ballen, tots ballen i dos es besen. Entre les freqüències baixes que colpegen les oïdes de tothom ells es besen...
Tenen allò que fa temps que no existeix, tenen dolçor d'esperança i
tendresa per demà. Ho noto en la velocitat ralentida i la torsió dels
seus llavis. Un bes i ja en tinc prou. L'enyorança de la sensació
viscuda m'ha envaït com una olor retrobada.
Vols frenar-me? Vols que em pari i miri les retines fetes mirall? Només has de fer que el Carles em canti les il·lusions evaporades. Si pot ser que sigui a plena nit, assegut a la terrassa amb la dolçor de l'herba mallorquina i compartint amb els estels el que ja només la llum reté.
En dies com avui l'aire és net i permet que ens adonem dels contorns que el sol ens ofereix. En dies com avui tot agafa l'aire de decorat a punt d'esquinçar-se. Tens l'innèrcia d'esgarrapar la realitat perquè deixi de ser canviant. És impossible, ho saps, i et centres en memoritzar imatges, olors i sensacions abans que tot passi a formar part d'un passat que ja no tornarà. Qui li havia de dir al teu avi que les excursions a Montjuïc, on anàven a passar el dia abans que els gullotinés la guerra, ja mai més tornarien? Noteu com es va glaçant el somriure d'aquesta societat?
Líbia es troba en una guerra civil. El conflicte es pot enquistar i això no interessa perquè és un punt estratègic en la balança de forces del món. Els Estats Units han enviat vaixells a la zona, ara la Gran Bretanya vol enviar assessors a l'est de Líbia per ajudar els rebels, ... Com actuarà la Xina, Iran, Aràbia Saudí, ...? Ens trobem en l'inici d'un conflicte més gros?
El 9 de novembre de 1659 varen silenciar la Catalunya Nord. Construïren una frontera artificial que amb el temps provocà una rotació de 180º en les mentalitats dels nord catalans. Gràcies a la memòria i a la persistència, alguns viuen amb retrovisors mentals per mantenir connexió amb els germans de la península i de mar enllà. Aquests són una minoria, la colonització és un fet qui sap si reversible.
El 17 de febrer de 2011 han silenciat el País Valencià. Ja no es tracta d'una frontera física, perquè estem en una Unió d'Estats que les ha abolit. Avui han anat directes a la frontera mental. L'odi a tot allò català ha possibilitat el surrealisme fet política. Qualsevol valencià pot veure la programació normal de CNN, Al Jazeera, Intereconomía o la MTV i, en canvi, ara ja no sintonitzen TV3. Se silencie l'única televisió que es fa en la llengua dels valencians. L'única televisió que dóna categoria a la cultura valenciana més enllà de la pandereta.
Qui n´és el responsable? PSOE i PP claríssimament. O per dir-ho d'una altra manera, el nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que es posa les mans al cap perquè un nen hagi de cursar els estudis en català a Catalunya, però que justifica que els valencians no ho puguin fer en la seva llengua. Un naconalisme que aboca diariament insults, mentides i tones d'odi en contra dels catalans a través de nombrosos mitjans de comunicació. Un nacionalisme que s'empara en la llibertat d'expressió per donar aire als partits feixistes espanyols, però que tanca sense miraments diaris i el senyal de televisió que no combrega amb la nació castellano-espanyola.
Ahir van deixar més de 5 milions de persones sense TV3. Posen aigua a pressió en una escletxa que han estat traçant a cop de mentida. Al principat ho veiem atordits. Ens plouen tants cops que ja no donem a l'abast: per una banda la sentència de l'Estatut, la que posa contra les cordes l'escola en català, la soga del finançament... I per l'altra, l'anomenat nacionalisme català posa en llocs d'alta responsabilitat a persones pròximes al Partit Popular. No sabem si estem traient el mocador per dir adéu als valencians, estem esperant que la senyora providència ens ajudi o simplement ens foten arsènic a l'esmorzar en petites dosis.
Mentre tot s'accelerà al sud, l'establishment català calla. De fet, sempre ha callat respecte el País Valencià. És la classe mitja i baixa la que protesta, tinc la sensació que és la mateixa gent que lluitava contra el franquisme, les mateixes persones i els seus fills. Abans calia el ciclostil per conectar consciències. Ara tenim la xarxa. Internet encara ens uneix. És el pont que feien servir a Egipte fa quatre dies. Així estem.
La foto va ser feta dilluns a l'Avinguda Josep Tarradellas de Barcelona. No sé si estaven esborrant el carril bici per tornar-lo a pintar diferent, per marcar-lo d'una altra manera o per no deixar-ne rastre. El fet és que en aquell moment l'estaven esborrant.
Entre les noies de vint-i-pocs anys s'han posat de moda les botes Ugg clàssiques (les de la foto, vaja). El material a mi em recorda al d'aquells guants de manopla que es portaven farà cosa d'uns vint anys i que sempre he anomenat guants d'esquimal, tot i que no sé ben bé si aquest n'era el nom. Doncs bé, m'he fixat que les noies que porten aquestes botes caminen desviant el peu de la zona que cobreix la sola. Jo no sé si porten les botes de la marca original o una imitació, però el cert és que això és fatal pel peu. Suposo que la tela de la bota és tan flonja que no aguanta la pressió del moviment del peu i això fa que el taló acabi trepitjant mitja sola i mitja tela. Crec que en els casos en que s'expandeix una moda d'aquestes i la sabata en qüestió és contraproduent per la salut, el gremi de podòlegs haurien de dir-hi la seva.
Llegeixo a l'artícle El superheroi lacònic que Montilla va evitar dir el nom de Mas durant l'entrevista que li van fer al programa La noria de Tele 5. Textualment el text diu: "Montilla va començar a al·ludir al líder de CiU, Artur Mas, sense esmentar el seu nom i usant el sintagma «el meu adversari»".
Doncs bé, això m'ha fet connectar automàticament amb la sèrie The West Wing, que centra la seva trama en l'entorn d'assessors polítics d'un president dels Estats units fictici. La sèrie és àmpliament coneguda i va guanyar 27 Premis Emmy i 3 Premis Globus d'Or. Durant el primerepisodi de la segona temporada un dels assessors polítics del futur president dels Estats Units li diu que "al repetir el nom del seu oponent en públic li dóna publicitat gratuïta" i que, per tant, l'hauria d'anomenar "el meu oponent". Exactament, que no literalment, el que va fer Montilla. Doncs bé, la resposta del que acaba sent president dels Estats Units és taxativa: "Penso que semblarà que he oblidat totalment el seu nom. Al fer-ho semblaré confós. De fet, semblaré un imbècil. I, tot i que no ho semblés, em sembla una idea estúpida". Un minut després els assessors que fan la proposta són despatxats. La veritat és que no sé si ometre el nom de l'adversari és una bona o una mala pràctica, però a la sèrie ho tenien clar.
Imatges extretes de: http://picsicio.us/image/ca14cf30/ http://lamemoriaviva.wordpress.com/2010/06/13/montilla-defiende-la-memoria-historica-como-un-acto-de-responsabilidad/
Les cançons que més sonen als mitjans de comunicació:
- "No hi ha dret perquè els serveis mínims impediran anar a treballar a molta gent que no vol fer vaga".
- "No té lògica fer una vaga quan la llei ja està aprovada".
I jo em pregunto per què no sonen:
- "No hi ha dret perquè la por de molts treballadors a patir represàlies dels seus caps impedirà que molta gent exerceixi el seu dret a fer vaga".
- "Estàs segur que si estiguéssim a un mes de l'aprovació de la llei i hi hagués vaga general, no estaries dient que no té lògica fer una vaga general abans que s'aprovi una llei?".
Com es diu al twitter, perdoneu però #alguhohaviadedir
El reportatge d'El País (PRE)PARADOS ja comença a córrer per la xarxa.
Primer
de tot he de dir que està ben escrit, atrapa i que ja era hora que es toqués el tema en profunditat. Les dades que es donen són
demolidores i els exemples propers. Per qui no l'hagi llegit deixo l'enllaç
i aclareixo que el reportatge parla dels joves espanyols en atur. Dóna
dades tant demolidores com la de que Espanya és el país de la Unió
Europea amb un tant per cent més alt de joves menors de 25 anys en atur,
exactament el 41,5%.
El que m'ha mogut a parlar-ne no és tan el reportatge com el que se'n desprèn.
Aquest és un d'aquells articles que fa un temps haguessin donat voltes i
més voltes en cadenes de mails perquè la gent menor de 35 anys s'hi
sentirà identificada. Ara ja està sent un enllaç repetit al facebook i
al twitter.
El diari ja avisa que la cosa va a bombo i platerets: una sèrie de
reportatges (per tant mantindran el tema a l'agenda), debats amb experts, vídeos de testimonis i tot de canals
perquè els lectors opinin. A més, acaba dient: "hay un espacio abierto al intercambio entre lectores en el que también intervendrán los diez periodistas, menores de 35 años, que trabajan en la serie" (la negreta l'he posat jo).
Bé,
si us heu llegit l'article i esteu en la trentena segurament haureu
notat una miqueta l'olor d'aquella onada d'articles i opinadors sobre la
generació X que hi va haver als 90. Us sona Reality Bites? O també té un polsim de JASP (Joven Aunque Sobradamente Preparado), però sumant-li l'atur?
Amb
això no vull dir que el problema no existeixi, de fet el meu entorn
d'amistats podria sortir en aquesta serie de reportatges, però tot
plegat em fa una mica d'olor a ensabonada.
Vols dir que aquesta sèrie de reportatges no són una campanya del diari per recol·lectar lectors joves?
Si analitzem mínimament el discurs veiem que el subtítol "Esta
generación busca plan B" dóna sensació de grup (comunitat), el text
desgrana un seguit
d'herois-víctimes que s'enfronten cada dia a un món laboral que els
menysté i la
fotografia presenta individus units mirant directament el lector com
si esperessin una explicació (víctimes, però amb dignitat). I tot decorat amb un to poètic donat per frases del tipus "Sienten que están en el lugar y en el sitio equivocados" o "Han caído nada más empezar a andar". A més, el diari utilitza les eines 2.0 que utilitzen els joves i l'estrella de tot plegat la trobem en la frase: "los diez
periodistas, menores de 35 años, que trabajan en la serie" (la negreta l'he posat jo). Queda clar? Mentre els altres deixen els joves a l'atur El País els contracta perquè creu en el seu talent. En resum, m'ha semblat que, amb aquesta serie de reportatges, El País vol acostar-se al públic jove a través del colegueo i la camaraderia.
El 9 de novembre de 1659 varen silenciar la Catalunya Nord. Construïren una frontera artificial que amb el temps provocà una rotació de 180º en les mentalitats dels nord catalans. Gràcies a la memòria i a la persistència, alguns viuen amb retrovisors mentals per mantenir connexió amb els germans de la península i de mar enllà. Aquests són una minoria, la colonització és un fet qui sap si reversible.
La foto va ser feta dilluns a l'Avinguda Josep Tarradellas de Barcelona. No sé si estaven esborrant el carril bici per tornar-lo a pintar diferent, per marcar-lo d'una altra manera o per no deixar-ne rastre. El fet és que en aquell moment l'estaven esborrant.
Entre les noies de vint-i-pocs anys s'han posat de moda les botes 
Llegeixo a l'artícle 
A vegades tinc la sensació que estem tant immersos en la desinformació que no veiem la realitat. Som realment conscients del món on vivim? 
