Les mares donen els mots amb la que s’anomena “la llengua materna”; però esdevenir escriptor, fer un llibre, fer una obra, és justament separar-se d’aquesta forma de pertinència: és forjar una llengua que no sigui la llengua materna. D’una certa manera l’escriptor escriu sempre en una llengua estrangera diferent a la llengua a la qual pertany.
Quan una dona com jo, vella xaruga, comença a comptar els anys sempre s’embulla. M’és igual quan vaig néixer. L’única cosa certa que sé és que ja som ben granada. I que m’he de morir. Per llavor, no hi ha ningú que hi quedi. Això ho deia mumareta els darrers mesos de la seva vida. Devia tenir els noranta fets. Però no ho va voler dir segur, mai. I tampoc no va celebrar mai els anys encara que li vaig repetir moltes de vegades que a mi m’hauria agradat fer-li una festassa i que tothom li dugués una mala fi de regals. Mumare no era gens xerradora. O cridava o callava. La veig dins aquella cuina negrallosa de la casa dels amos amb un finestró menut mentre es treia els ulls per cosir, sargir o fer randa els horabaixes llargs d’hivern. Puc distingir la cabellera ben negra, llarga i una mica arrissada amb un parell de mosques que li feien voltes. I la meva germana petita, que no hi era tota, arrufada als seus peus amb un tros de la tela de la seva falda ficada dins la boca i mirant-la de fit a fit. Tota la vida, els temps que va durar la seva vida curta, la vaig veure així, asseguda per terra amb aquelles dues escletxes d’ulls mongòlics que no deixaven mai de mirar mumare. I quan aquesta volia anar al lloc comú calia que entre mon pare i jo agafàssim la petita perquè sempre li pegava un atac: cridava, s’arrabassava els cabells, pegava amb el cap per les parets fins que mumare tornava i l’agafava dins els braços i l’acaronava sense dir res. No sé per què em vénen aquestes coses al cap, però aquest final d’estiu de calorades terribles i amb l’aire condicionat que s’espenya cada no res, aquesta residència de vells em resulta mala d’aguantar. No tenc llegiguera, tothom sembla que està malsofrit i només m’umpl una plorera fonda. Deus estar un poc depre, m’ha dit l’assistenta social, na Rossi, quan li ho he insinuat. Si això no se’n va et duré a ca don Tomeu perquè et recepti una tanda de vitamines. Per afegitó fa dies que esper una carta del meu fillol, en Joan, que va partir cap a Alemanya amb una feina de jardiner a un hotel, i no m’ha dit res encara. En Joan, fill de la meva millor amiga, na Remei, és l’única persona que em queda en aquest món, perquè la resta de la família és morta i no m’he fet mai ni amb cosins d’enfora, i encara menys amb fills de cosins. Però les coses no van mai per allà on un s’espera. He rebut una carta d’un fulano, Manel Joan, que em diu que és director de cine. El motiu de l’escrit és que voldria venir a veure’m per parlar d’una feta tràgica de la qual ell diu que som l’únic testimoni viu. “Vostè, senyora Maria Suasi, era majordona a la possessió d’Atzaraia quan la nit del 27 d’agost de 1964 el poeta Marc Fervera es va suïcidar d’un tret al cap. He fet moltes de recerques perquè voldria fer una pel·lícula inspirada en aquells fets, i les dues filles de la família Cotoner, Benvinguda i Teresa, que es trobaven amb vostè quan va passar el succés, ja no poden parlar. Com deu saber Benvinguda va entrar com a monja de clausura a les Caputxines un any després del cas, i Teresa va morir en un accident de cotxe el 1994. El seu germà Roger va dir que no havia vist res i està reclòs en una clínica psiquiàtrica”. Aquestes paraules crec que m’impressionaren molt perquè em pensava que els records d’aquell temps estaven tapats davall carretades de pols, que no tornarien a passar-me pel cap pus mai. Però ahir vaig somniar, vaig tenir un malson. Era l’any 1949 i mumare m’acompanyava a Atzaraia. Em veia com si fos ahir. Jo tenia quinze anys, m’havia endiumenjat, estava nerviosa. I em sentia mal feta, ingènua, terroritzada, mentre pujava l’escalinata del casal foraviler darrere les faldes llargues de mumare amb una maleteta de fusta que em pesava massa. Mumare havia fet de criada amb els Cotoner quan era joveneta i per això m’agafaren. Ella m’ho havia dit ben a les clares: has d’anar molt viva, no has de perdre calada, a la primera ho has d’aprendre tot, has de ser obedient i reverent. I, sobretot, has d’escoltar tot allò que et dirà madò Maciana, la majordona. La veu de madò Maciana era fosca com un avenc: has de servir els senyors en silenci i aviat, amb molt de reconeixement. Sabràs que has fet bé la teva feina quan vegis que ha passat desapercebuda. Has de ser com un moble, com un objecte pràctic. I sempre has de ser-hi quan t’hagin de mester, has de dormir amb un ull obert. Els primers mesos vaig mirar, callar i escoltar. El casal era per a mi un vertader descobriment del món. Donya Rosa i don Felip, la tia Concepció i la senyora àvia donya Simona formaven un món a part en el qual no entrava quasi mai. Les filles tenien quasi la meva edat. Potser Teresa havia fet els desset i Roger, d’uns denou, estava intern a Palma i no venia més que els caps de setmana. Hi havia moltes de cases dins la casa i el jardí era un teixit d’amagatalls. Per a mi tots aquells jocs que feien les dues germanes resultaven desconeguts i singulars: es disfressaven sempre seguit, es pintaven, feien casetes, jugaven a conillons, s’escrivien bitllets que amagaven a diversos indrets del parc. Un dia vaig perdre la cadeneta d’or de la primera comunió amb una medalla de la Mare de Déu de Lluc. Vaig regirar de dalt a baix les cambres, el pati, la cuina, el jardí. Agenollada davall una taula del lligador de Benvinguda vaig sentir com ella i Teresa arribaven cantant. Em vaig amagar perquè no em trobassin. I entre l’escletxa d’una cortina vaig veure com es despullaven una amb l’altra, com s’estrenyien amb molta força, com es pessigaven els mugrons, com es besaven a la boca molta d’estona i com corrien a rebolcar-se dins el llit. No em deixis, deia Benvinguda. Vull el teu dit dins el meu cos, contestava Teresa. El dit és feliç, deia Benvinguda. Més lluny, el vull més lluny, mormolava Teresa. Els meus ulls escoltaven, les meves orelles ho veien. No sabia com podia acabar allò. Tremolava com un poll. Quan entraren al bany em vaig poder escapar. Tenien unes complicitats que jo no podia entendre. I quan arribava el germà la cosa es complicava amb estranyes aventures entre tots tres. Un capvespre que vaig anar als porxos per cercar un bidet transportable em vaig equivocar de direcció i vaig pegar al costat d’unes cambres amb llits vells. Aquí va ser quan vaig sentir la veu de Roger. No m’escoltes, Teresa. Vull estar al fons de tu. Si jo tengués lepra, em deixaries? No en tenc, no en tenc! Em deixaries? Mira’m. Et mir amb els ulls tancats. Si jo em morís demà, viuries? Viuries. No em contestes? És una resposta difícil. Contesta! És ver que tu vols morir amb mi quan ho dius? És ver? Voldries de bon de veres que moríssim tots dos al mateix temps? No ho sé. Dona’m la mà. No, no em donis la mà. Ets tan guapa! Jo voldria morir amb tu. Però no et puc imaginar morta. Ets tan guapa! Parlem de nosaltres! Podries. No ho sé. M’agrada viure. I a tu? Després vaig sentir com el somier del llit començava a moure’s rítmicament. Tot això em feia convertir l’experiència en consciència. Amb els anys el renou dels secrets esdevenia eixordador. Tota la vida en aquell casal era plena de passatges ocults, de xarxes fràgils, de complexos simulacres, de ritus íntims. Només ho mirava com es contemplen els panorames i els paisatges d’aquelles gran teles pintades que hi havia als salons. Per això aquell vespre de la festa del 27 d’agost de 1964, la gran festa d’aniversari de Roger, quan vaig baixar al celler per cercar els vins que mancaven i em vaig trobar amb donya Benvinguda i donya Teresa completament nues abraçades a un home mort ho vaig trobar una més de les seves inacabables excentricitats.
[Imatge Sebastià Perelló]
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca el dia 21 de setembre de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!