El diari Noticias de Navarra publica avui la notícia que l'ONU ha acceptat la demanda interposada per la Comissió per a la Sobirania de Navarra per reinstaurar un Estat navarrès, que abarcaria molt més enllà de les fronteres del que avui entenem per Euskal Herria. Que l'ONU hagi acceptat la demanda, promoguda per aquesta comissió, alhora promoguda per la Casa Reial de Navarra, no vol dir que els doni la raó, sinó que estudiarà el cas i fins i tot enviarà observadors sobre el terreny.
Al web de la comissió, hi apareix la carta enviada a l'ONU i s'hi pot llegir els arguments legals esgrimits pels impulsors de la iniciativa per tal que Navarra sigui considerat una colònia dels estats espanyol i francès i pugui reclamar la restauració del seu estat.
Aquesta notícia obre les portes a que els catalans poguem dur el nostre cas a l'ONU. D'arguments legals ens en sobren. Ara bé, cal confiar amb aquest organisme internacional? Perquè, ara bé, és cert que el fet que l'ONU t'accepti la demanda és una bona notícia, però quan, probablement, te la rebutgi... haurà valgut la pena? El debat és obert.
Sens dubte, la zona on millor es conserva la llengua catalana a la Catalunya del Nord, sobretot per la seva situació geogràfica, és a l'Alta Cerdanya. La publicació Viure als Pirineus, en la seva versió digital, ens ofereix un reportatge a peu de carrer de la situació del català a l'Alta Cerdanya.
La llengua bo, un dels deu idiomes del grup tribal gran andamanès, de l'Índia, ha quedat extingida amb la mort de la seva última parlant, ha informat avui en un comunicat l'organització Survival International.
Boa Sr, de 85 anys, va morir la setmana passada, i al fer-ho va posar fi al llarg viatge de la seva tribu, l'existència de la qual es va iniciar fa uns 65.000 anys a les illes d'Andaman, al sud-est de l'Índia.
"Descendents d'una de les cultures més antigues de la Terra", els bo pertanyen a un grup tribal que ara, amb la mort de Boa Sr, té només 52 membres, enfront dels 5.000 que poblaven les illes quan van arribar els colonitzadors britànics, el 1858.
Els catalans estem lluny d'una situació com aquesta, però també ho estava la llengua bo fa uns segles. Tot canvia molt ràpid, i no es pot obviar que fa només setanta o vuitanta anys a la Catalunya del Nord el català era la llengua d'ús social.
La Catalunya del Nord està visquent una intensa precampanya electoral per les eleccions regionals que se celebraran al Llenguadoc-Rosselló al mes de març. Però TV3 no en diu ni mu. Com en altres tantes coses, importa més el que passa a Badajoz que a Perpinyà. Jo em pregunto com pot ésser que encara hi hagi catalans del nord tant conscienciats per demanar no deixar de veure aquest canal televisiu. La demanda primera no hauria de ser que TV3 es vegi a la Catalunya del Nord, sinó que la Catalunya del Nord es vegi a TV3! Aquesta és la campanya!
Si hom per curiositat dóna un vol pel codi penal espanyol, hi veurà els delictes de sedició i rebel·lió. No hi entenc gaire de lleis, però sobretot en el primer cas està bastant clar que una declaració unilateral d'independència de Catalunya, per llei, pot comportar-nos, als promotors, uns quants anys a les garjoles espanyoles. Però no només això, si li interessa, l'Estat pot actuar contra els "sediciosos" sense necessitat que aquests portin a la pràctica els seus plans, és a dir, només que algú defensi i promogui aquesta idea pot ser condemnat a presó.
Aquesta és la vertadera faç del nostre enemic, i faríem bé de tenir-ho clar si volem fer aquest camí. Reagrupament té com a principal objectiu proclamar la Independència de Catalunya, i això, tinguem-ho clar, està penat. És una sedició com una casa de pagès! Hom es pot arribar a sorprendre d'aquest fet, bàsicament perquè avui en dia, sembla, es pot ésser independentista amb normalitat. Res més lluny de la realitat, estem en un règim de llibertat vigilada. Si els dirigents independentistes no estan a les presons espanyoles, és perquè no cal. Quan calgui, hi podran anar, no ho dubteu. De moment les estructures estatals espanyoles no tremolen davant d'un moviment independentista que està lluny d'assolir una majoria necessària per proclamar la Independència, però el dia que això pugui esdevenir realitat, no en tingueu cap dubte, el codi penal espanyol s'esgrimirà per fer-nos por o, arribats al cas, per a fer-nos físicament presoners.
És a això al que ens enfrontem. Però els reagrupats sabem que si per trencar les cadenes que sotmeten Catalunya al jou espanyol cal arriscar la llibertat individual, ho farem. Però no perquè siguem uns valents, sinó perquè la il·lusió de trencar una cadena col·lectiva és un sentiment molt més fort que la por a les lleis dels carcellers. Companys, sabem on volem anar, però també cal que sapiguem què ens hi podem trobar. Endavant, Reagrupament!
El govern català ha donat llum verda a les vegueries, i a l'ensems ha obert la caixa dels trons del debat territorial. La proposta aprovada és poc treballada quant a la definició dels territoris veguerials. S'ha tirat pel dret amb el dogma de les set vegueries, i molts s'han considerat traïts, però només uns quants amb motiu. Que l'alcalde de Lleida es queixi perquè «perd territori», no ho trobo una causa gaire noble, així com tampoc les pressions del poder socialista a l'àrea metropolitana, o les pugnes entre Tarragona i Reus per la capitalitat o quin ha de ser el nom de la seva vegueria. En canvi, les reivindicacions frustrades (de moment) per crear la vegueria de l'Alt Penedès o per obtenir més singularitat, com la Vall d'Aran, em semblen causes més justes que els partits no han sabut escoltar. Un cas apart és el de l'Alt Ter, amb raons històriques, geogràfiques, socials i econòmiques per existir, cert, però que potser massa sovint s'ha presentat com la cobdícia vigatana per obtenir una capitalitat que Manresa no li permetrà obtenir.
Certament, la llei aprovada deixa la porta oberta a la creació de més vegueries, sempre que un territori ho demani majoritàriament i la Generalitat finalment ho accepti. Veurem què passa. Fa pocs dies vaig parlar amb els alcaldes d'Espinelves i Viladrau, pobles osonencs que pertanyen a la demarcació de Girona. Òbviament, no els fa cap gràcia haver de tenir la capital a Manresa, i veuen com una opció possible fer una consulta popular perquè el poble decideixi a quina vegueria vol pertànyer.
El debat territorial, doncs, em sembla apassionant i fins i tot enriquidor si sabem treure el gra de la palla. Si deixem de banda les enveges i les ambicions territorials, i fem cas a les dinàmiques, voluntats i necessitats de la gent dels nostres pobles hi hem de sortir guanyant.
Per cert, per si algú s'ho està preguntant, la desena vegueria hauria de ser la de la Catalunya del Nord, amb el nom que preferiu, però ho hauria de ser perquè és ben nostra.
Som els bons. En aquesta tragicomèdia en què han convertit la política catalana els professionals de la submissió, nosaltres som els bons. Reagrupament i tot el moviment social que hi ha al darrere representen les ganes de molts catalans de viure en un país lliure. Una idea impol·luta que només pot ser atacada des de l'interès partidista o nacionalment contrari. És per això que, arran dels fets d'aquests últims dies, jo i molts més (molts més i jo), hem tingut l'ai al cor i n'hem sortit amb un regust amarg. Les coses no s'han fet bé i crec que, essent com som, els bons, en aquest episodi hem tret el pitjor que portem dins.
Si la dimissió de Carretero ha estat una maniobra per forçar la dimissió de Renyer, Valdero i Pereira. Ho censuro. I ho censuro sobretot perquè ningú ha demostrat que aquests associats per la Independència estiguessin fent res en contra de ningú. Si com diuen hi ha un pacte no escrit entre en Carretero i en Laporta en què es fixen els candidats a les eleccions autonòmiques de la tardor, i aquests tres associats significaven un gra de sorra al qual calia aixafar per no fer perillar l'acord, censuro el que s'ha fet amb ells, perquè no ho trobo ètic. Les decisions de l'assemblea s'han de respectar, i no es pot anar a remolc de les pretensions d'un home que ni tant sols és associat de Reagrupament. S'acusa els ja exmembres de la junta de moure's per interessos personals i per assolir una acta de diputat. I ho diuen els qui defensen posar-se als peus d'en Laporta! Un home que, tot i els vots que pot aportar, no ens sortirà a compte si ens fa perdre els valors de la regeneració democràtica que diem representar. Laporta tindrà tot el dret a encapçalar la llista de Reagrupament, sempre i quan, com a associat o com a personatge independent, rebi l'aprovació necessària dels reagrupats. Per tant, el meu pronunciament no serà mai un "Laporta, sí" o un "Laporta no". El meu pronunciament serà un "Laporta, un més", al qual només faré confiança per encapçalar una llista quan deixi veritablement de comportar-se com algú amb ínfules de creure's més valuós que 3.400 associats i es comporti com un company més, amb més interès en la defensa de la nació catalana que no pas en vanitats personals. Perquè si no és així, ell no serà un dels bons, i per tant no serà un dels nostres. I qui vulgui lliurar-nos al seu projecte personalista, tampoc. Perquè potser tindrem més escons, però deixarem de ser els bons. I per aquí sí que no hi passo.
En aquesta vida, fins i tot els il·lusos es desil·lusionen. I Catalunya, en això, sí que és un país normal. Molts, no sé perquè, van veure en Mònica Terribas i Ramon Tremosa dues figures de la Catalunya sobirana que serien capaces de capitalitzar el seu talent a favor de la causa de la nostra nació. El temps ha anat posant les coses a lloc, i els il·lusos cada cop són menys.
En el cas de la Mònica Terribas, les paraules d'aquesta setmana en la comissió de control de la CCMA no han fet més que corroborar ideològicament el que ja quan feia el programa La nit al dia practicava. Terribas parla del castellà com la nostra llengua comuna (ella en diu "d'ús comú", com si això fos més fàcil de pair), i defensa la defecció del català en els casos d"ineficàcia comunicativa". Queda clar, doncs, quina és la comunitat referencial de la senyora Terribas i TVC: Espanya. Perquè a Catalunya, en teoria tothom entén el català i no hi pot haver "ineficàcia comunicativa", i en canvi, no tothom entén el castellà, com a la Catalunya del Nord i l'Alguer. Tota aquesta rendició a l'espanyolisme també o vam poder constatar ahir al Telenotícies, quan la televisió "nacional" de Catalunya va començar l'edició amb la notícia d'unes eleccions autonòmiques amb les quals ni tant sols hi tenim veïnatge. És més, diria que si vull anar a Galícia tinc 1.000 quilometres per endavant, i potser és per això que ni hi he estat mai. Avui, i no pas per casualitat, l'espanyolisme ha continuat, i la gran notícia de portada ha estat l'expulsió d'un eurodiputat andalús d'un país sud-americà. Magistral!
Però bé, la senyora Terribas no té el monopoli de la desil·lusió. El flamant candidat de CiU a les Europees, el senyor Ramon Tremosa, sembla que ha agafat el gustet a aprofitar les entrevistes en els mitjans de comunicació per repetir mil i una vegades que ell "mai s'ha definit com a independentista". Com si ser independentista fos la pesta! Sí, senyor! Alguns el defensen afirmant que amb aquestes paraules tampoc no està dient que ho sigui, però deixem-nos d'òsties, perquè si ho fos, encara pitjor. Igual com no és de fiar qui no és defineix, menys ho és qui, definit, amaga el que és. El senyor Tremosa jo no sé si és allò que diu o allò que no diu, però aquest joc de fer la viu viu no és de valents ni de convincents. Però bé, de fet és el joc de CiU des que uns quants la van parir ja fa uns anys.
Amb tot aquest seguit de bestieses que diuen els personatges que alguns creien o creuen capaços de liderar el sobiranisme, m'ha vingut al cap l'incident dels dos nens d'Olot. Aquests vailets van participar en un concurs on se'ls va prohibir parlar en la seva llengua, en un acte flagrant de discriminació ètnica. La reacció del conseller d'Educació, Ernest Maragall, no va ser pas de suport, sinó que els va recriminar el seu baix nivell de castellà i va afirmar que això calia solucionar-ho. Aquest personatge és qui, avui, a Rac-1, ha parlat de "vacassions".
Amb tot això no vull pas dir que no ens haguem d'il·lusionar amb res. Només que ho hem de fer per qui no amagui qui és ni qui som. Un català que digui que això és Catalunya i prou. Oi que no és tant difícil? Doncs diguem-ho nosaltres, que els fariseus no ho faran, i il·lusionem-nos plegats en el camí cap a la Llibertat. Primera aturada: 7 de març a Brussel·les (Flandes).
L'any 2004 va tenir lloc un fet molt greu i que no va tenir la difusió que es mereixia, de ben segur perquè als mitjans de comunicació que actuen com a aparells de guerra a Catalunya són coses que no els interessen propagar. Fa ja poc més de quatre anys que el ministeri de Cultura espanyol va prohibir una revista perquè tenia com a títol dos mots ben empipadors per als imperialistes castellans: República i Catalana. Doncs sí, la revista "República Catalana" no va sortir mai al carrer perquè el ministeri de Cultura espanyol va considerar que el títol era "contrari a la llei, a l´ordre públic i als bons costums".
Recentment, un cas similar ha ocorregut. Un jutge espanyol anticatalà (n'hi ha que no ho siguin?) ha prohibit el lema "Una nació, una selecció" en els espots de la plataforma que malda per assolir l'oficialitat de les seleccions nacionals de Catalunya.
Entremig es poden citar altres casos prou eloqüents i greus, com el d'aquella parella valenciana a la qual els espanyols els van prohibir adoptar un nen perquè eren catalanoparlants i això, segons els nostres "amics" imperialistes, podia ser perjudicial per a la criatura. O el dels dos nens d'Olot, que obligats pels intolerants a participar en un concurs en una llengua que no és la seva (perquè el català hi era discriminat), a sobre van ser renyats pel conseller Maragall pel seu baix nivell de castellà. Ara, que què es pot esperar d'un conseller d'Educació que no sap ni que el castellà és una llengua estrangera?
És per això que el sobiranisme no pot caure en el parany de la "democràcia espanyola" i legitimar els seus pèrfids arguments. Van ser sobreres, per exemple, les paraules del senyor Vinyals mostrant respecte per la sentència que prohibia l'ús del lema "Una nació, una selecció". De respecte cap per als qui ens voldrien veure en el món de l'ahir. Cal tenir-ho clar i plantar cara. Cal dir ben alt que aquí de democràcia només n'hi pot haver una, i és la de la República Nacional Catalana.
L’impuls que la Renaixença, moviment cultural vuitcentista, va donar a la llengua i la literatura catalanes va tenir, unida a altres factors socials, la seva plasmació en l’àmbit polític i de reivindicació nacional. El catalanisme polític va anar agafant forma d’ençà de les Bases de Manresa de 1892 i va donar lloc a una etapa de la qual avui encara en som hereus: un regionalisme majoritari i un independentisme ferm, punyent però incapaç durant més d’un segle de superar quantitativament el mal nacional que ha representat la política de l’encaix a Espanya. Els temps canvien, i no hi ha res que duri per sempre. Actualment, ningú que estigui amb bon seny pot negar que Catalunya viu un moment convuls i decisiu. La cruïlla que es presenta en el camí de la nostra milenària nació es la disjuntiva entre la crisi nacional i el redreçament, entre l’esdevenir regió i l’assolir la culminació plena que tota nació necessita. És el final d’una llarga etapa. Vam renèixer de les nostres cendres, però la nostra nació no en fa prou amb un reviscolament guerxat, ajagut, inclinat. Hem de redreçar-la i tornar a posar dret aquell poble que fa segles va dominar la Mediterrània. Hi ha bons símptomes que ens poden fer creure que, dins de les files del catalanisme, que l’independentisme avança a passes agegantades. Però també es evident que el problema actual del catalanisme es que ha perdut pes en el si de la societat. La despersonalització de Catalunya és innegable, instigada per les polítiques dels partits més espanyolistes que han practicat una política de repoblament de la nació fent servir els procés immigratori com a arma llancívola contra la catalanitat. Lamentablement cada cop hi ha més gent en el país aliena al sentiment nacional, i si no reaccionem aviat, potser aquest serà el nostre últim tren. Es l’hora de descavalcar els Montilles, Camps, Antichs, Iglesias i Bourquins de torn. Els partits que s’autoanomenen nacionalistes i independentistes han d’escollir entre continuar amb el mateix rumb i i la llangor d’un agònic morir, o donar un bon cop de timó i sumar-se a les forces del Redreçament. Nosaltres ho farem, i si ells no ho fan els nostres camins divergiran: ells resclosint-se en el pasat, i nosaltres guanyant el futur per a Catalunya.
La pel·lícula Braveheart, de 1995 i protagonitzada per Mel Gibson, va guanyar cinc Premis de l'Acadèmia i un Òscar a la millor pel·lícula. Es tracta d'una pel·lícula èpica basada en William Wallace, un heroi nacional escocès que lluita contra l'opressió dels anglesos i el seu pèrfid rei, Eduard I d'Anglaterra. A Catalunya, molts, a manca de films sobre Moragues o Bacs de Roda, l'han mirada amb devoció, i els espanyols l'han programada mil i una vegades a les seves cadenes sense sentir-se al·ludits.
Veient el panorama actual, algú podria considerar que Catalunya, certament, està molt lluny de tenir el seu braveheart del segle XXI. L'altre dia vaig veure en unes notícies com el dirigent d'Esquerra Joan Ridao recollia un premi a Madrid, la capital del Imperio, i es posava a explicar acudits. No, no és ell el nostre braveheart. Ni tampoc ho és aquell noi que vaig veure demanar la comanda en castellà en un establiment de Girona sense cap necessitat. La imatge era grotesca i llastimosa, i tot per dir grande en comptes de gran i poca cosa més. Però és que el seu castellà feia pena, tot i que no tanta com el veure un home sense esperit abandonant l'element més viril que tot ésser humà té, el de la llengua.
Però Catalunya sí que té homes de vàlua demostrada. Som tots aquells qui en condicions adverses mai no canviem de llengua; som tots aquells qui treballem per la sobirania de la nostra Pàtria tot i la dictadura blanca a la qual estem sotmesos; som tots aquells qui denunciem qui és l'enemic i li plantem cara sense por; som tots aquells qui dia a dia anem treballant perquè el català vagi guanyant terreny a Catalunya; som tots aquells qui diem ben alt que l'imperialisme espanyol, francès i italià és el mal, la mateixa cosa que aquell Eduard I, i que els combatrem. No, no portem espases ni muntem a cavall, però cavalcarem en direcció ferma cap a la sobirania i no defugirem l'envit contra aquells qui volen Catalunya somorta, apagada, esclava i dissolta en el no-res. No tenim un braveheart, tenim un exèrcit de bravehearts disposats a tot per Catalunya.
Qui fou la figura més important del separatisme català de la primera meitat del segle XX, Daniel Cardona i Civit, ho escrigué de manera ben explícita fa més de setanta anys: «En el plet de la causa de la nostra llibertat catalana, Catalunya, mercès a les traïcions, a les abdicacions i a l’abandonament de la nostra causa nacional, està donant, en aquests moments històrics, la pobra sensació d’ésser un poble orfe d’ideals morals i espirituals. Políticament, som Burgos o Sòria. Espiritualment, un clan d’Alaska.» Ha plogut molt des d’aleshores, però aquestes paraules són a hores d’ara més vigents que mai. Espiritualment, no sé si som un clan d’Alaska, però són més d’un, de dos i de tres els qui ens desesperem, i amb raó, quan veiem tot el que es cou en el món de la política de fireta que tenim a Catalunya. Ara toca el finançament, abans l’Estatut o demanar el vot per a les eleccions espanyoles; i tots s’afanyen, un cop rere l’altre, a intentar convèncer-nos que són els més decisius a Madrid i els més catalanistes a Barcelona.
Que adesiara i encara ara el senyor Jordi Pujol ens surti amb estirabots contra la independència no hauria de sorprendre ningú. Pujol ha estat un dels principals enemics de l'Estat català en les tres dècades de vigent restauració borbònica (que no de democràcia) que hem hagut de patir. No mereix més comentaris. El que sí pot ser perillós i és una de les principals amenaces amb vista a les properes eleccions és que alguns es deixin entabanar per enganyívols cants de sirena dels qui fins ara han demostrat, amb fets, que no han abandonat el regionalisme tronat heretat dels seus antecessors de la Lliga Regionalista.
Les paraules racistes del senyor Joachim Hunold, president de la companyia Air Berlin, m'han animat altre cop a escriure novament en el meu bloc. Dir que els catalans som "uns porcs de merda" i que pronunciar "platja de Palma" ja no sona tant imperial com dir-li "playa de Palma" denota fins a quin punt estem parlant d'un individu menyspreable, ja sigui per la seva ideologia nazi-imperialista, com per la seva pobra cultura. M'agradaria, però, destacar dues reaccions (o més ben dit, una reacció i una no-reacció). Des del món del jihadisme hispànic s'han afanyat tots a aplaudir i donar suport al senyor Hunold. Que algú insulti i vomiti sobre el poble català sempre és motiu de gaudi per aquesta gentussa racista, que odia els catalans per vés a asaber quina deformació cerebral inexplicable. L'altra reacció (o més ben dit, no-reacció) és la de l'organització SOS Racisme. Aquest grupuscle que patrocinat pel PSOE propugna l'espanyolisme, emmascarat amb mots com universalisme i progressisme, no ha dit ni mu. Res de nou. És el de sempre. SOS Racisme reacciona molt ràpid quan algun govern europeu vol expulsar extrangers que només es dediquen a delinquir, o quan es diu que els estrangers han de tenir els mateixos deures que tothom, o que s'han d'integrar. Ells defensen la desintegració, la delinqüència i la desigualtat social, i es vanten del contrari. Quins collons! En els casos de racisme anticatalà, aquest grup finançat pel PSOE no piula mai. I defensar dels atacs unes ètnies i no fer-ho en altres, és racisme. I per tant podem dir-ho perfectament: el senyor Hunold i SOS Racisme són la mateixa escòria. I és que els enemics de Catalunya adopten formes ben diverses, però el més important és que els sapiguem identificar.
Escriu Josep Castany, director general de Catalunya Acció, en el seu bloc, sobre l'obstinació del senyor Josep Cuní, presentador del programa Els matins, de TV3, en recordar l'hora a la castellana, és a dir, obviant la forma genuïnament catalana (diu "les vuit i mitja" en comptes de "dos quarts de nou", per entendre'ns). Castany també li retreu que sigui copartícip d'"un dels pitjors hàbits que s'ha estès a TV3 des de fa uns quants anys", que és el "d'entrevistar en castellà a gent que no entén el català". Coincideixo amb el senyor Castany en aquesta denúncia, i més tenint en compte que, com ens adverteix ell mateix, un programa com el que presenta Cuní, amb uns índex d'audiència no tant erosionats com els de la resta d'espais de la decadent TV3, "és avui dia la màquina més poderosa de transmissió de valors, actituds, opinions i hàbits". Ultra aquests aspectes lingüístics que denoten la poca cura i estima que té el senyor Cuní per la llengua catalana, aquesta setmana mateix Els matins ha estat el centre d'una altra polèmica que ha tingut el seu origen en els incidents que van tenir lloc a la Universitat Pompeu Fabra quan la dirigent del PP Dolors Nadal pretenia fer-hi una conferència. No entraré a valorar l'actitud dels joves que va protagonitzar el boicot, més enllà d'assenyalar la futilesa i inutilitat de la seva acció amb vista a l'alliberament nacional del nostre país, que ells, suposo, també deuen defensar. Més valdria que, en comptes de perdre el temps boicotejant, haguessin dedicat aquells minuts, preuats com tots, a parlar, per exemple, amb amics seus dubtosos sobre els beneficis de la independència, per convèncer-los i unir-los al sobiranisme. Tanmateix, més greu em sembla encara que des del programa capdavanter dels matins televisius al Principat alguns contertulians i el mateix senyor Cuní, amb el pretext del boicot, obrin la veda per carregar contra l'independentisme relacionant-lo a la lleugera amb el feixisme. Els joves boicotejadors poden rebre molts qualificatius, però no els de feixistes, mot que s'usa massa a la lleugera, i que fins els mateixos historiadors no es posen d'acord en que serveixi per definir un règim totalitari i criminal com el de Franco. Parlant de boicots, avui mateix, Diario Iberico ens ha destapat una altra manera de boicot no tant cridaner ni impulsiu, però segurament si més malèvol i esgarrifós. La senyora Rosa Díez, fundadora del grupuscle ultraespanyolista UPD, va intentar impedir/boicotejar la conferència del president de la CAB, Juan José Ibarretxe, a la Universitat d'Stanford, a Califòrnia. Com en diuen d'això, si n'han dit res, aquests que tenen el tret fàcil contra el sobiranisme?
Però no va quedar ni ha quedat així la cosa. Jo no vaig tenir la dissort de presenciar la tertúlia en qüestió, però la senyora Pilar Rahola m'ha donat més pistes en un article publicat al diari fet a Catalunya però escrit en castellà La Vanguardia sobre com devia anar la cosa: "Antoni Puigverd puso sobre la mesa a los hermanos Dencàs y a sus famosos desfiles militares de las juventudes de ERC" (Antoni Puigverd va posar sobre la taula els germans Dencàs i les seves famoses desfilades militars de les joventuts d'ERC). Jo no sé si l'errada va ser de Puigverd, ha estat de Rahola, o de tots dos, però diu molt de qui pretén pontificar i fer acusacions tant greus a la lleugera sense tenir ni un mínim coneixement d'història d'aquest país. Podríem dir moltes coses sobre l'independentisme dels anys 30 i les falses acusacions que sempre hi ha hagut de feixisme per part dels seus enemics, però en aquest cas no val la pena. Només cal dir que els germans Dencàs no van existir mai i això ja treu qualsevol mínim crèdit que poguessin haver tingut el senyor Puigverd o la senyora Rahola en les seves vils afirmacions contra dos personatges (perquè suposo que es deu estar referint als germans Badia) que van lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera pagant-ho amb la presó, o que van mantenir l'ordre institucional a Catalunya enfrontant-se amb els grups anarquistes que assassinaven la gent per l'únic fet de ser mossens o no prou d'esquerres. La defensa que van fer els Badia de la Generalitat i de la vida de tots els ciutadans, sense exclusions, ho van pagar essent assassinats per pistolers anarquistes de la FAI. I amb quin menyspreu en parlen i els recorden ara aquests suposats defensors de la llibertat?
Tot això és prou greu. Aquests aspectes lingüístics, o aquests comentaris de contertulians, que algú podria considerar anecdòtics, són molt més importants i transcendents del que semblen, perquè en aquest món del segle XXI és en els petits detalls on es marca la diferència. Si Els matins de TV3 marquen la diferència així, és que no són dels nostres.
Vergonya, vergonya eterna pel poble que vol anar agermanat amb gent que, a més de prostituir-lo amb ses costums, el deshonra i l'insulta, i encara calla! Amadeu Tous. La Nació catalana, núm. 61. 15 d'agost de 1901.
Gemegar es propi de pobles / decadents o casi morts. / No captem lo dret de viure, / dret que no es compra ni es ven; / poble que mereix ser lliure, / si no li donen, s'ho pren. Mossèn Collell. Fragment del poema Sagramental. 1888
L'any 2004 va tenir lloc un fet molt greu i que no va tenir la difusió que es mereixia, de ben segur perquè als mitjans de comunicació que actuen com a aparells de guerra a Catalunya són coses que no els interessen propagar. Fa ja poc més de quatre anys que el ministeri de Cultura espanyol va prohibir una revista perquè tenia com a títol dos mots ben empipadors per als imperialistes castellans: República i Catalana. Doncs sí, la revista "República Catalana" no va sortir mai al carrer perquè el ministeri de Cultura espanyol va considerar que el títol era "contrari a la llei, a l´ordre públic i als bons costums".
Recentment, un cas similar ha ocorregut. Un jutge espanyol anticatalà (n'hi ha que no ho siguin?) ha prohibit el lema "Una nació, una selecció" en els espots de la plataforma que malda per assolir l'oficialitat de les seleccions nacionals de Catalunya.
Entremig es poden citar altres casos prou eloqüents i greus, com el d'aquella parella valenciana a la qual els espanyols els van prohibir adoptar un nen perquè eren catalanoparlants i això, segons els nostres "amics" imperialistes, podia ser perjudicial per a la criatura. O el dels dos nens d'Olot, que obligats pels intolerants a participar en un concurs en una llengua que no és la seva (perquè el català hi era discriminat), a sobre van ser renyats pel conseller Maragall pel seu baix nivell de castellà. Ara, que què es pot esperar d'un conseller d'Educació que no sap ni que el castellà és una llengua estrangera?
És per això que el sobiranisme no pot caure en el parany de la "democràcia espanyola" i legitimar els seus pèrfids arguments. Van ser sobreres, per exemple, les paraules del senyor Vinyals mostrant respecte per la sentència que prohibia l'ús del lema "Una nació, una selecció". De respecte cap per als qui ens voldrien veure en el món de l'ahir. Cal tenir-ho clar i plantar cara. Cal dir ben alt que aquí de democràcia només n'hi pot haver una, i és la de la República Nacional Catalana.
La pel·lícula Braveheart, de 1995 i protagonitzada per Mel Gibson, va guanyar cinc Premis de l'Acadèmia i un Òscar a la millor pel·lícula. Es tracta d'una pel·lícula èpica basada en William Wallace, un heroi nacional escocès que lluita contra l'opressió dels anglesos i el seu pèrfid rei, Eduard I d'Anglaterra. A Catalunya, molts, a manca de films sobre Moragues o Bacs de Roda, l'han mirada amb devoció, i els espanyols l'han programada mil i una vegades a les seves cadenes sense sentir-se al·ludits.
Veient el panorama actual, algú podria considerar que Catalunya, certament, està molt lluny de tenir el seu braveheart del segle XXI. L'altre dia vaig veure en unes notícies com el dirigent d'Esquerra Joan Ridao recollia un premi a Madrid, la capital del Imperio, i es posava a explicar acudits. No, no és ell el nostre braveheart. Ni tampoc ho és aquell noi que vaig veure demanar la comanda en castellà en un establiment de Girona sense cap necessitat. La imatge era grotesca i llastimosa, i tot per dir grande en comptes de gran i poca cosa més. Però és que el seu castellà feia pena, tot i que no tanta com el veure un home sense esperit abandonant l'element més viril que tot ésser humà té, el de la llengua.
Però Catalunya sí que té homes de vàlua demostrada. Som tots aquells qui en condicions adverses mai no canviem de llengua; som tots aquells qui treballem per la sobirania de la nostra Pàtria tot i la dictadura blanca a la qual estem sotmesos; som tots aquells qui denunciem qui és l'enemic i li plantem cara sense por; som tots aquells qui dia a dia anem treballant perquè el català vagi guanyant terreny a Catalunya; som tots aquells qui diem ben alt que l'imperialisme espanyol, francès i italià és el mal, la mateixa cosa que aquell Eduard I, i que els combatrem. No, no portem espases ni muntem a cavall, però cavalcarem en direcció ferma cap a la sobirania i no defugirem l'envit contra aquells qui volen Catalunya somorta, apagada, esclava i dissolta en el no-res. No tenim un braveheart, tenim un exèrcit de bravehearts disposats a tot per Catalunya.
Que adesiara i encara ara el senyor Jordi Pujol ens surti amb estirabots contra la independència no hauria de sorprendre ningú. Pujol ha estat un dels principals enemics de l'Estat català en les tres dècades de vigent restauració borbònica (que no de democràcia) que hem hagut de patir. No mereix més comentaris. El que sí pot ser perillós i és una de les principals amenaces amb vista a les properes eleccions és que alguns es deixin entabanar per enganyívols cants de sirena dels qui fins ara han demostrat, amb fets, que no han abandonat el regionalisme tronat heretat dels seus antecessors de la Lliga Regionalista. 
Les paraules racistes del senyor 
