El diumenge de la setmana passada La Vanguardia va encartar un monogràfic especial dedicat als IV Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català. Lector habitual de diaris com sóc des de fa una pila d'anys, em sembla que he desenvolupat un sisè sentit per detectar quan, en aquest invent dels monogràfics, hi ha matèria interessant o quan -en la majoria dels casos, ai las- la informació que apleguen no m'interessa en absolut.
No em va fallar la intuïció quan vaig decidir conservar el suplement dels Gaudí i examinar-lo amb calma durant uns quants dies abans de la gran festa de lliurament. I amb la intuïció una sospita: darrere d'aquelles 28 pàgines carregades d'esforç, talent i feina ben feta em semblava detectar la petja d'una persona molt concreta: la Montse Majench, directora des de fa uns mesos de l'Acadèmia del Cinema Català i responsable de gestionar els aspectes tècnics i administratius de l'ens que presideix l'actor Joel Joan. (n'hi ha més)
Tal com m'imaginava, vistos els autors que estaven convidats, la sessió del dimarts passat a l'Ateneu Barcelonès dedicada a parlar de dietaris amb Gemma Lienas i Àlex Susanna (vegeu aquí) va ser un èxit rotund.
(Vegeu aquí al costat i en els arxius del final d'aquest apunt les magnífiques fotografies que va fer la Carme Esteve)
Jo -encarregat de moderar el diàleg- en vaig sortir molt content... (n'hi ha més)
Si les previsions es compleixen avui, 2 de febrer, és el primer dia que podreu trobar a les llibreries "Memòria d'uns ulls pintats", la primera experiència en el camp de la novel·la del cantant i músic Lluís Llach.
Els bons amics de Vilaweb em varen demanar que escrivís un comentari sobre el llibre que va aparèixer publicat en el portal esmentat el diumenge passat (vegeu-lo aquí). Avui, que ja podreu fer-vos amb el llibre, reprodueixo el que vaig escriure. És una novel·la que us recomano i, per tant, espero que ho passeu tan bé llegint-la com m'ho he passat jo.
Memòria d'Amic i Amat
No és un començament gaire ortodox, ja ho sé, però abans d’entrar a comentar aquest llibre crec que em pertoca fer un petit exercici de “mea culpa”...
Demà passat, dimecres 1 de febrer, a dos quarts de vuit del vespre l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ens convoca a una nova sessió del cicle "Tritextuals" a l'Aula Josep M. de Sagarra de l'Ateneu Barcelonès.
Els objectius d'aquest cicle és posar en contacte diversos autors perquè dialoguin entre ells i amb el públic assistent sobre un tema o un gènere literari... (n'hi ha més)
Més o menys com tothom, un servidor de vostés es defineix com la resultant malgirbada d'un feix de contradiccions.
Mesos enrere explicava (vegeu aquí) la meva reticència a pagar ni un ral per veure televisió a casa meva. Cosa que no treu que, alhora, davant d'un disco o d'una pel·lícula en DVD que m'interessen sigui incapaç de fer altra cosa que, senzillament, comprar-los. Ja sigui a la botiga (vegeu aquí) o a través de plataformes com iTunes, Filmin, etc.
Vull dir amb això que em sembla que ja tinc una edat que em permet tenir les pròpies dèries... (n'hi ha més)
Ja m'ho imaginava, que ahir seria un dia estrany. Certament, això d'entrar en un quiròfan (per cert, la visió del sostre en moviment mentre t'arrosseguen amb la llitera pel passadís fins entrar a la sala d'operacions és clavada a les pel·lícules), això d'entrar en un quiròfan, dic, no passa tots els dies. I menys que a dintre t'esperi una dosi d'anestèsia total que t'allunyi del món durant un parell d'hores. (n'hi ha més)
Si tot va segons les previsions demà al matí entraré en un quiròfan de l'Hospital General de Catalunya, m'adormiran una estoneta i mentre somio en les platges de Califòrnia el meu otorino de confiança m'endreçarà les parts internes del nas i de la gola que tenen més relació amb l'hàbit nocturn de roncar.
Sembla ser que quan em desperti seré un home nou: a la nit dormiré com els angelets i sense música de vent. S'haurà acabat, doncs, el martiritzar a cops de trompeta respiratòria la pobre A. (o, per expressar-ho a la manera tifa com es diu ara: s'haurà acabat el martiritzar "la persona que dorm amb mi").
Magnífica, la carta als Reis que va escriure per a mi l'A. i que aquest cap de setmana s'ha fet realitat amb una estada sorpresa a Collbató: un poble tranquil i acollidor. Si més no en aquestes dates de gener, tan allunyades de la temible "temporada alta". Jo ja m'hi hauria quedat...
A més a més, hem posat a un lloc d'allò més recomanable: Can Missé (vegeu aquí), a tocar del taller dels Blancafort, els mestres orgueners (vegeu aquí) de fama internacional i de la casa... (n'hi ha més)
Aquest darrer cap de setmana, tot remenant caixes de roba antiga dels armaris, hem retrobat les dues bufandes de colors que els Reis ens van portar a l'A. i a mi l'any 1968.
Poca broma perquè es tracta del primer regal que ens vàrem fer a les poques setmanes de començar a sortir junts (què hi voleu fer, aquestes coses aleshores es despatxaven així i amb aquesta terminologia: sortíem junts; ara tot és molt diferent, ja ho sé).
La gràcia de la cosa és que sense haver-nos-ho dit abans ella i jo vàrem coincidir a fer-nos el mateix regal: una d'aquelles bufandes llargues de tres o quatre colors que Joan Manuel Serrat havia posat de moda (vegeu la il·lustració de l'apunt). (n'hi ha més)
Una tria de les definicions que més ens han agradat a l'A. i a mi entre les aparegudes darrerament als encreuats de La Vanguardia. El català, de Màrius Serra, i el castellà que signa Fortuny.
* L'ocell tropical que odia les cançons de Shakira: GUACAMAI (MS)
Quan canta, Eloi el bon noi té el costum de tancar els ulls. Si més no durant els primers compassos de cada cançó. De fet, no els tanca del tot: deixa una escletxa molt fina a través de la qual juraries que el que fa és contemplar com desfilen els espectres que habiten les estances ocultes de la història que interpreta.
La dilatada experiència d'Eloi el bon noi com a guitarrista de La Banda del Coche Rojo es demostra amb el seu capteniment damunt de l'escenari. En la manera com es mou al voltant del micròfon i com reparteix joc amb els altres músics que l'acompanyen. (n'hi ha més)
D'un temps ençà cada setmana m'arriba un regal en forma de missatge electrònic. Me'l tramet l'escriptor Jordi Llavina -de fet, el rebo jo i una llarga sèrie de gent que formem part de la seva llista de correu- i és la imatge en pdf de la pàgina del diari de Vilafranca del Penedès "El 3 de vuit" on cada dijous apareix la seva secció "Tabac de regalia. El dietari de Jordi Llavina".
No és pas ara la primera vegada que parlo en aquestes Totxanes de Llavina. És un autor encara jove (Gelida, 1968) però amb una sòlida bibliografia ja al seu darrere (vegeu-la aquí) que inclou narrativa, novel·la, poesia i algun llibre de caire recopilatori (crec recordar-ne un sobre la poesia de l'experiència de fa molts anys, segurament quan començava, que no sé per què no apareix en el Qui és qui).
Llavina és un autor que m'interessa. Val a dir que no em provoca... (n'hi ha més)
Des de fa uns dies corre per les xarxes socials una consigna inquietant: "Salvem ElPuntAvui".
No és tremendisme ni ganes de fer el mec: resulta que després de passar per dos expedients de regulació d'ocupació (ERO) en els darrers vint-i-quatre mesos ara està en marxa un ERO temporal i un altre d'extinció que afecta a 50 llocs de treball d'El Punt (un 25 per cent del total de la plantilla provinent d'aquest diari) i 30 llocs de treball de l'Avui (un 66% del total de la plantilla provinent d'aquest diari).
No tinc dades a la mà per entrar en consideracions sobre si el capteniment de la direcció de l'empresa editora de la capçalera és el correcte davant de la situació per la que passa el diari o si hi haurien solucions alternatives, però el que sí que tinc clar és... (n'hi ha més)
(Escrit i penjat per primera vegada aquí el 6 de gener de 2005)
Cada dia festiu pels volts de les vuit del matí baixo al quiosc de Sanllehy a comprar la premsa. Per salvar els quatre pisos que separen casa nostra del carrer tiro habitualment d'ascensor. Tret d'un dia l'any. Un dia molt especial en el qual retardo un pèl més la meva sortida i baixo les escales a peu i lentament. De manera gairebé furtiva. És el matí d'avui. El del dia de Reis. (n'hi ha més)
Llegeixo als diaris que aquest cap de setmana la senyora Carme Chacón farà pública la seva candidatura a la secretaria general del seu partit, el PSOE, en un poble d'Almeria que es diu Olula del Río.
A part de la proximitat de les eleccions andaluses -un territori que fins fa poc havia estat una bossa de vots socialistes molt considerable-... (n'hi ha més)
Aprofitant que aquests dies el personal es dedica a comprar llibres per regalar i per ús propi dedicaré l'apunt d'avui a un llibre força especial.
Mireu si ho arriba a ser, d'especial, que resulta que és un llibre que no he llegit i que, tanmateix, no vaig dubtar gens a incloure'l dies enrere en la llista dels llibres de 2011 que em semblaven més recomanables (vegeu-la aquí).
Més exactament hauria de dir que fins ara n'he llegit la introducció i el primer capítol. I és així perquè el text de què parlo -"El llibre de l'any", de Vicenç Pagès Jordà (Empúries)- ha estat concebut pel seu autor amb unes regles pròpies que faríem molt bé tots plegats de seguir-les.
A continuació trobareu la llista dels discos catalans que, sempre segons el meu parer, m'han agradat més de tots els que s'han publicat al llarg de l'any 2011 que acabem d'acomiadar:
