RENÉIXER, DIU ELLA

MANUAL D’ENCARNACIONS

 

Dàior, estimat Dàior, has d’aprendre a poc a poc a dur tota la teva atenció a l’ínfim. Aquest detall microscòpic, aquest renou quasi inaudible, aquest no res que desperta qualsevol dels sentits, són grandiosos. Quan seràs conscient que l’ocasió és fugaç, estaràs completament ocupat a veure el moment favorable. Has de ser liberal però incisiu, sever però càlid, mal·leable però ferm, terrible però bo.

Dàior, Lu You (1125-1210) va ser un poeta que va viure sota la dinastia Song i que va dur un malnom triat per ell mateix: el Vell amb Llibertat. Contràriament a la majoria de poetes xinesos, que es lamenten sempre seguit del cabells blancs i de la solitud, ell s’atreveix a escriure coses així: “D’aquí a mil anys, malgrat que els meus ossos estaran podrits, deixaré el perfum del meu nom.”

No trobes, Dàior, que Lu You és un pensador epifànic?

 

RENÉIXER, DIU ELLA

 

A Diàleg entre Aina Servera i Donya Nísia. Aina: Podria dir-me què veu dels esdeveniments del passat que tant la marcaren? Donya Nísia: Des de lluny…, de tan lluny com ho record…, veig venir una solitud fonda…, un casal…, un parc ple d’arbres esponerosos…, tragèdies familiars… Aina: Una tragèdia? Donya Nísia: No, un parell de tragèdies sense pal·liatius, primer els pares morts en un naufragi quan tornaven de Cuba, el dolor del trencament dels llaços de sang, amb lleis, amb lògiques, i, després, amb un fons de guerra entre germans… Aina: No veu res pus? Donya Nísia: Sí, tot canvia, és sempre el mateix paisatge, però els fets canvien, com si fos un quadre que fa aigües, que muda de colors i de formes. Ara hi ha el temps de la infantesa, el paradís, amb moltes de dones. Aina: Dones? Què fan? Donya Nísia: Són les dides de la meva germana Teresa, i dels meus germans Andreu i Sebastià. Ens fan moixonies, ens canten, ens duen a passejar per devora el gabial, per la glorieta del jardí on mumare i les seves germanes, totes vestides de randes crues, beuen xocolata en unes xicres de porcellana blanca i mengen pastissets que ens donen entre grans rialles perquè ens posam sucre per les galtes i semblam pallassos. I també volem xocolota i ens empatifam de xocolata per totes bandes. I elles riuen més fort i semblen molt felices. Aina: Per què s’ha posat tan seriosa? Donya Nísia: perquè ara només veig quadres i quadres plens de fosca. En uns hi ha n’Andreu que va vestit de falangista i amb l’oncle Felip, un amic del Marquès de Zayas, un dels fundadors de la Falange a Palma, van amb una tropa que es dedica a matar tots els rojos que troba pel camí. Tot això és mal de pensar, de veure, de recordar, de dir… No m’ho he pogut treure mai del cap. És un malson que es repeteix, és una nafra que no es cura, és un dol inacabable. En els altres quadres, no s’hi veu res: en Sebastià és d’esquerres, molt anarquista, i s’ha hagut d’amagar per no fer-hi la pell. Va estar dins un pou, dins una vaqueria, dins una cova de la muntanya…

 

B De la plagueta de feina de n’Aina. Acabes de transcriure un bocí de la conversa amb Donya Nísia i no pots aturar les llàgrimes. Caldria que t’ho fessis mirar. Sí, allò no és la línia de ficció d’uns d’aquells guions de tevé negres i moderns que feies fa uns mesos. Ara has volgut tocar el que se’n diu història, realitat. I saps que la realitat sense ficció és insostenible i que la ficció escindida de la realitat seria un deliri. Vols ajustar realitat i ficció perquè prenguin noves formes, perquè es reinventin. Encara recordes el primer dia que et va rebre a la sala dels miralls, donya Nísia, i aquella vellíssima dama et va demostrar tot el temps una actitud curiosa i reservada, eixuta i demanadora, i, alhora, molt poc receptiva. Aquell matí no veieres els retrats que hi havia damunt el piano, dins unes vases d’argent, d’aquelles quatre persones que tant t´interessaven, els seus dos germans, i ella, i la seva germana Teresa, perquè no es va aturar de fer-te preguntes espinades que tant es referien a la teva genealogia com als teus estudis o a saber per què volies remoure tota aquella tragèdia. T’exigí la presentació d´un currículum i unes cartes de dos catedràtics de la universitat que es responsabilitzassin del teu treball i, a més a més, et demanà un document personal en què et comprometies a mostrar-li tots els texts que sortirien a la futura publicació.

C Els qualificatius diuen molt d’una persona. Esquiva, materialista, excessiva, sensible, nerviosa, ordenada, càlida, extraviada, un poc mística, vital, fabuladora, falsament tímida, juganera, crua, resistent, seca, entremaliada, somniadora, estricta, difícil, impostadament dominant, aviciada, endurida, infantil, elegant, directa, tendríssima, tancada,  malaltissa, clarament justa, encisera, reservada, incisiva, viva, seca i més enllà del bé i el mal. Donya Nísia no té dues cares: és polièdrica. Acabaves d´escriure, Aina, aquestes primeres línies del retrat amb una eufòria i una excitació exagerades, com les que sentires quan donya Nísia, coixeu-coixeu, amb el seu bastó negre amb pom de nacre, et va dur a visitar els porxos d’aquell casalot del carrer Major de Salern per mostrar-te el lloc precís on va ajudar la seva germana Teresa a amagar el cos d´en Sebastià.

D Renéixer no ha estat mai per damunt de les meves forces. Aquella frase m’impressionà de veres. Des del 19 de juliol de 1936 el meu germà Andreu i l’oncle Felip cercaven per totes bandes en Sebastià. Na Teresa s’havia muntat una xarxa de connexions perquè no el trobassin mai. Na Teresa era molt forta i no tenia por de res. De petita ja no volia jugar amb pepes, anava pels racons sempre vestida de negre, totasola, llegint sempre seguit. Aquella guerra va fer que tothom tornàs boig. Els de dretes, senyors i rics, falangistes i beats, mataven els rojos d’esquerres socialistes i dolents. L’Església beneïa les armes, era una Creuada per a la salvació d’Espanya contra el comunisme: era el Moviment Salvador.

Però en Sebastià va caure dins una trampa que li havia preparat un d’aquells amics de doble cara que et traeixen quan manco ho esperes per un grapat de doblers. El varen assassinar devora la paret del cementeri, com als obrers i als pagesos que havien estat al costat de la República.  L’oncle Felip va dir que no li havien de donar sepultura, que quedaria allà per escarni i exemple. Ells no s’aturaven ni davant la família.

I allò que no s’esperava ningú també va succeir. Un franctirador va endevinar el pit de n’Andreu i el va matar. Va ser una catàstrofe per les dretes falangistes. Mentre en Sebastià es podria davant tothom, l’oncle Felip feia fer uns grans funerals amb trenta capellans per n’Andreu, i un enterrament amb cotxe de cavalls i tota una gran parafernàlia de banderes, bandes de música, corals, himnes.

Na Teresa va ser molt valenta. Amb un missatge partí cap al cementeri a la mala hora de la nit. Jo tenia una porada. Varen dur en Sebastià amb el cap destrossat dins uns llençols de fil. Tothom va fer com si no ho veiés. L´endemà, l’oncle Felip i els falangistes no trobaren traça del cos per enlloc. L’enterràrem al jardí. Semblava que tot s’havia calmat… però al cap de dues setmanes detingueren na Teresa. Vaig moure influències pertot. Les coneixences dels pares s’enfonsaren davant la pressió de l´oncle malanat. I no em va servir de res. Na Teresa es morí de pena a la presó. Ella era una entusiasta, una somniadora, una avançada que defensava totes les paraules que la dugueren a la mort: Llibertat, Justícia, Cultura, Igualtat, Autonomia. Va ser terrible. No en puc parlar pus.

E La tomba del jardí. Pas moltes d´hores aquí, asseguda devora el roser que la tapa. I quan fa estona que hi pens, en en Sebastià, sent que alena, que les roses i les espines alenen, que tota la terra alena. Que na Teresa i en Sebastià alenen plegats!

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *