Tornava a París en un tren d'aquells tan ràpids. Les pupil·les tremolaven de velocitat observant les afores de Brussel·les, mentre sentia un intens alleujament d'allunyar-se d'aquella ciutat que li semblava tan gris. Sabia que aquell viatge havia estat una fugida d'irrealitat, i per això aquells cels semblaven encara més cendres del que eren, com els seus edificis, i com li havia semblat la seva gent. En realitat era ella que es sentia tota substància gris. Començava a obscurir i els blaus glaucs s'anaven difuminant per tot. Al final del trajecte s'imaginava un París ja totalment enfosquit, com un eclipsi del seu passat que no volia que tornés.
El tren anava pràcticament buit. Només el revisor, un home d'aspecte gras que passejava amunt i avall avorrit de no tenir res a fer. I un jove amb aspecte de funcionari que s'havia assegut un parell de seients més enllà. Li havia preguntat de quin país venia, i ella havia respost amb timidesa que no parlava gaire francès, sense adonar-se que ho havia pronunciat amb un accent perfecte que la feia poc creïble.
Mirava per la finestra i comprovava com la negror ja ho anava omplint tot. Cercava al cel algun estel que li donés forces, però era en va, els núvols ho cobrien tot i sabia que la grisor es mantenia allà, amagada i soterrada enmig la nit. Agafà fort el llibre que havia comprat a l'estació i l'obrí aleatòriament buscant una pàgina qualsevol. Llegí...
L'influx de la lluna
La Lluna, tota caprici, mirà per la finestra mentre dormies al teu bressol, i digué: "Aquesta petita em plau". I
descendí flonjosament per l'escala de núvols i passà silenciosament a
través dels vidres. S'estengué sobre teu amb la tendresa temperada
d'una mare, i deixà els seus colors sobre el teu rostre. Les teves
pupil·les s'han mantingut verdes, i les galtes sorprenentment
pàl·lides. Contemplant aquesta visita els teus ulls s'han engrandit
estranyament; i ella t'ha abraçat amb tanta tendresa que t'ha tret per
sempre el desig de plorar.
Aixecà llavors la mirada vers la finestra, i la veié allà. Tota rodona, grandiosa i excelsa. Semblava que la nova lluminositat ho hagués d'omplir tot, i l'aspecte tènue del nou paisatge li arrancaren un somriure de complicitat amb l'astre tel·lúric. Continuà llegint...
Així, en l'expansió de la seva joia, la Lluna omplia tota la cambra com
en una atmosfera fosfòrica, com un verí lluminós; i tota aquesta llum
vivent pensava i et deia: "Portaràs eternament la influència del meu
bes. Seràs bella a la meva manera. Estimaràs allò que m'estimo i allò
que m'estima: l'aigua, els núvols, el silenci i la nit; la mar immensa
i verda; l'aigua informe i multiforme; el paisatge on no hi seràs mai;
l'amant que no coneixeràs; les flors exuberants; els perfums que fan
delirar; els gats desvariejants sobre els pianos, que gemeguen com les
dones, d'una veu ronca i dolça! "I tu seràs amada dels meus amants,
cortesana dels meus cortesans. Tu seràs la reina dels homes d'ulls
verds que he abraçat també en les meves carícies nocturnes; d'aquells
que estimen la mar, la mar immensa, tumultuosa i verda, l'aigua informe
i multiforme, el paisatge desconegut, la dona que no coneixen, les
flors sinistres que recorden els encens d'una religió desconeguda, els
perfums que torben la voluntat, els animals salvatges i voluptuosos que
són l'emblema de la seva follia". I és per tot això, maleïda
encantadora petita mimada, que jo em trobo rendit als teus peus,
buscant en la teva persona la formidable Divinitat, de la fatídica
madrina, de la mainadera enverinadora de tots els llunàtics.
La resta del viatge escrutà intensament el cel, però ja era massa tard. Els núvols grisos havien tornat de nou omplint-ho de nou tot d'ombra. I la gran dama blanca ja havia fugit deixant el seu missatge. Ara eren els seus ulls verds els que brillaven en la foscor. I una veu dolça i distant anunciava.
- Tu seràs la reina dels ulls verds, la reina dels homes dels ulls verds. Portaràs eternament la influència del meu bes, i res ni ningú et farà patir mai més.
I París ja començava a brillar al final del trajecte.
Molt interessant l'article de dilluns de l'ex-conseller de cultura "Ferran Mascarell", El socialisme català. Ja era hora, tants articles decididament avorrits, tantes cabòries, per acabar a arribant a allò que l'independentisme "marginal" anunciava de fa tants anys. Finalment ha arribat l'acceptació del desencís, sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents. Impecable i precís, però inoperant; no deixa de ser una defensa demorada dels interessos de classe del marxisme i el maoisme seixanter de Diagonal amunt -i això inclou el Baix Llobregat-. Aquesta batalla ja la van perdre fa molt de temps quan van apostar desacomplexadament per un espanyolisme suposadament integrador. Aquesta classe mitja-alta barcelonina no va entendre que jugaven decididament en contra dels seus propis interessos, i mentre aquí s'esbatussaven per arribar primers a la Feria de Abril, les oligarquies madrilenyes anaven fent, i allà no s'han estat mai ni per sevillanes ni per galleguismes. I de cop s'han trobat marginats i allunyats de qualsevol engruna de poder econòmic, a tot el més que poden optar és al repartiment d'algun càrrec en l'administració local o autonòmica. Tot plegat, no res en comparació amb com flueixen les milionades dins l'imperi de l'Esperanza Aguirre.
I ara ens diu que per primera vegada en 30 anys el poble català n'està tip i està girant el rumb. Això és evident, el sistema autonòmic-faraònic és insostenible, i per molt que en siguem els principals perjudicats, també ens faran els principals responables. És només una qüestió de -poc- temps el xoc de trens de les engrunes de la transició. Però el socialisme català ja no està en condicions de liderar res. Segrestat com està pel sector taurí, el futur del PSC no pot ser altre que el d'un Lerrouxisme ben actiu.
Doncs els del PSD portuguès (social-demòcrates, i partit de l'ex-maoista Durão Barroso) ho tenen molt clar. Es tracta d'anar a pidolar a la UE tot el que puguem, i anar vivint de l'almoina que ens deixin els del nord enllà. Com a mínim són sincers i diuen les coses tal com són, i no van assenyalant com a lladres i insolidaris als que els paguen la festa, com fan algunes comunitats autònomes espanyoles.
I el pitjor de tot és que no van mal encaminats, avui podíem llegir que "Brussel·les avançarà a Espanya 2.300 milions per recol·locar aturats". Quina tropa en podrem fer per netejar boscos i asfaltar carreteres. I també diuen que pel periode 2007-2013 està previst que l'estat espanyol rebi 8.000 milions de fons europeus. I així ja tenim assegurat que la festa continuarà, i que treballi ta tia.
Un dimarts com si fos dilluns, quarts de nou del matí al Metro. Monotonia. Una noia de mitjana edat llegeix el diari El País, al costat, un home amb posat de filòsof, La Razón. Més enllà un llibre espectacularment gruixut, que acabo deduïnt de l'Ana María Matute. Al mig del vagó, un japonès. De vestit gris i corbata carnosa. Una cartera pesada li estira un braç, amb l'altre envolta la barra central que l'aguanta, i al mateix temps sosté un llibre que sembla que llegeix amb fruïció.
Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés, puc llegir.
Embadalit, sembla estar gaudint d'alguna cosa realment excepcional. Diria que és l'única persona de tot el vagó amb cara de felicitat, a aquella hora on tothom voldria estar encara al llit. Em fa recordar...
No sap pilot, ni ho sap qui du el timó,
el vent que fa, i segueixen per un
antic costum els camins de la mar.
Així vaig jo, com perdut en les hores,
com navegant que busca far enlloc
que el pot guiar; però la meua nau
sent els embats dels vents contradictoris,
i un cansament de fusta l'escomet.
I llavors s'adona que ja és la seva parada, i ja fa temps que la porta és oberta. El veig corrent cap a la porta abans no es tanqui, tant que gairebé acaba xocant amb una velleta que li etziba un "-Desgraciado!", mentre ell es va excusant educadament des de fora el vagó.
I així és, si encara queda algú disposat a preservar la cultura catalana, és un japonès.
Un 4,4% de share diuen que va ser l'audiència del debat dels candidats catalans per les europees, i no m'estranya gens, si ja la política europea pertany a la marginalitat de les preocupacions del ciutadà mig, el debat català a Europa ja no genera ni la més mínima atenció. Un bon indicatiu de l'abstenció que ens vindrà, però també pot ser un senyal què els pocs que aniran a votar ja tenen el seu vot decidit. En definitiva, per molt sobiranisme que els partits catalanistes vulguin mostrar, a tot el que poden aspirar, és a una lleu millora. I aquest és resultat d'haver convertit el debat polític en una espècie de fanatisme futboler. La gent no canvia habitualment d'equip de futbol, de la mateixa manera, si es converteix la política en un lluita de sentiments, mai ningú canviarà el sentit del seu vot.
Sobre els candidats. D'en Junqueras, m'agrada la seva dialèctica fàcil i directe, però el seu independentisme convençut em costa de lligar amb el tarralledisme dels actuals dirigents d'ERC. En Tremosa em sembla, de llarg, el millor candidat; analitza correctament la situació econòmica i en proposa solucions concretes, però té el problema de ser l'únic candidat que defuig del sentiment i fa política, i això dins un grup de polítics catalans és inadmissible. En Vidal-Quadras té la virtut que sempre ens fa riure, de tant reaccionari ens arriba a semblar entranyable. És com quan llegeixes el setmanari satíric "El Jueves" i arribes a la historieta de "Martínez el Facha", et fa recordar els temps en què l'extrema-dreta no s'amagava dins el políticament correcte. En Raül Romeva semblava un capellà a punt de fer exorcisme. Els dimonis serien les polítiques neoliberals i la dreta que es vol carregar l'Europa social. Això sí, molta retòrica, però de propostes concretes, cap. I qui se'n va emportar la medalla a la més poca-solta, la candidata del PSC Maria Badia. Parlava com si fos la representant de la classe treballadora (???), en contra dels especuladors, les dretes reaccionàries i les polítiques neo-liberals. Com si el seu partit mai hagués governat res, i com si no tingués cap mena de responsabilitat en la situació actual del país. La culpa de la crisi, evidentment, els 23 anys del govern de CiU i les polítiques neo-liberals de la Thatcher i en Reagan. Si es tracta d'anar a buscar les causes l'any 1.981, jo li proposaria d'anar una mica més enrera, l'any 1.975, quan el monarca Juan Carlos I jurava els Principios del Movimiento Nacional. A diferència de la Thatcher i en Reagan, aquest senyor encara és cap d'estat, cap de l'estat on viu la senyora Badia. Però ja sabem que pel socialisme monàrquic, això de les dretes i les esquerres, és molt variable segons el seu interès particular.
No he volgut escriure aquest apunt fins a dia d'avui. Primer de tot calia gaudir de la festa i no deixar que aquells que ens la volien espatllar, o se la volien apropiar, ho aconsegueixin. El cert és que aquests dies, relacionat amb el Barça, hi ha hagut moltes detalls que no m'han agradat gens en les celebracions, i encara em preocupa més la manca de crítica quan el fenòmen Barça és aprofitat amb altres fins.
Primer de tot. Es pot admetre la presència del president del govern espanyol a la llotja de l'Olimpico. Ens agradi o no, aquest senyor és el segon màxim representant de -l'encara- nostre estat, i per tant hi tenia tot el dret. El que no és admissible de cap manera és la notorietat que va voler agafar, i l'èmfasi en sortir en qualsevol fotografia. Vaig seguir el partit per Canal+, i haig de dir que durant la primera part vaig veure més vegades el senyor Zapatero que en Messi o l'Iniesta. A cada jugada l'estaven enfocant, i semblava que en qualsevol moment sortiria al camp a rematar de cap i ens faria el gol. Al mateix temps seguíem el partit per un monitor més petit que sintonitzava un canal anglès d'esports, i podíem comprovar reiteradament com aquestes imatges d'en Zapatero eren exclusives pels espectadors espanyols i catalans. Ignoro com es va seguir per Antena 3, però si que m'ha comentat gent que allà no van veure les imatges d'en Berlusconi dormint la mona.
Segon. L'endemà, tots els telenotícies de TV3 insistien en comentar la simpàtica conversa entre Zapatero i Montilla. Sembla que el president espanyol li va dir al seu homòleg català, que amb la Champions a la butxaca ja podrien aparcar el tema de la financiació. I l'astut Montilla va respondre que això faria pujar el PIB i per tant tindríem dret a reclamar més diners. La nota simpàtica, òbviament filtrada pel senyor Zaragoza als mitjans públics, va ser repetida reiteradament per aquells periodistes que diàriament ens deixen anar el sermó del dret a la independència en el espais electorals. En canvi no tenien cap mena de vergonya en anar repetint aquest missatge de propaganda electoral del PSC-PSOE. I no cal dir la frustració que em produeix que un tema tan cabdal com és el repartiment dels impostos que paguem, es pugui discutir frívolament en un camp de futbol, i que aquests senyors tinguin tot el dret a decidir on van a petar els nostres diners, com si fossin Carles III i el Virrei Amat decidint el destí de les seves colònies.
Tercer. Les celebracions a Canaletes. Ja avisava un parell de setmanes abans l'alcalde de la ciutat, Jordi Hereu. Fent una crida als aldarulls, en l'estil més pròpiament fragairibarnià, ja ens advertia que no permetria que les celebracions es fessin a Canaletes. Posteriorment el desplegament policial fou absolutament desmesurat -com vaig poder comprovar pocs minuts després d'acabar el partit-. El resultat el podeu llegir aquí: Barcelona, Ciutat Campal... Quin dia i quina nit de gossos! I l'endemà els mitjans, per justificar-se de la ràtzia, vinga a insistir en la xifra total de desperfectes. Senyors que viviu a Barcelona, en aquesta ciutat tots els caps de setmana, Rambla avall, hi ha aldarulls. Es trenquen papereres, es trenquen semàfors, es pixen al monument a Macià, o es fan fel·lacions a bon preu a tocar de la Plaça Sant Jaume, i tot el que calgui. Però si ho fan un grapat de hooligans de despedida de solter, es veu que està permès, i ningú s'escandalitza. Perquè no ens fan un recompte dels desperfectes d'un cap de setmana de turisme de borratxera? Serà que mentre no portin una estelada tant se'ls en fot? Diuen que va dir l'alcalde Hereu: 'si ha d'haver desperfectes, millor a la Fontana di Trevi que a Canaletes'. Em sembla que unes declaracions com aquestes, en un país democràtic, haurien d'exigir les disculpes o bé la dimisió de l'alcalde, per respecte al patrimoni romà, i per respecte als seguidors barcelonistes.
Quart. Catalans al món. L'endemà ens fan a TV3 un reportatge sobre com s'ha viscut la celebració fora de Barcelona. Primer les quatre provícies, Barcelona, Girona, Tarragona, i Lleida -crec que seria més correcte dir-ho en castellà, com aquella cançó dels Obrint Pas: Tres províncias, una región: Valencia, Alicante y Castellón-. Tot seguit ens mostren imatges de Hong-Kong, Buenos Aires, Tetuan i Madrid. De les celebracions a València, Mallorca o Eivissa, ni una paraula. Serà l'acord de reciprocitat? Una bona mostra de com el blaverisme campa lliurement per TV3. Si em vull informar del que passa València, o bé m'haig de creure la propaganda dels mitjans control·lats pel PP, o bé haig de buscar comentaris als blocs. Com aquest de l'amic Blesa al bloc d'en Partal:
hi hauries al·lucinat ! No m'ho podia creure com es va llançar la gent
al carrer. Mentre sopàvem a 'El Rall' es sentia tant de soroll al
Lisboa com al ' The Lounge' on no es sentia massa fans anglesos, be al
contrari fou com siestigués ple de blaugranes. Feien un castellet a la
plaça del doctor Collado, on s'ubica el Lisboa. I en ell, la penya del
Barça. Crits de Visca Barça i visca Catalunya. Desacomplexadament. En
anar-nos-en cap a casa la plaça de l'ajuntament estava mig plena i
molta xerinola i germanor. Avui, al matí, molts nanos duien la
samarreta del Barça.
Cinquè. Com pot ser que la retransmissió no es pugués seguir en català per cap canal? Ja fa 34 anys que es va morir el dictador, i encara estem així. Caldria portar el tema a debat a Europa. I que no ens vinguin amb la cantarella de la llei de l'oferta i la demanda, les dades d'audiència de TV3 en les celebracions, demostren ben clarament que si cap canal en llengua catalana no pot comprar els drets, és per una qüestió política. No oblidem que les concessions als canals generalistes són de titularitat pública.
En tot cas, el millor de tot, fou imaginar la cara dels barretinairòfobs en veure en Messi amb una barretina, que cal dir, és un element que ens uneix catalans i argentins. La barretina és present a l'escut nacional argentí:
Forse s'avess'io l'ale Da volar su le nubi E noverar le stelle ad una ad una O come il tuono errar di giogo in giogo, Più felice sarei, dolce mia greggia,
Più felice sarei, candida luna.
El govern -tant el d'aquí com el d'allà- de tan incompetent que es veu per aturar la crisi, sembla que ja fa temps que ha decidit que la millor manera d'encarar-la és amb propaganda. Si creix el número d'aturats, el que cal és dignificar la condició d'aturat i fer creure que és una gran oportunitat per millorar, fer un màster i començar una nova vida. Si aconsegueixen que el fet que algú se'n vagi a l'atur no significa que per aquesta raó hagi de canviar el sentit del seu vot, és com si la crisi no existís. El que compta de veritat són les enquestes electorals. Si les enquestes van bé, per ells, el país va bé.
Aíxí per exemple tenim el cas d'en Lluís del Arca. En Lluís tenia un càrrec important en una empresa tèxtil, però la crisi
del sector el va deixar al carrer. Va decidir canviar de vida i ara
conserva boscos a la serra de Llaberia.
En Lluís, un cop reeducat, ara és feliç, neteja boscos i això el fa sentir realitzat. Un bon exemple de com una crisi pot ser una bona oportunitat. La veritat és que tot plegat sembla una mica soviètic. El missatge subliminal vindria a dir que els càrrecs importants de les empreses, per contrarevolucionaris, haurien d'anar a treballar a netejar boscos. Potser que es plantegessin quin seria el destí dels treballadors si ara poséssim tots els directius de les empreses a netejar el camp. El que hauria d'estar fent en Lluís en temps de crisi, és crear empreses i ajudar a crear llocs de treball. Però res d'això interessa, el que compta de veritat, són els vots.
I si no us agrada, cap a Sibèria que hi falta gent.
Amb la mort dels escriptors sempre he tingut un sensació ben estranya, al marge de la sensació de pèrdua, el traspàs em fa recordar tot el que he deixat de llegir per manca de temps. I llavors sembla que hi tinguis una cita pendent -que a la vida real mai s'ha produït- per tenir-hi una apassionant conversa.
Ja hi tornem a ser amb el tema de les "chapas". Ahir i avui han estat tot el sant dia donant la tabarra per TV3. El fet és que aquests anuncis fan molt d'anti-PP i van bé per mirar de millorar les enquestes. Clar que això dependrà del que diguin a Madrid, com sempre. I no es prenen ni la molèstia de llegir-se que en diu l'Estatut.
Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre els transports terrestres de
viatgers i mercaderies per carretera, ferrocarril i cable que transcorrin íntegrament dins
el territori de Catalunya, amb independència de la titularitat de la infraestructura.
Aquesta competència inclou en tot cas:
La regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció dels serveis i les
activitats.
La regulació de la intervenció administrativa per a l'exercici de les activitats de
transport.
La regulació del transport urbà i dels serveis de transport discrecional de viatgers en
vehicles de turisme.
La regulació específica del transport turístic, escolar o de menors, sanitari, funerari,
de mercaderies perilloses o peribles i d'altres que requereixin un règim específic,
respectant les competències estatals sobre seguretat pública.
La regulació d'un sistema de mediació en matèria de transports.
La potestat tarifària sobre transports terrestres.
La integració de línies o serveis de transport que transcorrin íntegrament per
Catalunya en línies o serveis d'àmbit superior requereix l'informe previ de la
Generalitat.
La Generalitat participa en l'establiment dels serveis ferroviaris que garanteixin la
comunicació amb altres comunitats autònomes o amb el trànsit internacional, d'acord
amb el que estableix el títol V.
Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre els centres de transport,
logística i distribució localitzats a Catalunya que inclou:
Els centres d'informació i distribució de càrregues.
Les estacions de transport per carretera.
Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre els operadors de les
activitats vinculades a l'organització del transport, la logística i la distribució localitzats
a Catalunya.
Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de transport marítim i
fluvial que transcorri íntegrament per Catalunya que, respectant les competències de
l'Estat en marina mercant i ports, inclou:
La regulació, la planificació i la gestió del transport marítim i fluvial de passatgers.
La intervenció administrativa per la prestació dels serveis i l'acompliment de les
activitats que tinguin relació amb el transport marítim i fluvial.
Els requisits per a l'exercici de l'activitat.
Si volen el CAT a les matrícules, per on haurien de començar és per fer una llei al Parlament de Catalunya. Després ens vindran amb el ploricó del Madrid centralista etern, quan de fet no els cal ni el Tribunal Constitucional, al mateix Parlament català ja s'encarreguen d'acabar el "cepillado".
No s'entenen gaire les crítiques cap a en Carretero quan se l'acusa de dividir l'independentisme, quan aquest ja fa molt de temps que es troba desestructurat i fragmentat. Cal no confondre causa amb l'efecte. El fet que l'independentisme estigui dividit no té res a veure amb l'ex-conseller. Els problemes ja venen de lluny, i gairebé podríem dir que són intrínsecs al propi moviment sobiranista. Així que si l'independentisme -o per extensió, el catalanisme-, no és capaç d'estructurar un projecte, un programa de mínims, o una coalició electoral, després no em vinguin amb les crides a la unitat i els perills de la llei d'Hondt. Si no hi ha un projecte comú, un espai de trobada, quantes més opcions i possibilitats donem a l'electorat, més assegurarem que tot independentista vagi a votar. No crec que sigui gaire difícil demostrar que la fuga de vot d'ERC, se'n va, majoritàriament, a l'abstenció.
La fractura actual s'origina, principalment, en la formació dels dos tripartits. Si no es volia fragmentar l'independentisme, hi havia l'opció d'anunciar abans de les eleccions, respectar la llista més votada, i després mantenir-se al marge del govern. Hauria estat l'opció més sensata per un partit amb ànim de créixer. Però per la raó que sigui, els dirigents d'ERC van escollir un altre camí. Si el primer tripartit es podia entendre des d'una estructura conjuntural, del segon, només podem pensar que era una estratègia ben decidida, i és en aquell moment que es produeix la fractura, no ara, amb el moviment d'en Carretero.
Si en Carretero aposta per un independentisme transversal, un Reagrupament on s'hi puguin avenir tots els indepedentistes decidits i convençuts, en Puigcercós juga cada dia més en una altra lliga ben diferent. Així ahir el podíem escoltar discutint de futbol amb en Rubalcaba i el De la Morena, al programa de can Zapatero -La Ser-, El Largero, podeu escoltar l'Audio del programa. Si a bodes et conviden, és que n'esperen un bon regal. Ja és curiós que algú que es defineix com a catalanista i d'esquerres, es mogui tan bé per aquests ambients. En Rubalcaba, aquell ministre que es dedica a inventar proves per il·legalitzar partits independentistes. I el De la Morena, aquell sermonaire de les ones que capitanejava la croada contra el catalanisme d'en Laporta, i que ja es volia carregar en Guardiola la primera jornada de Lliga, tot enlairant la bandera d'aquell famós "no s'ha de barrejar l'esport amb la política" -clar que la dita només aplica a catalanistes o abertzales-.
Us deixo una bona iniciativa del recent constituït Col·lectiu Emma.
El prestigiós diari Financial Times va publicar el passat 15 d’abril l’article Spain's 'coffee for all' can be a bitter brew, on presenta una visió esbiaxada de Catalunya. Seguint la iniciativa que es va iniciar amb la resposta a l’article How much is enough de la revista The Economist, s’ha constituït el Col·lectiu Emma,
que té com a objectiu respondre (ja sigui nosaltres directament o fent
difusió de respostes que compartim fetes per altres persones) a les
informacions inexactes que apareguin a la premsa internacional sobre la
realitat nacional catalana.
********** To the Financial Times
Dear Sir,
Once
again, the Madrid correspondent of a major British publication -The
Economist started on that path a few months ago- has done a good job of
echoing the prevailing opinion in the Spanish capital about the
country's regional make-up. Presenting also the other side of that
argument would have been welcome and certainly fairer. We shall presume
to give him one or two brief pointers.
On the culture front, the
centralist view that he uncritically endorses treats the existence of
languages other than Castilian as an artificially imposed burden and a
bothersome factor for the good conduct of the State and the economy.
Strangely, no correspondent has ever been heard making a similar point
about other societies with minority languages. If Catalans (roughly 10
million speakers) are expected to renounce their measly native tongue
to embrace their larger neighbour's exalted speech, perhaps little
Denmark (5,5 million), or even the Netherlands, ought to give up their
own vernaculars in favour of high German, which would certainly open
many doors in one of Europe's heavyweights right across their borders.
And what about puny Israel (around 7 million)? Wouldn't it be a good
idea for Israelis to forget that nonsense about Hebrew and start
teaching their children Arabic, spoken by almost 300 million of their
up-and-coming neighbours? Those are all examples of other advanced
societies that have chosen to keep their own mother tongue -and their
identity with it- and also, quite reasonably, made sure that everyone
is given the chance to have a good command of English. Indeed, few
Catalans would object if they were given the choice to study English as
a second language instead of having Spanish imposed upon them.
As
to the economy, and particularly the last sentence in the article
regarding who foots the bill not only for the system of autonomous
communities but for the far from lean central government as well, your
correspondent would have found an indisputable answer if he had taken
the trouble to direct his glance at the egregious fiscal imbalances
among the Spanish regions. For instance to the fact that in 2005
Catalan taxpayers forked out to the State 19,000 million euros more
than they got back in services or investments. That should have given
him a clue as to who pays the Spanish bill, and also as to why a
sizeable and growing segment of the educated public in Catalonia
question the need for a viable society to keep subsidizing a political
entity with a less than successful historical record, and then being
told what to do -about language, among other things- by the less than
capable representatives of that very entity. Perhaps a field trip to
Barcelona, and a chat with the right people there, would serve to
enlighten your correspondent on all that and more.
Tornava a París en un tren d'aquells tan ràpids. Les pupil·les tremolaven de velocitat observant les afores de Brussel·les, mentre sentia un intens alleujament d'allunyar-se d'aquella ciutat que li semblava tan gris. Sabia que aquell viatge havia estat una fugida d'irrealitat, i per això aquells cels semblaven encara més cendres del que eren, com els seus edificis, i com li havia semblat la seva gent. En realitat era ella que es sentia tota substància gris. Començava a obscurir i els blaus glaucs s'anaven difuminant per tot. Al final del trajecte s'imaginava un París ja totalment enfosquit, com un eclipsi del seu passat que no volia que tornés.
Molt interessant l'article de dilluns de l'ex-conseller de cultura "Ferran Mascarell", 
Un dimarts com si fos dilluns, quarts de nou del matí al Metro. Monotonia. Una noia de mitjana edat llegeix el diari El País, al costat, un home amb posat de filòsof, La Razón. Més enllà un llibre espectacularment gruixut, que acabo deduïnt de l'Ana María Matute. Al mig del vagó, un japonès. De vestit gris i corbata carnosa. Una cartera pesada li estira un braç, amb l'altre envolta la barra central que l'aguanta, i al mateix temps sosté un llibre que sembla que llegeix amb fruïció.
No he volgut escriure aquest apunt fins a dia d'avui. Primer de tot calia gaudir de la festa i no deixar que aquells que ens la volien espatllar, o se la volien apropiar, ho aconsegueixin. El cert és que aquests dies, relacionat amb el Barça, hi ha hagut moltes detalls que no m'han agradat gens en les celebracions, i encara em preocupa més la manca de crítica quan el fenòmen Barça és aprofitat amb altres fins.
Parlen personatges de Balzac:
De pedra m'he quedat quan he llegit, 
No s'entenen gaire les crítiques cap a en Carretero quan se l'acusa de dividir l'independentisme, quan aquest ja fa molt de temps que es troba desestructurat i fragmentat. Cal no confondre causa amb l'efecte. El fet que l'independentisme estigui dividit no té res a veure amb l'ex-conseller. Els problemes ja venen de lluny, i gairebé podríem dir que són intrínsecs al propi moviment sobiranista. Així que si l'independentisme -o per extensió, el catalanisme-, no és capaç d'estructurar un projecte, un programa de mínims, o una coalició electoral, després no em vinguin amb les crides a la unitat i els perills de la llei d'Hondt. Si no hi ha un projecte comú, un espai de trobada, quantes més opcions i possibilitats donem a l'electorat, més assegurarem que tot independentista vagi a votar. No crec que sigui gaire difícil demostrar que la fuga de vot d'ERC, se'n va, majoritàriament, a l'abstenció.
Us deixo una bona iniciativa del recent constituït 
