Fins a aquest cap de setmana no he pogut fullejar la revista Cupatges corresponent als mesos de juny i juliol d’aquest any. Els motius són dos o tres: per un cantó, l’arribada de la calor i el dia més llarg fan que hagi de dedicar una mica del temps, que la resta de l’any dedico a fer escrits per al bloc, a mantenir quatre plantes i una mica d’hort. L’altre ha estat que aquest dies ha sortit l’últim llibre de Stieg Larsson, i com deia la Margarida en el seu bloc, la lectura ha estat compulsiva, segurament per l’interès d’aquest llibre, però sobretot per la seva estructuració en petits capítols que fan el seguiment dels diferents protagonistes. Però això només és una justificació de la meva poca activitat en el bloc.
La revista surt una mica del seu eix central, els vins, per fer un ampli reportatge de l’oli d’oliva del nostre país, una de les joies que tenim, segurament no en som prou conscients d’aquest gran producte.
El comitè de tast fa una incursió als vins del Rosselló, aquesta part del nostre país tan desconeguda incomprensiblement pel que fa als interessantíssims vins que s¡hi fan. Esperem que reportatges com aquest tast ens aproximin a una realitat molt propera i de la qual ja he parlat forças cops en aquest blog. (continua...)

Aquesta setmana vaig pujar a Gratallops i, amb un amic que té el petit Celler Masdeu i Campos que elabora el Pedralets, vàrem donar un tomb per les seves vinyes, un recorregut que feia molt de temps que teníem pendent de fer, tot i la proximitat del nucli del poble.
Damunt d’un petit mirador a la vora d’una de les seves vinyes, es pot contemplar una bona part de Priorat, on hi veus les velles i les noves parades de vinyes, totes en costers amb més o menys inclinació, que et recorden les vinyes de Banyuls de la Marenda, però aquestes lluny del mar, tot i que molts dies hi arriba discretament la seva brisa.
El més interessant de tot, és gaudir d’aquest paisatge amb una persona que el coneix, i quan assenyales un celler o un coster amb la seva vinya, et dóna la informació que et transporta el record d’un vi determinat, que un dia vas beure o que guardes per a alguna ocasió, i que quan me’l begui, no només recordaré un paisatge general del Priorat, sinó que hi veuré aquella vinya en concret, és a dir, un altre tipus de maridatge entre el vi i el seu paisatge .
Les pluges de tardor i de l’hivern han fet que els ceps pugin amb vigor, després les calors de l’estiu faran la seva feina de maduració necessària per obtenir un bon raïm, que després de tot el procés necessari s’esdevindrà amb tota seguretat un gran vi prioratí .
La coincidència ha fet que el mateix dia que visitava les vinyes, per TV3 dins del programa: El paisatge favorit de Catalunya, l’Alvaro Palacions ens mostrés el Priorat que al seu dia el va seduir, i va fer que hi arrelés i n’abstragués el seus magnífics vins en el seu celler de Gratallops, a un cop de pedra de les vinyes que vaig visitar.
Caldrà repetir aquesta visita en altres estacions de l’any, segurament a la tardor pot ser una bona ocasió.

Els que de petits vàrem viure sota el franquisme, sabíem que per a la resta d’Europa, aquesta s’acabava als Pirineus, i com a catalans, el fet que et posessin al mateix sac ens emprenyava de manera considerable, tot esperant que algun dia hi poguéssim ser, com deia Salvador Espriu:  “Oh, que cansat estic de la meva  covarda, vella, tan salvatge terra i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.” Que traduït al llenguatge no poètic volia dir, democràcia, justícia social, oportunitats i cultura.
Aquesta mitificació que comportava viatjar cap a aquestes terres tan aviat com va ser possible, va fer en mi i en molts dels que m’eren propers, que sentíssim una gran afecció per Europa, on hi vèiem la sortida del resclosit règim que ens tocava viure.
Segurament és per això que no vull malmetre el somni de pertànyer i sentir-me només català i europeu, sense intermediaris, i per això estaré satisfet si al parlament europeu hi ha almenys un representant que comparteixi aquest mateix desig.
L’Oriol Junqueras compleix amb escreix el perfil que dibuixava el poeta Salvador Espriu, és per això que em sento molt identificat amb l’Oriol, una persona, que a poc a poc s’ha fet present a la nostra societat, des de la divulgació de la nostra història, de forma molt pedagògica, però també amb molt rigor. (continuar....)

Fa pocs dies, en el decurs d’un sopar on hi havia reunit el jurat d’uns premis literaris de les nostres contrades, em va passar el que em sol passar molts cops: allò de “per què no tries el vi?”, tasca molt fàcil quan vas acompanyat de persones amb qui normalment et relaciones i saps els seus gustos, però molt difícil quan és una bona colla de gent, com era el cas, encara sort que apostaven majoritàriament perquè triés un vi negre. El restaurant, cosa bastant estranya, estava ben assortit de vins de casa nostra, i vaig triar el vi de la Finca L’Argatà del Celler Joan d’Anguera. L’èxit va ser rodó, i això em va fer pensar que encara no havia parlat mai d’aquest celler.
Cal dir d’aquest celler que és un dels que prestigien la D.O. Montsant, ja que els seus vins són tots ells remarcables, es triï el segment que es triï, començant pel Joan d’Anguera, un vi jove de maceració curta, molt adient per a aquestes èpoques de l’any. El Planella, un vi que vaig descobrir gracies a l’elogi que en feia el Nani de viníssim, que en parlava amb molt d’entusiasme, i realment he pogut constatar que es tracta de un molt bon vi que, amb un toc de fred, 14 o 15 graus, ens pot acompanyar aquest estiu .
Finca L’Argatà és un dels meus vins de referència del qual cada any procuro comprar algunes ampolles. Amb aquest vi vaig descobrir aquest celler i la presència del sirà a casa nostra, en un cupatge on aquesta varietat de raïm hi és de forma significativa, i s’hi poden apreciar els seu trets més característics. (continua....)

 Labutxaca és un segell editorial que posa al mercat reedicions de llibres de la literatura catalana i universal que provenen d’editorials com el Grup 62, Proa, Columna, entre d’altres.  La seva finalitat és treure al mercat un seguit de títols publicats amb anterioritat en les col·leccions normals de les diferents editorials, i fer-ho en format de butxaca, a un preu força més reduït, posant a l’abast del gran públic tant llibres de la literatura catalana com universal.
El llibre de butxaca és molt atractiu, pel seu format més petit i de menys qualitat, que et permet fer-ne un ús no tan acurat i manejar-lo al metro, al tren a l’avió o a la platja, despreocupant-te una mica de si es taca, s’embruta o s’omple de sorra. Algun cop fins i tot he comprat la versió de butxaca d’algun llibre que ja tenia a casa, però que la versió de butxaca em resultava més útil per alguns viatges.
Crec que el llibre de butxaca, en definitiva, és un signe de normalitat literària i cultural i és molt important que en català hi hagi una oferta suficient en aquest format.
Si el llibre de butxaca és un signe de normalitat, també ho és la novel·la negra o policíaca, i en aquest sentit, és important que el segell abans esmentat hagi decidit reeditar uns quants títols de la col·lecció “La Cua de Palla”, en total i de moment 12 títols dels autors més coneguts, com La clau de vidre de Dashiell Hammett, La bella dorment de Ross Macdonald, El carter sempre truca dues vegades de James M. Cain o La dama del llac de Raymond Chandler, són els primers títols publicats.
Tot plegat, una oportunitat magnífica per llegir els grans mestres de la novel·la negra, sobretot quan fa ja més de vint anys de l’última edició d’aquesta col·lecció. Esperem que tingui èxit aquesta reedició i que no s’acabi amb aquests dotze títols programats, sinó que sigui la majoria de l’antiga col·lecció i si pot ser que surtin nous títols, millor.

En el meu escrit anterior deia que a partir d’Eauze, al Bas-Armagnac (Baix Armanyac), podies enfilar cap a qualsevol dels punts cardinals, i crec que és ben cert. La nostra aposta aquest cop va ser a Sarlat, la capital de Perigord Negre amb un centre històric renaixentista, segurament el més important de tot l’estat francès. Als seus carrers, el dissabte el matí s’hi celebra el mercat setmanal, segurament un dels més interessants d’aquella zona, on l’ànec i els seus derivats hi són presents en gran mesura al costat del petit i rodó formatge cabecou, típic d’aquest lloc.
La passejada pel mercat, ens va portar amb tota la colla d’amics davant de la casa d’Etienne de la Boethie, amic de Michel de Montaigne, i en homenatge, hem llegit un dels seus textos .
Un dels trets més interessants de Sarlat, és contemplar els petits detalls de la seva arquitectura i sobretot els magnífics teulats de pissarra tallada a mà que es conserven magníficament.
A Sarlat ens trobem al cor de dues èpoques de gran interès històric, a vint quilometres al nord-oest hi tenim les Eyzies-de-Tayac, amb el seu entorn, plenes de grutes de la presència dels homes de cromanyó. Però el més interessant de tot, són tots els vestigis de La guerra dels Cent Anys , que ha deixat a un costat i altre del riu Dordogne infinitat de castells, com els de Castelnaud-la-Chapelle, Beynac, i tot de pobles que havien estat antigues bastides i que conserven un fort component medieval, com Beaumont, Monpazier, Belvès, Issigeac, Eymet per citar-ne només algunes dels més interessants,  o l’abadia de Codouin, parada obligatòria de la ruta de Sant Jaume. (continua...)

Tot i que aquest viatge no venia ben bé de pas, hem fet marrada per arribar-nos a Eauze, al Bas-Armagnac (Baix Armanyac) al Domaine de Lagajan, a visitar una petita destil·leria d’armanyac, on hem passat una bona estona més d’un cop, sobretot en les visites en èpoques més fredes, en què feia de molt bon degustar l’armanyac a la copa escalfada en una llar de foc de mides considerables, i en abocar-l’hi era agradable adonar-se com fluïen les grans aromes d’aquest espirituós.
Recordo la primera visita, quan la mestressa va sentir que parlàvem català i ens va advertir, mig en broma, que tinguéssim cura de la nostra conversa perquè ella parlava occità i ens entenia molt bé; per altra part, durant la verema, tenia llogats uns quants llauradors del País Valencià, concretament de Nules.
També tenen un petit museu, i van ser molt interessant les explicacions que ens va donar referents a les bótes, que abans de les guerres mundials feien uns boters que anaven de poble en poble a fer les bótes que es necessitaven en cada contrada, fent servir els roures dels boscos comunals, i després d’acabar en un lloc anaven cap un altre indret a fer les bótes que necessitaven per guardar l’armanyac. (continua...)

Durant aquest últims anys que ens ha estat difícil marxar massa dies de casa, hem practicat l’alternativa occitana, és a dir aprofitar tres o quatre dies de festa per endinsar-nos en aquest magnífic país de l’altre costat dels Pirineus.
Normalment, sempre hem seguit la mateixa estratègia, marxar al més aviat possible la tarda de la vigília de festa, entrar per la Vall d’Aran i fer nit en un petit poble uns quants quilometres endins del territori occità, de nom Castelnau-Magnoac.
El poble és un de tants pobles rurals i, fora del seu conjunt de cases que li confereixen una certa personalitat i la seva església, no hi ha gran cosa més a destacar, si no fos per una relíquia que cada cop és més difícil de trobar a l’estat francès i a tot arreu: una fonda com les de tota la vida: el Dupont.
En aquesta fonda ja hi feien parada les antigues diligències que de Lannemezane anaven fins a Auch, la capital gascona, i que en bona part conserva, començant per les seves propietàries, tot un aire d’autenticitat que de mica en mica es va perdent. (continua...)

Aquest llarg cap de setmana de l’u de maig, els que estimeu els vins del nostre país, teniu la gran oportunitat d’anar a Falset a gaudir de la fira del vi que per 14é  any se celebrarà a la capital del Priorat, comarca que acull dues de les més prestigioses Denominacions D’Origen del nostre país, la D.O. Montsant i la D.O.Q. Priorat.
La data no pot ser millor, i aquest any que el primer de maig cau en divendres, és una oportunitat magnífica per buscar lloc en una de les moltes cases rurals de la comarca i poder gaudir dels extraordinaris vins d’aquest lloc i del paisatge del Priorat, que en aquesta època de l’any es mostra del tot esplèndid, i tres dies donen per a molt.
Deia que podíeu gaudir de la fira i aquesta és la veritat, primerament perquè per un preu molt raonable tens una copa i un tiquet, que et permetrà fer un bon nombre de degustacions, i per altra part, trobareu un bon nombre d’activitats entorn a la fira i que podeu consultar al programa de la fira. (continua...)

Aquest és el comentari que molts cops et fan persones quan es refereixen a vins molt concentrats, especialment de la zona meridional del Principat de Catalunya, tot pensant que és a causa del grau alcohòlic d’aquests vins.
Sempre els faig la mateixa pregunta: voleu dir que de 13 a 14 o 14’5 graus alcohòlics es nota tant la diferència?, o és tota l’expressió de les aromes potents d’algunes varietats, com la garnatxa, amb la concentració que es dóna en alguns llocs, el que ens confon amb el grau alcohòlic d’un vi determinat?
Al Priorat he tastat carinyenes de forta graduació abans de fer el cupatge amb altres varietats i eren d’una finesa extraordinària, que no diries que eren d’una graduació molt alta, també he tastat garnatxes tretes de la bóta i he portat el record de les seves olors tot el dia.
Fa pocs dies vaig trobar un bon amic del País Basc amb arrels familiars a la Terra Alta que m’havia fet feia força temps aquest comentari. Al cap d’un temps li vaig fer arribar unes ampolles de Priorat i no havíem parlat més de vins, fins fa poc que em va demanar on podia trobar ampolles d’aquell Priorat que jo li havia ofert. No l’havia trobat “fort”.
Segurament cada vi ha de fer la graduació que ha de fer i tots ens hem trobat bevent agradables vins blancs fresquets o escumosos amb l’aparença d’inofensius, però posteriorment hem notat els seus efectes, que no havíem percebut en el moment de la ingesta.
Jo crec que el vi, i sobretot el bon vi, és per gaudir i no per fer passar la set, es per això que el grau no ha de ser un valor determinant a l’hora de triar un bon vi, ja que amb un ditet més o menys podem compensar la diferència de graduació.

Bon Sant Jordi

Aquest dies s’ha posat a la venda el número 27 de la revista Cupatges corresponent als mesos d’abril i maig del 2009, on com sempre, els que ens agrada seguir l’actualitat dels vins de casa nostra, hi trobem material molt interessant.
En aquest número, pren un cert protagonisme una varietat quasi oblidada, però no fa gaires anys prou coneguda, com és el Sumoll, varietat implantada de forma considerable al Penedès i en alguns llocs del Camp de Tarragona i que ara només existeix residualment. D’aquesta varietat ens en parla en el seu article el Màrius Fuentes. Al mateix temps, el comitè de tast centra el tast corresponent a aquest número a uns quants vins dels més reeixits fets amb aquesta varietat.
A part de les seccions habituals, com el tast de Jordi Melendo o tastant amb Gaël Le Bec, hi trobem un article sobre la presència dels caves catalans a Bèlgica. També la presentació del cava sòlid, elaborat per les Caves Agustí Torelló.
Dins del món de la gastronomia, hi trobem un interessant article sobre Michel Bras i també el que ha obtingut el premi Cartaví 2008, Toni Bru del “Celler de l’Àstic”, restaurant que ha fet una molt bona aposta cobrant el vi a preu de botiga amb un fix pel servei.
Reus viu el vi, vida/vi, Catalunya no és Califòrnia, caminant entre vinyes, són altres temes d’interès tractats per aquesta revista i finalment una aproximació als vins de l’illa de Lanzarote, el vi que neix de la cendra.
Tot plegat, una bona estona de lectura per als qui estimem o volem saber més coses dels vins de casa nostra.

Estem a prop de la diada de Sant Jordi on el llibre agafa un gran protagonisme al nostre país. Aquest segurament serà el primer Sant Jordi on el món del llibre començarà a plasmar una novetat de la qual encara no sabem la magnitud, es tracta de la irrupció de l’ebook.
Aquest suport que fins ara només havia  existit dins de les futures possibilitats, ja el trobem dins de les realitats ofertades, encara que forma molt incipient.
Per un cantó tenim el suport, aquesta espècie de pantalla en forma de palm, més gran de tamany, que serveix per descarregar els llibres digitals i que ja podem trobar a la venda en alguns portals i fins i tot llibreries.
Per un altre cantó tenim ja oferta de llibres que podem comprar en alguns portals, com és Edi.cat, la iniciativa de tres editorials catalanes: Cossetània edicions, Editorial Bromera i Angle Editors, que s’han unit per crear un portal, on poder comprar llibres digitals i el seu suport. (continua....)

Els que hem de passar moltes hores a Barcelona per motius de feina, agraïm trobar algun lloc que ens sigui familiar, on poder estar el petit espai de temps que tens per fer un mos, ja que en ser lluny de casa prioritzes escurçar l’hora de dinar i fer la jornada laboral més compacta, per agafar el tren de tornada a una hora decent.
Fa més d’un any vaig tenir la sort, tot compartint l’hora de carregar les energies al migdia amb un company de feina, de fer cap a un petit bar molt cèntric per fer un mos. És a Jaume I, tocant a la plaça Sant Jaume. He de dir que a partir d’aquell dia s’ha convertit en el meu referent quasi quotidià per fer un petit parèntesi a l’hora de dinar.
Regentat per un simpàtic matrimoni penedesenc de Mediona, la Joaquima i  el Joan, el bar Haití (segurament hi havia passat molts cops pel davant) recull tots aquests elements d’un establiment que han desaparegut de la normalitat i quotidianitat, que abans havien estat del tot normals i que ara s’han convertit en singulars, com és conèixer els propietaris i gaudir d’un tracte de familiaritat  poc corrent en una ciutat on bona part dels locals més cèntrics, són per donar servei al turisme globalitzat, no al que busca la singularitat. ( Continua...)

Entre els cellers que tenien presència en el certamen La nariz de Oro, celebrat fa pocs dies a Barcelona, em vaig trobar el celler Mas del Gil, del Priorat. Entre els seus vins, dels quals ja he parlat en aquest bloc (hi deia que hi ha cellers que no els busques, sinó que et troben), aquest cop presentaven un nou vi: Nus, un vi dolç de prostres en el qual, m’explicaven, hi han esmerçat molt de temps i moltes proves fins que han aconseguit el vi que volien, i francament, han aconseguit un molt bon i complexe vi dolç.
Aquest vi dolç, per una part està en la línia dels dolços fets a partir de vins negres que fan alguns cellers del Montsant i Priorat, però al mateix temps té un toc de pansa, que no es fa pesat a causa de la frescor que també té aquest vi.
Quant vaig tastar aquest vi, em va venir a la memòria que havia parlat dels vins dolços naturals de la Catalunya del Nord i vaig pensar que havia estat poc diligent a parlar dels vins dolços que han anat apareixent sobretot a les D.O.S meridionals del nostre país, al costat dels moscatells i rancis tradicionals, que si que n’havia parlat, lligant-los amb els panellets i les castanyes.
Aquets vins negres dolços i golosos, però no ofenosos,  que tan bé lliguen amb algunes postres, sobretot les de xocolata, cal recuperar-los per acompanyar les postres dels dinars festius, deixant els caves per a la resta de l’àpat. També es pot provar el maridatge d’algun d’aquests vins dolços amb la degustació d’aperitius, com pot ser unes anxoves o un formatge tipus Roquefort o Cabrales, pot ser que no tots aquest vins hi lliguin, però segur que en trobareu alguns que us sorprendran.
Cal donar, doncs, la benvinguda a aquest nou vi, molt aconseguit i que representa les potencialitats d’unes vinyes i un territori que lliga molt bé la tradició amb la inovació, com ha passat amb els vins de taula. De la resta de vins dolços, ja en parlarem quan parlem dels cellers com La Cooperativa de Capçanes, amb el seu Pansal de Calàs o dels Ètim, de la Cooperativa de Falset – Marçà o d’altres de la Terra Alta.

Aquesta tarda quan entrava al meu correu electrònic m’ha sorprès la notícia de la mort d’en Ricard Salvat anunciada pels titulars de Vilaweb i del diari Avui digital. La sorpresa ha estat forta, ja que amb la Margarida ens havíem citat per fer la calçotada el passat dia 14 a la nostra masia amb uns quants amics més. Uns dies abans, quan el va trucar la Margarida, li va dir que encara no se sentia amb prou forces per venir, i van quedar per una propera vegada.
El Ricard Salvat, el vaig conèixer quan estudiava mercantils i a la planta baixa de la facultat hi havien els cursos comuns de filosofia i lletres, que com que l’edifici vell de la plaça Universitat s’havia quedat petit i com que s’estava construint la nova facultat de geografia i història, feien les classes en unes quantes aules de mercantils.  Això va fer possible que, sabent per mitjà de la Margarida (llegiu el seu post), de l’interès de les seves classes, hi fes cap. Sempre que m’era compatible amb l’horari de les meves classes, em colava de polissó, així va ser com vaig conèixer moltes coses de la nostra literatura i com un dia va fer venir a classe l’Avel·lí Artís Gener (Tisner ), que tot just havia arribat del seu exili de Mèxic.
Em sorprenia el seu rigor i exigència quan parlava de la nostra literatura, quan tot just era tolerada, així com amb els seus muntatges teatrals.
Després, tot i la diferència d’edat, ens vàrem anar relacionant i fent amistat, més tard vaig saber que un company meu de feina durant molt anys a Valls era cosí germà seu.
Li agradava el vi blanc i procurava complaure’l quan venia a fer la calçotada o en algun sopar d’estiu, i ell m’havia portat vins de Grècia, coneixent la meva afició.
No puc deixar de pensar en la mateixa reflexió que feia quan es va morir el Josep Benet, sobre les dimensions del nostre país, que al mateix temps ens permet conèixer a gent que potser en un altre lloc no hauria estat possible. Malauradament, en aquest cas encara podia donar-nos molt i ja no serà possible, esperem que el país li doni els reconeixements que es mereix i que tan escadussers han estat aquí, quan a fora sempre els va tenir tan abundosos.

La setmana passada vaig sentir una entrevista a l’emissora de radio RAC1, al Secretari General de Vicepresidència de la Generalitat, el Sr. Rafel Niubó, i entre les moltes preguntes que li va fer el locutor, el Sr. Jordi Basté, li va preguntar pel portal per aprendre el català Parla .cat.
És cert que fa bastant de temps que n’havia tingut notícies, segurament alguna presentació del projecte o alguna cosa per l’estil, el que no sabia és que era tota una realitat, i que ja hi ha més de 10.000 persones que segueixen cursos de català per mitjà d’aquest portal.
Aquest cap de setmana, entre calçotada i calçotada, he estat xafardejant per aquest portal, que té un funcionament semblant a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), i que trobo que és un instrument molt interessant per aprendre la llengua pròpia dels Països Catalans, i un ajut inestimable per a les moltes persones que darrerament han vingut al nostre país.

Com que el soroll polític de curta volada tapa molts cops realitats importants com aquesta, (tant de bo que en el temps de la dictadura haguéssim tingut  un instrument tan potent per aprendre la nostra llengua) he pensat que fóra bo a la mesura, ni que sigui molt modesta, donar a conèixer aquest portal per mitjà d’aquest bloc, perquè de ben segur que coneixereu alguna persona que li pot ser de molta utilitat, com és en el meu cas que ho he ensenyat a  una persona de l’Amèrica Llatina i ja s’hi ha registrat.
El funcionament és senzill i hi ha un apartat que et fa una demostració del seu funcionament, on us podeu fer una idea de les possibilitats d’aquest portal. Ni que sigui per curiositat, val la pena fer-hi una passejada.

Quan en aquest bloc vaig començar a parlar dels vins de casa nostra, era molt conscient de que molt pocs mitjans ho feien. De mica en mica, la situació ha millorat força, només cal veure els blogs que es poden seguir a l’actualitzador “La Verema”, també durant aquest any han anat apareixent instruments com la Guia de vins de Catalunya o el programa del canal 33 “En clau de vi”, o el diccionari del vi i el beure, del qual parlava en el meu últim escrit.
Si tot això començava a animar el panorama, fa molt poc que s’ha fet un salt qualitatiu, quan el diari “Avui” ha tret un suplement digital de nom Vadevi, que de la mà de Joan Nebot, els escrits del qual sobre vins de casa nostra hem pogut seguir al setmanari “El Temps”, dóna noticies del sector, parla de vins, esdeveniments, reportatges i tots els temes que puguin fer referència als vins de casa nostra.
Cal doncs donar la benvinguda a aquesta nova publicació, que juntament a la revista “Cupatges”, ens mantenen informats de la rica activitat vitivinícola del nostre país.  

La jove i dinàmica editorial Cossetània ha publicat el Diccionari del vi i el beure, una eina interessant i útil per a tothom que es vulgui instruir sobre el món de vi i, en aquest cas, amplia el vocabulari i  les explicacions a licors i cerveses, te, etc. No és el primer cop que aquesta editorial publica llibres del món del vi, ara mateix em ve a la memòria: Els vins del Priorat, de la Montse Nadal, El vi neix a la vinya, de Màrius Fuentes, o dins el licors: El llibre de la  ratafia, de Jaume Fàbrega, tots dins de la col·lecció “El cullerot” d’aquesta editorial.
La publicació d’aquest diccionari és una bona notícia, per la poca bibliografia en català que hi ha del vi i els seus derivats, tot i que últimament sembla que la cosa es va bellugant i de mica en mica es van omplint els buits i les mancances. Així, fins fa poc ni tan sols hi havia guia de vins de Catalunya, i el passat mes de setembre va sortir la primera, i tenim notícies que ja s’està preparant la segona. També gaudim d’una revista excel·lent com “Cupatges” i darrerament el diari “Avui” ha tret un suplement digital, “Vadevi”. (continua...)

El costum de plantar quatre tomaques per collir a l’estiu, ha fet que de mica en mica anés trobant amics o coneguts que un dia t’han dit tasta aquesta o aquesta altra classe de tomaca, i això ha fet que de mica en mica hem anat acumulant varietats de les menys corrents, si més no a les nostres contrades, és a dir que cada estiu hem de guardar les llavors per  poder gaudir de les que més ens han agradat.
En lluna vella del més passat de febrer, i per indicació d’un amic  meu, vaig plantar les llavors amb terra de turba i vam posar-les en un petit hivernacle tot esperant que germinin i poder-les plantar el mes que ve.
Tota una feina entretinguda, però al mateix temps recompensant, ja que menjant les insípides tomaques que es troben a l’hivern tens l’esperança que cap al bon temps podràs menjar-te les tomaques del teu propi hort, quan hauran madurat correctament.
Mentre estant, caldrà esperar. 

Els que hem viscut la infància rebent històries orals en un indret determinat com a la ciutat de Valls, hi ha tres o quatre fets que sempre hem tingut a la nostre memòria col·lectiva: les històries dels Mossos d’Esquadra, els bandolers Joan Serra (la Pera, conegut ara a tot el país per la cançó de Lluís Llach) i Claudi el Moliner; I la batalla del Pont de Goi, que va tenir lloc a Valls el 25 de febrer del 1809 durant la guerra del Francès.
De jove vaig pensar que aquesta història de la batalla del Pont de Goi, era coneguda a casa per causa de la commemoració del centenari, que es va portar a terme quan era alcalde de Valls el germà del meu avui, l’Indaleci Castells Oller. Aquell primer centenari va ser tot un esdeveniment. Cal remarcar que el 1909 tampoc no hi havia tantes coses per cridar l’atenció dels ciutadans, i la gent no podia veure el món assegut a casa seva  contemplant la pantalla del televisor.
L’altre record d’aquesta batalla, el trobava penjat a la paret de casa de la germana del meu pare, que consistia en un instrument musical semblant a la gralla però de mides més grans, que havia pertangut a un avantpassat del meu avi per via materna, Francisco Oller Mialet, conegut per Tito d’Olleret, que va participar a la contesa armat amb el seu instrument musical, suposo que per animar les tropes. (continua...)