26 de febrer de 2011
Sense categoria
8 comentaris

sobre la pintura

he trobat aquest fragment d’un text que m’ha fet pensar:

“La
pintura és l’art en la crítica del qual més es necessita recalcar aquesta veritat,
puix que és en judicis populars sobre pintura on més predomina la falsa
generalització de tot l’art en forma de poesia. Suposar, per una banda, que tot
es redueix a adquisicions tècniques en el dibuix o en la pinzellada, actuant a
través de la intel·ligència o adreçant-s’hi, o bé que es redueix a un mer
interès poètic, o literari, com podríem anomenar-lo, adreçat també a la pura
intel·ligència, per altra banda: aquest és el costum de la majoria dels
espectadors i de molts crítics, que mai no han copsat plenament aquella
autèntica qualitat pictòrica que es troba entremig, única penyora, realment, de
la possessió del do pictòric, aquell tractament inventiu o creador de la línia
i el color purs, que, com passa gairebé sempre en la pintura holandesa, i sovint
també en les obres del Tizià o el Veronès, és completament independent de cap
cosa definidament poètica en el tema que acompanya. És el dibuix –l’esquema projectat del temperament peculiar del pintor,
l’esquema en el qual, àdhuc si el pintor ignora les veritables proporcions
anatòmiques, les coses de tota mena, tota poesia, totes les coses, per
abstractes o obscures que siguin, floten com una escena o imatge visible; és el
colorit, aquell teixit de la llum, com a fils d’or a penes perceptibles, en el vestit,
la carn, l’ambient de “La noia del llaç” del Tizià, aquell acoloriment de tota
l’estructura amb una nova, delitosa qualitat física…”

també em fa pensar aquesta crítica de l’amic Xavier Pla:
Ramon Solsona, L’home de la maleta, Barcelona, Proa, 2011,
 
Quan Joan Sales va publicar Incerta glòria, l’any 1956, va haver d’incloure una nota inicial per justificar les seves opcions lingüístiques. En tot conflicte entre la gramàtica i la vida, hi deia, les persones de seny donaran sempre preferència a la vida. Per acomodar-se al “llenguatge vivent”, subratllava encara, havia hagut de recórrer deliberadament a formes no admeses per la normativa o els diccionaris. Uns anys després, davant de la confusió entre la veu de l’autora i la del seu personatge, també Mercè Rodoreda va haver de reflexionar sobre la manera de parlar de Colometa. Davant dels qui l’acusaven de manca de recursos expressius, ella responia defensant una llengua literària normativa però natural, acostada a l’oralitat. L’estil de la Colometa, deia, no era pas una casualitat, la seva espontaneïtat era el resultat d’una tècnica molt més meditada del que semblava: “Sóc jo que parlo i que faig el que vull amb la sintaxi i que dono un català natural”. Rodoreda se centrava en el concepte de versemblança, tenint en compte que una novel·la és ficció i que, per tant, no es tracta pas de veritables actes de parla sinó de representacions del llenguatge i de la realitat. Però potser qui ho va resumir millor va ser Joan Fuster que, cansat d’aquest debat, va acabar recordant que es parla com es parla i s’escriu com s’escriu…
Amb L’home de la maleta, premi Sant Jordi 2010, Ramon Solsona (Barcelona, 1950) torna a enfocar la seva atenció narrativa en la figura d’un home vidu, tal com feia en la seva inoblidable novel·la Les hores detingudes (1993). Però, a més, revifa amb una opció molt discutible el “català que ara es parla” i els eterns debats sobre com fer creïble en català un personatge d’avui, sense estudis, que figura que explica la seva vida i busca la seva identitat. El protagonista és un músic de Gràcia d’aquells d’abans, d’envelat, molt murri i rondinaire, una mica bohemi i supersticiós, que s’ha fet gran i sent que s’està quedant sol. Arriba a un acord amb la família: vendre’s el pis i anar a passar un mes a la casa de cadascuna de les seves tres filles, “les tres hienes”. Sempre acompanyat de la seva maleta, no entén el món actual, desqualifica les transformacions de la família (tot i que té una especial complicitat amb la néta xinesa adoptada), i només el record de les anècdotes compartides amb els seus companys músics el reconfortaran.
A la primera part, el protagonista explica la seva vida d’una manera espontània i divertida: “He estat un trombonista qualsevol, un comptable qualsevol, un marit qualsevol, un barceloní qualsevol. Ara sóc un jubilat qualsevol. I què?” A la segona, el lector s’adona que el narrador ha guanyat un concurs d’autobiografies, “gràcies a la vivesa del seu relat” convocat per una fundació de la memòria històrica. Això sí, a base de “troles”, manipulant la seva vida en un joc enginyós de versions. En aquesta segona part, però, i també en la tercera i la cinquena, Solsona ha decidit donar estrictament la paraula al seu personatge, Venerando Mallons Cachaldora, convertit en un “quansevol”. Per fer-lo més creïble, l’autor fa que el protagonista s’expressi en primera persona i de manera descontrolada, fent un servir un català suposadament “autèntic” i popular, una llengua pretesament “real”. Així, el lector es troba amb un text ple de castellanismes i d’incorreccions de tota mena, amb frases com “Solsament hi ha que veure-la”, “És lo més llògic”, o paraules com “invalidès”, “camion”, “assilo” o “paracaïdes”.
Lluny de trobar-se amb una llengua transparent, el lector topa amb el relleu molest d’uns recursos expressius que li desvien tota l’atenció de la novel·la. La paradoxa és que la proposta de Solsona es torna artificiosa i forçada o, si més no, hi sona. La lectura s’omple d’interrogants. Si diu “cavallitos”, per què no diu “columpios” (en la mateixa frase) i parla, en canvi, de “gronxadors”. Si escriu “tronges”, per que no “numbros”? Si posa “comenió”, per què manté “jo” i no escriu “io”, o “vull” i no “vui”? Si decideix que els personatges diguin “nosatres”, per què manté “altra” i no “atra”? I per què no escriu “txampany”, o “xacolata”, si decideix posar “vegila” i “jonolls”…? Però, això a banda, potser el principal desencert de la manera com assumeix la narració és la increïble reiteració de frases fetes i expressions populars que, acumulades en la veu del músic, perden tota la seva força expresssiva. Solsona sembla voler entaforar-les tant sí com no, però no aporten res a les situacions descrites ni donen més credibilitat al personatge.
Poser algú, alguna vegada, ha parlat així en la realitat, però traspassat en una novel·la, fatiga. En comptes de fer una abstracció o una estilització, Solsona s’ha perdut en el detall i la reiteració. Fa ben bé la sensació que ha volgut fer com aquells directors de teatre que, per acostar Shakespeare a l’espectador, decideixen situar les obres en l’actualitat i que els actors surtin amb texans. Gràcies, però no calia.
 
Publicat al diari “Avui”, dijous 24 de febrer 2011.

  1. Tots saben que darrere d’un gran catalaniste, s’amaga un gran castellaniste.

    I en aquest aspecte entre castellà i català al País Valencià, no n’hi ha color a favor del castellà, sempre val més l’original que una còpia dolenta. 

    Joan Fuster és una persona erràtica politicament parlant, i en aquest sentit té de català el mateix que qualsevòl valencià puga tindre de portugués.

    Per qualsevòl valencià de bé, dir pincipatí i català és la mateixa qüestió.

    Encara que alguns castellanistes catalanistes vulguen integrar el valencians i el valencià dins dels principatins, que pels valencians és exacte el mateix que voler integrar el valencià dins del català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!