 La càmera a la butxaca, sempre a punt. Dimarts passat al vespre. Fèiem temps per al concert que Ry Cooder i Nick Lowe van reglar dimarts a Barcelona, a la sala 2 del Palau Sant Jordi. En la foto de l'esquerra vaig agafar la llum del cel; en la de la dreta, la del terra. Hi ha quatre persones que sospiren amb la ciutat als seus peus, en una el cel és amable i serè, en l'altra és encegador i inquietant. La foto ha desdoblat amb senzilla eloqüència un mateix moment...  "El primer día del resto de nuestras vidas" és una d'aquelles pel·lícules franceses que podrien ser americanes, filla d'una indústria sense complexos (per això és indústria), que equilibra bé la fórmula entre la comèdia, el drama i el llibre d'autoajuda, versió cinematogràfica. Això no vol dir que la pel·lícula no passi bé (que passa molt bé), només que amb els dies s'aprima una miqueta i va perdent pes en la memòria cinematogràfica. Tanmateix, m'ha fet pensar, bé que diria que per raons que van més enllà dels preceptius 35 mm. La pel·lícula de Rémi Bezançon ha estat un èxit a França. I ho ha estat retratant una història de (pretesos) conflictes generacionals que, curiosament, queden oportunament diluïts en el guió. Perquè aquesta és una pel·lícula adreçada als pares nascuts als anys seixanta, un interessant 'target' comercial. La insatisfacció amb els destins de l'existència, la transgressió de la norma, els nous començaments... tot són estats que formen part del bagatge vital i emocional d'aquest col·lectiu d'edat, i, en el fons, no són gaire diferents dels dels seus fills. Al film, per tant, no hi ha un xoc de generacions: pares i fills es fan preguntes similars. 'El primer día del resto de nuestras vidas' planteja un joc irreal --potser també irrealitzable...-- i una mica trampós que, tanmateix, és interessant sociològicament: la família es pot convertir en una 'colla d'amics'? A la pel·lícula, que és una mica autocomplaent, sembla que sí. En la realitat...
 M'explica una amiga que Madrid són les carreteres que hi arriben i en marxen. La de València, la de Barcelona, la de Burgos, la de la Coruña... Veure una ciutat d'aquesta manera pressuposa una mirada, la mirada radial. Ella, que és de Madrid, ho troba ben normal, i em sembla bé, que consti. Perquè Madrid, en el fons, exerceix la centralitat amb indiferència, ben convençuda que aquest és el seu paper innat: els camins comencen i acaben a la Puerta del Sol. La ciutat no és el lloc, és el mitjà: Madrid és un gran paisatge imprecís (per canviant), la suma de les moltes i diverses mirades de la gent que hi és de pas, l'ambició afilada, l'encaixada segura, el somriure que desafia. És per això que 'per entendre Madrid cal saber de les carreteres', insisteix ella. Però amb la meva amiga parlem de tot això, i de moltes altres coses: del terme que ens acull els dos; Barcelona, la ciutat dels prodigis. Ho fem a la plaça del Raspall. És diumenge a la tarda, falten pocs dies per l'estiu. Els gitanos de Gràcia estan contents amb el seu català acolorit i bulliciós. En aquesta plaça, el Gato Pérez, l'argentí que va decidir fer-se català, devia pensar la seva Rumba de Barcelona. Una cançó, aquesta, que també pressuposa una mirada. Una mirada amb un "ritme inquiet", un punt nostàlgica, que és plena d'excepcions, que "viu gronxadeta entre mariners" i en la qual, per bé o per mal, per be i per mal, o ni per bé i ni per mal, no hi ha carreteres, sinó ports, carrers i places. El post d'avui el fan cinc amics que en les últimes hores han respost la pregunta: "On van els estatus del Facebook que un escriuria però que, finalment, ell mateix decideix escriure?". Vaig penjar aquesta qüestió al mur del meu Facebook ahir a la nit. La primera a respondre va ser la periodista Gina de Tera: "al mateix lloc que els propòsits de principi d'any", deia. Graciós, ocurrent. Però no, diria. Al meu entendre, els estatus no són exactament propòsits; són petites postals, versos solts, promeses, secrets, codis en clau. Els propòsits un se'ls queda per un mateix, no? En Jordi Jubany, blocaire interessat en ensenyament 2.0 potser s'hi acostava més. El seu apunt arribava uns pocs minuts després: "al mateix lloc que les fotos que no es fan", deixava escrit. Un 'estatus' --aquella frase que respon a la pregunta 'què et passa pel cap' i que els usuaris de FB coneixen tan bé-- és una mica com una foto: busca la immediatesa, està a pocs clics de distància, i és un paisatge -vital, personal, íntim- capturat per a tots els altres. D'acord, doncs. Tanmateix, la Maria Lladó, reconeguda 'estatutaire' i l'Oriol Galgo, productor, crec que arribaven a la clau del que volia dir. El pudor, el secret desvetllat, el joc privat, la complicada tensió entre el que es mostra i el que no: "Al mateix lloc que tot allò que vols dir i mai t'atreveixes" (la Maria); "I els que escrius i borres immediatament?" (l'Oriol). Finalment, i ja passades unes bones hores, la Lídia Hervàs, també periodista, recordava amb la seva ironia i un (cert) coneixement de causa: "¿a dónde irán los besos que guardamos, que no damos?". I aquí acaba aquesta breu nota. Recordatori modest que una conversa és, a la vegada, indestriablement, tot allò que mostra i tot allò que amaga. I que això tan val si estem davant d'una cerveseta, o davant del teclat d'un ordinador.  ... les dues bateries de Mazoni, síntesi del pop més brillant fet avui en aquest país, conduïdes per la veu de Jaume Pla, cronista existencialista a ritme de dance. Em quedo també amb el que tothom m'havia dit (i que es va complir): un mai oblida un concert de Love of Lesbian, perquè hi ha himnes que embruixen i un no pot restar impassible davant un prec com "podría ser tan fácil, sería espectacular, si fueran reversibles aquellas noches de incendio". Més coses al sarró: la fúria pop de Miqui Puig i el seu Conjunto Eléctrico (tan corpulent, tan vulnerable, amb tantes veritats a la butxaca); la violència rítmica de Two Dead Cats, potser la gran revelació del festival; el trepidant pop 'barat' de Joe Crepúsculo; l'irònic i honrat viatge al passat que ens proposen Angelina i els Moderns (amb Phil Musical de 'guest star')... La llista continua amb el primer directe de Manel que m'ha agradat de veritat; els plantejaments de soul orgànic i elegant d'Élena, que em van sorprendre quan no m'ho esperava; i amb dj Milkyway i dj Delafé (a la foto), per la seva selecció de soul en la sessió que tancava el festival, final de festa immillorable (pel bon humor, per la transparent diligència, per l'erudició de la proposta) d'un festival en estat de gràcia, el PopArb, cinquena edició. Torno satisfet, ja es veu, perquè el PopArb és un oasi privilegiat on disfrutem una cultura viva i seductora sense escoltar consignes, ni parlar de baròmetres, sense fer-nos mala sang. És la 'normalitat' a la qual aspirem convertida, durant dos dies, en un present alegre i efervescent. Un oasi, vaja. Un privilegi.  L'autoproclamat 'Rei del Pop' va morir ahir, a Los Angeles, d'una aturada cardíaca, tot i que Michael Jackson --el nostre Jacko-- ja feia anys que anava morint poc a poc, convertit en una figura grotesca i tràgica, del tot inexplicable. Caetano Veloso va descobrir l'any 1992 un dels seus últims grans hits, Black or White, i el van convertir en una cosa nova, tota una cançó protesta!, a l'inici del seu disc Circulâdo Vivo. "It don't matter if you're black or white" cantava Jackson dos anys abans de la versió del brasileny, en el que semblava una provocadora defensa a la seva decisió d'emblanquir-se la pell. La cançó sintetitzava per a molts la bogeria creixent de l'artista, immers en un procés de desnaturalització xocant. Quin escàndol. I Black or white era, en efecte, la cançó d'una persona que no troba el seu lloc al món, una cançó sobre la desdibuixada petja de la raça en un context de redefinició de les identitats... una cançó sobre l'angoixa de viure en un món obsessionat per la imatge. Curiós, no?, Michael Jackson, precisament ell, l'home obsessionat amb el mirall, l'home que vol deixar de ser allò que era... abocava en 4 minuts una colla de preguntes gens frívoles, algunes de les quals van ser agafades per Veloso, el gran cantautor brasileny. Perquè Michael Jackson era un lletrista clarament irregular, en la majoria de casos del tot prescindible, però com tot gran artista mirava d'explicar-se a través de la seva obra (vegeu sinó cançons com 'Man in the mirror', 'You're not alone', 'Leave me alone'...). A vegades cal un poeta per descobrir un altre poeta. I jo avui m'agafo a la mirada de Veloso per intentar descobrir els dubtes i les certeses que Jackson va abocar en tantes i tantes cançons, més enllà del ritme, més enllà dels guants de blanc i el moonwalk, en el camí de trobar Jackson més enllà de Jackson. A veure què trobo. Aquest estiu ha començat amb vent i fresqueta, però amb la feina feta. Abans de quedar inaugurada la temporada, ja hi havia a totes les cases, a totes les ràdios i a tots els mòbils la cançó de l'estiu aprovada per aclaparant majoria (i gràcies a una bona campanya de publicitat... clar). Es tracta de Summercat, de Billy the Vision and the Dancers (premiats o condemnats per aquest encegador focus mediàtic, encara no se sap). La melodia de la cançó és pur Jonathan Richman, però és només el pàlid reflex de l'original rock'n'roll festiu que el cantautor de Boston defensa des de fa més de 30 anys! L'omnipresent 'Summercat' és la banda sonora d'un anunci d'una cervesa nacional (si és que això existeix) i serveix, colateralment, de reclam d'una petita illa dels Països Catalans, Formentera. Però més que un publireportatge turístic, em sembla una estudiadíssima idealització d'un jove d'avui. És per això que funciona tan bé, l'anunci. Retrata a la perfecció una generació dubitativa --quina m'agrada més, la rossa o la morena?--, que conjuga en present --per això la història del vídeo no continua, sinó que torna a començar-- i que frueix dels escenaris naturals amb la mirada de l'espectador --aquesta és la història de tres turistes, el territori és només la pell, l'anècdota propiciatòria. L'anunci de l'Estrella és imbatible, per això mateix. La cançó hi ajuda, clar, i també l'illa, segur. La clau del seu èxit, però, és la manera de posar davant el seu públic objectiu un mirall ben deformat... però molt i molt afavoridor. Bé, així és sempre la publicitat, no?  "A la vida de tots els nois sempre hi ha un moment en què per primer cop giren l'esguard cap a la vida passada. És possible que aquest sigui l'instant en què es creua la línia de l'edat adulta. El noi passeja per un carrer de la vila. Pensa en el futur i en el lloc que ocuparà al món." Aquest fragment és de Winnesburg Ohio, la novel·la de Sherwood Anderson que el Cercle de Viena ha publicat fa uns pocs mesos i que compta amb una acuradíssima traducció de Francesc Parcerises (tot un luxe, d'altra banda). Són unes línies que parlen amb senzillesa del pas de la vida, de com canviem, les persones; i també, tot i que això ja no és tan evident en les quatre paraules escollides, d'allò que representen "els llocs". "Winnesburg, Ohio" és un retaule de personatges inoblidables (llegim a la contraportada) i també la història d'un lloc i un moment: un espai, un escenari. Els Estats Units que, camí de l'oest, entraven al segle XX --la novel·la va sortir publicada l'any 1919--, tot construint un nou paisatge humà. Aquí trobem, amb la ploma poc artificiosa d'Anderson, les narracions que fan un indret, el fresc de la petita història, la llegenda quotidiana. Allò que conforma un petit poble (podria ser el teu, fins i tot tant de temps després). Perquè hi ha alguns llocs que es van repetint, gens casualment, en moltes de les narracions i que són propis, d'una manera o altra, de tot assentament humà. La ciutat imprecisa (allà on acaben els carrers i comencen els camps i les granges); el que hi ha a l'altra banda del carrer major (l'ombra de les coses, reflectida en les rerabotigues, en les finestres il·luminades al en plena matinada); la natura propera (la clariana al bosc, el rierol, allà on perds de vista el lloc on viuen els homes)... i el tren, finalment: sortida desesperada, imprevista arribada. L'habilitat d'Anderson és a parlar-nos d'un poble qualsevol fent veure que ens parla d'aquest petit i oblidat Winnesburg, Ohio. Hi ha una parella que s'abraça ben a prop de l'enorme volta ferrada de l'estació de França. Han anat caminant fins allà on comencen les vies: damunt els seus caps hi ha fils elèctrics, semàfors i senyals hermètiques. Aquí més que en cap altre lloc, la ciutat es revela com el que és, un mapa incomprensible. Els acompanya un vent insistent, que té el color del plom i uns núvols gegantins, que prometen pluja. L'estiu no començava aquest cap de setmana? La parella ha buscat els raïls, potser cercant el consol de la metàfora (el viatge que comença?) i allà, entre un avís de perill i un llarg fanal, porten ja una bona estona. El vigilant de l'estació se'ls va mirant, andana amunt, andana avall. Té poca feina, a aquesta hora del capvespre. En un moment determinat, li sembla escoltar una música llunyana, sostinguda per uns violins tristos i una veu de dona, arribada en exclusiva a Barcelona en un avió de paper couché. Doncs sí: és la Doris Day i sona el seu etern Qué será, será. Torna a mirar la parella. Estan ballant descalços, molt junts. ... I el vigilant continua la ronda. Quasi sense fixar-s'hi comença a xiular la melodia d'aquest gran himne a l'incertesa i prèn el relleu de la cançó: Que será, será... whatever will be, will be. És veure les coses des d'una distància (necessària) i aconseguir el 'més difícil encara': fer-ho des d'una proximitat quasi palpable, amb les olors de la vida quotidiana, les ombres i els secrets d'una casa, que podria ser casa teva. És veure per un forat que una família és aquesta 'estructura' tan precària, sostinguda per moltes petites renuncies, alegries inexplicables, el gust d'una tempura, el so de l'agulla en recórrer un disc vell; i saber explicar-ho a cau d'orella, amb un humor molt seriós, defugint sàviament els judicis morals, la vana trascendència. És veure Still Walking (Aruitemo Aruitemo), del japonès Hirokazu Kore-Eda, i pensar, uau, aquesta és, segurament, la millor pel·lícula que avui es pot veure a la ciutat. Però és una falsa miniatura, aquesta: avís per a navegants, no feu cas d'aquells que us diguin "és d'aquelles pel·lícules on no passa res". Kore-Eda posa la lupa en un dia d'estiu a cals Yokoyama: hom espera veure-hi només (ja seria prou!) la dissecció de la família del vell doctor de la ciutat de províncies, però resulta que en els fotogrames d'aquesta pel·lícula un hi acaba veient la pròpia, de família. I impressiona. Molt. "Allá donde estén las luces, está la sombra de las cosas", deia un altre savi, el Sr. Chinarro. Aquests 'jacks' elegantment inerts semblen tenir poder màgics, i de fet els tenen. Transporten notes i lletres, comuniquen històries. Que les coses mai són coses, i prou. I sempre està bé insistir-hi, en això. Desendolles els auriculars, i a les orelles notes aquell zumzum plaent; així és, finalment, la música callada. M'agrada veure aquests petits objectes de la foto, aquesta natura morta d'avui, com un souvenir de tots els viatges que faig, a través de la música... sense sortir del menjador de casa.  Assegut al bus, mirant finestra enllà; seguia una parella que caminava agafada de la mà. El gran vehicle es movia al seu pas esbufegant, queixós. La ciutat em regalava un esplèndid tràveling (els meus ulls, ja t'ho vaig dir, són com una càmera). En pocs segons, retrobava a la parella. Ja a la parada, els estudiava més tranquil·lament, en pla americà. Parlaven, molt a prop, i la mà d'ella apartava un ble de cabells d'ell, i la d'ell posava bé la camisa a ella. I aleshores han fet una passa endavant, cap a l'autobús, on encara anava pujant la gent. I els he tingut en un quasi primer pla. S'han besat llargament i generosament, amb aquella barreja d'urgència i indiferència que un només pot tocar per uns segons (i encara sort!) en l'adolescència. Tot el seu món era aquell petó: com si la resta de coses es pogués escolar aigüera avall... Viatjaven al centre de la terra amb les seves llengües, defugint totes les paraules, en un vertiginós pla circular. Quan l'autobús anava per reprendre la marxa, ella ha picat la porta i el conductor ha frenat per deixar-la pujar a dins. Elegància felina, la d'ella, la sobèrbia de la joventut; els llavis mullats i vermells, un somriure desorientat. S'han dit adéu amb el seu codi ocult (the way young lovers do, hagués dit Van Morrisson) mentre el bus anava girant la cantonada. I jo he tancat els ulls buscant una fosa en negre i he pensat en els petons sense agenda ni 'tic-tac'; els petons perquè sí. Ja veus que, aquest matí, dalt de l'autobús, he recordat quan les coses eren més senzilles... "El moviment 'eat local' dels Estats Units, nascut fa una dècada, reivindica el consum de productes de la pròpia zona." Podeu continuar llegint l'article a la revista Sostenible.cat, on ha estat publicat.
 La realitat la veig pixelada, fins i tot veig els píxels que 'existien' abans que els píxels mateixos existissin. Aquesta façana del carrer de Torrijos, a Gràcia, és tota una lliçó i també un homenatge. És la lliçó d'un món que és ben real, malgrat la seva pretesa virtualitat; i és també un homenatge a la feina --la bona feina-- per aflorar a la xarxa un país de debò... a cop de píxel, a cop de tecla. El servei de blocs de Vilaweb ha complert cinc anys aquesta setmana. Ahir, dilluns, es va fer l'acte de celebració al nou local del mitjà al cor del Raval.  En un capítol preciós de la cinquena temporada de The West Wing, en Josh Lyman explica a la seva assistent Donna la història de Blind Willie Johnson. Diu la llegenda que aquest músic de blues nascut l'any 1897 va quedar-se cec després de ser ruixat amb lleixiu pels seus pares i que l'any 1945 va morir a les portes d'un hospital, on no el van voler atendre per raó del color de la seva pell. Els cinquanta anys de vida de Johnson van estar plens de desgràcies, però la seva música va convertir-se en un llegat curador enorme, recollit i reivindicat després per gent com Led Zeppellin i, en especial, Ry Cooder. Va morir sol i oblidat i, en canvi, explica Josh, el seu tema Dark was the night, cold was the ground, enregistrat l'any 1927, va ser inclòs en un disc amb sons, músiques i informació de la terra enviat dins una sonda espaial, més enllà dels confins del sistema solar. Hi ha una mena de justícia poètica, ve a dir Josh, en la conquesta de l'espai, i el cas de Blind Willie Johnson és molt eloqüent. En la nau espaial Voyager, Bach i Beethoven conviuen amb els laments de Johnson en el que és, en efecte, una declaració d'intencions que fa posar la pell de gallina. La filla de Willie Johnson, però, no va cobrar mai ni un dòlar de drets d'autor. Ho va descobrir Wim Wenders quan va dedicar un reportatge a la figura del bluesman... l'any 2003! Vet aquí un home que rep una trucada a les quatre de la matinada. Una veu apressada li crida per telèfon: "Manel, Manel, agafa la bicicleta ràpid i vine cap a l'hospital, que la teva dona està parint". El nostre protagonista es posa en marxa amb tota la urgència de que és capaç. Surt de casa, fa cap a l'hospital. A la primera cantonada, però, ja és per terra, mig despullat i amb els genolls pelats. La seva cara es contreu dolorosament mentre es diu a si mateix amb una perplexitat humiliadora: "ni em dic Manel, ni tinc biclicleta... i és impossible que la meva dona estigui parint. Que jo no en tinc, de dona". Un a vegades se sent així, no? Aquest acudit és com aquell de Groucho Marx --"mai no formaria part d'un club que admetés individus com jo com a soci"--: té la capacitat de resumir una persona, o, millor, un determinat moment d'una persona. Et llences a la roda imparable de la realitat --o del que et sembla que és la realitat-- buscant solucions i sortides, tocat per la sensació que aquesta és la teva missió, el teu encàrrec (com la trucada que rep el nostre protagonista en plena matinada). Només que, com ell, un dia et trobes a mig camí d'alguna banda, amb els genolls pelats... i et preguntes, "i jo, on anava?". En política --jo faig política no en l'àmbit dels partits, sinó de les associacions-- cal anar en compte amb aquestes trucades de matinada. I no estalviar-te mai determinades preguntes, per òbvies que semblin: qui sóc? de què disposo? on vull anar?  Secret sunshine és, en realitat, tres pel·lícules: és el retrat precís i sensible d'una dona, excel·lent la interpretació de Jeon Do-yeon, premiada amb justícia a Cannes; és un assaig sobre el dolor; i és, per últim, una radiografia ajustada --per lúcida i distanciada-- de la religió i el seu paper redemptor i/o anestesiant. Moltes coses? Sí, però ben portades. La direcció del coreà Chang-dong Lee és pausada, d'una fredor que de tan correcta acaba sent cruel i tot. Denota, finalment, una gran intel·ligència. Intel·ligència per aconseguir situar-se damunt l'anècdota (les tribulacions del personatge protagonista) fins assolir la categoria. Doble salt mortal. Se'n surt. Secret Sunshine és, a l'acabar, una quarta pel·lícula. El retrat d'una Corea desestructurada, a la cerca de nous valors. Un país al límit de la bogeria, de somorta violència, en un trànsit resignat. Un país que viatja a les ciutats imprecises, les que ja no són de ningú, com la Milyang que dóna títol al film en la versió original."Una dona italiana que va perdre el vol d'Air France desaparegut mor en un accident de cotxe a Àustria", llegeixo via Twitter (@visualpanic): "Johanna Ganthaler, jubilada i natural de la regió italiana de Bolzano, havia passat uns dies de vacances al Brasil amb el seu marit. Tots dos van perdre el vol 447 d'Air France que va precipitar-se a l'oceà Atlàntic, i van tornar cap a Europa l'endemà. La parella era a Kurfstein (Àustria) de viatge, quan hi ha hagut el xoc entre el seu vehicle i un camió. Ella ha mort i el seu marit es troba en estat molt greu.", diu la notícia publicada pel 3cat24.cat. L'àngel de la mort, està clar, va distreure's rera una enorme caipirnha, després d'haver canviat la llarga túnica negra per una camisa florejada. Amb la visió entelada i sospirant a ritme de bossanova, va deixar que la parella perdés l'avió. Imperdonable. Però ja a casa, fastiguejada amb aquells bombons tan empalagosos, cansada d'escoltar un cop i un altre el rèquiem de Mozart, la fosca figura va decidir fer alguna cosa de profit i concentrar-se en la feina, que el seu expedient ja no admetia més badades. El recurs del camió a tota velocitat? Previsible, sí. I eficaç. Tan se val. La qüestió és no fallar. I no va fallar. Una notícia, aquesta, perfectament prescindible... i, en canvi, tan interessant!
|
 Benvinguts al bloc de notes virtuals d'Oriol Lladó (CV). M'estreno al servei de blocs de mesvilaweb.cat. Els més de 300 apunts publicats fins ara a blogger continuen sent accessibles a albumderetalls.blogspot.com
Sóc periodista, i en els darrers temps m'he especialitzat en l'àmbit ambiental i tecnològic, tot i que això no ha pogut refrenar la meva passió per qüestions més intangibles, potser més ben representades en aquest bloc: el cine, els llibres, el rock'n'roll. Visc a Badalona, que és on desenvolupo bona part de la meva tasca associativa. Amb Òmnium Cultural, amb l'associació Ritme&Club, amb el col·lectiu ciutadà Badalona2011.cat, i un llarg etcètera. Aquest bloc va començar el gener de 2007, tot i que abans havia malviscut una primera versió del mateix, on només penjava ocasionals articles fets per altres mitjans. L'any 2005, això si, vaig mantenir, junt amb la també periodista Laura Garcia, un bloc de viatge, que va mirar de resumir el camí que vam fer de Chicago, Illinois, fins a Ushuaia, a la Terra del Foc.   Contacteu: info@oriolllado.cat 
  Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Accés de l'autorCategories
         Els meus enllaços0. BLOCS ANTERIORS
1. ORIOL LLADó 2.0
2. ALTAMENT RECOMANAT
3. BLOCS AMICS
4. BLOCS INTERESSANTS
 
          
    
 Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
||||||||||||||||||||||
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
