estic trist, i la pluja s'avé perfectament al meu estat d'ànim,
la mir, la toc, la sent, la xucl, l'estim,
estim l'olor encara viu de la terra (beneïts bacteris!),
estim les roses amb rosada de llàgrimes,
estim sentir el temps,
estim filar i desenfilar mots,
estim enfilar gotes i fer collars de no-resos

[demà fa 25 anys que va morir mestre J. V. Foix. El llegesc!]

un amic, N. D., m'envia aquest vídeo i fa que la nit s'amari de llum. Gràcies!

Filar una tela d’aranya per atrapar extravangàncies: curolles d’uns instants passats, perduts ben enfora dins zones d’oblit, que xifren alguns dels moments amb més dimensions d’una vida.

 

Anava amb un vestit entallat que no m’afavoria gens però que tu em regalares en un dels darrers viatges a Barcelona. 

Em trob a l’spà del Paradís. Per a un convalescent d’una malaltia amorosa forta no hi ha res millor que unes fregues pel cos donades per mans que, a més  a més d’uns coneixements tècnics, saben trobar i guarir les contractures de l’ànima. Qui em telefonava des d’una ombra luxosa de pins de l’hotel Palau del Mar, era Jordi Savater, un amic coral del CIDE, col·legi magnífic i modern de don Guillem Estarellas on férem el batxiller plegats des del 66 del segle passat, amb qui havia guardat unes complicitats antigues que apareixien, quasi automàticament, just en el moment de posar-nos a parlar. J

per a l'amiga Pepa López amb un MOLTS D'ANYS I BONÍSSIMS per ahir!

La realitat i la ficció només es poden reconciliar elevant la ficció fins a un pla de l’existència en el qual el dolor i el desig no són més que un parell de guants.

En el moment en què vaig travelar amb aquella bossa vermella sé que pensava d’una forma obsessiva en les darreres paraules que m’havia dit el doctor Punyet just abans de sortir de la consulta: He observat amb molt d’interès que quan vostè parla d’algú que estima no sé de tot d’una si es tracta d’una persona o d’un animal.

[Imatge de Salvador Dalí]

Primer de tot vaig conèixer la seva lletra: els seus primers poemes i articles. M'entusiasmaren. Això devia ser la segona meitat dels anys seixanta del segle passat quan encara estudiava Ciències Biològiques a la Universitat de Barcelona i ell era una promesa de poeta que anava amb tota una colla gabrielferratereriana. Després vaig veure la seva pintura. I a la galeria d'Oriol Pi de Cabanyes de Vilanova i la Geltrú en Pep-Maür i jo ens compràrem un quadre seu basat en el poema de Ferrater «Cambra de tardor». També ens entusiasmava. I després el vaig conèixer in person i em va resultar un persona intel·ligent, amable, divertida, civilitzada i un gran gourmet. Anys i anys de contactes, de converses, de dinars, de viatges plegats i de llibres i llibres, tot amb la seva companya i amiga Dolors Oller.
I avui fa setanta anys! Quina alegria puer senilis com deien els mestres llatins als homes que com tu han conservat la infantesa en l'edat adulta!
MOLTS D'ANYS I BONÍSSIMS, AMIC NARCÍS COMADIRA! I QUE AQUEST NO COMPT!
Na Margalida Sancho, en Pep-Maür Serra i aquest plagueter et donen una forta aferrada pel coll!

Aquests són els sis mots que amararan la meva vida aquest any MMXII. I ahir a Can Alcover —aquella casa on va viure aquest mestre de les lletres catalanes— convertida en casa-museu i seu de l'Obra Cultural Balear ens reunirem més de setanta escriptors en llengua catalana que significam molt i molt: unes persones que tenen l'idioma català com la seva pàtria i màtria i que lluiten per la seva vida i vivificació amb totes les eines de la paraula. I allà ho demostrarem llegint poemes, textos, fragments d'escriptures que deien a les clares la feina amb la llengua que quotidianament fem. I aquesta feina ja és en si mateixa una lluita constant, una vivificació constant de l'eina catalana. Però cal lluitar a les totes davant la política d'aquest PP autoritari que comanda en totes les institucions públiques balears i que ha començat, d'una forma constat i sempre seguida d'ençà que ha arribat al poder, un desmuntatge de la juridicitat protectora de la llengua catalana (que no volen veure que és una llengua que encara no té la plena normalitat i es troba en un estat de fragilitat molt gran i tampoc no volen veure que és la llengua pròpia de les Illes Balears com diu el mateix Estatut d'Autonomia!). 
[Imatge d'uns policies de seguretat (?) del batle de Palma que fan claus de judo a Amadeu Corbera, Yanhire Llabrés, Dídac Martorell i Christian Sancho que ahir, al teatre Principal volien desplegar d'una forma pacífica i vindicativa una pancarta que deia EN CATALÀ#ÉS PALMA] 

HI HAURÀ QUARANTA ESCRIPTORS MÉS QUE PROTESTAM, LLEGINT DURANT DOS MINUTS UN TEXT LITERARI, PER HAVER AFEGIT L'ESPANYOL ALS PREMIS CIUTAT DE PALMA QUE FINS ARA EREN EN CATALÀ: UNA ENVESTIDA MÉS CONTRA EL CATALÀ PER PART DE LES AUTORITATS PEPERES QUE ACABARAN FENT UNA LLEI DE PROMOCIÓ DE LA LLENGUA ESPANYOLA. DE MÉS VERDES N'HAN MADURADES!

Le comble de l’intelligence c’est la bonté

Marcel Proust

 

Vaig sortir de la cabina del Ciudad de Barcelona a punta d’alba. Des de la coberta superior, passarel·la de fusta perfumada de saladines, dominava l’entrada a la badia de Palma. El sol de color de vermell d’ou s’enlairava per darrere del puig de Randa i, a poc a poc, des del cap Blanc al de cala Figuera tota la costa es despertava. Me’n vaig anar cap al panorama de la marina llucmajorera: veia com eixien d’un mar blavís aquells penya-segats plens de coves, calons i pesqueres que coneixia pam a pam, després el pobletxo de l’Arenal, amb les cases del republicans damunt l’aigua, just allà començava aquella platja infinita de quilòmetres i quilòmetres de dunes plenes de copinyes i assutzenes i mates i pins que no s’acabaven fins al llogueret de can Pastilla, on vaig córrer, nedar, jugar i cantar tantes d’hores perdudes; i, cop en sec, alguns dels molins fariners del Molinar semblava que s’havien posat a voltar per mor d’aquella brisa que venia del sud i pintava de daurats lluents les murades i els baluards, els casals senyorials i el Palau, la Catedral i l’Almudaina,  la Llotja i el Puig de Sant Pere, el barri de Santa Catalina i el del Terreno, fins arribar a Portopi, on devora una antiga torre de senyals havia nat el moll nou, on atracàvem.

Sou feliços?

Nicolau Dols

 

Darrerament es parla molt de benestar, de la necessària recerca de la felicitat. L’enemic del qual cal fugir és la frustració. Es pot mesurar la felicitat? Què necessita una persona per ser feliç? Aquesta setmana té lloc a Londres el congrés Aproximacions creatives al benestar. Coincideix amb unes actuacions que demostren que l’administració del Regne Unit té un veritable interès a quantificar què necessiten els ciutadans per poder dir que són feliços. Una enquesta oficial que va sortir a la llum el mes de juliol passat distingia entre benestar i felicitat. El benestar té a veure amb condicions de vida objectivament mesurables; la felicitat és un concepte més subjectiu.

[Foto Sebastià Perelló]

Sorpresa!

Què queda d’una història d’amor? De vegades un mal record, o un fill, o una obsessió inacabable, o una ràbia encesa, o un feix de cartes que no es poden cremar perquè són l’electroencefalograma que et demostra a través de l’escriptura la veritat d’allò que fou tan volàtil com el fum o el no-res.

 

 

Podem canviar i, alhora, ser nosaltres mateixos? És una pregunta de dona poma, que no té res a fer, em diries, Tomeu, quan t’ho comentàs amb tot el meu pobre apassionament com si hagués trobat el desllorigador d’un d’aquests mecanismes que sempre seguit intent desmuntar sense èxit. 

El ficcionador, de vegades, voldria fer rodona i, alhora, escriure. Com s’entén això? Sí, li agradaria seguir indefinidament els sinuosos meandres de les seves històries com si fosssin un riu que no va enlloc, un illot de gel que es fon a la deriva, els mil i un fulls d’uns replecs misteriosos que cal desfer perquè les veus innombrables que s’empenyen dins ell es convertesquin en un sismògraf dels sentiments, en uns reveladors dels cruis del fet de viure.

 

 Des d’ahir no s’ha aturat de ploure amb un tec-a-tec suau que em fa passar hores aferrat als vidres contemplant com la terra del jardí s’amara lentament, com cauen molt a poc a poc les fulles mortes del lledoner, com l’aire es densifica, va perdent les clarors i es fa de nit sense que me’n temi.

[Imatge de Jean-Marie del Moral]

Les paraules poden ser molt benèfiques. Unes línies fetes a consciència, és un dir, et poden carregar amb onades electromagnètiques plenes d'irisacions, de somnieigs, de calideses dins la nit gelada d'aquest hivern gebrat i humit. No ho sabies? El fulgor arcaic del llenguatge et pot dur allà on no hi plou, a Liorna, als fons de les aventures de les mil i una nits o dins la panxa del gegant que és com la d'un bouot remugant ple de sales i sales. No ho sabies? Només cal un amic. I si aquest amic és lector ja estàs salvat, és un dir, i pot fer el cap viu perquè et deixarà ben escatat de pèl i ploma i et dirà quatre veritats d'aquelles que no caben dins el pla de la mà i que et fan voleiar entre els núvols inexistents. No ho sabies? Per ventura no trobaràs els encontorns del sentit en aquelles frases que et voldries aprendre de cor per repetir-les quan vagin mal dades com un karma d'aquells de no dir; per ventura la boira que creix entre les síl·labes que mormoles ensalivades no et mostrarà les dreceres per on volies trobar els fruits de l'inconegut; per ventura et caldrà anar viu amb les jàsseres que han podrit les goteres de la lletrada que surt i no para com aigua de clauet a la mala hora, que les canals no volen recollir, i cau per on sap: pels forats i les escletxes i els cruis i els no-resos de la devastació. T'en desfaràs i no ho sabrà ningú; faràs el fetge per la ploma i et diran titina; amollaràs un fil de sang pròpia i es pensaran que t'has pintat les ungles. No ho sabies? Així van les coses cap a la pèrdua acompanyades d'aquests noms imperceptibles de sotasòl, sotaterra rompuda, sotacallvermell, sotànima.
[Per a Sebastià Perelló] 

Estic eufòric, content, alegre. El títol del meu llibre nou de trinca LLEFRE DE TU ja navega i surfeja per aquest ciberespai. I va néixer al ciberespai!
És una emoció antiga i renovellada, una festassa!
———————————
Me'n vaig a Algaida on participaré al pregó de les festes de sant Honorat que fa Titoieta Ràdio que celebra vint-i-cinc anys. Per molts d'anys Titoieters!