La disposició per la unió amorosa procedeix d’un art humà sense déus ni dimonis.
Em va sortir cop en sec com si fos un vessament: la intel·ligència sense bondat és una arma perillosa. Per què en els meus somnis i en la meva vida m’envaïa un electró surrealista que convertia les coses més botxes que em passaven en les estacions d’un viacrucis del qual no es veia l’enfront? Per què no podia mirar-me, Antònia Boquet, des d’enfora, des de defora, de fora? Per què no puc ser la reina i senyora d’un autisme assumit sense la més mínima negativitat? Per què no puc mesclar els relats aberrants de la nit (ahir vaig veure una dona amb unes mamelles que s’inflaven i s’inflaven fins que al final varen explotar i dels mugrons com si fossin un brollador, sortien uns grumers irisats que volaven per l’aire de l’habitació i semblaven un megamòbil del Calder) amb la banalitat, la normalitat, la rutina, el quotidià, l’acostumat? Per què no em puc treure del cap aquella cinta de VHS amb la plasticitat de les imatges d’actes aberrants i sacrílegs contra el xot pasqual, les mateixes que em delia per reconstruir mentalment? Per què no s’aturen les cacofonies que sent dins el cervell amb uns renous on es returen les músiques abruptes que semblen melodies contrariades, harmònics sargits per mans de monja vella, la impressió estranya de tenir el cap dins la menjadora d’una boal en què la llengua llarga i peluda d’una vaca et deixa les escates de la pell d’un lluent tan fi que semblen els talls d’una gilet? Per què la idiotesa, aquesta part fosca i que no és mostradora de totes les èpoques, aquesta part pròpia que és una relació amb el món que excedeix el sentit comú i l’experiència ordinària, s’apodera dels meus sentits quan menys ho esper i em deixa feta un crist, un ecce homo? Tenc per mi que l’interior de les coses no serveix de res. Tenc per mi, a trenta-set anys asseguts davall una olivera com a mínim centenària que em fa ombres damunt el full blanc d’aquest quadern espiral, que en el final inevitable de mumare no hi ha res a fer més que trobar la justesa del gest absurd. Les primeres paraules que vaig escriure, fetes amb una cal·ligrafia tremolosa, ja eren un essaoessa: Et necessit, Rosa, et necessit molt més que aquell vespre quan em digueres que te n’anaves a viure amb en Julià a un pis devora el Terreno i em vaig sentir arrossegada a la intempèrie més absoluta, tremolant per dedins i fent una cara inexpressiva perquè no em fugissin les llàgrimes. Et necessit com una presència viva al meu costat. Vull sentir aquells ulls teus lluents i pròxims que em miren com jo voldria ser vista i que em diuen que no em donen la llibertat de morir. Allà, a la clínica Terramar, crec que és el lloc on m’he sentit més morta en vida. Més zombie. Tanc la plagueta i mir la calitja de l’horitzó marí. Per què no puc entendre que les situacions són els meteors de l’existència? Sempre m’ha agradat decidir sobre el temps futur com si tengués algun coneixement científic per predir-lo, com si en sabés alguna cosa. I he fet el mateix amb les persones, amb la persona que des de fa tres anys no em puc treure del cap. Rosa, voldria escriure com si dibuixàs un immens somni en el somni vertader en què les connexions estranyes fossin les frontisses d’unes facetes que em demostrassin allò que sempre he assegurat, fins i tot quan no dormia: arribares en el moment exacte. Et vaig veure per primera vegada en una conferència sobre les dones maltractades al Gran Hotel. Bel, una cosina, ens va presentar al final de l’acte i anàrem a fer una llagosta al bar Bosch. No sé de què parlàrem, no sé què ens diguérem, no sé si feies feina a un PAC de la Soledat o si t’agradaven les pel·lícules de l’oest, emperò et puc assegurar que et reconeixia com la dona que havia estat injustament separada de mi durant tots els segles que havíem compartit sense saber res l’una de l’altra. Tenia la sensació d’una inalterable calma blanquinosa dins la qual els nostres cossos es movien amb la delicadesa sensitiva més conscient, i que cohabitava amb una frenesia inquietant que em feia tremolar per dedins com quan era petita i les dents em petaven. T’ho vaig dir l’endemà, quan quedàrem per anar a veure una exposició sobre la pell a la Lluc-Fluxà i no et resultà estranya la meva idea botxa. Eres l’acolliment fet carn. Però aquell mateix horabaixa, mentre passejàvem per davant la porta del Mirador —et volia mostrar la bellesa de la façana del Palau perquè em digueres que no l’havies reparada mai—, vaig tenir la primera notícia d’en Julià: un professor d’institut que ocupava moltes de les teves hores. Torn al bloc i escric: Rosa, vares acudir al meu Help. Aquells darrers dies del final de mumare a la clínica et vaig tenir tothora com a amiga samaritana. Em contares que feia mesos que havies trencat amb en Julià. I allò em va donar coratge. Em bastava mirar-te, sentir-te a prop, tocar-te una mà, plorar plegades. M’hauria agradat que aquells dies i aquelles nits no s’haguessin acabat mai. No sabia si ascendia o si queia. No sabia si t’estimava o si tot era el resultat d’un cor ple de blaus que vol un consol. Passava de la passió incandescent a una amistat dolça i no sabia mai en quin punt et trobaves. Tanc el quadern. Ha començat a plovisquejar. La mar i el cel són negres. Les màscares canvien, però els cossos resten els mateixos, amb febre i rapinyades pel flux de la passió. No sé si m’estimaves, t’estimava i això era tot, i això era res. Assistia a les etapes de mutació del meu cos i m’enfonsava en la pell de la teva cara per descobrir i contemplar nombrosos reflexos. Les muntanyes de la serra del Teix, d’un verd fosc emboirat. Per què vaig fer aquell viatge precipitat a París després de la mort de mumare? T’ho demanes i ho saps. Perquè sabies que na Rosa et convidaria a ca seva, aquell casetó envoltat de baladres damunt un marge d’Alcari d’on es veuen les postes de sol damunt la mar. Però quan arribares no havies previst que a la casa hi hauria tres cambres ocupades: la seva, la teva i la d’en Julià, que escriu una novel·la. Això ho digueres com si no res, Rosa. Un estol de gavines em passa per damunt en silenci, i escolt els humors i els rumors d’ahir vespre en sordina. Veig com la passió es refracta cap a l’infinit, travessant les edats, com una llum que no s’apaga mai.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!