27 de maig de 2015
0 comentaris

COM UNA NÀUFRAGA

Cerc una part que podria ser la meva natura, la meva casa, allà on som sense saber-ho. Aquest lloc per a mi és l’escrit, la meva única certesa. L’espai, el panorama, la llibertat és el llibre. El llibre, que resta més enllà de la desaparició de les persones i dels llocs. Pensar-hi!

Com puc viure, com em puc considerar a mi mateixa a partir de la catàstrofe? Com he de deixar de pensar en la meva existència antiga, si aquesta s’ha separat de mi com una pell morta? Com podré fugir del meu entotsolament si ja no pertany al “nosaltres” de ningú? Sempre he tengut poca aptitud per rebre xocs emocionals, però d’aquest darrer cop estic segura que no em podré refer. Cal que reculi per poder veure aquesta experiència amb el focus necessari i en descobresqui la significació amagada. Basta de verbes! Som una dona de cinquanta-quatre anys, infermera, que ha viscut els darrers cinc anys amb un cirurgià, que l’ha deixada per una al·lota jove. Quina història més trivial, més banal, més vulgar! Em veig incapaç de donar compte de la profunditat de la misèria que duu aparellada aquest trencament. Estic en un territori més enllà de qualsevol geografia: el de la pobresa mental, el de la insensibilitat, el de l’amor assassinat. Em contempl dins aquest mirall del tocador, en què la imatge repercuteix cap a l’infinit, i veig la cara d’una dona vella que acaba de perdre la seva darrera batalla. Aquestes bosses liloses davall els ulls diuen massa a les clares les meves plorades. Cal que em posi un poc de rímel per poder dissimular la inflor de les parpelles. I aquest maquillatge daurat amagarà els solcs fondos i les taques fosques! Falta un quart per les set del matí d’aquest vint-i-quatre de maig de 2015, en què celebram les eleccions municipals i autonòmiques. Fa més de tres setmanes que vaig rebre una carta on em deien que era la presidenta suplent de la mesa del Col·legi Electoral d’aquest barri meu del Polígon de les Carasses, i no em va fer gens de gràcia. Una feina dura per a una dona que no vol veure ningú, que no té xerrera, que voldria estar davall la pedra més perduda del món. He tret forces d’allà on no n’hi ha, m’he posat un vestit jaqueta gris perla, he agafat la bossa i el paraigua i m’he llançat al carrer ple de niguls. M’agrada mirar els niguls. Aquesta setmana passada encara m’he passat hores estirada al sofà amb els vidres de la tribuna sense cap cortina i mirant el cel ple de niguls. Aquell moviment de les masses negroses, blanquinoses, boiroses, damunt les clapes d’un cel blau virat és el que m’ha donat més consol. I sentir de fons la nostra cançó, “Plus fort que nous”, era la sal damunt la ferida que s’anava tancant amb un malet fondo però suportable. Sense gens de malenconia, talment quan et poses gel damunt un cop blau. I si era necessari, prendre un tranquimazín amb una copa de vi binissalemer. Vaig notar que al carrer hi havia un trull estrany, més gent, menys cotxes, una agitació per l’aire. Era el dia, el gran dia. Sabia que la gent trauria el mal, el mal i la seva criança, que han dominat dictatorials aquests darrers quatre anys. M’he aturat al bar Bambú per prendre un tallat molt carregat de sucre. El televisor parlava de les eleccions i les meses que ja s’anaven ocupant arreu arreu. Una idea m’ha vengut de cop: Pensa globalment, actua localment. M’ho va dir na Carme quan a l’hospital parlàvem dels temps convulsos en què vivim. En aquest moment es va posar a ploure i el mòbil va començar a sonar. Contestava i sentia una notícia que em deixava estormiada. El president de la mesa havia dit que tenia una gastroenteritis, i no hi aniria. Era la presidenta i calia que hi arribàs tot d’una, amb urgència. Quan vaig obrir el paraigua, em vaig témer que anava xopa, que per la cara em queien uns regalims negres de rímel. Vaig arribar així. Com si m’hagués escopit la mar, com una nàufraga. Sort que el vocal primer era un jovençà, en Toni Cardell, d’ulls clars, que m’oferí una cadira i em digué que em relaxàs, que em tranquil·litzàs, perquè tot ja estava arreglat. La vocal segona, na Margalida Sabater, em donava tovalloletes humides perquè em pogués fer la cara un poc presentable. Algú em va demanar si volia alguna cosa i vaig dir que necessitava un cafè curt, tot sol i dues bosses de sucre. Allò era la fórmula exacta per reanimar-me. Encara no eren les vuit i ja teníem la taula a punt de pastora mia. Hi havia dues interventores que feien feina al meu hospital, i em varen fer molt de cas. No sé quan vàrem començar a tenir converses normals per al meu cap enterbolinat. En Toni tenia un temperament tan positiu, que duia l’alegria dins el cos, i això em reconfortava. Deia coses així: vivim sacsejats pels robatoris a mans plenes i el malbaratament de recursos públics en quantitats astronòmiques. Tenim un sistema financer corromput que acapara la majoria dels doblers públics i condemna les institucions a unes retallades que posen en perill la seguretat de les persones, la salut i l’educació. Li deia que parlàs més fluixet, que els votants no ens havien de sentir. Estava contenta que la coa fos llarga i de gent de tota casta i condició. Jo només havia de destapar la retxillera de l’urna perquè el votant hi tiràs la papereta. Em semblava una feina tranquil·la i robòtica. M’anava perfectament per distreure’m. Sense témer-me’n, em veia dins una conversa sobre la civilització. Allò d’anar a votar era un acte civilitzador, deia jo, tota doctora. I ell, en Toni, em responia que la civilització és molt fràgil, com ho són la bondat i la moral, i tots hem de fer un esforç cada dia, tant individualment com socialment. Cada matí ens hem de guanyar la civilització. Li vaig dir amb una bona rialla que aquesta frase la podríem pintar a la paret blanca de darrere la mesa. El temps em passava molt aviat i ja era hora de dinar. Na Margalida feia de secretària perfecta i cap dels interventors no ens va poder renyar. Na Margalida em va dir que n’havia conegut molts, d’interventors, que eren uns pesats i ho volien controlar tot de mala manera. I en Toni cercava qualsevol moment per dir-me la seva amb aquella veu de jove filòsof que fa dos anys que ha acabat la carrera a la UIB: el govern del Partit Popular a les Illes Balears cada dia renega de la nostra llengua i cultura, amenaça amb la urbanització d’espais que ja pensàvem que havíem protegit per a sempre, i fa recaure la crisi sobre els més dèbils. Ho entendrà la gent que vota? Jo m’animava i li envestia fluixet: Circulen massa idees dolentes que tenen majoria absoluta. El poder s’hauria de gestionar en precari. Per això estic tant contenta. Perquè crec que avui ho aconseguirem. A tots aquest que tenen tanta comandera, els electors els picaran la cresta. Hi ha massa renou al món, però a mi m’agrada viure en un món en què es fan preguntes difícils. Hi ha coses que no es poden millorar, ens morim, som vulnerables, per això necessitam el consol. Per això crec que m’apuntaré a l’estoïcisme. El necessitam. Na Margalida ha dit que no podíem fer propaganda de cap partit polític, i jo n’havia fet. Quin partit és l’estoïcisme? Ah!, perdona, havia entès una altra cosa. Ni en Toni ni jo no volguérem demanar quina cosa havia sentit.

Post scriptum que no hi té res a veure: Gràcies a tots els qui han duit una lluita de cada dia i de cada nit (per la llengua catalana, per l’educació, per la sanitat, per la gent sense res, pobres i a la intempèrie) aquests quatre anys, perquè d’ells serà la terra, el cel, la mar i les estrelles!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!