TEIXIT DE PELL I CARN

MANUAL D’ENCARNACIONS

Dàior, et parlaré de les esperes. He vist els camps de blat esperar tots ressecs un poc de pluja. He vist el cel tremolar amb l’espera de l’alba. M’he vist malalt a l’espera d’una telefonada del meu amor.

Que cada espera en tu no sigui un desig, sinó una disposició a l’acolliment.

TEIXIT DE PELL I DE CARN

A L’autor de teatre discuteix amb l’actriu que fa el paper d’Antígona per mor de l’esclau geperut Eumolp. No puc entendre com aquesta actriu valuosíssima, na Margalida Aina Farrià, no pot entendre la importància de l’esclau albardà Eumolp i es queixa que troba que pren massa protagonisme, especialment a la seqüència final. Fa molt mal sentir una visió d’aquella Tebes si no la dus dedins. Potser cal que li recomani la lectura lenta de Sòfocles. Caldria que ella es temés que allò que retreu a Eumolp és el que li dóna tota la substància real: Eumolp és, sobretot, un crític, un sedassador, un discernidor. No té res a veure amb el cec Tirèsies, un endeví astut i enginyós, que es ven als doblers dels poderosos. Caldria que na Margalida Aina interioritzàs aquella frase amb la qual Antígona tapa la boca d’un Tirèsies que es posa al costat de la llei de Creont. Aquell crit immortal: tots ens devem primerament a les lleis eternes!

Eumolp anomena les coses tal com són i no només des de la llibertat de la paraula, sinó des de la burla, la ironia, el grotesc, la rialla. Això fa mal de bon de veres! Hi veu molt més enllà que els altres sense ser endeví, és un bufó. Coneix ritus seculars, els misteris d’Eleusis, i sap desxifrar les veus de la natura, els secrets de les vísceres dels animals i els presagis dels crits dels ocells. La seva contemplació desapassionada dels fets li dóna una distància lúcida i una capacitat de previsió, una perspectiva que ajunta en el present el futur al passat. En els seus mots hi ha un fons de vaticini. És un poeta que adora Antígona, que ha estat l’única que l’ha estimat i l’ha respectat de bon de veres. I odia Creont, que des del setial autoritari dóna l’ordre terrible: queda prohibit enterrar Polinices. El seu cos serà menjat per les hienes i els voltors del desert. La profanació i el sacrilegi pel cos del vençut. I tots els grans funerals i la sepultura gloriosa seran només per a Etèocles, el vencedor. Eumolp prefereix la mort a l’esclavatge! És tan mal d’entendre?

Pobra Margalida Aina! No sap que és una princesa de la vella Tebes que seguirà les lleis més humanes malgrat que hi hagi de sacrificar la vida. Els déus perden els qui estimen, no pot veure en aquestes paraules d’Eumolp un cant de vida? Un home que parla com vol no té res a veure amb un Tirèsies al qual Eumolp, diví llenguallarg, amolla per denunciar-lo: els doblers interpreten sovint més bé que les teves orelles. Tirèsies s’enrabia perquè sap que aquell noningú diu veritat.

Els dits de la princesa eren massa delicats per a la pols tan aspra del desert, i per això Eumolp és qui grata al voltant del cos de Polinices per arrabassar grapades de terra seca que facin de mortalla d’aquell cos insepult. I arruixa els voltors amb manotades.

Eumolp vol dir ‘el-qui-canta-bé’. Com no pot veure a les clares, na Margalida Aina, que Antígona mor acompanyada del poeta del seu poble, d’aquell que sap tots els noms que amaguen la solitud dels humans?

No veu aquells murs forts plens de calitja del palau dels Labdàcides quan a la posta de sol hemorràgica baixen, lentament i tots sols, les escales del palau Antígona i aquell geperut que li fa de bastó i de guia?

No entén que les paraules que xiuxiueja Eumolp a l’orella d’Antígona com una lletania consoladora són els antics ritus de la transmissió del llenguatge?

No sent dins la nit que s’acosta la veu harmoniosa de l’esclau que diu “allò que té valor i que dóna joia és que nosaltres tendrem sempre ganes de mormolar paraules encantatòries”?

No ha escoltat Apol·lodor i Pausànies, la bona gent de Tebes, que conten com partiren junts el bufó i la princesa cap al seu destí mentre un gran núvol de tristor negra tapava les cases i els carrers, les places i el palau on el dictador del mal sentia l’avanç de les tenebres i presagiava la sang que cauria damunt el seu casal?

B Na Margalida Aina es queixa que l’autor d’aquesta moderna versió d’Antígona ha deixat la protagonista en segon pla. Hi he parlat un parell de vegades i no em vol entendre. Eumolp es converteix molt sovint en el centre de l’acció, i això crec que no és bo. Però l’autor és taciturn i tancat, encara que em parli fluixet i em digui coses que volen ser amables. És molt caparrut i intransigent.

I és això el que em fa por. Aquesta necessitat absoluta de soledat, de tancar-se en ell mateix, aquest narcisisme intel·lectual, aquesta indiferència a les meves sol·licitacions tan lògiques i clares, aquesta actitud estoica, escèptica, tan segura de si mateixa que no accepta cap crítica, cap interpel·lació.

I aquesta atenció exacerbada als tremolors, a l’improbable, a l’inútil: una carícia damunt un mocador de seda, el color d’uns ulls, una coincidència atzarosa… Adora els aforismes enigmàtics, les fulguracions poètiques, les impressions fugitives, les llistes agredolces, i intenta per la gràcia dels mots ensinistrar la intensitat de cada instant. Sofreix per coses que no han existit!

Em fa ràbia per un cantó i per un altre em tem que tenc molts dels defectes que li trob. I de vegades encara més exageradament. Això em posa malalta! En el fons voldria ser el desgraciat geperut d’Eumolp!

C L’autor defensa la construcció del seus diàlegs, de la seva obra. No sé com puc explicar a na Margalida Aina que els meus diàlegs, la meva Antígona, no són fets segons les convencions del teatre corrent, no obeeixen als ritmes de l’escena habituals. La disposició, al contrari, està reglada: els detalls estan enormement dilatats, els punts que la concepció clàssica considera importants són contats fil per randa. Per a cada escena cal crear una llengua, una atmosfera. M’agrada inventar imatges d’estructura fugissera, entre boira i matís, entre l’aiguafort i la pintura escatada pel temps.

Com no pot comprendre que un esguerrat grotesc és el personatge més significatiu d’una obra, que només ell es converteix en el boc expiatori en aquell ambient desolat, en aquell espai de misèria i profanació?

Com no pot veure que Eumolp assumeix el paper de boc expiatori que és la representació d’aquell poble de Tebes que ha sabut de seguida la nova i acompanya els presos?

Com no pot mirar aquesta multitud callada que envolta amb torxes el palau dels Labdàcides i que finalment no farà res i tornarà capcota cap a casa en unes condicions de foscor, malaltia, desastre i dictadura?

Na Margalida Aina, no vol saber que ella, com jo i els espectadors, estimam Tebes, la font de Dirce, el riu Ismenos, aquell cel tan blau!

(IMATGE DE JEAN MARIE DEL MORAL)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *