25 de novembre de 2014
0 comentaris

EDAT DE LLUM

Capaltard a la cova verda. Tot el cos penetra dins el xap de la pedra i el mar. Estremiment dels músculs i els sentits que neden cap a l’aparició: no diré la transparència, ni els ritmes de l’onatge, ni la cúpula d’estalactites negroses; no diré aquella llum de mel que es filtrava per un altre trau i condensava el sol ponent damunt aquells fonaments d’argila; no diré com vaig arribar a tocar aquell fang salat i com en sec em calfredà la mà de l’artista que dibuixà amb els dits l’òliba a la cova de Chauvet i la mà d’en Miquel Barceló que amb cops de puny acarona l’epifania d’un peix o d’una magrana a Vietri sul Mare… Dues mans, fang sobre fang, descrivint la bellesa que veuen els humans.

 

Per a Carmina Virgili que acaba de partir de vacances

 

No trobes que t’ho hauria de contar com si no fos de tan a prop, com si cadascun dels protagonistes visqués a l’altre cap de món? Vénga, no t’aturis, sempre fas el mateix. M’engresques des d’un bon principi i després comences a embullar la troca i em deixes en la. On érem? N’Antònia Maria havia passat el cap dels cinquanta, emperò conservava —ulls clars, cabells d’or vell i aquella disciplina de gimnàs i natació quasi diària en un cos prim i fibrós— uns atractius potents. Era casada amb en Felip, un hoteler que vorejava la seixantena i que l’adorava. Havien decidit canviar el pis del passeig Marítim amb una casa als afores de Palma. El passeig Marítim s’havia tornat brut de pol·lució i hi havia un renouer de cotxes que no era aguantador. Ja no podien ni tan sols organitzar sopars a la terrassa. N’Antònia Maria només pensà que enyoraria la imatge de la Catedral i de la mar enfora, però necessitava viure al camp, entre arbres, amb un gran jardí i, si era possible, unes bones vistes damunt Palma. En els seus passeigs de recerca pels encontorns amb el golf de color cirera, n’Antònia Maria havia trobat una vil·la petita i modernista amagada dins un jardí esponerós per devers la part alta d’Establiments, just a la zona fronterera amb la vall d’Esporles. T’agrada la intriga? Pensa que tot quant passarà és de bon de veres. No en pots perdre cap detall. Cal tenir present que això que escoltaràs funciona com el trucatge de Hitchcock a Vertigo: un tràveling cap endavant i un zoom cap endarrere. Un doble moviment accelerat d’una història que s’acosta a la intimitat per poder agafar amb energia i risc tota l’esfereïdora amplitud del món. Aquell matí, malgrat que els meteoròlegs anunciaven tempestes, n’Antònia Maria va telefonar a l’agència immobiliària i va quedar a les quatre amb en Sebastià. Aquest era un venedor bru i forçarrut d’una quarantena d’anys, actiu i molt parlador, i casat amb na Jerònia, una infermera de la Clínica Rotger. Com tothom a Mallorca volia fer-se ric en un vist no vist. La claror havia baixat tot al llarg del dia amb un ritme tan ràpid com la pluja que, intermitent i violenta a estones, no s’aturava de batre contra els vidres. Per un rar atzar a les quatre s’obria una clariana just damunt can Magraner, i en Sebastià esperava la clienta davall el porxo d’entrada de la casa tot entorcillat de roses policromades de ferro forjat. N’Antònia Maria conduïa nerviosa, tenia por de llenegar i, amb aquelles mitges fosques i els llums enlluernadors dels altres cotxes, anava molt a poc a poc. També tenia por de perdre les entresenyes. Va deixar enrere la paret d’esquena d’ase de son Berga amb els pins gegantins que la defensaven, va creuar la plaça d’Establiments i entrà dins aquella vall on quasi no es podia veure la línia divisòria de la carretera per mor d’aquella aigua de clauet que feia difícil la conducció encara que els netejaparabrises anassin a tota. Feliçment va reconèixer el revolt on hi havia una gran alzina i el caminoi sense asfaltar que duia a la casa. Les  barreres estaven obertes d’ampit en ample. Aquells jardins una mica salvatges amb tota casta de vegetació arbòria (fassers i arbres de l’amor i lledoners i acàcies) li donaven molta de tranquil·litat. Quan arribà davant la placeta amb una brollador enmig no va veure cap cotxe i aparcà. Per sort s’havia aturat de ploure i a la primera planta un raig de sol estantís feia brillar les vidrieres d’una tribuna plena de reganyols complicats. Va fer un alè fondo ensumant la terra banyada, mentre s’embolicava amb un abric de muton doré. En Sebastià la va regirar quan sortí de l’ombra. Vol que encengui els llums del jardí? N’Antònia Maria estava embadalida contemplant la casa tota feta de voltes amb garlandes molt gaudinianes  que li donaven l’aire d’un lloc encantat. L’habitaren fins fa uns mesos una parella de suïssos, una escriptora i un músic, que havien partit a morir al seu país. A n’Antònia Maria no li agradà gens aquella presentació, però en Sebastià, amb els seus gestos exagerats i el seu parlar tan planer, l’atreia. Tot ho trobà magnífic: el hall amb una cúpula de vidre, les grans sales amb amb vistes sobre Palma i la badia, la cuina immensa, el menjador tot envoltat de vitralls acolorits que el convertien en l’espai d’un aquàrium, les suits immenses amb vestidor i bany, aquella tribuna que era com una gran llotja sobre la verdor incessant del jardí. I quan miraven aquell bosc d’espècies boscanes al cel esclatà una altra tempesta. No sé si va ser la primera verga enlluernadora que es dibuixà a l’horitzó i que va anar acompanyada d’un terrabastall de trons allò que va fer que n’Antònia Maria s’aferràs al braç d’en Sebastià. Aquests esdeveniments passen sense que quasi te’n temis. I quan menys ho pensava n’Antònia Maria sentí uns llavis calents i molt dolços que li menjaven el pintallavis de Dior de color de pebre de cirereta que s’havia posat aquell horabaixa. N’Antònia Maria s’ho va fer amb en Sebastià damunt un d’aquells llits gegantins de tèmpur elàstic i s’amarà d’una brodaria de besades noves. En Sebastià li va treure la roba amb delicadeses de chevalier servant. Aquell Sebastià era l’home més expert a saber donar gust a una dona que n’Antònia Maria havia conegut mai. N’Antònia Maria es veia arrossegada dins una muntanya russa de sensacions. Aquell homenàs era una atxa, un mestre per coitejar, brocar, empitonar, manxar, estacar, folgar, pinyolejar, mufar, sucar, pistonar, xingar i tapar el forat de totes les formes possibles, a les totes, a les verdes i a les madures com si tot just el món hagués d’acabar-se llavors.  La tornada va ser dura perquè ja s’hauria quedat al llit fins l’endemà amb aquell home que l’havia feta reviscolar de granat. El vespre, en arribar en Felip, li va contar que ja havia trobat la casa perfecta i que la hi volia mostrar l’endemà mateix. N’Antònia Maria tenia un poc de mal de cap i ben d’hora es prengué un orfidal abans de colgar-se. També plovia quan n’Antònia Maria i en Felip visitaren sols la casa. En Felip notava en la seva dona una energia alegre i voluptuosa. Quan arribaren a la mateixa cambra on havien boixat amb en Sebastià en Felip besà cop en sec n’Antònia Maria com empès per un desig aspre i viu dins l’ambient. N’Antònia Maria se sentí arrossegada cap als abismes. S’ho feren llargament. Compraren la casa i en canviaren el nom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!