un altre fragment de la presentació del concert verbal ‘Els colors interiors’

N’hi
sortien trenta de cop. Parlàrem, sedassàrem i a les postres —un cafè amb rom
Amazona— en restaren els nou. Nou poetes 
que serien els que amb la música de les seves paraules ens dirien coses
ben diferents sobre Miquel Barceló més enllà de les tesis explicatives, dels
discursos crítics i dels textos informatius, nou poetes que ens amollarien amb
les sagetes dels seus versos veritats sobre la vida i sobre la mort, sobre
l’amor i sobre si mateixos, sobre el seu poble i sobre el món que ens podrien
ajudar a veure l’obra de Barceló amb ulls nous, amb ulls una mica més verjos,
que fessin desaparèixer tanta de rutina i netejar-nos de tan de tòpic que sense
aturall ataca el corpus barcelonià. I també, tan bé, ens ajudarien a descobrir
la singularitat creativa d’unes obres que com aquells calidoscopis de la
infantesa no s’aturen d’enviar-nos sempre seguit significacions, idees i
pensaments  mai vists, insentits.

Tot un
repte!

[Flayer de Pedro Oliver]

NICOLE
D’AMONVILLE ALEGRIA

 

Dona
que trunyella paraules amb la tecné d’una teixidora de somnis tan vers
com
l’arena del desert. En Miquel des de petit passava la mà per la bolla
del món i
tocava les dunes del Sahara. Na Nicole sap que Àfrica orienta, sap que
la
poesia orienta, sap que escriure i llegir poesia és una forma altíssima
d’orientar-se. I llegir poesia plegats amb algú és fer-se amics de bon
de
veres. A París l’any 1984 na Nicole i en Miquel llegeixen César Vallejo.
Hi ha
un poema que adoren: Piedra negra sobre una piedra blanca, aquell que
comença
dient: “Me moriré en París con aguacero, / un dia del cual tengo ya el
recuerdo” i que acaba: “son testigos / los dias jueves y los huesos
húmeros,  / la soledad, la lluvia,
los caminos.” El 1988 en Miquel posarà per títol a un dels seus quadres
africans més significatius Piedra blanca sobre piedra negra. Una
constatació pragmàtica:
la relació entre la poeta i el pintor ha estat d’inspiració mútua. Na
Nicole
d’Amonville ha seguit l’evolució d’en Miquel als seus estudis de París,
Mallorca, Vietri sul Mare i Mali. L’intercanvi d’ofrenes és
l’alimentació de
l’amistat. En Miquel li encomana a na Nicole la traducció dels seus
diaris
africans. Na Nicole publica el poemari Acanto
amb un dibuix que li ha regalat en Miquel. Na Nicole fa conèixer en
persona i
obra a en Miquel el poeta panameny Edison Simons. Barceló es fa tan amic
de Simons
i de la seva poesia que quan aquest mor a París el 2001, en Miquel és
dipositari d’una part de les seves cendres i fa una sèrie de plaques per
recordar-lo en els bar que aquest anava com per exemple la que es penjà
el
proppassat 14 de maig al bar Kentucky de Barcelona en companyia d’un
altre dels
poetes estimats d’en Miquel: Pere Gimferrer. Na Nicole ha traduït molts
de
poemes i cartes d’Emily Dickinson. Per mor d’això la Dickinson és ara
una de
les poetes de capçalera d’en Miquel. La circulació poètica és la font de
la
vida.

 

 

 

 

 

BLAI
BONET

 

CARTA
AL MESTRE I AMIC BLAI BONET

 

Molt
estimat Blai, t’ecric de Barcelona estant per fer-te una envejarra. Saps
que hi
ha dues exposicions d’en Miquel Barceló que recullen, ordenen,
escanegen,
orienten, enfilen i mostren a les totes, i en uns muntatges esplèndids,
la seva
feina pictòrica des dels setze als cinquanta-dos anys? No te’n pots
avenir?
Doncs al centre d’Art Santa Mònica hi ha Barceló
abans de Barceló 1973-1982
i a Caixafòrum La solitude
organisative
. I per afegitó hem organitzat una festa
verbal en què recitarem tres poemes teus. No estàs alabat? Amb en Miquel
recordàvem l’altre migida de pagès que recordava com si fos ara les
visites que
va fer de jovenet al carrer de Palma 74 de Santanyí on tu vivies amb la
teva
mare. Des d’un principi saberes que en Miquel era un dels teus dotze,
aquells
que catalitzaven la teva feina, aquells per qui escrivies.. Deies sempre
seguit
que
s’ha de tenir
una poètica pròpia, feta a partir de les dotze persones que encarreguen a
una
altra persona allò que ningú no té ganes de sentir però ells sí.
Repeties que si
tu dius les coses a les teves dotze persones, són veritat perquè les
estimes,
perquè entre elles i tu s’estableix un contacte íntim, humanament
professional.
 És com si et sentís: això seria el
contrari de ser un turista de la vida. Quan ja ho tens dit, aleshores
quan ho
llegeixen els altres dos-cents trenta-vuit, ja sona a veritat externa, a
veritat íntima, que entra dins la seva vida com una bafarada d’aire
calent quan
fa molt de fred, com una pluja intensa en ple desert… Som un poeta de la
companyia,
l’home escriu per als dotze que són com ell. Després el missatge
s’expandeix,
creua els límits de la realitat terrestre, es metamorfosa en la paraula
dita i
quotidiana: és alquímia. Passa, com una barca passa.

I
també, tot d’una, descobrires, que en Miquel seria un artista de bon de
veres.
Tu els ensumaves als que arribarien a ser bons, grans.  N’hi
havia pocs però tu els veies avant
la lettre. Havies fet feina amb en Brossa, amb en Tàpies. També d’una
altra
manera amb en Picasso. I en aquell xitxarel·lo felanitxer captivador i
encisador reconegueres que lluitava per l’art del futur, que xerrava,
que
pensava i que pintava d’una manera molt nova i molt nostra. I molt més
tard
devers els anys noranta, quan en Miquel ja havia triomfat
internacionalment
record que em deies: Biel, en Miquel demostra allò que t’he dit sempre:
l’art
com més bo és, més lligat està a la terra d’on ve. Mira la terra perquè
sigui
fèrtil ha d’estar en condicions, ben llaurada i sembrada en un cossiol,
en un
país. En Miquel el primer que li notes és que és un català de Mallorca.
Ell
mostra l’esperit de les coses que encara es conserven intactes: les
fruites,
els peixos, la mar, les muntanyes, les coves, els núvols, les fesomies.
Té un
sentit de la universalitat illenc, molt més desenvolupat que els
artistes del
continent. Per això, perquè és tan del lloc serà conegut per tot el món.
Te’n
recordes, Blai, dels teus vaticinis? Per acabar vull recordar aquell
homenatge
que et férem a la Universitat de les Illes Balears el 1987 en què el
cartell
era d’en Miquel, on hi varem imprimir deu poemes teus. I quan el vaig
dur a ca
teva els ulls t’espirejaren: era una patata que treu un ull i s’enfila,
que
treu un brot i s’enfila, que treu una gema i s’enfila. Endavant i per
amunt i
davall el teu nom BLAI verd, fet de verdor. I record que et vaig dir. En
Miquel
t’ha fet amb aquesta  metàfora casolana el millor retrat. I tu, somrient ,
amollares: M’alegra ferm aquesta imatge, o metàfora fins i tot, de la
«germinació», de la Presència: l’epifania.
En Miquel Barceló té les idees clares i espaioses: planetàries i de
roser de
particular: com Velázquez. Amb en Miquel Barceló el Renaixament aparagué
de nou
damunt el món

 

 

Una 
abraçada ben forta.

Biel

 (CONTINUARÀ)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*