M i K s’enamoren a la classe d’aqua-gym. Al (descoordinat) ritme de la música, M empassa una mica d’aigua i K troba que és adorable. Uno dos tres puño puño patada patada venga vamos una vez más i l’amor que CLASH. O millor SPLASH. Arriba. K que somriu i M, que sense ulleres i una miopia galopant no veu gaire res, pensa això va per mi?. Però decideix arriscar-se i tornar-li el somriure. L’absurda coreografia dins l’aigua els acosta i els separa. Els obstaculitzen ones clorificades entre braços i cames i peus. Que ara es mig toquen, que ara es repel·len. M sent una cosa allà baix. K la sent una mica més amunt. I és inevitable que passi. Sota l’aigua. Mà arrugada com una pansa acarona mà arrugada com una pansa. I en la remullada i mal dissimulada intimitat de l’aigua, neix la història d’amor més bonica mai explicada. El que encara no saben és que la seva serà una relació forta. Fantàstica. Per sempre. Perquè enamorar-se d’una cara enganxada a un gorro de piscina plastificat amb colors fluorescents, té molt mèrit. Perquè enamorar-se en aquestes condicions va en contra de tota lògica. I no hi ha dubte, cap dubte, que aquest és un amor de veritat. Surten de l’aigua enganxats amb la pell de gallina i els pèls eriçats i caminen amb els peus xop xop, feliços i esgotats per l’esforç cardiovascular de l’exercici, cap a l’eternitat.

Anita busca el seu Dickie Greenleaf i no el troba i es desespera i s’angoixa. Anita, estúpida a vegades, imagina la vida amb ell i un casament mediterrani – a Mongibello estaria bé - i dos nens pigats i blanquets que diuen oh mami t’adoro. Anita sent el pes dels seus vintiset anys i es pregunta fins quan quan quan. Cada vespre surt a passejar i el busca entre trossos de somriures lleugerament inclinats i ulls blaus espavilats. Molt sovint Anita desitja que el seu Dickie li canti My Funny Valentine mentre l’abraça ben fort fort fort. Yet you are my favourite work of art.

Anita no és només romàntica. Anita és idiota. De tant en tant rep cartes – que ella mateixa escriu – i oh estimada la vida sense tu no val res i oh estimada casem-nos, fugim ben lluny tots dos. Ara Anita fa dies que no va a la feina perquè el seu Dickie es troba malament i ella se’n pren cura. Li prepara sopes amb aspirines trinxades i li fa fregues per fer passar la febre.

Ara Anita no va a la feina perquè creu estar embarassada i quan li diu al seu Dickie oh estimada això s’ha de celebrar. Anita no obre la porta als amics que la busquen ni respon al telèfon als pares que la volen. Viu per Dickie i prou i la (seva) felicitat és precisament això. La intensitat de la seva relació. Meravellosa. Anita ha comprat un vestit perfecte, tot blanc amb un cinturó de perles. Li dissimula – lleugerament - la panxa d’embarassada de gairebé cinc mesos. I arriba el dia. El seu dia. Una cerimònia sòbria, simple. Pocs convidats i la cala per ells sols. Al capvespre. I Anita dempeus que es mira Dickie que li somriu i li diu vine vine vine. Vine amb mi petita. I tots dos – de la mà – que caminen cap al mar i cap a l’horitzó fins que el seu voltant és tot aigua i la superfície queda lluny i Anita no pot respirar però sent la mà de Dickie. Dins l’aigua salada, plora de felicitat. És feliç. Terriblement feliç.

Dies més tard troben un cadàver que mig sura. Noia jove vestida de blanc amb un coixí enganxat al ventre. Al funeral crits i laments i brams i escenes de pena i atacs de tristesa de pares i amics que no entenen no entenen no entenen per què ho va fer. Tota sola. Al mar. Anita. 

“Perhaps God and the Devil danced hand in hand around every single electron.”

a les gairebé tardes de juliol els punkis mengen gelats de xocolata mentre els barna boys toquen la flauta. els nens de la plaça fan moure la pilota que ni la seleçao però una dona es queixa des del balcó, em matareu els geranis. a tu t'han robat l'estiu i ni els somnis d'illes fantàstiques t'entendreixen. voldries volar ben lluny però només puges a la bici. els gossos fugen amb els petards i s'amaguen entre les teves cames i tu no pots evitar pensar que potser a ells també els han robat l'estiu. a les tardes de gairebé juliol el més difícil és trobar consol. 

Ulleres de sol per mirar de reüll. Xafogor que se t’enganxa i samarretes de colors en la nit dolça. I llarga. Beveu mojitos amb pet shop boys de fons – o era depeche mode?. Bah. Gust de menta fulles de menta trossos de menta. Empasseu. Els àrabs beuen tè calent per fer passar la calor. Bah. Mossegues la llima i és àcida i els talls dels llavis et fan mal i piquen i t’hi passes repetidament la llengua buscant consol. I gust a sal i gambes i no és la costa, que és l’interior però és igual. Ara és igual. Fa massa calor per pensar. Que la nit i el ron decideixin per nosaltres. I no em miris així que avui no vull pensar. I no em miris així que dilluns ja arribarà. I no em miris així que només tinc ganes de ballar. Et mous mandrosa seguint el ritme pseudotropical. Enganxós. Algú et diu que és urban reaggeton. I tu penses que bah. Pantalons curts i cames mig morenes. Glop llarg i espès i carregat d’estudiada indiferència. I quantes nits d’estiu ens queden? Una eternitat. Encara una eternitat.