna viva, llavors és quan obra la potència creadora del verb, el fiat diví, i no hi ha potència humana que l'aturi. (...)"

"(...) Suposem que un candidat centralista hagi dit: si no gano por los votos, ganaré por los máusers. Ai! Malaurat! Quina paraula que un poble hagi fet santa ha sigut mai aturada pels màusers? Els màusers foraden parets, foraden homes, maten homes; però, on has vist mai que una bala de fusell mati una paraula? Al contrari; les paraules ne viuen d'això; i en prenen un increment; la sang vessada els dóna una realitat, que pobre d'aquell que s'hi trobi davant d'una paraula ensagnada! Malaurat aquell que té tan mort el sentit que li calgui sang per a entendre una paraula!"

"Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes. No has sentit dir mai allò de "Si tal cosa succeís fins les pedres s'alçarien"? Doncs ara som en això: que les pedres s'alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits ni res més sobre d'ella que un gran afany d'acallar-la i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric d'una millor manera que abans: de l'única manera en què un home pot ésser ben bé lo que sia: això és, en conformitat a la naturalesa que la terra mateixa li donava".

"(...) Els partits catalans dividits en la lluita de les idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques. I heus aquí la necessitat de la unió, de l'avinença del contuberni, del montón. Sant contuberni el de tots els amors d'una terra! Sagrat montón el de tots els fills d'una mare! Sols d'aquests montons surten les grans gestes històriques, les fortes afirmacions nacionals, les guerres d'independència o reconquista més glorioses, les croades de tota mena i, sobretot, les resurreccions dels pobles. I trist del fill de mare que no hi sia llavores en el seu montón! 
No és un montón, senyor Maura, amb la companyia. Que no ho veu? És un alçament..." 

A l'article del tomb de ravals publicat dijous passat a El Punt, titulat El taller de l'artista, em referia a tres exposicions ineludibles que coincideixen en el temps en tres capitals europees. Pels que en vulgueu més informació aquí teniu els enllaços amb els webs de les respectives mostres artístiques:

París. Centre Pompidou. Lucian Freud. L'Atelier. Fins al 19 de juliol.

Viena. Kunsthistorisches Museum. Vermeer. Die Malkunst. A l'entorn del quadre L'art de la pintura, del geni de Delft. Fins al 25 d'abril.

Roma. Scuderie del Quirinale. Caravaggio. Fins al 13 de juny.  

Per cert, al Myspace de Mishima ja es pot escoltar sencer el nou disc del grup: Ordre i Aventura. I aquest dilluns de Pasqua La Vanguardia ha dedicat una pàgina a la Sílvia Pérez Cruz. 

La foto d'aquest post és obra de David Dawson. Porta per títol Working at Night i ens mostra Lucian Freud al seu estudi londinenc. Data del 2005 i és una de les fotos que acompanya l'antològica del pintor al Pompidou de París i que ens permeten accedir a l'espai sagrat on crea.  

 

Aquí, al Myspace de Mishima, ja podeu escoltar Tot torna a començar i Com abans, dos dels temes del disc Ordre i Aventura, que arribarà a les botigues el 12 d'abril i es presentarà el 2 de juny a l'Apolo. 

El nou treball l'edita Sones. I segons informa el nou segell
"sense renunciar a la seva vocació d'antiheroi, David Carabén descobreix a Ordre i Aventura la seva vessant més poètica i menys narradora. Com qui busca un ordre espiritual a l'aventura de viure, l'artista barceloní escriu per primera vegada sobre els 'més enllàs' abans que els 'més aquís' i es qüestiona, en un llenguatge planer i directe, els seus 'per sempres'.

Cançó d'autor feta en banda. La tècnica al servei de la inspiració. Un so a mig camí entre el rock, el pop i el folk que torna a cristal·litzar sota la tutela d'en Paco Loco als seus estudis que han fet d'El Puerto de Santa María el veritable sancta sanctòrum de l'indie ibèric".