La literatura cerca el confort. L’escriptor, al contrari, cerca la felicitat, la qual cosa és qualsevol cosa excepte confortable.
[Imatge de Mateu Coll]
Aquest començament de tardor és particularment fred. Mirava, des de la finestra de la sala de bany, l’acumulació de niguls d’un blanc cendrós, i molt espessos, que em recordaven els darrers moments de la Crucifixió en un quadre que havia vist a un poble de prop de Sant Gimignano, i que em va fer molta d’impressió. Supòs que em vaig deixar dur per les paraules d’aquell capellà que em mostrava la capella fonda quan va assegurar que l’obra semblava que provenia del taller de Caravaggio. El nacre de la carn del Crist i aquelles masses niguloses que l’envoltaven com si l’haguessin de fer desaparèixer d’un moment a l’altre, m’exaltà. Era jove i tenia una gran facilitat per emocionar-me amb els indicis més elementals. Allà, en aquella pintura que ocupava dos metres per un i mig sobre un altar amb unes estovalles blanques, la mirada del pintor s’havia posat sobre la fesomia del Crist com una mà brutal que cercava apoderar-se de la seva essència, aquest diamant amagat a les profunditats. Allà mateix em demanava si les profunditats de vegades no són més que una coartada per no contemplar la superfície, on passa tot. Però allà veia aquest gest brutal de l’artista que intenta desferrar la cara crística amb l’esperança de trobar–hi, en ell i darrere ell, alguna cosa amagada, secreta, íntima. En aquella completa distorsió que apareixia al rostre del crucificat cercava aquell jo que m’interrogava sobre els límits del jo. I aquí apareixia en Jacint que es convertia en un Bon Jesús dins aquella habitació pànica on intentava tenir-ne cura. En Jacint, ferit d’aquell mal que havia duit del seu darrer viatge; en Jacint que, segons els metges, no tenia cura. Fins quan em seria coneixedora aquella cara estimada que la malaltia allunyava cada vegada més de mi? Allò era una passió. I la febre atacava en els moments més durs i inesperats: a altes hores de la matinada, dins la claror del migdia, en la tranquil·litat del capvespre… En podia veure l’avanç i la pujada. I anava acompanyada del mal. En certs moments el dolor era tan viu que ell es veia obligat a mossegar fort els draps, pegar cops de puny contra el matalàs o xisclar el meu nom demanant socors. Veure’t i estimar-te va ser tot u! I el cos de gessamí nacrat d’aquell quadre italià era el teu. N’estava segura. Les carnisseries són horribles, em deies algunes vegades, però no oblidis mai, Clara, aquesta gran bellesa del color de la carn. I llavors, en aquests moments de pau entre dues guerres d’ofegor, et podies passar molt de temps parlant d’un quadre petitet, un deu, que hi ha al Louvre, amb unes costelles de vedella que tu trobaves talment palletes d’or. Són de Goya, però allò ho podria haver pintat un artista menor per il·lustrar el menú d’un restaurant de poble. No he trobat mai ningú per parlar d’aquestes coses. Això pots estar segura que m’ha fet mal. M’hauria agradat més treballar devora altres pintors. Però no m’he entès mai amb ningú. Sabia que ja no et feies il·lusions sobre el futur del món i de l’art. Entre deliris mentre els draps d’aigua gelada que et posava al front es posaven a fer fum, em deies que sabies que estaves al final d’una civilització i que la darrera confrontació no era amb la societat, ni amb l’Estat, sinó amb la materialitat fisiològica de l’home. Tu saps que sempre he estat impressionat amb les imatges dels escorxadors i de la carn. Per mi estan lligades a la Crucifixió. La Crucifixió és un escàndol fisiològic. I aquella olor de mort! Intentava fer-lo callar, cantar-li vou-verivous per condormir-lo, donar-li una altra pastilla de morfina perquè no fes voltes a aquelles idees que no l’ajudarien gens a guarir-se. Estic malalta d’un exili permanent que em fa contar-me la teva vida amb unes metàfores tan radicals que no en puc entendre la xarxa de sentits. Per què aquell ecce homo d’ahir? Calia que retornassis a aquella mort petitoneua que enterrares davall el saüc? Només podia sobreviure el rupit dins l’aire pur del capvespre i tu l’estrengueres fort contra el teu pit, com si intentassis incrustar-lo en la còrpora ardent. L’ofegares. L’esclafares. Terra innoble que cria fems! No sé què puc fer per tu: colpiré els mots amb una insistència de manlleu; trencaré les síl·labes amb precisions de neurocirurgià; rosegaré les arts de la severitat fins que el càntic separi allò que és viu d’allò que és mort; guariré la infecció amb els antígens orfes de la meva memòria en una oceanografia de les esperes, que cal entendre. Embriaguesa dels sentiments reverdits sobtadament davall les blancors àrtiques d’aquesta imatge d’un Crucificat dins una capella perduda en un poblet de la Toscana: entotsolada de gels i icebergs que fonen les clarors entre els llavis en un enfiloll d’incitacions al hard-core absolut, més puríssim. Dissolució de la tinta en els vasos arterials bategants. Insània dels insensats amb el cervells tan torbats pels vapors negres de la bilis que asseguren tostemps que són reis quan en realitat no passen d’esclaus. Caminava cap al costat més fosc de la biblioteca. Tu, Jacint, eres allà. Assegut a la butaca d’orelles. M’acostava sense fer renou. M’acostava i no t’estrenyia. Senzillament m’asseia damunt el braç de la butaca que s’engronsava un poc. Érem un al costat de l’altre. La claror que arribava de la clastra era feta d’ombres grises amb un glop de rosa elèctric del fanal que acabaven d’encendre. Érem un al costat de l’altre. Miràvem el mateix horitzó de prestatgeries on descansaven les veus dels vells mestres que ens havien educat, que ens havien fet feliços. El plaer de llegir les veus mortes i vivificadores. Sentia la teva respiració fervent. Òrgans independents que s’entenien. Es dissolia la solitud com un frenesia somniada. Em conformava amb la teva proximitat. Això dura molt de temps: un vora l’altre dins constel·lacions de fosca. I ara ho repeteixes sovint i de cada vegada amb més força: Som carn, som carcasses en potència, som despulles. Quan anava a la carnisseria sempre trobava sorprenent no ser-hi just un altre animal penjat amb un ganxo i fet un regalim de sang. No és pessimisme, sinó una senzilla evidència. Tenim els ulls embenats només perquè pertanyem a una col·lectivitat que ens cega amb els seus projectes, les seves excitacions, els seus somnis, les seves il·lusions, les seves lluites, les seves causes, les seves religions, les seves ideologies, les seves passions, les seves quimeres… I un dia, la bena cau per una malaltia, per una desesperació qualsevol, per un cop de la vida… I quedam entotsolats amb el cos, amb l’horror del caràcter accidental del cos humà. I quan en Jacint acabava aquell discurs amb els ulls en blanc i els llavis plens d’una sabonereta que s’aplegava als queixos jo li mormolava molt suaument a l’orella: Ens queda la fesomia, el rostre, la cara, aquest diamant amagat que és el jo infinitament fràgil, tremolós dins el cos. I ell es condormia. No crec que aquell capellà del poblet de la Toscana entengués l’acubor que vaig tenir quan ja feia una bona estona que era davant aquella imatge del Crucificat tot envoltat d’uns niguls d’un blanc cendrós, i molt espessos.
[Aquest va ser publicat al Diario de Mallorca el 28 de setembre de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!