Em trob com dins un quadre de Hopper. Per exemple “Casa devora les vies del tren”. És un bon lloc per sentir aquesta saudade que m’amara totes les cèl·lules del cos. Rere la porta de la terrassa hi ha la fosca negra i el silenci del jardí.
Acab d’arribar del passeig. Breu com un no res. Ador aquestes pluges del canvi d’estació que han deixat l’aire net, tan transparent com els vidres quan els has fregat amb amoníac (quin gust la pudor d’amoníac!). Em fan mal els canvis d’estació que em sacsegen per tots els angles morts del cos.
Un amic m’ha cridat per demanar-me si estava bo. Quin gust l’amistat! S’havia regirat perquè trobava que feia dies que no ajuntava mots per aquí. Quin gust l’amistat! Gràcies A.!
Mentre caminava m’he fixat que els grins cantaven en sordina dins aquell aire tan humit i fredolenc. Sí, tenia fred per les cames.
Ahir vespre després de la mitja nit em va pegar molt de mal de panxa. I no havia menjat res fort. Ni havia fet cap desastre amb l’esperit del vi. El meu germà m’ha dit que era el canvi d’estació que modificava els meus ritmes, les meves vibracions, els meus batecs. Per un cantó això m’ha tranquil·litzat un poc, i per l’altre ho he trobat destarotador. Som tan fràgils, tan poca cosa! Sí, puc sentir en mil i un indicis aquest final d’estiu i el pas cap a la tardor.
El temps em fuig d’una forma diferent, com més de pressa. Em propòs fer alguna cosa i passen vuit dies i nits i encara no ho he realitzat. Hi ha una lentitud en els meus pensaments, en els meus gests, en la meva manera de veure el món.
Faig plans, apunt moltes de coses a l’agenda, em proposen una rentrée exagerada. He d’aprendre a dir que no. I si després no em tornen convidar? És igual. He de tancar-me. He d’estar en hibernació, he d’hivernar, com les tortugues que veig com de cada dia fan menys veta. Qualsevol matí no les veuré pus. Ja estaran enterrades, dormides. Fent la dormida hivernal.
Si poguéssim viure així una temporadeta, amb una cura de son, amb mans de l’oblit, amb una solitud absoluta. És molt difícil!
La gran lliçó del dolor és aquesta alegria d’ara mateix de no tenir dolor. Viure és ser feliç!
Pensar-ho!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!