Finals de juny, principis de juliol... el curs s'acaba. Temia un comiat forçat per les circumstàncies; temia un comiat mal digerit... no em feia cap gràcia tancar el curs sabent que al proper setembre començaria una nova etapa dins el meu itinerari nòmada. Almenys ara sé que podré romandre en aquest assentament dos anys més. Aquest darrer curs ha estat especial. He descobert cares noves, mirades fascinants, nous referents en la meva feina... he tingut moltes ganes d'agradar i d'aprendre. He passat una primaver especialment difícil. Una sacsejada ben forta que ho ha deixat tot al seu lloc; les ventades han servit per fer dissabte i posar ordre. En alguns moments no ha estat gens fàcil. La comunicació no era especialment fluïda. El silenci era l'únic llenguatge que enteníem. Introspecció, molta introspecció. La mirada interior ha acabat projectant reptes de portes enfora i això m'agrada. El proper curs em planteja el repte de la comunicació, de la fluïdesa, dels somriures compartits, de les confidències i del bon veïnatge... M'agradaria ajudar, més que aquest any, a que la vida ens somrigui i la sort ens vingui de cara. Tota una declaració de principis.
La natura et va donar un aire privilegiat; una bellesa fonamentada en la senzillesa, en l'harmonia i la proporció. El teu posat silenciós, sec, i, a vegades un punt distant... em captiva. M'agrada veure't somriure, m'agrada veure com et mous, com passeges discretament la teva bellesa per allà on passes... quanta elegància concentrada... feminitat en estat pur. Quantes vegades he seguit amb la mirada el teu caminar... la imatge es mou a càmera lenta; tot s'atura al teu voltant i tu passes amb tota l'elegància que la mare natura et va donar. No et cal exagerar res, no cal exhibir res... simplicitat, elegància, un caminar suau i ja està.
M'agraden els teus gestos de complicitat (tan escassos, tan preuats...); el teu sentit de l'humor (tan escàs, tan preuat), m'agrada veure't somriure, m'agrada compartir la vida amb tu... fins l'infinit.
Reaccions inesperades... un entorn hostil que no acabo d'entendre ni vull acceptar; imposicions, despropòsits, proteccionisme, solitud i molta incomprensió... Els elements necessaris per provocar una reacció imprevista. Potser algú creu encara que la vida és un laboratori on pots tenir-ho tot sota control... Potser algú pensa que pot posar-se una bata blanca i dirigir la vida dels altres amb total impunitat... Jo per aquí no hi passo. La meva vida no transcórre dins una proveta o un tub d'assaig. Ja fa massa temps que lluito per ser lliure com per que ara algú tracti de convertir-me en un mena de putxinel·li.
Després de navegar a la deriva, el vaixell va enfonsar-se irremeiablement. L'orquestra va seguir tocant mentre l'aigua engolia lentament la nau. Era un vaixell aparentment sòlid, però aquelles esquerdes, invisibles, el van fer vulnerable davant el temporal.
Ara estic sol en el silenci d'una illa deserta... sense saber què dir, sense saber què fer... solitud extrema, això és tot el que em queda això és tot el que tinc.
Aquest matí, mentre corregia controls d'història, el piano de la Diana Krall m'acompanyava creant un clima perfecte per treballar un diumenge a casa. Havia acabat de fer un xàfec magnífic; el verd de les fulles tendres d'aquesta primavera, que ha arribat tard però amb força, ha quedat net i brillant. El blau del mar lluïa també a l'horitzó i alguna nuvolada blanca contrastava amb el blau del cel. He sortit a la terrassa a fer una seqüència de fotografies per muntar una panoràmica.
He continuat treballant. He fet un munt de feina. I de sobte he descobert una peça deliciosa; la música és el que m'ha cridat l'atenció i m'he afanyat a buscar el llibret del CD per llegir la lletra (d'Elvis Costello, per cert). Una altra delícia.
(...) Shining hours were brief Winter is over Summer is near Are we stronger than we believe? (...) Although deep down I wished it would rain Washing away all the sadness and tears That will never fall so heavily again (...)
Aquestes estones d'introspecció i escriptura m'agraden cada cop més. Entrar al bloc és com pujar dalt d'un turó a buscar una mica de pau, contemplar el mar i deixar que l'aire suau, salat i humit t'acaroni. Aquest és el racó on he trobat la pau necessària per encarar els temps difícils. Quina sort.
Fa dies, la Núria, una companya de feina, em va regalar una ampolla de vi. Mas Collet del Celler Cooperatiu de Capçanes. Un gest d'amabilitat. No em va deixar insistir a dir-li que no calia que em regalés res. Un bon dia es va presentar a l'escola amb l'ampolla sota el braç. No vaig poder-li dir que no. En algun moment vaig pensar que m'hauria agrada compartir-la amb ella i el seu company sopant un capvespre d'estiu a la terrassa. Penso que la Núria és d'aquelles persones amb qui m'agradaria fer una bona amistat. Crec que compartim la mateixa manera d'entendre les coses, una mateixa sensibilitat per les coses petites. Admiro la seva capacitat de treball i penso que en molts aspectes de la feina és un referent a seguir. Fa molta feina i molt poc soroll. M'agrada la seva manera de treballar.
Encara no recordo què ens va portar a parlar de Capçanes un dia mentre dinàvem... ella hi té uns amics que tenen la sort de viure-hi, jo tinc el record d'haver-hi anat de petit a casa d'uns amics... Tots dos en guardem bons records de les nostres estades a Capçanes. Les meves molt llunyanes, les seves més recents.
Feia dies que guardava l'ampolla esperant una bona ocasió per obrir-la. Finalment, ahir, sense gaire excuses, vam obrir-la mentre sopàvem a casa amb l'Arianna. Un vi ben equlibrat. La criança en barriques li dóna els matisos necessaris per contrarestar la força del vi jove. Fantàstic.
Acabo de fer el darrer glop. Salut. Gràcies pel detall Núria. Bona diada!
El retorn a la feina després de pasqua ha estat trepidant. La feina és tan intensa que al cap de dos dies ja ni pensava en les vacances. La feina a la sala és cada cop més silenciosa. La correcció s'apilona sobre la taula i cal fer-ne via. En dies com aquests trobo a faltar la companyia de'n Manel. Aviat farà un any que va fer el cop de cap i provar una nova vida més tranquil·la. Les converses sobre els nostres horts ens havien apropat força; el fet de compartir assignatura també va ser un bon vincle. No sé què deu ser de la seva vida. Espero que les coses li vagin bé.
Demà s'acaba la setmana laboral. Comença un període de descans més que merescut, i necessari. Trobaré a faltar algunes coses de Barcelona; les meves nits de pissarra digital... m'emportaré La noia del ball i miraré d'acabar-lo. Inevitablement pensaré en aquests darrers dies de març. Pescant des de l'espigó tindré molt de temps per acabar d'endreçar les idees. Guardaré un raconet del meu cor per aquests dies; espero que la ferida acabi de tancar-se. M'he imposat un silenci tant dur que ara cal temps per fer entrar una alenada d'aire fresc que em renovi.
Marxarem tots cinc cap a les terres del Maestrat. Com cada Setmana Santa, Vinaròs ens enspera. Seran dies de baixa intensitat. Llevar-se sense presses, sortir del llit per anar directe al jardí i sentir el tràfec dels ocells enfeinats mentre el dia es va aixecant amb la seva mandra particular. Vinaròs és sobretot dies de calma i tranquil·litat en família. Em ve molt de gust.
Imagino que la crisi del sector de la construcció estarà fent estralls a Vinaròs. Ja fa temps vaig fer una entrada lamentant la febrada constructiva i l'urbanisme salvatge dels darrers anys a Vinaròs. La construcció de segones residències havia arribat a nivells insostenibles. El paisatge de la costa nord ha patit una transformació espantosa en molt poc temps. És una llàstima; una vergonya pels que estimem el poble. Els responsables polítics en tenen la culpa. Ells són els que han permès aquesta destrossa; han venut el patrimoni paisatgístic a canvi d'unes quantes llicències d'obres per inflar els pressupostos municipals. Urbanitzacions, apartaments, cases aparellades sense cap mena d'ordre ni valor estètic... Si almenys fos una arquitectura de qualitat, integrada i respectuosa amb el paisatge... però és que són lletges de collons!
Algun dia pujarem cap a Catí i d'allà marxarem cap a la Llàcua per trobar-nos amb els nostres amics valencians. Serà una bona descoberta. Caldrà estudiar la ruta per determinar si és ciclable.
Aprofitaré també aquests dies per mantenir-me ocupat en coses diferents. El manteniment del jardí és una de les meves activitats preferides. Reparar alguna cosa, netejar el garatge, pintar, envernissar... M'agrada també veure com estan els nivells de la cisterna. Les darreres pluges hauran anat de fàbula. L'aigua caiguda del cel... un regal per la terra.
Are you home from the sea, my soul balladeer You've been away roaming far away from here weathered a storm , your heart unafraid crossed every ocean in the boat that you made
Been blowing your horn, scaring the spooks No crotches or quavers in your books Gone sailing all night, straight in the vein like a bird on his own flight in his domain in the sky
Running in on the tide with the first of the stars
the moon on the water and the sound of guitars
Glide into the homing as the night falls
to tie up in the haven by the old harbour wall
And the hard-bitten stranger as deaf as a post
who stands at the fire where a poet’s dreams roast
He can’t know the story, he can’t feel the pain
and all of the glory falls around him like rain in the sky
You’re a light in the dark, a beacon of hope
and strong as a sea boat, strong as a rope
And the vagabond wind, whispers over the bay
and the songs and the laughter, are carried away in the sky
Aquests dies el silenci s'ha apoderat de mi. Vaig vivint les hores pensant amargament aquesta realitat inabastable que m'envolta. Els nostres camins ja estan traçats; caminem per vies diferents però estem massa a la vora. No podem desfer els camins ja fets perquè desfaríem les nostres vides. Quant dolor! Quantes hores pensant en silenci... No hi ha res a fer... només tancar els ulls, somiar i alliberar-me d'una llosa massa feixuga però tan certa com la meva vida.
Llegeixo alguns poemes de Joan Vinyoli... escolto Penelope's Song. Una mescla que em deixa abatut. Em rellegeixo i dono sentit a cadascuna de les paraules escrites i d'aquelles altres que no han estat mai dites. Els meus silencis no són pas buits... Busco desesperadament un senyal que em tregui d'aquests paratges de solitud i silenci. M'agradaria trobar un camí marcat per la certesa, els somriures, la il·lusió per encarar nous reptes. Ara mateix estic força cansat.
Vius immers en la solitud del teu silenci, has arribat a una cruïlla inesperada, t'atures, et paralitzes. Vols creure que hi ha altres camins... por, seny, impotència... les sensacions es barregen i dibuixen, també, la seva cruïlla particular. Avances molt lentament mogut per la incertesa, camines en silenci buscant un horitzó... un espai immens s'imposa al teu davant, no hi ha cruïlles, ni camins... un miratge t'ha fet creure que podies sortir del laberint.
Corren aires difícils... temps de crisi... Malgrat la primavera, el sol no surt per a tothom. Avui he volgut començar a llegir una novel·la. La noia del ball, me la va regalar en Toni, un company de feina. Llegir és una manera de poder fer volar la ment tant lluny com la història ho permeti... M'ha enganxat de bon principi. I això que només he anat de Barcelona cap a Menorca per situar l'escena. Després vindrà el rerefons històric; l'anarquisme, la guerra civil, la història d'amor (suposo...). Una bona història d'amor em ve de gust. Veurem fins on em porta...
Fa dies que em ronda alguna cosa... encara no tinc nom per definir-la. La vida sempre ens sorprèn. Quan ens sentim forts, valents i, tal vegada, indestructibles... apareix la vulnerabilitat de cop i volta.
