Lentament comença a clarejar. Hem caminat insegurs entre la fosca de les llargues nits d'aquest hivern que ja fa temps que dura... Després del llarg viatge, es perfila l'horitzó d'un nou temps carregat de promeses. Només tu i jo coneixem els somnis que hem escrit en el comfort de les nits més fredes.
Voldria donar veu als secrets que amago en els racons de l'ànima. El temps que no hem compartit és la raó de l'espai que ens allunya. Mai no podré desfer els camins traçats, només em queda l'esperança d'un nou temps que alimento en el refugi dels meus versos.
Cada nit enceníem un foc per escalfar-nos dins aquella borda amagada en la muntanya del Béarn...
Què en deu ser ara de la vida a les valls? Enyoro la vida austera i senzilla d'aquell temps que vam viure sense presses lluny de l'ombra del nostre segrest particular.
Aquesta darrera nit de tardor, a la vora del meu foc a Barcelona, escolto els cants del Béarn que em recorden que hi ha una altra manera de viure ben lluny d'aquí.
Alguna cosa em fa pensar que la distància es farà encara més gran... que el meu llarg viatge em portarà encara més lluny... arribarà un dia en què deixarem de parlar amb la mirada... aquest futur incert el sento ara més a prop que mai... i em fa por... em fa por el meu record borrós de tu... del refugi dels teus ulls, sempre alegres, del teu somriure, tan proper, de l'elegància del teu gest... del teu nom.
Aprendre que res no acaba, si, dintre meu, abans no acaba...
No em queda gaire cosa més que oferir-te les meves cançons... des dels primers dies de l'estiu -quan tot just escrivia les primeres paraules de comiat- he fet una llarga de travessia plena de silencis que definitivament m'han allunyat de tu. El teu nom és ja un record de temps passats que s'escola entre el dies tristos del nou temps que he de viure. Res no ha canviat per a tu; accepto amb dolor que no em guardis cap racó dins la teva memòria. En dies com avui les notes tristes del piano i els llums de nadal em fan pensar que ja tot s'ha acabat. El silenci ens allunya i certifica la fi del llarg viatge.
Derrota, silenci, desolació, naufragi...
Esperaré un rescat, seguiré mirant cada dia a l'horitzó... Mentrestant, escriuré postals al cel... trobaràs la correspondència dalt d'un núvol. No em queda gaire cosa més que oferir-te les meves cançons... acompanyades de les paraules que mai ens direm.
Christmas night, another fight
Tears we cried a flood
Got all kinds of poison in
Poison in my blood
I took my feet
To Oxford Street
Trying to right a wrong
Just walk away
Those windows say
But I can't believe she's gone
When you're still waiting for the snow to fall
Doesn't really feel like Christmas at all
Up above candles on air flicker
Oh they flicker and they float
But I'm up here holding on
To all those chandeliers of hope
Like some drunken Elvis singing
I go singing out of tune
Saying how I always loved you darling
And I always will
Oh when you're still waiting for the snow to fall
Doesn't really feel like Christmas at all
Still waiting for the snow to fall
It doesn't really feel like Christmas at all
Those Christmas lights
Light up the street
Down where the sea and city meet
May all your troubles soon be gone
Oh Christmas lights keep shining on
Those Christmas lights
Light up the street
Maybe they'll bring her back to me
Then all my troubles will be gone
Oh Christmas lights keep shining on
Oh Christmas lights
Light up the street
Light up the fireworks in me
May all your troubles soon be gone
Oh Christmas lights keep shining on.
Torna la nit, la foscor i el silenci de les hores calmes. Rera els vidres, s'estén una quietud de curta durada, transitòria, nocturna... res dura per sempre en l'espai dels somnis.
Cremarem les estelles i farem un bon caliu, ens aplegarem de nou a la vora d'un foc que ens escalfi, reviurem el temps passat, mirarem les fotografies d'aquell primer viatge al nord... refarem els camins agafats de la mà, mirarem endavant i seguirem estimant-nos.
Corren les nostres ànimes, com dos rius paral·lels, fem el mateix camí sota els mateixos cels... No podem acostar les nostres vides calmes, entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
Cançó a Mahalta (Màrius Torres, Març 1937)
Des de la humilitat del meu retir, escric poemes que il·luminen, amb el teu nom, la penombra dels meus capvespres.
No ha quedat res després de la llarga lluita. Cap rastre, cap senyal. Només el silenci que atravessa el camp de batalla en les llargues nits de la nostra pau. El vent recòrre l'espai desolat que ara s'obre entre nosaltres. Abandonarem les nostres posicions. Acceptarem la derrota. Potser algun dia recordarem plegats el llarg combat.
El teu nom s'escriu darrere els versos que escric a mitjanit. En la foscor de les nits tranquil·les, en el silenci d'aquestes hores, et dedico tot l'amor que tinc. Aquest és l'únic i veritable espai de llibertat que em queda.
Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d'un vers.
Un gest senzill, una mirada, un somriure, un cafè, una conversa. Els teus silencis, els meus silencis... El dia s'escurça, s'allarga el capvespre, l'hora és breu.
All I do is kiss you through the verse of a rhyme...
Seguiré escribint des de la distància, enviant senyals de fum que sabràs entendre en dies clars. Llegiràs el teu nom escrit al cel acompanyat d'un cant que parlarà de móns impossibles.
Viatjaré eternament en la immensitat dels meus secrets. Seguiré venint de nits a trobar-te fins que deixi de donar veu al meu silenci. I tu, des del teu silenci, deixaràs de llegir-me molt abans. El temps esborrarà tots els rastres d'aquell temps que vaig viure imaginant móns impossibles, somiant en la utopia, sominat en tu.
La distància desfà els lligams que la nostra quotidianitat havia teixit amb lentitud. Temps i espai.... Espai i temps... Voldria trobar les paraules per transcriure un estat d'ànim, una mirada, un somriure... i no en sé, o no sóc capaç... i finalment el silenci apareix de nou. M'agradaria explicar-te que el silenci no és més que l'expressió del meu dolor. De la solitud que envolta aquest temps, aquest espai. Potser és millor així? el silenci com a estratègia de supervivència per escapar... No ho sé; en tot cas, no sé trobar les paraules que no em distanciïn, encara més, de tu.
Un documental excel·lent que ens ajuda a entendre el camí recorregut per arribar a una pau definitiva al País Basc. La porta és oberta... però alguns es negaràn a traspassar el llindar. La ciutadania els posarà al seu lloc. El camí de la pau és irreversible.
La porta de la negociació és oberta. La fi de la violència és a prop. Caldrà veure qui és capaç de traspassar la porta i assumir amb responsabilitat -històrica- l'inici d'un veritable procés de pau. No conec prou bé la situació a França i no m'atreveixo a especular sobre el paper que assumiran els mandataris de la republique. Però em temo que les autoritats de l'estat espanyol no sabran estar a l'alçada. Ara mateix s'obren molts escenaris possibles; entre ells un canvi de govern a Madrid. En aquest context, tal com ja s'ha pogut llegir, i molts hem dit o pensat, als sectors més immobilistes amb el conflicte basc no els interessa un procés polític. Durant molts anys, massa, els hem sentit dir que no hi havia res a negociar mentre ETA no abandonés definitivament la lluita armada. I ara que estem a les portes d'una fi definitiva de la violència, quin argument faran servir per negar-se a negociar? L'independentisme polític és una pedra a la sabata. L'independentisme armat justifica, per alguns, actituds d'immobilisme. Aviat sentirem sectors que s'atreviran a negar l'existència del conflicte basc. El negacionisme pot ser l'estratègia, absurda i desesperada, per evitar asseure's en una taula de negociació. No hi ha conflicte; no hi ha res a negociar. Quan alguns s'atreveixen a negar l'autoritat moral de les personalitats que han participat en aquest congrés per la pau, estan preparant l'estratègia de la negació del conflicte.
El teu nom s'escriu darrere els versos que escric a mitjanit. 
Un gest senzill, 
Seguiré escribint des de la distància,
Viatjaré eternament en la immensitat dels meus secrets.
La distància desfà els lligams que la nostra quotidianitat havia teixit amb lentitud.
La porta de la negociació és oberta. La fi de la violència és a prop. 
