BESLLUMAR

MANUAL D’ENCARNACIONS

 

Avui, un vespre gelat, Dàior, he pensat que et diria molt poques coses, molt poques paraules, perquè així poguessis sedassar amb lentitud les eixides que invent per a tu.

L’alegria és adhesió total a l’existència. I si cerques espurnes de felicitats cal que conjuguis l’alegria i el despreniment. Cada matí quan em despert em deman de quin objecte em puc desenganxar. Ja saps, Dàior, que el do és l’única possessió que tens.

Sabies, Dàior, que en grec aprendre i comprendre es designen amb el mateix mot?

Cal tenir records… i cal oblidar-los… i cal tenir la gran paciència d’esperar que retornin… Tot jo, Daior, som carn de memorial.

Hi ha coses que recordam i que potser no passaran mai, però en el moment d’evocar-les, Daior, succeeixen, cobren vida.

 

BESLLUMAR

 

A-   Carta del personatge: Estimat (encara et puc dir estimat?), com gos escriure’t? Com gos confegir mots pensant en tu? El silenci i la paràlisi m’ataquen i els mots em semblen uns monyons que no poden expressar res del que sent, del que pens, del que visc. Voldria parlar de l’ésser estimat i no m’hi sent amb forces. Com m’hauria d’endurir per no esflorar-me? Escolt els sons i els perfums d’un Debussy: La terrassa de les audiències al clar de lluna. És dins la música que ens hem eclipsat els dos. Te’n recordes?

Sempre he perdonat els qui m’han ofès. Però en tenc la llista. Vol dir això que som rancuniós? La rancúnia sempre m’ha semblat una cosa lletja, bruta, sòrdida, repugnant, de color de rata.

Només record una pel·lícula, que protagonitzava una Ingrid Bergman fastuosa, i que es titulava una cosa així com La visita de la rancúnia (era de Durremant el text del guió?), i que em va entusiasmar. Ella, una megamilionària vídua d’un home molt ric, tornava al poble on havia nascut; comprava el casal més senyorial de la plaça Major i es dedicava durant tota la projecció a venjar-se, amb diürnitat i ben cara alta, de tots aquells que l’havien violada, humiliada, destrossada, feta malbé en la seva adolescència.

Per què se m’ocorren aquestes idees de venjança? Per què admir una actriu que converteix la hipocresia en una arma mortífera per tornar tot el mal, i un poc més, que li feren en aquella llunyana joventut? Record l’elegància física i la baixesa moral quasi satànica d’aquella Bergman que amb les armes tenebroses dels doblers i la bellesa mústia (feta d’operacions d’estètica i de liposuccions) es dedicava a sacrificar com un pregadéu, lenta i amarada d’insídia, tots els mediocrement dolents que l’havien crucificada. La rancúnia com una sonda ardent que il·lumina i calcina alhora totes les seves ferides. La Bergman comprova amb fàstic el camí que han seguit aquells cossos odiats cap a la deformitat, és conscient de les erosions malèfiques, de les excrescències purulentes cap a la dissolució final. Especialista en putrefaccions humanes coneix el fred absolut de la mort interior que es reflecteix en la solitud animal d’aquella carn en una decadència inclement: sacsons i pits que pengen, ventres amb mulles escampades, cuixes carregades de cel·lulitis, penis fets budells arrugats, vulves bocamolles resseques, pells desgastades, primíssimes, amb mil i una arrugues diminutes, cares deformades per la incúria de si mateixos i per la misèria moral, pel temps que fa créixer l’esquelet i la calavera.

B-    Escriu el narrador. Saps, Lector lleial, mon semblable, mon frère, que no sé exactament quin és el motiu de fons d’aquest plany d’en Josep Maria, un home jove, que acaba de fer trenta-set anys, que fa feina en una oficina de la Caixa i que, sobretot, ha viscut cinc anys amb l’amor de la seva vida, en Pere Picornell, un carnisser que fa feina al mercat de l’Olivar i que té uns ulls verds més forts que els de l’Alain Delon d’A pleno sol? Encara que no ho creguis, Lector que has arribat fins a aquest punt, acab de descobrir aquesta aventura humana al mateix temps que tu la descobreixes.

No vull dir que no l’hagi explorada. Fins i tot ha aparegut en els meus somnis. Anit passada vaig veure en Josep Maria. Estava assegut davant l’ordinador més o menys com jo ara mateix i, amb una lentitud potser superior a la meva, anava confegint paraules. Té una cara que em fa pensar en la de James Stewart a Vértigo: aquells ulls blavosos que ho volen saber tot, aquella recerca incessant de l’objecte del desig que s’evapora, aquella intriga secreta que no li permet viure. En Josep Maria està un poc més prim i és un poc més alt, però es mou amb aquest mateix nervi per trobar l’enjòlit que el preocupa.

Des de fa setmanes en Pere no és el mateix. Rep telefonades a deshora, fa més feina que l’habitual, beu molt, no té aquells detalls tendres que enamoraren en Josep Maria. Boixen molt poc i malament. El nota tens, desficiós, ple de contradiccions. En Josep Maria sap que alguna cosa li passa precisament quan en Pere més li ho nega.

I una telefonada és la que alça la llebre. A en Josep Maria li han penjat el telèfon tres vegades sense dir res. A la quarta una dona ha insistit a parlar amb en Pere amb una ràbia sorda. Ell li ha dit que li telefonàs al mòbil. Ella ha penjat sense acomiadar-se.

En Pere no ha anat a sopar i ha arribat a la mala hora, molt atropellat.

 

C-    Dues cites: a) El temps és un infant que juga, aquest infant és rei. Heràclit. b) Qui pensa el més fondo estima el més viu. Hölderlin.

D-   Amor meu (no ho puc dir, però ho amoll), ja sé que no ets meu. Ja sé que la història és obscura. Toc els límits de l’obscuritat i no puc anar més enllà de la meva lucidesa. Tot és llunyà, i alhora tan pròxim, tan incandescent, tan dolorós i tan dur que em sembla que d’un moment a l’altre puc fer el bategot. Els metges de la clínica m’han dit que això és histèria de separació i que prengui les píndoles que em donaran la pau. Per què vull la pau si tu no hi ets? Tot ho veig darrere el tel de ceba invisible i translúcid d’un vidre gropellós. Aquest pis, que un dia va ser el nostre oasi, ha esdevingut un desert en què no trob consol per enlloc.

El teu cos que cremava era per a mi tan refrescant com l’ombra. L’arena grogosa que t’envoltava esdevenia la vasa del meu desig. En l’esplendor inoblidable dels dies passats tot el temps m’amarava de joia.

T’he volgut matar. Aquella brega dins la cuina va ser decisiva perquè em contassis la feta. T’havies enamorat d’una joveneta. Feia mesos. Tu deies que ens estimaves a tots dos. Que volies viure amb tots dos. Amollares sense miraments que esperava un fill teu, i va ser com un tret que em va traspassar el cervell i em va fer agafar el ganivet.

Et volia matar i em volia matar. Sí, havia tornat boig! Boig… boig… boig! I ens barallàrem amb aquella arma a la mà. I ens férem talls. I tu aconseguires arrabassar-me-la. I m’estrengueres fort amb els braços i les cuixes. Em cruixires, m’ofegares, em salvares. I ens passàrem tota la nit plorant com dos nins petits.

Em deixaràs escriure’t? No cal que em contestis. Ja sé que no t’agrada ajuntar paraules. Però llegeix aquests pobres pensaments, que són l’única cosa que et puc donar.

El tractament a la clínica ha estat llarg i bo. He après coses que em mancaven: el tacte, la serenitat, la prudència, la magnanimitat, aquesta precarietat d’esperit que farà que t’estimi sense fervor i sense cap esperança.

El costat zen de la nostra relació l’estotjaré per sempre dins els replecs del record.

Acab amb unes paraules d’un amic que expressen tot allò que et vull comunicar: Pere estimat, no tenc res a dir-te, si no que aquest no-res és a tu a qui el dic.

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *