La poesia té això: és un bon remei contra el dolor fort, contra la ràbia sorda, contra l'ira flamejant!

Lugete, o Veneres Cupidinesque,

Et quantum est hominum venustiorum.

Passer mortuus est meae puellae,

Passer, deliciae meae puellae,

Quem plus illa oculis suis amabat:

Nam mellitus erat suamque norat

Ipsam tam bene quam puella matrem

Nec sese a gremio illius movebat,

Sed circumsiliens modo huc modo illuc

Ad solam dominam usque pipiabat.

Qui nunc it per iter tenebricosum

Illuc, unde negant redire quemquam.

At vobis male sit, malae tenebrae

Orci, quae omnia bella devoratis:

Tam bellum mihi passerem abstulistis.

O factum male! o miselle passer!

Tua nunc opera meae puellae

Flendo turgidoli rubent ocelli.

 

¡Oh amores y anhelos,

Y cuantos hombres existáis sensibles a la belleza,

Lamentaos! Ha muerto el gorrión de mi amada,

Su gorrión, deleite de mi niña

Al que cuidaba más que a sus propios ojos.

Era más dulce que la miel y conocía a su dueña

Tan bien como conoce una niña a su propia madre,

Y, sin alejarse jamás de su regazo,

Piaba sin cesar para nadie más que para ella,

Mientras saltaba a su alrededor de acá para allá.

Ahora marcha por un camino de sombras,

Hacia un lugar del que se niega que exista retorno.

Yo os maldigo, siniestras tinieblas del Orco,

Que devoráis todo lo bello:

¡Tan hermoso era aquel que me habéis arrebatado!

¡Oh desdicha! ¡Pobrecillo pájaro!

Ahora lloran por vuestra culpa

Los enrojecidos e hinchados ojos de mi amada.

Unes paraules de Philippe Jaccottet em fan companyia:

Hölderlin amoureux de la lumière a vu la forme qu'elle prenait dans le monde de l'homme, ce feu frais dans les herbes, ce feu brûlant sur le ciel, ces passages éblouissants à quoi, finalement, peuvent admirablement s'assimiler ses propres poèmes. Ici, la poésie surgit donc au moment où le monde extérieur est reconnu comme le miroir de ce qu'il y a en nous de plus caché et de plus personnel, le révélateur d'une réalité invisible

Era un brunzit més fort que el renou d’un reactor quan travessa la barrera del so, el so que tenia aquella capacitat per atemorir-me es dispersava en l’espai i semblava venir de molts llocs alhora: era una experiència siderant. Quan la vaig viure per primera vegada tenia la impressió que l’esperit es dissociava del cos i que el cervell quedava totalment paralitzat amb el sòl que tremolava davall els meus peus.

 

No puc pus. Deu ser això de tenir desset anys. No puc pus. He somniat que deia el teu nom. I quan obria la boca només en sortia un pi ver, dues bimbolles de sabó nacrades, una postal amb el mapa de Mallorca, tres gavines pintades de rosa, un escuradents i tota aquella pluja que m’havia amarat quan anàrem a l’hospital Los almendros per fer companyia a na Tonya, que hi tenia sa mare en coma per mor d’un accident de cotxe. No puc pus.

[Foto Mario Sorrenti]

Venc de passejar. Els aires vermellosos de la terra remoguda pel tractor que he ensumat i observat, el perfum de la molsa tendríssima en els caminois del bosc, unes gírgoles d'alzina que m'ha donat una amiga, la serenor del cel que comença a esterlar-se a poc a poc, el dia d'avui, tot això m'hauria de donar una pau arcangèlica amb músiques de Bach al fons.
Però no, veig que rere els llums de Nadal, els regals esquifits i les felicitacions plenes de bona voluntat vivim en un temps insubornable en què la normalitat cultural que des de fa tant de temps és el nostre objectiu se'n va a fer putes per dir-ho amb una brutalitat expressiva ben nostrada. I pensant en aquest any que s'acaba sense cap intenció de fer un balanç veig que aquesta majoria absoluta del PP ha començat fent un daltabaix amb la cultura, i especialment amb la cultura catalana.
Trob un text de Pere Gimferrer que em fa pensera: "Hi haurà normalitat —sobretot— el dia que la gent, aquí, parli un català endreçat, escrigui un català correcte, i la gent vol dir tant els personatges públics —que sovint ara, a corre-cuita, s'engiponen com una roba que encara els vingués ampla, un català improvisat i vacil·lant— com sobretot la gent corrent. El 'català a l'escola' o bé el 'català al carrer' —dues crides dels anys de la garraperia oficial, dues crides necessàries— pressuposa, sobretot, un 'català a casa' començant pels mateixos catalanoparlants teòrics.

[Quadre de Cezanne]

Captar, robar, apoderar-se, pillar, detreure, saquejar, apropiar-se, lladronejar, atracar la percepció del món en mil i un bocins i remuntar aquests trossos en un altre ordre per provar de donar d’aquest món una imatge reconstruïda.

Tot va començar quan intentava ordenar aquest àlbum de fotos i n’Elisa va entrar precipitadament al meu estudi amb aquella notícia sensacional, li havien concedit un ajut de recerca per al seu projecte.

[Quadre La raie de Chardin]

Aquestes paraules de Monika Zgustová m'ha emocionat, m'han il·lustrat, m'han fet molt de bé. Gràcies, estimada amiga!

 'Havel mai no va deixar de dir el que pensava davant l'adversitat'

Václav Havel va ser molt important des dels anys cinquanta, quan era molt jove, perquè ja escrivia articles sobre escriptors que eren prohibits a la Txecoslovàquia comunista. Als anys seixanta, Havel va escriure uns poemes molt avanguardistes que en aquella època anaven totalment en contra de la línia general de la literatura, el realisme socialista. Després va començar a escriure obres de teatre, que també eren totalment avantguardistes i no tenien res a veure amb tot el que es feia aleshores a l’escena teatral txecoslovaca. Aleshores ja va prendre una importància vital perquè es dedicava a obrir el món en un context de privacions materials, però també de referències culturals i ideològiques.

[Imatge de Sebastià Perelló]

He recordat la Dea marina i blanca que hi havia davant el Club dels Poetes de Formentor.
He viscut hores tristes i aquest poema de Jaime Gil de Biedma m'ha donat una serenitat plena de consolacions. quants de records! quants d'amics! quanta bellesa!


 CONVERSACIONES POÉTICAS 
(Formentor, mayo de 1959) 
 
A Carlos Barral, amante de la estatua
 
Predominaba un sentimiento 
de general jubilación. 
   Abrazos,
inesperadas preguntas de amistad 
y la salutación 
de algún maestro 
-borrosamente afín a su retrato 
en la Antología de Gerardo Diego- 
nos recibieron al entrar.
 
   LLegabamos, 
después de un viaje demasiado breve, 
de otro mundo quizá no más real 
pero sin duda menos pintoresco. 
 
Y algo de nuestro invierno, de sus preocupaciones 
y de sus precauciones, seguramente se notaba 
en nosotros aun cuando alcanzamos 
el fondo de la estancia, donde un hombre muy joven, 
de pie, nos esperaba silencioso 
junto a los grandes ventanales. 
Alguien nos presentó 
por nuestros nombres, mientras que dábamos las gracias. 
Y enseguida salimos al jardín. 
 
A la orilla del mar, 
entre geranios, 
en el pequeño pabellón bajo los pinos 
las conversaciones empezaban. 
Sólo muy vagamente 
recuerdo lo que hablamos -la imprecisión de hablar, 
la sensación de hablar y oír hablar 
es lo que me ha qutdado, sobre todo. 
Y las pausas pesadas como presentimientos, 
las imágenes sueltas 
del mar ensombreciéndose, pintado en la ventana, 
y de la agitación silenciosa de los pinos 
en el atardecer, captada unos instantes. 
Hasta que al fin las luces se encendieron.
 
De noche, la terraza estaba aún tibia 
y era dulce dejarse junto al mar, 
con la luna y la música 
difuminando los jardines, el Hotel apagado 
en donde los famosos ya dormían. 

Ho he repensat mentre caminava dins l'ocàs urgellià d'una tristesa monumental amb uns niguls en forma de llança que m'envestien les entreteles de l'ànima i em deixaven exhaust. Procur d'arribar a escriure una pàgina que no sigui un esborrany. Qui deia això? Jo mateix!
Aquesta és la feina inacabable, l'únic gest moral de l'escriptor de bon de veres. Rebutjar el clixé i aspirar a la precisió com la Rodoreda, com el Pla, com el Flaubert, com el Mallarmé, com la Dickinson, per esmentar mestres aimats.
Quan queia la fosca negra i em tapava tot sencer he dit un vers d'Emily: SOM NINGÚ. I TU, QUI ETS?
EL MEU LEMA PER A L'ANY MMXII:
Ho repetesc, m'ho repetesc: LA RESPONSABILITAT D'ESCRIURE BÉ.
[Foto de Carles Domènec del passat dia 13 de desembre al Teatre Lliure quan en Carles Molinet i aquest plagueter férem les Cartes Villalonga-Porcel dirigits per Pau Carrió. Aquí ens acompanya l'amic i director del Lliure, Lluís Pascual.]

SUSAN SONTAG: UN DIARI APASSIONANT. És una d’aquestes escriptores que hauria volgut conèixer. Perquè era nord-americana enamorada d’Europa, perquè devorava André Gide i Roland Barthes, perquè li agradaven els homes i les dones, perquè no tenia pèls a la llengua, perquè va lluitar contra la mort amb tota l’ànima i va escriure llibres magnífics sobre la malaltia, perquè va dedicar dos bells assatjos al seu amic artista Paul Thek —Aids and its metaphors i Against Interpretation— i el va cuidar fins que va morir de la sida, perquè admirava Dostoievsky i perquè escrivia bé.

Ho recicl tot. Fins i tot aquelles aferrades que em feies empesa per un vent que t’accelerava els circuits nerviosos i m’agafaves entre els teus braços convertits en branques d’acolliment i m’estamenajaves amb la suavitat càlida d’uns tremolors íntims i m’ensumaves per la cara, pels cabells, pel coll i arribaves al bescoll amb el musell afamegat i un poc humit de carnívor i una intensitat inflamada que et feia mormolar a crits petitons i percutents: estim la teva olor! Ah! Quina delícia poder descansar en la teva antiga, coneguda olor! I jo dins el niu d’aquella estreta em convertia en tenebra, en esclat inefable.

[Imatge de Sebastià Perelló]

Ahir vespre, a l'auditòrium de la Mànega de sant Llorenç del Cardessar (Mallorca) vaig viure un altre dels moments intensos d'aquest mes ple de vivificacions: pujar damunt l'escenari amb na Maria del Mar Bonet i en Dani Espasa per llegir l'amic i mestre Blai Bonet al costat d'una amiga i cantant que brodava els versos d'en  Blai, musicats per Antoni Parera, i un pianista que ens acompanyava i ens feia volar. Dos dies d'assatjos, tres-cents quilòmetres per l'illa i l'entrega més total cap a l'excel·lència de cantar i dir un poeta vertader.
La Nit de la cultura de l'Obra Cultural Balear va ser una vindicació, revindicació davant tanta misèria, barbàrie i atacs a la llengua i cultura catalanes per part de les autoritats que ens gestionen i governene.
HEM DE TORNAR LLUITAR PER L'ESSENCIAL!!! Ho comentàrem amb la Bonet i ens sentíem més que mai a la trinxera dels supervivents que veuen que tot s'esbuca i s'esquartera al voltant i no s'aturen de bastir, construir i reconstruir. I cantant bellíssimes paraules i músiques i ritmes i tonades i un de tot! Aquesta és la feina: lluitar, lluitar, lluitar! 
Vet aquí el discurs del president de l'OCB que cal llegir amb cura.
 

Havia decidit no tornar a ajuntar en un temps el nom de l’illa i la corrupció. No és possible. Suara mateix, mentre m’afaitava escoltant les notícies, ho acab de sentir: la policia judicial, amb el fiscal anticorrupció, escorcolla des de primera hora del matí els locals de la seu d’Unió Mallorquina de Palma a la recerca de proves: presumpta contractació a l’Ajuntament de Palma de persones d’UM que es dedicaven a feines del partit, presumpte finançament irregular del partit i, per afegitó, presumpta captació, també irregular, de vots. I, mentrestant, damunt la taula hi tenc un ram esponerós de flor d’ametller bellíssima i perfumadíssima que no aconsegueix treure la pudorada que infesta l’illa.

Escrivia. Pensava. Assegut a la taula del meu gabinet m'he quedat condormit. I cop en sec alguna cosa m'ha despert. He mirat pel finestral i el cap al tard era d'un vermell hemorràgic. Mentida. L'aire ventosíssim havia deixat un cel ple de taques d'un rosa vermellós fort i opac que es combinaven amb els grisos de la foscor que avançava a passes petites. O tot era una il·luminació de rouge que un pastor acoloria amb photo-shop. Després, quasi sense renou: la nit.

SOMOS LECTORES. Aquest era el leitmotiv de la XXV Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic) d’enguany, i em va entusiasmar.

Aquella festa era exageradament renouera i m’ofegava amb tots els vidres de la casa tancats per mor de la tramuntana que arribava de la mar gran cap als marges d’oliveres d’aquest vessant del Teix a dues passes de Deià on Maria Vittoria Catalucci havia rehabilitat una casa mig esbucada amb una torre de defensa per convertir-la en un palauet de vidre i verdor amb aquelles terrasses sobre les parets antigues de pedra seca des d’on es podien veure les postes de sol més belles del món.

 

[Imatge: la cosa païda de Mateu Coll]