Amb tants embolics judicials, i tanta corrupció com afecta els polítics del pp valencià, una sèrie sobre presons, els ha de fer una angúnia, o provocar un desfici de caure en terra: aquests senyorets del pp, van aprofitar el viatge del papamòbil per furtar fins i tot en els supermercats; ací furtava i mentia i inventava tapadores qualsevol ninot de tercera i quarta fila. S'inventaven empreses de nom estranger, se subcontractaven, s'estafaven entre elles, i el pp i i els seus exploradors i aventurers anaven untant de lladregots, pelleringos i llepaculs: fins i tot van convertir el Canal 9 com el centre del negoci brut i els milers de milions van córrer com l'aigua, com si els fabricaren ells mateix, com si els regalaren per no res. La cofurna i el puterio va ser monumental, fins que es va destapar l'invent: la generalitat?, l'ajuntament de valència? la TVV?, l'església? la dipu? tot era un gran club de putes i de putots per rebre el gran pare sant, que venia a beneir-los la prostitució oficial. A hores d'ara, els polítics del pp (camps, rita, Fabra) encara tenen la barra d'amagar què va costar la visita del parot i tota la festota. Cal tenir els collons pelats… Sort que això d'Alcatràs apunta el camí i la via de molts d'aquests dissortats protagonistes dels últims quinze anys de la «València va de putes.»
No és prou que la majoria han demostrat excés de corrupció, abusos increïbles en temps de democràcia, robatoris a la llum del dia, no era prou ni suficientment brut, sinó que, a més, ara es queixen si els ho diem, es queixen i ens renyen: això de Mascarell, avui, és una vergonya espanola. Perquè si ell es creu tan net, ha de callar. Justament per això, per netedat, hauria d'haver callat, i no arramblar com un covard, davant el micro. Per cert, els polítics tenen el micro a disposició, gairebé sempre, però és que segons ell, sembla que l'oportunitat comunicativa de la cosa anava fifti-fifti. I no parlem de la torpesa, o la ineptitud, o pitjors coses, dels poítics en la seua majoria. No. Per tot això, aqueix home hauria d'haver callat, enlloc de renyèr-nos perquè, un colp, nosaltres puguem dir que els polítics en la seua majoria ens desgovernen, o s'abaixen els pantalons, o pitjor, ens roben. Ara, de segur que la seua consciència haurà quedat neta, rentada, davant el sermó eclesial de salvament en favor d'usn quants polítics que, ell, considera purs, impòluts, nobles i no sé quantes coses més, que ha dit o haurà pensat, el desgraciat, que ausaes que n'ha dit. Descomptent-li la incompetència demostrada durant anys i panys, a la política… Cal tenir la cara ben dura, i pocavergonya, per voler-se salvar, fotre, quin pelila, tu, com si no poguérem dir la veritat, com si nosaltres haguérem de demanar-los perdó, com si els haguérem d'agranar el carrer, netejar le sabates, llepar-los el piu, com si treballaren de franc, ells, els seus fills i cosins, les seues famílies, com si ningú no visqués a cos de rei…, que nosaltres hauríem d'estar muts, i fuetejar-nos l'esquena, arrencar-nos la pell a tires, davant una estirp tan coratjosa, els polítics, els mascarells sobretot, pugeu-los a l'altar, al costat del de la creu, sí, redimiu-los, que siguen els primers, Sant Pere, ells els primers a salvar-se, per tant com han contribuït a millorar el món altruïstament, voluntàriament, en canvi de res, de fer que nosaltres, uns desgraciats de mala mort, siguem una mica millors millors, malgrat uns quants pecats. Que no vos mereixem, Mascarell.
Ja es pot visitar a l'AteneuBÉTERA l'exposició Dones, sindicalistes, feministes (CCOO PV 1939-1986). La mostra fa un recorregut pel sotmetiment de les dones durant el franquisme a unes condicions jurídiques i laborals d’inferioritat i de discriminació, per la lluita militant des de l’antifranquisme i el feminisme, en les fàbriques i organitzades en el sindicat, per la democràcia i la igualtat. L’exposició sintetitza gràficament i posa rostre de dona als testimonis de moltes dones militants i compromeses durant el franquisme i la transició. Ha estat elaborada per la Fundació d'Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS).
Als panells, malgrat la devoció i la humiltat, i el respecte que dipositem amb tanta lluita i miracles com van passar, dones i homes, i encara majorment les dones, no s'ha tingut en compte la llengua, almenys la llengua del nostre país. Coincideix que, a cada llavada perdem una peça, però ai, nosaltres sempre perdem la mateixa clau, i nosaltres som els fonamentalistes, els provincians, els curts d'horitzó i de vista.
Amb tot, l'exposició es mereix una mirada reflexiva, atenta, per com hem patit, i patim, tota la repressió de l'església, els militars, la monarquia la dreta i l'extrema dreta, tot plegat què és sinó franquisme, encara absolt i perdonat, setanta anys després. Com deia fa un parell de dies The New York Times: espana, qui en vulga que la compre!
Escola valenciana és el país que serem. El basteix per l'educació, naturalment. Però hi ha més. És ara mateix la pedra sobre la qual construïm el futur d'aquest país, amb coratge i una il·lusió inèdita a Europa.
Ni el PP ni el PSOE no són capaços d'imaginar fins on arribarà la feina d'aquests gegants, de corredors de fons incansables, perquè no veuen sinó un horitzó que renaix cada dia i cada curs.
Som el futur sense falques, sense condicions ni xantatges. Els polítics, la majoria d'aquests que ens governen, no en tenen ni idea, de tanta força.
No hi ha ara mateix cap model escolar amb aital passió: si Brussel·les, o Berlín, o Londres ho saberen, si conegueren els ingredients d'aquest entusiasme per l'escola i pel territori, seríem exportats com el model d'escola del segle XXI, i els finlandesos voldrien aquests mestres a les seues escoles, per treballar en cooperació, col·laborativament.
No hi ha cap altre model que puga afegir joia, goig i mediterraneïtat al coneixement…
Més encara, tota aqueixa força dels Gómez, els Moreno, els Xaqués, els Font, que són els noms visibles, són d'una pasta valenciana més forta que aquells personatges de la pel·lícula els invencibles.
I l'escola majúscula, milers de mestres, xiquets i famílies empenyen fort, sempre endavant. M'atrevesc a comparar-ho amb aquella força d'escola de la República. Però amb més recorregut, fins que governarem el país. Per l'escola, farem visible un rerepaís que el PSOE de primer, i el PP i la seua corrupció després, han volgut amagar-nos tant de temps.
Els tocs de les onze, al campanar de Bétera, malgrat que sembla que és la torre del castell, que encara marca les hores. Des de l'ateneu s'escolten perfectament els tocs, com colpeja el martell contra la campana grossa. Finalment he encés el foc, perquè sóc de guàrdia i avui fa fred. Ara s'està millor, malgrat que la llenya és verda, de taronger, i la flama apenes escalfa. Cridar sí, com si es queixés: que no, que no, que sóc verda encara. Sari, Rosa, Empar i Eugènia han preparat una nova exposició que fa un repàs al feminisme dels últims setanta anys. És una exposició de CCOO amb cartells d'època, sobre el dret a decidir, el dret a l'avortament, mobilitzacions, sindicalisme… Un quants panells que caldrà estduiar a fons. N'hi ha per entrentenir-nos, i per fer història, la pròpia, i encara després de tot plegat, en el segle XXI, comparar les reculades i atacs a les dones, especialment, d'aquell carcamal del pp de madrit… I aqueix era el progre, el que podia enraonar des de la dreta. Una llufa!
Demà començà el VCongrés d'escolvalenciana a València. Són més de 25 anys d'història, d'una escola que es reivindica cada dia, amb entusiasme i unes ganes renovades cada curs. En concret, la federació escola valenciana és de les poques institucions que poden donar la cara, per l'ètica, pels valors, per la qualitat, en aquest país valencià del sud. Potser que no n'hi haja cap més, ni de privada, ni de pública, que puga representar res de net, si no és que parlem d'escolavalenciana. Així és com ens han deixat el pati el govern del pp, de Camps, Rita i companyia, entre més els bancs, malgrat els exabruptes del policàntrop Botín, un corrupte mentider com pocs, que ara diu que ells, els banquers, no han provocat ni han sigut protagonsites de la crisi. En tornar a casa passaré pel caixer a traure els diners, i demà, i despús-demà, fins que no els en queden, dels nostres, per continuar porgant-nos. Demà comença un congrés extraordinari, que anirà intermitent al llarg del 2012, amb diferents encontres i jornades, arreu del país. [Fotre, s'ha girat un vent que ho fa trontollar tot, finestrals, portes, teulades: la casa vella de l'ateneu cruix, com si fos viva. Caguendell, si em passa alguna cosa, veniu a cercar-me]. Sí, una de les poques institucions que treballa èticament, pels valors, per la qualitat, pel futur del país, comença demà una altra de les fites, a la manera d'un congrés, amb una conferència marc d'un home de Tortosa i un debat entre mestres, alumnes i uns quants enamorats de l'escola. Escola valenciana basteix ara mateix el futur país que serem. I ara ens demana de fer-nos amics, perquè malgrat l'entusiasme, el coratge i la il·lusió que posen, uns quants homes valents, unes quantes dones valentes, també necessiten del caliu econòmic de tothom. Abans de deixar-ho en mans dels fills de puta de Botín i companyia, paga la pena de desviar les nostres inversions.
