SAL DOS [PER AL CENTENARI D’ENRIC VALOR]

[Avui Enric Valor hauria fet 100 anys. Com a festa verbal per a ell i, sobretot, sobre tot, per la seva feina de vivificació de la llengua catalana des del País Valencià li dedic aquest conte.]

Tu ets gran, i enfront de la teva
grandesa tota altra grandesa queda enfonsada, i tota excel·lència minvada. Tu
ets gran més que qualsevol pensament, i alt, més que el cel més alt. Tu ets
gran per damunt tota grandesa i excels per damunt de tota lloança.

 

Et
vaig dir: Tenc ganes de boixar amb altres homes només perquè passis un guster
quan t’ho conti.

[FOTO J. ANTONI]

Tu feia uns instants m’havies explicat la teva admiració
terrible per una feta de Cézanne: no va anar al funeral de la seva mare perquè
pintava. Rere els vidres d’aquesta tribuna damunt la plaça de les Columnes cau
una xafogor humida que em mostra la precarietat de tot allò que m’enrevolta. No
vares dir res i vaig entendre que em donaves la raó. Crec que eres l’home amb
el qual he tengut més complicitats dins el llit i això bastaria per assegurar
que ets el que més he estimat. Era, era, era! El passat és més viu que el que
és! No t’agradava gens que digués això però sabies que sempre amollava el que
em passava pel cap sense filtres de cap casta. Qui em va encetar, i no t’ho han
tan ben dit mai, nomia Toni, era un pinta divertit i dolentot del barri de
Santa Catalina, que tenia un mecmeremec tan gros que em va deixar estormiada
amb un bon trenc a la boca sense dents i una sangada. Record una glosa que quan
la vaig sentir a una revetla de sant Antoni de Sa Pobla em va despertar aquells
records d’una forma ben viva: —Fia meva
què et passa / que camines eixancada? / —És degut a una pipada / que n’Antoni
em va pegar; / m’envergà tal pipetjada / que sa cleca em va esqueixar
.  No la trobes perfecta? Però no et
pensis que això em va traumatitzar, de cap manera. La tia Dori, una germana de
mon pare, era una metgessa progre que em va cosir, em va agombolar, em va recomanar
com a profilaxi que comprovàs sempre, abans que m’empitonassin, la mida i la
grossària de la perdiu empalmada. I amb un no-res estava curada i a punt de
pastora mia. Però aquella cigala era massa gruixada per a la meva perleta i
vaig trobar en Tolo, un empleat de la Caixa que tenia un piset a la plaça del Mercat
i em tractava com una reina. I manejava un dard viu i virguer. Sabia niuar el
pardal amb artesania i em deixava dins un encanteri d’aquells de no dir. Però
era massa tranquil i mentre estava amb ell vaig conèixer en Juanjo, un
esburbadot tan tendre que només posar els morros damunt el fre del prepuci ja
em pegava uns guèisers de lleterada que em deixaven xopa de gust. Trobes que
per avui ja basta? No vols que et conti la meva primera dona? Va ser na Beló, una
camionera valldemossina que era com una cussota. Amb els seus vaquers estrets,
la seva camiseta arrapada a la pell —tenia poques mames i a més a més se les
embenava per quedar més plana—, els cabells arranats quasi a zero i aquelles
botes de policia de pell negra amb una cadenota al coll pareixia una punqui de
llibre. El que m’agradava més era quan quedava amb calçons blancs. Com tot el
seu vestuari també els calçotets eren uns eslips d’home i, amb aquesta afició
que sempre he tengut per la roba interior, em pegava unes escorregudes de cine
només tocant aquell paquet que es podia convertir en la festa de tots els
hermafroditismes i els consoladors del món. Crec que qui em va trencar el cor
per primera vegada va ser en Xavi, un bergantell amb uns ulls verds maragda que
semblaven dos polos de menta, una esquena ampla com un cavall i una forma de
fer malabarismes amb la seva caixa de les eines que quan manxava com un èmbol
tota jo perdia el sentit. I per afegitó tenia un catàleg de formes de posar la
busca que em feia veure les estrelles del Ram en cinemascope i tecnicolor dins
un dragon-khan cada pic que em duia a escoltar el sermó. Dominava una cabota
joguinera i m’agradava passar-me-la per les galtes i per les pipelles fins que
només veia un bastó de pedra que em fuetejava de mala manera. I em feia poesies
una mica cursis que devia copiar d’algun llibre però que personalitzava amb el
meu nom i amb les parts més excitants de la meva còrpora. Has vist com practic
l’assaig d’estimar-te? I així sense parar, sense parar… Mentida. També quan
en Xavi em va deixar per casar-se amb la filla de l’amo del taller de mecànic
on feia feina vaig passar per una època de celibat. En Xavi em deia que s’havia
hagut de casar per conveniència però que podíem ser amants. Com que jo
l’estimava com una pardala el vaig enviar a porgar fum. Allò de cèlibe va ser
com un descans dins la meva activitat desenfrenada i em va agradar ferm. Vaig
aprofitar per acabar els estudis d’infermera i poder fer oposicions. Ara tenc
una bona plaça al PAC del carrer Beatriu de Pinós i tot això ho dec a aquella
època de bondat sexual. Tu i jo som estrangers, aquesta va ser una de les
primeres frases que em digueres quan et vaig conèixer a aquell bar Follies en
què feies de cambrer. Et vaig veure com un déu fort i poderós que arribava a la
meva illa per protegir-me. Em vaig entregar tot d’una empesa per les aromes de
la teva pell daurada i la bellesa de les teves mans. Tu em pescares amb aquesta
frase misteriosa, m’arrossegares a una habitació de darrere el taulell i
boixàrem sobre les caixes de cervesa amb aquella forma teva descaradament
apassionada i enlluernadorament experta i, llavors, quan tots dos havíem
bramulat els nostres plers a voler, sortírem, i tu tornares tot d’una a la
feina, em feres una picada d’ullet ràpida i coenta i des de darrere la barra em
digueres que la pròxima convidava la casa. No vull plorar. Som una dona forta.
Rere els vidres d’aquesta tribuna damunt la plaça de les Columnes cau una
xafogor humida i mir cap al carrer de Nuredduna com si haguessis d’arribar d’un
moment a l’altre com has fet durant aquestes darrers tres mesos. Voldria
enganyar-me, voldria esperar-te amb aquelles girades de ventre que em pegaven
quan et pressentia, quan obries la porta, quan ens llançàvem un en braços de
l’altre com si allò no s’hagués d’acabar mai. Mentida. Has partit en un
accident absurd i m’has deixat tota sola per sempre més, encara que sé que la
teva presència no s’esborrarà mai i els meus escrits la revifaran sense
descans.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *