TEXT PER A LA CATOSFERA

EL BLOG COM ESPAI-TEMPS D’ESCRIPTURA PROVISIONAL

Admirable cosa que siendo tenebrosa alumbrase la noche.
Juan de la Cruz

Bon, joiós i productiu dia per a tots els amadors dels blogs.
Per mor dels bacteris dolents amb els quals lluit no he pogut participar en aquesta taula rodona que em feia moltes de ganes i molta d’il·lusió. El bloguer i moderador, Toni Ibañez, n’és testimoni. Emperò el primer de tot, i cal recordar-ho perquè en les nostres vides estressades i enverinades pels treballs i les obligacions ho oblidam sovint, sí, el primer de tot és la salut. I per a mi la literatura és salut. Escriure blog és salut.
Amb tot de químiques curatives m’he segut davant el mac per dedicar-vos unes paraules i una promesa. Promet un text llarg per publicar al llibre d’Edicions Cossetània on diré la meva sobre el blog com a lloc privilegiat per fer una escriptura experimentadora, una escriptura plena de potencialitats, troballes, exploracions, pèrdues, interaccions, mescles, territoris nous de trinca, debats, carícies, etc.
Les paraules d’avui seran concentrades i estrictes. Vicent Partal i Assumpció Maresme com a bons pervertidors m’estimularen el maig de 2004 perquè practicàs el blog: un vici impune. El resultat fou un experiment: Homersea, un blog de ficció (no són tots de ficció els blogs literaris?) en què una dona mallorquina, Catalina F., contava al llarg de tot un dia les seves aventures ordinàries. Fou el començament de l’addició bloguera. Homersea era, alhora, un descobriment de la llibertat d’escriptura que un blog té, i una festa per aquest bloguer avant la lettre que fou James Joyce en el seu Ulisses, la celebració del 16 de juny de 2004, centenari del Bloomsday i també, tan bé, era una forma de perdre la por a la paraula escrita en estat provisional: a l’aire.
Sí, ara que ja duc quasi tres anys bloguejant, plaguetejant a bord i de bord, puc veure clar que els borratxos verbals, la teringa de mots que arrengler en el blog es fan en un territori molt inconegut, molt misteriós i molt poètic, entre l’oralitat i el text. Abans, i ara quan escric a mà, la meva manera de produir era ben clàssica: escrivia, deixava reposar les paraules, hi tornava i corregia, ho deixava fer temps en el teler dels fulls, hi tornava de bell nou, feia més correccions, etc. I així temps i temps fins que un dia, quan ho volia publicar, no em quedava més remei que passar el manuscrit a l’ordinador. I quan ho veia amb aquella lletra quasi impresa començava la darrera correccció. I quan sortia en paper ho donava per acabat. Paul Valery, un dels meus mestres més estimats, deia que els poemes no s’acaben mai, senzillament s’abandonen. Estic totalment d’acord amb ell.
Allò de fer blog era tota una altra cosa, tota una altra forma d’acaronar els llenguatges, de tocar-los, d’esculpir-los i de fer-los fruitar. Els primers mesos ho vaig passar molt puta, molt malament. Escriure d’aquella manera em feia por, em produïa calfreds, em feia mal de panxa, em regirava. Per què?
Perquè trobava que era una escriptura plena de riscs, unes paraules col·locades dins un camp de mines, uns mots que podrien convertir-se en pols amb la primera bufada de vent. Emperò, alhora, descobria també que allò era un reservori d’escriptures provisionals —i no em sap greu ni em fa vergonya confessar-ho— que em feien escriure: que em feien escriguera. Allò era un prodigi. Un full on podia pintar quadres de paraules amarades de fragilitats, de provisionalitats, que, per les meravelles de la tecnologia (del sabers contemporanis), podien ser llegides tot seguit per tot el món i per tot el planeta. I per afegitó els lectors eren lliures per escriure comentaris, dir la seva, criticar-me, insultar-me, estimular-me, deprimir-me, tocar-me amb els seus mots, menjar-me, perbocar-me, etc. És bell i dur. Escriptura provisional en llibertat i que produeix llibertats de lectura i de resposta. Sempre havia sabut que l’escriptor ver és un creadors de llibertats. En el blog ho és doblement: per l’escriptura en llibertat que practica i per la llibertat que dóna als lectors per dir la seva. Aquest gran teler públic que és el blog és també una disciplina quasi quotidiana. I això, per a una persona tan anàrquica com jo, esdevenia una altra i alta font d’escriguera. Què he fet quan he publicat escrits del blog? Els he remirat, els he corregit, els he refet, o, de vegades, els he deixat tal com eren amb la frescor primera. Però quan han sortit en paper els textos han esdevingut definitius (mentida! Què és un text definitiu? Fins que mor l’escriptor tot text és provisional!), perquè no els he tocat pus. Les escriptures provisionals del blog sempre les puc rellegir, repensar, redir, reescriure, recontar i recantar: escriptures que són experiments de tactes. Freg el meu llenguatge contra l’altre com si tingués dits en l’extrem dels mots, enroll l’altre amb les meves paraules, l’acaron, el toc, el meu llenguatge tremola de desig, la pell de llenguatges s’electrifica d’emocions contingudes, de la despesa sense terme, de la declaració, del secret, et caetera.

Us he dedicat amadors del blog unes frases sentides dins aquest crepuscle color de codonyat amb el perfum dels ametllers plens de flors nívies, xejovianes i ainacohenesques, que formosegen dins la gelor de l’hivern. Que la taula rodona sia intel·ligent, humorosa i amorosa i, sobretot, gustosa, saberosa de gusts. Salut i saviesa! Enriquidor debat! Literatura de la bona! Bon vent i barca nova a la Catosferada!
Cervellment.
Biel Mesquida
Telloc (Mallorca), 24 de gener de 2008


Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>