L’amic S. P. em va dir: <?> Vet-la ací: Si Gustave Flaubert era Madame Bovary, tu ets el que linques.
M’agraden els començaments. Crec que si la meva escriptura va de fragmentària és per dos motius: primer de tot perquè odii els discursos monolítics, els textos enravenats i fàl·lics, les idees quan es posen dominants i es converteixen en ideologia, les paraules fetes servir com a armes de destrucció massiva, la veu de tan autoritzada autoritària; segon, el tall, el bocí, un parell (en sentit mallorquí) de ratlles em permeten començar de bell nou sempre seguit. Començar de bell nou una vita nuova de la lletra és un kamasutra de l’escriptura. Això voldria que fos aquesta plagueta intermitent amb la infidelitat contínua com a drap pirata que voleia al pal major de la navegació lletral. Una nova forma de fabricar text, una nova manera de passar gust. I fer feina amb aquesta substància bella, noble, inacabable i que ens fa humans: el llenguatge. Res pus per avui. Plou i fa sol i l’escriptor ha fet el primer ou de dos vermells. Xassssssssssss!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mesquida, le text n’est jamais que fragment deia el teu Barthes, escapolons, lletra sinuosa, errant, que s’exposa a la bifurcació, al creuer, al revolt. I viure en el desconcert de saber que no hi res més clos i sencer que un aforisme, la veu més lapidària i més esberlada. Però al cap i a la fi som allò que deia mestre Montaigne: marqueterie maljointe. I aquí sabem que a un tros d’home o un tros de dona no els manca res.