Al final he fet la web com un blog (perquè serà la manera d'anar actualitzant de manera còmoda) i una zona on hi posaré una botiga.
És a dir, que la gent pugui anar veient la feina que faig i el procés de treball i per altra banda dintre de poc (espero!) pugui també comprar online algun dels dibuixos.
Al peu de la web (www.uff.cat) hi he posat l'adreça del taller, per poc a poc anar professionalitzant-me. Ja veureu que la web l'he feta en català i anglès, i és que, ja que m'hi posava, em faria il·lusió anar tenint visites de tot el món :)
Aixi que, a partir d'ara, per seguir llegint el blog heu d'entrar a www.uff.cat. Espero que em seguiu visitant i fent comentaris per anar millorant la web i el meu treball. Fins ara,
Sense quasi adonar-me’n, les fustes van augmentant… Us deixo un esbós del que potser acabarà sent una de nova. M’agraden els colors al paper, peò encara no tinc molt clar com ho passaré a la fusta, sense que perdi l’aire que té l’esbós.
És el primer dibuix que pinto amb acrílic i si al principi no m’agradava gens, al final li he anat agafant el “truquillo”. La cara és blanca, però té tocs de rosa a les galtes i al nas (el dels cascos), tocs verdosos (per la jaqueta) i tocs grocs (pel cabell). M’agrada aquest toc més “pictòric” que ha agafat, en contrast amb els que havia fet fins ara, tots més plans…
Bé, jo segueixo fent feina al taller i ahir vaig posar un detallet a la porta :)
És el dibuix en petit, passat a net, que vaig fer per al dibuix del miner. M'encata tenir aquest petit detall, em fa l'espai més meu...
I l’altre imatge que us deixo és la nova fusta que estic fent. Aquest cop, i per primer cop, l’estic pintant amb acrílic… una tècnica que desconec quins límits té i quin resultat final pot tenir.
Feia temps que buscava això. Tenir un lloc per a treballar. No pas perquè a casa no pogués fer-ho, sinó perquè a casa casi no ho feia.
Fa pocs dies que comparteixo un local al Born de Barcelona amb una noia que hi tenia una botiga de marcs. Ella també pinta i crec que ens entendrem bé. La qüestió és que començo una etapa que no sé on em durà.
Fa por intentar complir els somnis, fa por intentar una cosa que sempre has volgut fer, perquè no saps si al final podràs fer-la o bé si la faràs i veuràs que no és allò el que volies. Allò de "compte amb el que desitges que potser es fa realitat". I si un cop ho tens, ja no ho vols? Aix! que raros som, oi? No! sigui el que sigui el que passi, ja sigui començar a dibuixar i veure que funciona i que agrada i sentir-me a gust i potser fins i tot viure d'això, o bé, veure que no me'n surto i plegar al cap de dos mesos, sigui el que sigui, ja estaré content. Ho he intentat, he fet el pas i ara mateix estic molt content.
Prou de lamentar-se i pensar "i si....", doncs no, "hi si..." res! i ja prou que això sembla un bloc d'autoajuda :) Quan estigui més instal·lat potser en dóno l'adreça per a que vingueu a veure'm qualsevol tarda que vulgueu (de moment tardes, que pels matins tinc una feina "real")
Fa temps que tenia guardada aquesta tira del gran Calvin and Hobbes.
Me l’he retrobat remenant papers i l’he trobat tan encertada, que necessitaba ensenyar-vos-la.
Em sento totalment identificat amb ella, sobretot la frase final.
Aquesta de que si has d’esforçar-te molt per una cosa et dóna la
impressió que no te la mereixes, perquè sóc dels que pensen que la vida
hauria de ser justa. Que si vols una cosa i “te la mereixes” l’hauries
de tenir. Sobretot si veus que d’altres que creus “que no s’ho
mereixen” ho aconsegueixen.
Si, és enveja i si, la vida no és justa. Aquesta idea de que “t’ho
mereixes” és infantil, tu has de lluitar pel que vols i per art de
màgia normalment les coses bones no passen.
L'altre dia em va fer gràcia veure al terrat d'un dels veïns que no tot el que hi havia estès era roba. Es veu que era el dia que els hi tocava dutxar-se a tots els ninos dels petits de la casa :) Pobrets, amb les pinces a les orelles.
Fa poc una amiga em va passar aquest article. Suposo que molts ens hi podem identificar, jo molt. El fet és que parla de com, quan tenim una idea, enlloc de fer-la comencem a pensar els pros i els contres, el que passarà si fem això o allò altre, etc. fins a tal punt que ens bloquejem. És a dir, nosaltres mateixos ens parem, som el nostre pitjor enemic i al final no fem allò que voliem, potser per por a no aconseguir-ho, potser per por a fracassar. "Just do it" és un títol clar i contundent.
L'article està en anglès però val molt la pena. Si voleu, en aquest enllaç el podeu trobar traduït al català (pel traductor automàtic de google, que és un ordinador, amb tots el que això suposa).
Crec que ja n'havia parlat, però James Jean és d'aquestes persones que en pots parlar tantes vegades com vulguis. Només us demano un favor, entreu a la secció d'Sketches (esbossos) i passejeu-vos per les pàgines dels seus blocs, en té des de l'any 2001. I babegeu. Cada una de les pàgines és una joia.
Tampoc vull fer-ne com a xurros, i la veritat és que m'hi penso bastant en quin dibuix ha de ser el següent. Però no vull que els dubtes em parin. En aquest cas he agafat una fusta més petita, més o menys la meitat de les dues primeres, i he fet un miner :)
M'he divertit molt fent les taques de carbó al nas i la cara i la brutícia al casc, però no m'acabn de convèncer es colors... Estic ara en una refflexió d'usar menys colors potser. No ho sé. És un procés i tot són dubtes, tot i així, n'estic content.
Bé, us deixo un parell de detalls del nou dibuix sobre fusta que estic fent, en aquest cas, una noia. Vaig tenir dubtes en com fer la textura del cabell i encara em noto molt insegur a la hora de quina tècnica utilitzar per colorejar i quins colors, quin estil, voldria que tinguéssin... Ja que la meva idea és que de tot això en surti una sèrie, més aviat cohesionada, per a podr-la exposar conjuntament.
Fa unes setmanes que estic "jugant" amb la fusta i el pirograbador. Ara començo a veure clar cap a on vull tirar, ara per ara.
Aquesta peça que us ensenyo és la primera que he fet amb fusta. I tot i que es nota que és la primera i encara està plena de dubtes (sobretot a la hora de colorejar i de "cremar-la, perquè vaig fer uns solcs tan profunds que vaig acabar trencant una de les puntes del pirograbador...), m'encoratja moltíssim per seguir per aquest camí. M'agrada, tinc moltes ganes de fer tota una sèrie d'aquest estil i aixi poder algun dia no molt llunyà fer una exposició a algun lloc, el que seria la meva primera expo i, per mi, un pas de gegant.
Us deixo unes imatges del procés, a la primera foto podeu veure el dibuix a llàpis sobre paper, que després vaig calcar sobre la fusta, vaig cremar, em vaig divertir amb la textura del cabell i després vaig pintar amb una barreja de pastels, aquarel·la i tint per a fusta... Ara em falta varnissar-la amb algun vernís transparent. :)
En molts blocs he anat veient com ens mostren el lloc on treballen els seus autors. Sempre m'ha interessat no només l'obra, sinó també com es fa. Del com es fa al voler saber on es fa només hi ha un pas... Sempre és boveure com s'organitzen, veure si són encara més desordenats que un mateix, veure una mica quines eines utilitzen, etc. Fins i tot hi ha algun bloc dedicat només als espais de treball d'artistes, dissenyadors, ..!!
Bé, em feia gràcia ensenyar-vos la meva taula de treball, mai buida (i això que de tant en tant ho intento!!) i ara ocupada per una taula de llum que em vaig comprar, petita, però que m'anirà molt bé per poder passar a net esbossos i intentar fer-ho sense que aquests perdin la seva frescor i potser fins i tot, millorant-los... ja ho veurem!
El que més faig quan tinc un boli o el q sigui a les mans, són cares... Sempre... així que malauradament els cossos els faig encara molt encarcarats i les mans directament les faig fatal. M'hi haig de posar en serio, però així, de primeres no em surt intentar-ho...
Ja fa bastant que, quan arriba l'aniversari d'un dels meus dos nebots, els hi regalo una samarreta amb un dibuix. Aquet cap de setmana va ser l'aniversari del Marc i cumplia ja 4 anys. Crec que a ell li he fet una cada any, no recordo quin any vaig començar a fer-les, però a ell, que és el petit, crec que ja n'hi vaig fer quan va fer un any...
Em fa molta il·lusió haver creat com una "tradició", sense ser-ne conscient... No us enganyaré que, lògicament, que li va fer més il·lusió el patinet que l'hi van regalar els seus pares o bé el camió de les tortugues ninja de la tieta, però em consolo pensant que d'aquí uns anys els hi farà gràcia veure la "col·lecció" de samarretes (una per any) que tindràn. Això espero!!
Darrere sempre hi poso el seu nom i els anys que tenen, en aquest cas Marc'04. :)
Serà un repte, penso, quan ja siguin adolescents i no es posin qualsevol cosa... Hauré de veure què els hi agrada, i adaptar-me a dibuixar alguna cosa canyera... De moment faig els dibuixos "a pèl", és a dir, amb un pinzell i pintura per a roba. Potser tard o d'hora m'haig de plantejar fer un dibuix i imprimir-lo en paper de transfer especial per a impressió en roba, per poder fer més detalls i fer-lo més "professional". Hi pensaré :)
Acabo de veure la pel·lícula "Horton Hears a Who". Un film d'animació estrenat al nostre país com a "Horton". Trobo genial la idea de la història: un elefant que troba un gra de pols on hi viu tot un món. A partir d'aquí, l'elefant és l'únic que els pot sentir (i ningú se'l creu) i en l'altre món també només hi ha un personage que pot escoltar en Horton (l'elefant).
En fí, és una pel·lícula per a nens i lògicament en certs moments se m'ha fet un pèl pesat o he perdut momentàneament l'interès, però val molt la pena. Els personatges estan creats amb estima i es nota, vull dir que hi ha talent i molta il·lusió darrere aquest projecte, com a mínim això és el que jo he notat.
Mireu-vos-la si teniu un moment perquè ni que sigui pel final "in crescendo" que té, val la pena. Molt bon nivell d'animació, bastants moments divertits i em quedo amb el pèl dels "Who", els personatges del món petit, m'encanta... la seva cara és genial, de debó molt ben trobat. També la música està molt aconseguida.
Com a excusa, us deixo l'enllaç cap al blog d'un dels millors dibuixants que he vist (per mi) i que ja havia destacat alguna vegada, però que he vist que va participar en el disseny de personatges d'aquesta pel·lícula... Encara que sembla que no van ser gaire acceptats a jutjar pel que he vist en el film. Tot i així, és genial veure'ls: Patchoforange.blogspot.com.
Llegia a Criterion que Gabriel Moreno exposava a Madrid. Per ser sincers, no el coneixia de res i m'he quedat ben sorprès (en positiu).
No us perdeu el seu blog on queda clar que és un professional i que no té problemes en explicar-nos de tu a tu com treballa amb gran quantitat de fotos explicatives. Molt recomanable.
M'agrada com sap jugar i combinar les tècniques més "tradicionals" com seria el dibuix a llàpis o a boli o amb ceres, amb la part digital. Aquesta crec que és la manera d'usar l'ordinador, com una eina més i amb criteri.
Aquest cop he dibuixat a llàpis un esbós que ja tenia i he intentat fer textures amb el gorro.. m'agrada com ha quedat.. és un recurs fàcil, però queda bé...
De debó, això de notar com la fusta es crema és genial. Insisteixo, prove-ho!!
