Dia 5 de febrer, a Mishref, una manifestació de més de 500 persones protestant per el genocidi de la Ciutat d'Homs. I la humanitat mira la televisió, llegeix els diaris, cerca a You Tube, escolta els crits de desesperació de la gent. Milers de persones assassinades, dones, infants, homes grans, joves, adolescents, àvies, famílies senceres. Dos països exercint el dret de veto a les Nacions Unides: Rússia i Xina. Genocidis en altres països, i el veto que apareix, perque és més important mantenir els profits econòmics que els genera el país on es mata sense més, que respectar la vida humana.
El principi de la responsabilitat de protegir. 170 Caps d'Estat i de Govern en una cimera mundial de l'any 2005, van arribar a un compromís ferm, la RdP (Principi de la responsabilitat de protegir). Es vol assegurar una resposta efectiva de la comunitat internacional davant el risc imminent de genocidi i altres crims massius. No es vol tornar a repetir els horrors de Ruanda, Srebrenica, Cambodja o Argentina. A Síria està passant.
Paper mullat, acord sense efecte, vergonya. Veure les imatges, escoltar les cròniques, llegir els diaris d'ací i d'arreu, és per a mí un cop dur molt dur, i el cor es trenca de mica en mica. Estic neguitosa, trista i amb molta ràbia.
Fotografia: Reuters. Manifestació a Mishref, 05.02.12. Pancarta on es pot llegir el nom de la Ciutat d'Homs i el signe de la resistència de la societat civil i l'exèrcit defensor davant la barbàrie d'un governant genocida.
Gràcies per tot el que ens has donat. Has marxat, però hi ha tant del teu art escampat per aquest món, que ens serà impossible oblidar-te, i tampoc ho volem. No tota la teva obra m'agrada, i em costa d'entendre el seu significat. Però sempre has estat per davant de tothom i que millor que aquest mitjó per demostrar a la societat que n'és de fràgil el concepte de la cultura i de l'art, si no navegues en la mateixa nau.
Avui, hagués anat a la Sala Oval del MNAC per seure una estona i meditar silenciosament prop del mitjó, allà on havia de ser, però els polítics van decidir que era lleig, sense sentit i dins el MNAC podría ser massa agressiu.
Has estat un veí del meu barri discret, de vegades invisible, però tots sabíem que darrera les portes de casa teva l'art i la creativitat es feien realitat.
Repassant l'arxiu, m'he adonat que sense més no he publicat més retrats de persones de Birmània, homes, dones, nens, nenes que vaig anar trobant i coneixent durant el meu últim viatge el propassat mes de setembre.
Aquesta fotografia la vaig fer a Site-tway o Sittwe o Akyab, estat d'Arakan, sudest del país, a la vora de la mar, Golf de Bengala i fronterer amb Bangla Desh. La ciutat més gran de l'estat d'Arakan o Rakhine, un dia centre polític, cultural i econòmic del Golf de Bengala. Em va sorprendre i molt la pobresa, el viure amb molt poquet, les dificultats. Les necessitats bàsiques per fer que un país tingui un mínim futur són molt minses, molt. L'Universitat ja no és a la Ciutat. Va ser trasl.ladada a quasi dues hores i mitja de camí. Els estudiants han d'agafar un trishaw (bicicicle o tricicle). Arribar a la vora del riu. Pujar a una barca i després caminar fins l'Universitat. Entre 07:30 i 08:00 del matí es formen llargues cues de trishaws al carrer principal de Sittwe esperant els estudiants. D'aquesta manera el Govern s'estalvia problemes; els estudiants no es poden organitzar dins la Ciutat i els nombrosos moviments nacionalistes i independentistes tampoc ho ténen fàcil.
Sittwe és potser la Ciutat de Birmània on hi conviuen més ètnies i religions del país. Musulmans, hindús, catòlics, evangèlics, budistes. El budisme theravada és el que més seguidors té, i en la revolta del mes de setembre de 2007, la dels monjos, a Sittwe es van manifestar milers de persones i la represió va ser brutal. Ningú en va dir res.
Passejant vora de la mar, vaig trobar molta gent que anava a recollir peix que els pescadors havíen llençat i el podíen recollir fàcilment perque la marea era ben baixa.
Aquesta dona d'ulls grans i vius, em va somriure; el petit molt enfadat. Tots dos eren al port esperant els homes, el marit, el pare, el germà i el fill gran. Podría ser a Bangla Desh, però no, era a Site-tway, Estat d'Arakan, Birmània. És possible que sí que pugui haver arribat des de Bangla Desh, il.legalment, per cercar una vida millor. Quan arribin els homes podràn vendre el peix, o cobrar un salari. Demà serà un altre dia.
El mes de juny vaig començar a preparar el viatge, no sabía que em trobaría un poble i una terra vivint en una pobresa alarmant, un poble orgullós, un poble amb la seva pròpia llengua i cultura i d'una bellesa insultant. Observar, respirar, que la teva presència no es noti, parlar amb la gent, si és possible, conèixer la seva història, la seva cultura, els seus neguits, gaudir, plegats, de les seves menges. Somiar.
Us deixo l'enllaç de Wikipèdia, en català, on es pot trobar una informació completíssima d'aquesta nació, Arakan, dins un país anomenat Birmània.
No t'oblidem Ovidi. La teva veu, les teves cançons, sempre sonen dins a casa. El dia 23 de gener vas tornar al Palau i amb quina força ! En Toti Soler i n'Ester Formosa van posar tota la seva ànima interpretant les teves vinyes verdes vora el mar i us deixo el link de l'enregistrament de VilawebTV d'aquest moment. Va ser el moment més emocionant i alegre de la nit.
Escoltant la cançó els ànims per avui són dalt de tot. Gràcies Toti per la teva opinió contundent, entranyable, emocionada. Celebrem aquests 70 anys, i tant !!
He deixat passar un temps. Amics han tornat d'un viatge a Birmània. Hem parlat. Els contactes en aquest país també envíen notícies, aquestes més il.lusionants; són de l'escola i conèixer les activitats, com han pintat l'escola, l'excursió d'un dia complet riu avall. La felicitat dels infants.
Arriben ara molts més turistes nordamericans. Després del viatge de Hillary Clinton, els americans consideren que ja és un país segur per a ells, i que malgrat el boicot econòmic, si Hillary Clinton l'ha visitat, la gent, els turistes americans també. Però compte, aquest govern obert, amable, autoritza els visats per a turistes (màxim 28 díes), però sap que molts d'ells són inversors que volen invertir en el país. Tot just en arribar, parlen amb els guíes, pregunten per unes adreces i fan el viatge pel seu compte. Invertir, invertir, invertir diners, en un país que hi ha moltíssim per fer i evidentment on les inversions poden ser espectaculars amb grans profits. El govern deixa fer. No posa entrebancs. Però, i el poble ? Em fa por que comenci una 'invasió econòmica salvatge'.
L'alto el foc amb els Kachin i els Karen no sembla que hagi fet gaire efecte i les guerrilles continúen a les fronteres amb Tailàndia. Els centenars de milers de refugiats continúen malvivint en els camps.
La cerimònia de readmisió als monestirs, de més de 40 monjos empresonats i ara lliures, s'ha suspès per odre del Departament d'Afers Religiosos. Diuen que aquesta cerimònia és política, no pas religiosa.
Mentre, Daw Aung San Suu Kyi ha començat la seva campanya electoral per accedir als 48 escons del Parlament que s'han de votar el proper mes d'abril. A Tavoy, el seu primer mítin ha estat espectacular. Una gernació de gent omplint places i carrers. El President Thein Sein sap que ella és el seu baluard per obrir-se al món, per donar esperances al poble i rebre inversions, presidir l'ASEAN, no dependre únicament de la Xina. Tot em sembla molt hipòcrita i calculat, com arreu del món. Crec amb aquesta dona d'aspecte fràgil, però de gran força interior, Daw Aung San Suu Kyi, i crec amb la fermesa, la lluita i la honestat del poble birmà, els que no estàn 'afiliats' al govern, ni a l'exèrcit, els que no ténen diners. Sense fer soroll, van avançant, malgrat tot. Penso que són gent, amb The Lady al capdavant, que no és el més important el que els passa (mort, maltractaments, presó, exili, crueltats, violències, dictadura), sino el que són capaços de fer amb el que hagi passat.
rginer |
Natura |
dijous, 2 de febrer de 2012 | 07:17h
Arran un article a El Pais digital, redacció Catalunya, m'assabento del bassal d'aigua a la Gran Via, malgrat el temps que fa que no plou. Sembla que aquest 'problema' és habitual i fins i tot està senyalitzat com a pas 'perillós'. És aigua que brolla de la terra, un manantial, per entendre'ns. Està situat entre un Centre Comercial i la Ciutat de la Justícia. Sembla que les administracions encara han de decidir qui, com i quan posaran fil a l'agulla per, primer aprofitar aquesta aigua, dos fer fora el perill d'aquesta aigua en una carretera molt transitada i tres qui ho pagarà.
Però jo avui vull escriure de les fonts de Collserola, perque aquesta notícia m'ha fet recordar la meva infantesa i la de milers i milers de persones del pla de Barcelona. A Collserola hi han inventariades més de 250 fonts, des de Molins de Rei fins a Montcada i Reixac. Hi ha una pàgina web d'un grup anomenat Fes Fonts Fent Fonting (F-F-F-F-) que fa una feina extraordinària. Si voleu saber de totes les fonts clickeu ací.
A casa pujàvem molt sovint a Collserola, caminant carrer Balmes amunt, carretera de l'Arrabassada, Font del Bacallà, i més amunt per uns corriols estrets dins un bosc frondós, arribada a Vista Rica, i baixar novament per un caminet, darrera mateix del Hotel Florida, fins arribar a la Font de la Salamandra (450m), camí de Sant Medir. El pare omplia dues garrafes d'aigua i mentre la mare i l'àvia o les tietes preparàven el berenar. Hi havía uns bancs de pedra, unes taules. El meu germà i jo jugàvem i corríem per el bosc i cercàvem sargantanes. L'anada a la font de la Salamandra era tot un esdeveniment i un premi. Les carmanyoles obertes, omplíem les botelles amb l'aigua de la font i hi posàvem litines, la bota de ví del pare, un pa rodó tallat amb el ganivet del pare, pernil o fuet, algun pastisset fet per l'àvia. Abans de fer-se fosc, tornàvem a casa. El pare carregant les dues garrafes d'aigua. El pare deia que aquesta aigua li feia bé per poder expulsar les pedres del ronyó.
Un cop dur. He rebut un email informant de la seva mort. El dia 8 de gener na Sílvia em va contestar un correu que li vaig enviar. En llegir el seu últim apunt vaig intuïr que la seva salut no anava per bon camí, però sense pensar en cap moment aquest desenllaç. Vaig coincidir amb ella en diverses manifestacions i la úiltima, el 9 de juliol de 2011, la recordaré amb emoció. Sentades en una terrassa de la plaça de Sant Pere de les Puelles, un ambient tranquil i conversant mentres la gent amb estelades anava marxant a casa després de la manifestació. Els seus apunts sempre han estat punyents, crítics, il.lusionants .... tristos. - Si vinc a Barcelona et faig un toc. Encara que em moc poc, per no dir gens, no em trobo bé, però res de nou, dolor, esgotament. Són paraules de na Sílvia en aquest email que em va enviar fa poques setmanes.
El país sense record - Màrius Torres
La meva nau va per camins d'oblit i troba en el mirall de cada platja, com un fènix d'amor la vostra imatge clara de jorn, tenebrosa de nit.
Ales esteses al cop de l'oratge s'inflen les veles turgents com un pit. Aspra és la mar, igual que el meu neguit; lluny és l'oblit, llarg el meu romiatge.
On trobaré un país sense record dels vostres ulls tan cruels i tan blaus per reposar-hi jo i el meu vaixell?
La nostra tomba serà el nostre port. Àncores d'algues ens facin esclaus d'aquell país que no podrà ser vell.
Fins sempre Sílvia. La teva força sempre serà al nostre costat.
Fa por, fa fredor, fa tremolar. La veritat és que no he llegit quasi res del què han parlat a Davos. Sí he llegit la resposta d'un grup variat d'economistes del nostre país a la pregunta de : Com evolucionarà el capitalisme d'ací a 5 anys ?
Estic absolutament d'acord amb el Professor Josep Fontana, historiador i professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra: Si seguim igual, el capitalisme depredador haurà vençut.
I el professor Fontana continúa responent a la pregunta: Què volem dir quan parlem de capitalisme? Hi havia, fa algunes dècades, un capitalisme relativament controlat que garantia una certa redistribució dels guanys. Des dels anys setanta, però, un procés gradual d'enriquiment dels de dalt i d'empobriment dels de baix, afavorit pels polítics que hem anat votant els ciutadans, ha dut a la minva dels salaris reals i al desmantellament de l'estat del benestar, i ha anat configurant un nou model de capitalisme, que ha encertat a treure profit de la crisi econòmica per consolidar la seva victòria. Quin capitalisme dominarà d'aquí a cinc anys? Si l'evolució de les coses segueix tal com en l'actualitat, el capitalisme depredador haurà vençut. L'única manera d'evitar-ho és que lluitem per aconseguir un repartiment més just dels guanys i per recuperar els drets socials que ens estan arrabassant. D'aquí a cinc anys, per tant, tindrem la mena de capitalisme que ens haurem merescut.
Aquest capitalisme depredador és el que tenim. La independència del meu país no vull que s'aconsegueixi amb l'ajut d'aquest capitalisme. Cal vigilar i molt bé qui, com i quan, els depredadors posaran en marxa la maquinària política. Sí, s'ha de lluitar per un repartiment més just dels guanys i per recuperar els drets socials que poc a poc i sense soroll ens estan arrabassant. Del diari Ara de diumenge. Fotografia: The survival of the fattest. Jens Galshiot. Rinkobing, Jutland.
A Granollers. La dona assassinada a ganivetades. No es coneix el responsable, però tot fa pensar que ha estat el seu marit. Ha desaparegut i els mossos investiguen.
També ens hem assabentat d'un altre crim violent, terrible; uns avis i la seva néta. Secret de sumari. Moltes hipòtesis. S'investiga el cas.
Certament un començament d'any terrible. No em queden ja més paraules.
És el que ha escrit en Vicent Partal i m'adhereixo. Vivim en un pou ple de merda.
Això no es pot acatar Vicent Partal
La reacció habitual i tòpica és sempre que una sentència judicial ha d'acatar-se. Però la sentència a Camps no es pot acatar. No ens ho poden demanar, això.
La sentència que absol Camps no es pot acatar, tenint en compte que tot el país ha seguit el judici, ha sentit amb les seues orelles què s'hi ha dit i ha vist com es comportaven els acusats. Cinc homes han decidit que ell no era culpable. Però tots sabem que aquests jurats s'han negat a veure totes les proves presentades, ben contundents per cert. I això no es pot acatar.
La sentència que absol Camps no es pot acatar perquè clama al cel. El PP es va deseixir de l'ex-president de la Generalitat perquè sabia que era culpable --quina altra explicació hi ha, si no? Dos dels quatre encausats es van declarar culpables i Camps mateix fou a punt de declarar-se culpable, com és ben conegut. Com es pot declarar no culpable un home que per uns minuts no es va declarar culpable a si mateix? Això no es pot acatar.
La sentència que absol Camps no es pot acatar perquè, acatar-la, significaria acceptar que el País Valencià és un paradís per als corruptes i un país que no passa factura als culpables del desori que ara vivim. Que cinc ciutadans s'hagen negat a veure les proves no pot salvar Camps. Això no es pot acatar.
I demà, al carrer, cal que la dignitat del País Valencià es manifeste amb fermesa. Camps ha salvat el seu primer judici d'una manera que, simplement, desacredita el tribunal i, encara més, la justícia espanyola, ja completament desacreditada. I això és una riota que no ens poden demanar que acatem, que no es pot acatar.
Ahir vaig tenir el goig i el plaer de ser al Palau per escoltar la veu dels artistes recitant i cantant en Josep Maria de Sagarra. Va ser la primera sortida en molts mesos per assistir a un acte que hem venia molt de gust. Per motius de mobilitat m'he perdut moltes coses i he estat dins el meu cau moltes setmanes.
Esgarrifances en escoltar na Sílvia Bel, o na Silvia Perez Cruz, o n'Ester Formosa, o en Josep Maria Pou, o na Montserrat Carulla, o en Ivan Benet, o en Pere Arquillué, o en Toti Soler, o en Roger Mas, o en Maurici Villavecchia, o na Rosa Novell o na Carme Sansa, o na Marina Rossell, o en Lluis Soler, o en Enric Majó, o en Joan Anguera, o el Cor Jove de l'Orfeó Català. Tot amanit per en Joan Ollé. Potser una mica llarg. Pel meu gust els fragments de dues traduccions shakesperianes, només amb una de sola, ja hagués estat bé. En Lluís Soler, l'últim, com un afegitó. Un final sobtat, gens de l'estil Sagarra. Rosa Novell va posar massa dramatisme en recitar el Poema de Nadal. Intercalar textos de les Memòries i fragments de poemes o teatre, articles i cançons, tot un encert. Sí, després d'un començament fred, l'ambient es va anar escalfant, fins arribar a un final, una mica decebedor. Aquesta casa ha fet un resum molt acurat i ha escollit magníficament tres dels millors moments de l'acte. Us recomano de veure Vilaweb TV. Ester Formosa i Toti Soler ens van oferir una interpretació extraordinària de la cançó del recordat Ovidi Montllor del poema Vinyes Verdes Vora La Mar.
Com l'acte era gratuït, popular i institucional, el públic no era massa divers. Més públic institucional que no pas popular. Majoria de gent gran, molt gran i poc avesada a seure al galliner. Poca gent jove, molt poca. Entretinguda amb els comentaris del públic abans de començar l'acte i durant el descans. El Palau, com ja és històric, amb poc comfort. Poc espai entre les fileres. Temperatura ambient no gaire bona. I com és habitual, gent marxant abans d'hora per no trobar gent a la sortida. Són els moments que els artistes agraeixen els aplaudiments i tú t'has de posar en peus, primer per aplaudir perque t'ha agradat, i molt, i després perque la gent que marxa no et deixa veure l'escenari.
Enguany és l'any del drac en el zodíac de l'any llunar de Viêt Nam. Tots els nascuts els anys 1904-1916-1928-1940-1952-1964-1976-1988 són dracs. L'únic animal mitològic del calendari vietnamita. En un apunt de fa uns anys vaig explicar el mite d'aquest drac vietnamita - clickeu ací -
El drac vietnamita és diferent del xinès. Més allargat, sembla més una serp, amb un cap petit i unes potes amb ungles grans. A Viêt Nam les figures dels dracs estan fetes de fusta o de ceràmica. A mí m'agraden els dracs de ceràmica, perque utilitzen plats, platets, tasses, culleres, taulellets. Són espectaculars. Arxiu: Teulada d'un palau i Drac amagat dins la Ciutadella de Hu'ê.
Els vietnamites que es van casar l'any passat, que van ser molts, esperen ja un infant que naixerà enguany. És el que desitgen, tenir un noi nascut en aquest any, perque porten la sort, la noblesa, la força, el poder, la sabiduria a la família. Si és una nena, ho tindrà una mica més difícil. Són molt supersticiosos, molt. Quan una parella festeja s'ho miren molt l'any del casament, depenent de l'animal del calendari del zodiac. El drac d'aigua és el millor any que un pot somiar per nèixer. És l'animal mitològic que viu entre els núvols, el lloc més proper de la terra per arribar al cel. Les noies nascudes en un any del drac tindran prosperitat al llarg de la seva vida, i molta independència i saviesa. Arxiu: Calendari del 2011 fins el 2022.
Gao Xingjian, Bruce Lee, John Lennon, Ringo Starr, Pele, Nicholas Cage van nèixer en un any del drac. Els nascuts en l'any del drac són persones sinceres, fortes, potser una mica malacaroses, independents, valents, savis. En definitiva, si et cases amb un home drac, tens el futur assegurat. Les dones, com sempre, no som tan 'valuoses'. Una dona drac té tots els punts per, ni trobar company i si el troba els divorcis seran una constant. De ben segur que més d'una noia ha falsejat l'any del seu naixement si desitja casar-se. Conec dues noies que mai s'han casat, i viuen plenament dels seus estudis i saviesa. A més una d'elles ha guanyat molts diners.
A Viêt Nam també creuen que l'any del drac, malgrat la prosperitat que sembla que genera, diuen que millor guardar el menjar a casa. La fam apareix en aquests anys. I de fam aquest país n'ha passat i molta.
El dia 23 de gener 2012 comença l'any lunar, lluna nova. En el nostre calendari estem a dia 23 de gener, en el calendari vietnamita, dia 1 de l'any del drac.
Chúc Mùng Nâm Mó'i Nhâm Thin - Feliç Any Nou a tothom, any del drac.
Avui a Santa Coloma de Queralt. A casa seva. La dona, jove, ha estat assassinada brutalment, a ganivetades. El presumpte autor, el seu home, ha estat detingut. Dos fills petits queden orfes.
No tinc ja més paraules. Únicament la denúncia que cal fer, sense esma, però amb una tristor cada cop més i més profunda i un enuig rabiós.
El meu sincer condol i em pregunto, arribarà el dia que no hauré de cercar flors ?
Probablement és molt lluny; el túnel és ben fosc. Cinc apunts ja publicats i encara no hem arribat a la fí del primer mes del nou any 2012.
