Escric sobre el vent i cerc la inspiració en poetes.

Anthologie de poèmes sur le thème du vent

CHANSON DE LA ROSE DES VENTS

C’est le vent du Sud qui fait l’amour aux scabieuses
C’est le vent du Sud qui fait l’amour au soleil

C’est le vent du Nord qui fait la mort à la terre
C’est le vent du Nord qui fait la mort à l’amour

C’est le vent d’Ouest qui fait le songe à la mer
C’est le vent d’Ouest qui fait le songe au sommeil

Et c’est le vent d’Est qui fait le jour à la nuit
Et c’est le vent d’Est qui fait le jour à la vie

Georges Emmanuel Clancier (né en 1914), Une Voix, Gallimard

La tirania del visible ens fa ser cecs. Estic segur que aquesta frase la va escriure Cristina en qualsevulla d’aquells quaderns que omplia amb la seva lletra menudeua, espessa i enrevessadíssima, tota constel·lada de taquetes de tinta com cagarades de mosca. D’acord, perquè m’ho demanes tu, intentaré desxifrar si contenen informacions essencials per als lectors que voldrien saber més coses d’una dona que en vida no ens va deixar de sorprendre per la seva absoluta insignificància.

RE-FORMES PER A HERVÉ GUIBERT: UN HOME ÍNTIM

1- Preludi. Hi ha esdeveniments que es resisteixen a l'intent de instituir-los per mitjà de l'escriptura.

2- Seducció de la lletra. És la setena vegada que he començat aquest escrit que voldria ser una lletra encara, fulgurant, apassionada i fosforescent -que no em manquin almanco qualificatius-  per dir la meva devoció a la forma d'escriure d'Hervé Guibert, millor dit, a la construcció de diferents formes que tenia per dir el món, per dir les coses i, sobretot, per dir-se 'ell mateix'.

Ja he tornat de Guadalajara. Estic en aquest rar i bell estat del jet-lag: molta de son (rabiosa i sobretot quan no toca), un núvol d'irresponsabilitat (vagueria, fotgeria, ganes de badocar, de no fotre res, mollor: i amb la feinada que tenc!!!), un surar entre dos continents (viure dins una nebulosa de records, de sensacions, de passat pròxim i llunyà), una deriva (ganes de surar i deixar-me dur per qualsevol cosa)...
Però enyorava la Plagueta, el meu teclat, la possibilitat d'escriure a poc a poc. Vet aquí el conte —Venes en el marbre— que vaig fer un matí a Guadalajara pensant molt, molt en Mallorca.
————————————————————————————————————————

No sé com a la meva edat no puc veure el final de Pederna amb una certa serenitat, en lloc d’encaparrar-me a intentar salvar l’insalvable amb discursos histèrics i cortines de fum plenes de tremolors nerviosos que no poden dissimular el meu fracàs absolut.  Hi ha un èmfasi intens estúpid en aquestes reunions que he volgut organitzar amb els meus parents perquè intentassin racionalitzar aquesta desfeta i trobàssim entre tots una solució més acordada amb els costums civilitzadors dels nostres avantpassats, en lloc de llançar-nos a cegues i a l’aviada en braços d’un milionari rus que vol convertir en un club d’automobilistes aquests murs carregats d’històries, aquestes sales i cambres que han sentit, han vist i han viscut la saviesa del pas del temps amb un gruix de persones que les estimaven i les omplien d’una col·lecció de quadres, de mobles, d’objectes i de records que ara se n’aniran en orris i, per afegitó, el mafiós, de vés a saber què, vol destrossar aquests jardins que duen l’empremta del savoir faire de moltes generacions que han sembrat i fet créixer arbres centenaris, han dibuixat camins i escalinates i coves i fonts i llacs i galeries d’estàtues per fer la vida més agradable i que ara es convertiran en un camp de golf més amb no sé quants de forats.

[Imatge Toni Frissell]

He fet bona feina. He demostrat malgrat tot que la literatura CATALANA TÉ UN ESTAT DE SALUT VIU: LA MORTAQ VIVA.
hE FET TRES NOVES AMISTATS MERAVELLOSES: A.,R.F.H I M. G.
m'HE SENTIT MOLT ESTIMAT.
pERDR{É L'AVI{O!!!!!

son les cinc i mitja. fa una calor d'estiu. me'n vaig cap a la FIL a parlar.
això és inacabable. 

UN VIATGE ESGOTADOR. Anar des de Palma a Guadalajara de Mèxic són vint-i-quatre hores d’aeroport en aeroport i de volar i volar i volar. A les deu del matí de dia 26 de novembre de 2011 partia de Son Sant Joan (Palma) i a les set del matí (hora de Mallorca), que eren les 12 de la nit (hora de Guadalajara), arribava a la capital de l’estat de Jalisco. El meu company d’expedició, el narrador Borja Bagunyà, i jo semblava que ens havia escopit la mar. 

Ho vaig decidir cop en sec. No sé el motiu, la causa, la dèria.

 

 A la dreta de la carretera hi havia una esplanada de grava devora una doble filera de plàtans, vaig frenar fort i amb una precipitació inconscient vaig aparcar el cotxe al fons, just devora un camp de garrovers. Mentre agafava el loden i la bossa em demanava a mi mateixa per quines cinc-centes m’havia aturat en aquella terra de ningú en algun lloc entre Algaida i Llucmajor. Em vaig posar a fer passes a l’atzar com si em dirigís a alguna banda dins la fredor d’un vent humit i gelat de novembre. Eren les cinc i prest faria fosca. Trepitjava amb gust l’entapissat de fulles seques i de tant en tant m’acotava, n’agafava una, la mirava una bona estona, m’entretenia amb els tons canyella i les nerviacions negres i l’estotjava dins la bossa. 
[Imatge de Nicolau Dols] 

vAIG SORTIR DE SON SANT JOAN A LES 10 DE MATÍ DE DISSABTE 26.
Vaig arribar a Guadalajara a les set de l matí del dia següent diumenge 27.
Després de deixar els bagatges a l0'hotel anàrem en Borja Bagunyà i aquest cronista a la festa d'inauguració dels XXV anys de la Fira Internacional de Llibre (FIL): una meravella amb un conjunt espaterrant i margaritas a rompre. Mitja hora, saludàrem Laura Niembro i d'altres amistats, i a dormir.
Avui a les dotze hem escoltat el mà a mà entre Herta Müller i Vargas Llosa. Una hora i mita ben plena d'idees en primera persona. Ha guanyat per punts l'Herta. Després hem dinat amb ells, al costat d'ells. M'ha entusiasmat el batlle de Ciudad de Méjico que ha fet una llei a favor de l'avortament i una altra de les parelles de fet. Li he donat l'enhorabona. Enaquest país tan de dretes un home així val l'alegria.
Fa un sol que crema el cul a les llebres.
Estric cansat, de gent, especialment.

AVUI VOLARÉ CAP A AMÈRICA!
Tot viatge és una aventura, però aquest encara més! Estic molt content d'anar a un Encontre d'escriptors de contes d'arreu del món. De cada dia em sent més un contador. Ja he fet la maleta que sempre em costa molt. Estic molt cansat. Mort. Avui vespre he presentat a Palma, a la llibreira Embat dins el Dia de les Llibreries, el meravellós llibre d'articles de l'amic mort Gabriel Galmés Vull que em facin una estàtua eqüestre (Quaderns Crema): una xulada entre la crònica i el conte. Val l'alegria!
Ja contaré coses!

Avui dia 25 de novembre de MMXI és un altre recordatori d'allò que hem de fer cada dia: Lluitar contra la violència i especialment contra la violència que ataca les dones, els negres, els transsexuals, els gais, els jueus, els baldats, els vells, els diferents, els singulars, els caps de turc socials.
Racisme, Xenofòbia, Homofòbia han de desaparèixer de la capa del Món amb lluita, educació, lleis i molta de constànciai de consciència. Educació de la sensibilitat!!!
Sembla mentida que enguany 50 dones hagin estat assassinades a l'Estat Espanyiol. Però és així de dur i dolorós.
Llluita constant! Vencerem!

ESTIC EMPRENYAT, INDIGNAT I NO EM SAP GREU NI EM FA VERGONYA. ELS IGNORANTS DEL PP DE L'AJUNTAMENT DE PALMA HAN CANVIAT EL NOM DE CIUTAT.
MISÈRIA MENTAL & SONS!
AQUÍ HI HA L'ARTICLE DE GABRIEL BIBILONI QUE ENS CONTA EL PERQUÈ PALMA S'HA DE DIR PALMA.
PALMA DE MALLORCA?

 

---

Fa temps que tenia pensat d'escriure aquest article, fet que altres afers més urgents han anat diferint potser en excés. Ara arran de la concessió d'un ducat a uns membres de la família reial espanyola ha sorgit una petita polèmica, reflectida a la premsa de Palma -i també a l'Avui- sobre el nom oficial de la capital de l'illa de Mallorca (Palma o Palma de Mallorca), que m'ha empès a no dilatar més el meu propòsit. No em preocupa el nom del ducat, evidentment, però si la pràctica lingüística i toponímica de la gent del Principat, que molt sovint mostra un desconeixement preocupant que els catalans tenim uns dels altres. Anem-hi, doncs.

[FOTO: L'AMIGA ROSSY DE PALMA]

Dins totes les misèries que ens ataquen, per allunyar-les i antidotar-les, tenc l'alegria de recomanar la lectura de Les paraules alades (Empúries) de Narcís Comadira i alegrar-me de tota la festassa que li fan per la celebració dels seus setanta anys. Per molts d'anys i bons amic Narcís!

No m’ha agradat mai tancar panys. Ador els retalls, els fragments, les peces juntes d’un patchwork, les coses païdes i recosides que formen la fesomia d’una història. De vegades obr els calaixos de tres canteranos alhora i en trec els ingredients d’una remoguda vivificadora en què es creuen i es desordenen peces de roba, quaderns d’altre temps, unes figuretes delicades de dames i ocells, souvenirs d’un viatge a l’Índia i aquella col·lecció de capses on estotjava cartes d’amor enllaçades amb cintes de seda de colorins. Pas un guster de fer empelts amb els materials més heterogenis: empeltar un bocí d’epigrama de Marcial a un poema de Costa, una orquídia boscana a un ametler, un somni eixelebrat a una rondalla de fades. Maneig l’agulla i el fil amb una agilitat desconcertant, però el fil no està regulat per cap esdeveniment, i l’agulla acumula les caigudes, els records, les represes i els retorns.