Després de la campanya "Jo també vull un estat propi", Xavier Mir ens convida novament a un moviment en la blogosfera per donar a conèixer el procés sobiranista: El món ha de saber-ho. [...]
M'assabento per la premsa de la mort de Max Roach, gran bateria i compositor de jazz que potser no té el reconeixement dels grans però que tocà amb tots ells. [...]
Vaig escriure un apunt sobre Serés en llegir La matèria primera (Ed. Empúries, 2007), relats amb els que vaig descobrir aquest jove autor i la seva obra gràcies al blocaire Pere Meroño. Els vint-i-quatre relats del darrer llibre de Serés mostren la realitat de la societat catalana; la nostra matèria primera. El retrat retrat social de l'autor m'endinsà a la seva obra. Serés barreja un realisme ambiciós sense caure en el costumista juntament amb un acurat estil, envejable per a un autor fins ara poc conegut (espero que aquest premi el situï en el mapa literari). Aquest realisme el trobem en la seva trilogia De fems i de marbres (Quaderns Crema, 2003), on narra el pas del temps de la seva realitat. La realitat de la seva Catalunya rural de les Terres de Ponent que coneix des de la infantesa i que es troba davant noves situacions fruit dels canvis socials que s'han produït. A La força de la gravetat, aquest retrat es fa sobre els individus. Aquelles persones que, dia a dia, amb el seu esforç construeixen la societat que formen. Evocant les imatges dels protagonistes poden semblar relats de perdedors, pessimistes. Però la realitat és la mirada de persones humanes -i, sobretot, treballadores- davant les dificultats de la vida quotidiana.
Ja són aquí!. Es nota caminant pel carrer. Els cartells ho mostren per tot arreu. Anuncien la celebració de les patrones de la ciutat (Santa Juliana i Santa Semproniana) i els respectius actes de la setmana gran. Però també se sent en les converses de la gent. Amb testimonis i plans bé de vianants o bé d'entaulats en una terrassa coberts sota l'ombra i prenent quelcom que els ajudi a passar la xafogor d'aquests dies, la metereologia que acompanya gairebé sempre aquestes dates de festa, gegants, cercaviles, foc, músicques, suor, retrobades, gresca i rauxa intensa. Dimecres ja vaig viure la primera experiència de Les Santes d'enguany tot i que encara mancava per l'inici del programa d'actes. [...]
Un somni que el mestre cubà Ibrahim Ferrer mai no va arribar a veure fet realitat: el seu disc de boleros, Mi sueño, editat poc després de la seva mort.
En un dels meus darrers apunts (però ja fa força dies) vaig escriure sobreLlibert Fortuny, virtuós saxofonista que em captiva des que vaig descobrir el seu primer àlbum elèctric, Revolts,en la biblioteca municipal. Sí! Es pot trobar a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona. Us ho recomano!.
Poc després sortí el nou treball del seu Elèctric Quintet, Double Step (Emarcy). Reconec que no seria objectiu a l'hora de fer-ne una crítica. Per a mi, és un altre pas qualitatiu en la seva carrera. Per tant, aquí en teniu una mostra...
En plena campanya electoral un dels temes que més s'està tractant i del que més es parla i escriu són els Mossos d'Esquadra i les seves actuacions. Si alguns partits polítics ja tenien un filó en el tema de la seguretat pels seus discursos electorals, les darreres actuacions del cos policial català ha desfermat la pol·lèmica a nivell social. Fins no fa gaire, tothom desitjava el ple desplegament dels mossos pel nostre territori com un exemple més de normalitat. Ara, han passat a ser els dolents de la pel·lícula. Segur que gran part de culpa la té que els Mossos no deixen de ser un altre cos policial més i la gent els identifica com a uns "controladors" més del sistema, indiferentment del color del seu uniforme. Són un cos català però per damunt de tot són un cos policial. Però darrere també hi ha una visió política pel fet que des de la composició del darrer govern català aquest cos, depenent de la conselleria d'Interior, està en mans d'Iniciativa per Catalunya i el seu líder i president, Joan Saura, n´és el cap. Aquests fets, que han sorgit a la llum i han tingut més presència en els mitjans durant la campanya (casualitat o no) pot fer pagar un cert preu a uns dels veritables vencedors dels darrers comicis. [...]
Mazoni, projecte del polivalent Jaume Pla, ha donat un altre cop d'aire fresc al pop català amb Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007).
La granja de la Pula n'és un gran exemple. Versió del Maggie's Farm del gran Bob Dylan amb un estil propi i un vídeo força creatiu (i segur que d'un pressupost ridícul).