Plagueta de Bord

VIATGES DE PARAULES BEN ESCOLLIDES. Vaig conèixer Bruce Chatwin fa molts d’anys amb una de les seves primeres novel·les, Colina negra (El Aleph), que algun bon amic em recomanà a finals del anys 80 i que m’entusiasmà. Aquí ningú no en sabia res d’aquest escriptor anglès nat a Sheffield l’any 1940, que feia feina a la casa de subhastes Sotheby’s on era expert en impressionisme. Una crisi nerviosa va fer que deixàs el treball i partís cap al Sudà on va descobrir que el que li agradava més era viatjar: ser un nòmada. Tota la vida va dir que escrivia un llibre sobre el nomadisme que no va publicar mai. Havia començat estudis d’arqueologia a la Universitat d’Edimburg que va deixar inacabats.

L’onze de desembre de 1974 va escriure una carta des de Lima al seu cap al diari, Francis Wyndham, on li deia: “He hecho lo que amenazaba com hacer. De pronto me harté de Nueva York y huí a Sudamérica. Pienso pasar las navidades en medio de la Patagonia, donde voy a dedicarme a una historia mía, una cosa que siempre he querido escribir. Por razones obvias no quiero que en Argentina nadie me vincule al Periódico, aunque si surge algo, os lo contarà Magnus o a ti. Estoy creando algo que podría ser maravilloso, però tengo que hacerlo a mi manera”. Chatwin va estar sis mesos aquesta terra final del continent i va escriure un llibre, En la Patagònia (Còmplices Editorial), que es una obra magnífica de poesia, de concisió i d’invenció contínua. Record que en un viatge que vaig fer a aquesta Tierra de fuego del sud del continent americà, on pots recórrer un milenar de quilòmetres per una carretera de pedres petitones que peguen contra el Land-Rover i fan un renou terrible, em dedicava a cantar amb tota l’ànima per poder resistir. Ara, en la magnífica traducció de Ferran Ràfols Gesa, he reviscut aquells boscs de pedra, aquells turons de salitre, aquelles extensions infinites bressolat per la veu de Chatwin que en aquesta plagueta de viatge fa una mescladissa contínua entre l’autobiografia i la ficció i intenta refer el viatge d’un cosí de la seva mare, Charley Milward, un capità de vaixell que havia mort a Punta Arenas de Xile i que havia enviat a Anglaterra un fragment d’un milodont. En una carta que va enviar al seu amic John Kasmin el 10 de febrer de 1975 des de Última esperanza de Xile es trobava a la cova del Milodont i li deia: “Esta es la cueva en que mi tio abuelo Charlie Milward el Marino desenterró los huesos del milodón o perezoso gigante, perfectamente conservado en salitre. He estado durmiendo en todas partes, desde la pampa abiertta hasta las chozas de peones o bosques pluviales, pasando por (anoche) la residencia de una millonaria judía (construïda en torno de 1900) que parecía haver sido trasladada físicamente del Bois de Boulogne directamente a esta ciudad, la más meridional del mundo”. Sembla mentida que aquest tros de pell de deu centímetres quadrats que va ser el regal de noces d’aquest besoncle exiliat en els confins de l’Imperi Britànic sigui el catalitzador per a Chatwin d’una recerca d’una pell similar que el fa viatjar i escriure. I aquest esquer li serveix per trobar vestigis de segles d’història i d’un conjunt de personatges improbables: exiliats, rodamóns, excèntrics de tota casta i condició que formen la matèria d’un llibre viu i apassionant. La transcripció de les dues cartes que apareixen en aquest text prové d’un altre llibre de Chatwin que acaba d’aparèixer i que ens mostra la part més íntima i desconeguda d’aquest escriptor que va morir massa jove (un més abans de desaparèixer es lamentava dient: “Encara hi ha tantes de coses que vull fer!”) a Niça el 1989. Es tracta de Bajo el sol. Las cartas de Bruce Chatwin (Sexto Piso Realidades), on amb una imponent fotografia de l’autor a la coberta feta per Lord Snowdon, la dona de l’escriptor, Elizabeth Chatwin, i el seu biògraf, Nicholas Shakespeare, recullen les seves epístoles des de l’any 1948 fins al 1989. El Bruce Chatwin de les cartes és un personatge més insegur que l’intel·ligent, observador, enginyós, brillant, generós, bisexual, intrèpid i valent personatge de les seves novel·les o autoficcions. La seva lletra mecanografiada en paper de Sotheby’s,  escrita amb Mont-Blanc en el dors d’una postal, o en els folis blaus d’una papereria de Mount Street, o amb un llapis groller d’un hotel del desert diu i revela moltes més coses d’allò que ens va mostrar en els seus llibres: sabem fil per randa allò que li va preocupar durant quaranta anys, el seguim en els seus viatges pel Sudà, Afganistà, Londres, Nova York, Alice Springs, Nepal, l’Índia, Níger, Benin, Mauritània, Tierra de fuego, Brasil, Ipsden, etc., coneixem la seva veu i les seves paraules i aquests llarga conversació amb si mateix que formen els diàlegs amb els seus corresponsals. Es pot dir que totes les cartes formen el material en brut d’una bella autobiografia. Molt recomanables!