No fumigaran perquè no cal, els transgènics son resistents a les plagues. Les especies autòctones "som el que sembrem" no tindran res a fer davant l'invasió del cranc esco-nyat i del mosquit de la Ciutadella. Ells son pocs, però son diputats per la gràcia d'una llei electoral que no en te cap. Han triat la vergonya de ser baula del cadenat mancats de valor per ser cisalla. Tenen amo, i no son amats, doncs amo i amor no encaixa.

El Parlament.CAT esta sembrat de transgènics, son en aquest camp, el seu distintiu és PSC, CIU, PPC.

Avui uns, demà altres, tots, son resistents a les plagues de les Iniciatives Legislatives Populars (ILP's). De la 5ª a la 8ª Legislatura han sofert l'atac de 14 ILP's, (inclosa la d'avui) i gràcies a la manipulació genètica  deguda al pas pels raigs BOPC n'han sortit airosos en 10 ocasions.

Catorze ILP's presentades i deu de rebutjades no està malament!

I ara vindrà la ILP sobre la prohibició de les "corridas"....qui vol apostar el resultat?

Tal com no em cansaré de repetir, una persona contaminada de diputat/ada ja és irrecuperable -a més d'estèril- no te llavor i només es reprodueix a si  mateix. Pot canviar de partit i de grup parlamentari, això sí,  per tant és molt recomanable guardar i imprimir els noms, un per un, ja que és ben fàcil la transmigració de la seva ànima de llangardaix trànsfuga cap al solet que mes escalfarà la seva butxaca i la inutilitat de la seva existència, per això hom no s'ha de fixar nomes en el ferro de la quadra actual sinó també molt especialment en el pel del rossí.

Ja fa uns quans anys, elles varen ullar l'angle entre un cap de biga i el ràfec de la teulada de casa per plantar el seu covarot.

Les orenetes -sempre les mateixes?- tornen cada primavera a fer el niu just a sobre la porta  i -mira que n'hi ha de caps de biga per triar!-, però el que dona just a sobre la porta és el seu lloc preferit, de manera que m'estic plantejant comprar-los-hi un tassa de WC a mida i penjar-la just sota el forat del niu per on ensenyen la cua.

Aleshores faré una foto del conjunt, retocada amb Photoshop, i la penjaré en una gelaria on l'art post-modern sigui apreciat. O be seguiré netejant les cagarades de la vorera com cada any. Em molesta, però només una mica.

De sempre la meva relació amb el mon animal ha estat distant, ni m'agraden ni em desagraden, i quan he tingut a casa un canari, una tortuga o un peix, ha estat a causa de la moda introduïda a les escoles, per estimular als nens -i fotre als pares- a tenir animalets a casa amb l'excusa d'unes esotèriques raons pedagògiques rosainsensates.

Però fet el fet i passat el bull, esvaïda la vida de l'animal per fet biològic, he tornat sempre a la normalitat de tenir a casa vida animal solament de la meva espècie, la humana.

Aquest bonhome es diu Manuel Aragon magic-estrat del TC (Tribunal Constitucional, no aneu a pensar ara cap cosa rara) i pot ser la baula perduda de l’evolució de l’Estatut de l’era del Precambrià .  És el nostre salvador (et lloem, Senyor)

Pot ser el “fiel de la balanza” o el “filo de lo impossible”. A aquest home li deu voltar el cap davant de l'immens treball i posa cara de poker, amagat darrera la barba i la toga. Quina responsabilitat, Deu meu senyor!

És els sis a quatre d’un partit que es juga amb les nostres pilotes i que ja ens les ha tocades tant que hem perdut tot interès per el resultat. Nomes els polítics i la premsa (i alguns afeccionats a aquelles apostes que no donen un duro) encara n’estan pendents.

A la resta del immortals, del mortals i dels morts, se’ns en refot.

Fem veure que ens interessa per quedar be, però allò que volem es menjar coca per sant Joan, anar-nos de vacances, fitxar al Ribery i al Mascherano -al Villa, deixeu-lo pel Floren-, i deixar-nos estar de savis doctors amb cara de Conde de Montecristo.

Este es uno.

L’escaig parlamentari ha dit que no en rodó, és l’excedent d’una quantitat rodona -deu mil- que han dit que si.

Aquest escaig blocaire ha dit -diu- que sí, i no és aquest escaig qui sobra sinó l’altre, els 135 esconys que han entès que la menjadora es seva però el granger que aboca el pinso viu el centre i els en dona si en sobra. Es veu que una mica en sobra per ells, però no per nosaltres.

Quan nosaltres ja siguem molt avantpassats, l’historia s’escriurà en paper, encara, o en bits i pixels,  tornarem potser a les taules cuneïformes o als manuscrits del mar Mort, la distància posarà seny a les interpretacions descabellades, i els futurs del nostre passat sabran llegir correctament amb la simplicitat dels infants: el Parlament d’un país que diu “no”, per estratègia a curt termini, o per mercadeig  polític, o per insuficiència hormonal, a decretar la no dependència del país que diu que representa, no és ni  Parlament, ni representa cap país. És “una mierda pinxaa n’un palo”, com diria una apreciada blocaire amb  parlar xeli d’origen.

“Perez has been forced to seek a €250 million (£213 million) loan from Catalan bank La Caixa to fund his signings”.

Que ni pintat...Ronaldo al Madrit! No hi pot haver millor maridatge ni madridatge.

Ai, sants cristianos!, que són 93 milions (mes comissions) i el Cristiano va al Madrit!

Mirant la final dels Xampinyons, cada vegada que aquest nen malcriat posava aquella cara de tres deus només se'm acudia un club per a ell: El Madrit!

Així doncs que mes volem? Anirà al seu lloc natural, sortirà a les revistes del cor, a les festorres, lligara amb moltes ties, es gastara en l'alcohol d'una nit el que no guanyen molts en un any, però no li arribarà ni a la sola dels tacs al Beckham, que aquell és angles, fred i glamuròs i aquest llatí.

Els lovers llatins nomes agraden a dones sense criteri i entusiasmen als toreros. D'aquesta manera, i posats que al futbol hi ha mes afeccionats homes que dones, el Madrit serà un equip torero – que és com dir vuitcentista, carlí i antiquat- i les (poques) madrilistes-dones, amb bon criteri, s'acoloriran la samarreta de color de foc i de cel.

Haurà estat un preu just, havien de pagar mes per ell que per un fertilitzant brasiler de nom massa explícit, fitxat també a corre-cuita, a tall de viagra.

I tots contents.

L'única seguretat,
l'arrelament dels meus dubtes,
ve potent quan tu te'n vas,
tant si t'ho creus com si dubtes.

(Raimon)

En temps de crisi generalitzada, l'aptitud per gestionar l'incertesa es allò que ens fa sentir segurs. La vida és paradoxa, una aparença de contradicció arrela els nostres dubtes en l'única seguretat de saber trobar la resposta en el moment que calgui donar-la.

Segurament no som tants els incerts, com els que es recolzen en la certesa aliena porque la seva, feta de pors, no és capaç de surar per si mateixa. La vida no es bona ni dolenta, nomes és vida si la manca de seguretats s'inscriu en el marc del límits, incerts, però límits al cap i a la fi, que hem estat capaços de plantar amb estaques fondes i encerclar amb el fil embullat del coneixement incomplet.

Mes enllà dels nostres límits d'incertesa hi ha les seguretats últimes. No pas segures perque siguin reals, sinó per que ens les creiem.

“L'única seguretat, l'arrelament dels meus dubtes.”

Al mig del pit un muscle inquiet, un òrgan  treballador que eixampla i encongeix la nostra vida al ritme del sospir i de l'ofec. El cor, que no te cap, ens transmet els sentiments del cap, que no te cor.

De vegades caldria que els impulsos elèctrics de les emocions rondessin pel cervell com en un laberint, cercant el centre i no pas la sortida, que fossin mes benignes, mes benèvols, i l'ona de xoc quedes amortida per una molla immensa en el camí de la medul·la i dels nervis, que la medul·la fos un camí ral, pedregós, i sense asfaltar, amb pujades rostes i replans per reposar, no pas una autovia. Que els nervis fossin corriols intricats, que tot anés mes poc a poc, que les tristeses fossin només tristes i caiguessin lentament com una fulla, com un paper a mig escriure que el vent aixeca de la taula, que hi hagués una segona oportunitat per escombrar les fulles seques i esperar nova brotada, que hom podes repensar el text i reescriure'l, encara que ja portes l'empremta de la trepitjada indeleble.

El corrent de l'emoció, del dolor immens fereix com un llamp, a voltes sense resquícia per l'esperança, i fueteja tan fort que esborra el futur i fa del present una agonia llarga que sempre re-comença.

Una notícia breu i poc referenciada, en un racó d'un diari gratuït que em caigué a les mans mentre volava a Madrid, em va impressionar mes que totes les desgràcies habituals juntes, explicades en titulars i a tota pàgina.

Son de cautxú, valen 1 euro cadascuna, pesen 90 grams i tenen un calibre de 54,6 mm. El departament d'aquell que ens roba el cava ( i moltes altres coses) n'ha comprat 100.000 unitats que formaran part dels traspassos Estat-Montillitat.

Adjudicades. Hi ha coses en les que hi ha poc a discutir i regatejar.

Acostumats com estem a que les noticies no siguin altra cosa sinó píndoles per provocar el placebo que ens cal per anar subsistint -en el millor dels cassos- o narcòtics euforitzants per estalviar-se el dolor de la llibertat vigilada, no hem acabat de comprendre que el tri campionat d'un equip nostre es important en la mesura que sapiguem valorar també totes i cadascuna de les adherències al cos principal.

Comencem amb una pilota rodona, buida, inflada, logotipada, xutada, passada i parada o “engolada”, i uns crits histèrics -que no sempre valents- quan dos xicots immigrants d'importació, convertits en delicatessen de luxe, disparen al fons d'una xarxa.

Gooooool!!!, la gent es torna boja.

Ves a saber perquè, els motius de la bogeria son tan diferents que farà les delícies de qualsevol sociòleg i les meves.

Dons no, Jaume, no soc “futboler” però, suposo que com a qualsevol persona amb sensibilitat, m'agrada veure un espectacle en que el “bon joc”, estigui per sobre “del meu equip”. Mai he compartit allò de “la victorià a l'últim minut i de penal injust”, però quest fenomen que s'ha donat enguany del triplet del Barça, amb entrenador novell, de la casa, i sobretot, amb seny i rauxa com cal, amb un president que van voler fer fora enveges i interessos mesquins, un director esportiu, Txiki, basc i català d'adopció, i un taller de futbol basat en el know-how i no en el talonari, te tants aspectes per analitzar que es francament llaminer fer-ho.

Però no pas en aquest post, aquest tracta d'una adherència que retrata un altre aspecte de la nostra societat: la incapacitat dels covards, la niciesa dels polítics i els tontos útils.

La felicitat de dormir havent fet l'amor

amb el país, al llit del gol.

Cami de la gloria, cami de l'ànsia que es palpa i no es veu,

cami dels partits de remuntada,

camí del dos a sis del Bernabeu,

Ja no paguem tribut a l'Espanya rància no ens limita xiular, tenim la pilota al peu,

xutem a porta amb arrogància, i amb el gol responem al menyspreu.

Perquè a Roma hi som tots,

els que hi volen i els que volen,

amb braçal de capità

tots els fills de cor blaugrana,

amb les botes d'or el peu,

amb xandall de peregrí,

i amb el  clam que ens agermana.

Camí dur i costerut.

flairant del trofeu l'aroma

ple de nits  amb l'ai al cor

el camí ens ha dut a Roma

tots els camins, ja ho sabem!

Tots els camins van a Roma

i a Roma hi guanyem.

Es veu que aquest caixer no és capaç ni de donar-me 50 €. I no serà perquè no li he posat la targeta i el pin corresponent, simplement em diu "no disponible" i seguidament em surt un altre botó de "consulta de saldo": Disponible a la xarxa avui: 44,35€.

Doncs vinga, afluixa la mosca, tot.: 44,35

"Quantitat incorrecta: ha de ser múltiples de 10". Molt bé ,40, i els 4,35 que també son meus què?. Fes-te retratar.

Quina merda, esta ple de caixers per tot arreu i no son capaços ni de donar-te 50 miserables euros.

- "Deus tenir un límit diari -em diu una veu assenyada- i l'has sobrepassat"

-Què?, si no havia tret ni cinc avui.

- "Doncs deu ser un límit setmanal o mensual, i l'has superat - torna la veu didàctica-"

- A veure, hi ha caixers automàtics de tots els bancs i de totes les xarxes: 4B, Servired... jo què se... Quina és la funció d'un caixer?. Facilitar diners en efectiu oi?. No li he pas demanat sis mil euros, nomes cinquanta...

-"El límit és una autoprotecció, imagina't que et roben la tarja... i et plomen el compte...si no tens diners al compte....no te'ls donaran pas d'un altre compte..."

-I perquè no?, no m'importa sempre i quan me'ls donin, i el de l'altre compte, sempre i quan li donen a ell, tampoc li sabrà greu, estem parlant de petites quantitats, 50, 100, 150, 200 com a molt, això no va enlloc, no faràs una estafa a un caixer per nomes 200 euros! Es tracta de que els caixers automàtics siguin això, dispensadors de diners, altrament la seva funció és inútil, per que em donin els diners que ja tinc, maleïda falta em fa el caixer. M'és útil quant no en tinc, i aleshores em diu que no en te de disponibles. Absurd.

Foto: A Paco se li veu

Quina faena! Deu , José Tomás, el sastre,  mereix sortir a lloms  per la porta gran del chusgat, quina n'ha armat el home amb els seus pases de chaqueta i pantalon. Però el mes bo ha estat que el morlaco ha entrat al drap i l'ha envestit amb bravura fins a una quarantena de vegades sense que el diestro el cités des del bell mig del ruedo. Ho tenia fotut al cap, -els siniestros son així, tenen querencias, però no son nobles com els braus- i envestia i  envestia, fins i tot  quan el sastrero parlava amb el seu apoderat.

Ara el sastre valent, pot acabar, com el seu tocayo: així o així.

De l'altre Jose Tomas, no en parlaré gaire, gens, perquè la fiesta del toros és una mes de les vergonyes espanyoles i qualsevol quadrúpede digne, si hi ha d'assistir, ho fa amb els ulls tapats.

Em requereixen de tot arreu, me'n faig creus. Connecto l'ordenador i cau el correu a la safata d'entrada en línies horitzontals com una pluja de pals; m'ofereixen de tot: feina, diners, fármacs, vigoritzants....i n'hi ha tants que s'interessen per mi que vaig haver de posar un moderador (que cobra el seu sou) al broc de sortida del meu  criat de correus per tal que fes una primera tria però ni així me'n surto, n'hi ha una munió que em volen....

Per telèfon també s'hi atreveixen -ves, si no em coneixen de res!- o això és el que em penso, perquè em diuen pel nom i alguns saben on visc (de on ho han tret?): que si vull aprendre anglès, que si una enquesta... sortosament vaig restringir les trucades, i només aquells que ensenyen la poteta a la pantalla poden connectar amb mi, els anònims ocults no aconsegueixen ni que em soni el telèfon (val 1,2 € mensuals, però que hi farem)

Sovint s'atura el carter (pobre d'ell quina feinada que li donen) i truca perquè li signi un lliurament d'alguna carta (ajuntament, diputació, hisenda, trànsit...)  organismes que em tenen en tan alta estima, que es volen assegurar que els seus precs siguin escoltats (ara que ho penso no son ben bé precs, encara que ho haurien de ser doncs gràcies a mi, i a molts mes, viuen ells)

No s'acaba pas aquí la devoció que suscito; per radio i televisió, per anuncis a premsa, per panells al carrer, se'm dirigeixen persones joves i atractives, simpàtiques, pallasses, empàtiques o aplomades que em diuen "tu has..." "vine a.." "tu pots..", "uneix-te a nosaltres..." "pren, beu, menja, ves, mira, compra, fes, arriba, pots, dóna't, dóna'ns, vota...

Em necessiten, no ho dubto, però em volen a mi o volen de mi? Als seus ulls soc una persona o un instrument?

Chanson de l'adieu

 Partir c'est mourir un peu
C'est mourir à ce qu'on aime
On laisse un peu de soi-même
En toute heure et dans tout lieu

 C'est toujours le deuil d'un voeux
Le dernier vers d'un poème
Partir c'est mourrir un peu
C'est mourir à ce qu'on aime

Et l'on part, et c'est un jeu
Et jusqu'à l'adieu suprême
C'est son âme que l'on sème
Que l'on sème à chaque adieu

Partir c'est mourir un peu
Partir c'est mourir un peu

De vegades, quan el temps s'atura perquè s'obre el vel del record, esdevenim filagarses de núvols com els que creua el nostre avió quan volem. Per l'ull de bou minúscul apareix la consciencia del passat, com apareixen els camps verds, les cases, el turons isolats i l'espinada de les serres.

La visió entre núvols es tan flonja, els forats entre bromes tan imprevisibles, el contrast entre el fora i el dins tan gran, que el present dels veïns de vol, lligats als seus seients, les hostesses, transitant amb l'indolència de l'habitud, i l'interior del gegant dels aires, impol·lut, sembla irreal. El present del viatge s'atura a vuit-cents quilòmetres per hora i tres mil peus.

A fora, un gran espai assoleiat, rep l'ombra de la nostra aeronau i el vel de maia del passat reviu en les clarors canviants i la insignificança de les grans moles vistes des de dalt. Un paisatge en crea un altre interior, personal, inconscient, nostàlgic, la vida que era, l'anterior vida, el record.

Partir és com morir un poc,

morir a allò que hom ama,

deixant-hi pell i escama

perdudes en qualque lloc.