Fora d’aqueixes observacions particulars i puntuals, en general pel que observo de les actuacions d’aqueix moviment regenerador de la vida pública espanyola Podemos té possibilitats d’incidir més en l’àmbit estatal en tant que alternativa real al bipartidisme PP-PSOE (“la casta” com encertadament no es cansen de repetir) que no pas en el procés de canvi de la societat catalana, on hi ha una dinàmica pròpia de caràcter independentista i uns actors emergents específic (ERC, CUP, Forcades, Colau i companyia) que encapçalen les reivindicacions genèriques que identifiquen a Podemos.
Em sembla que Podemos dirigida per Pablo Iglesias (un nom que fa mal al PSOE) està orientant el seu discurs cap a un moviment ideològicament transversal, que si bé té el seu antecedent en la Spanish revolution que va efímerament esclatar a Madrid el 15-M del 2011, aspira a arribar participar de la governabilitat de l’Estat, coalitzant-se amb IU o fins i tot el PSOE segons qui sigui el nou secretari general.
Aqueixa predisposició orientada a l’accés al poder dóna a Podemos i al nou cabdillisme -dins de la tradició castellana- que personifica Pablo Iglesias una capacitat engrescadora que ni de lluny tenen els anticapitalistes francesos del NPA ni els tardocomunistes espanyols d’IU. El que encara està per veure és el seu capteniment efectiu davant la causa independentista catalana i fins a on arriba el republicanisme de què fan gala.
Post Scriptum, 19 d’abril del 2016.
Després de dos anys d’experiència contrastable de Podemos en la vida política espanyola -i catalana- l’article que realment defineix aqueix moviment és el que ahir va publicar Ramón Cotarelo al seu bloc: “El PSOE no debe pactar con Podemos“.
Post Scriptum, 29 d’octubre del 2016.
Amb el mal pas del PSOE fent avui novament president del govern espanyol Mariano Rajoy Podemos resta com lúnica força espanyola fora del sistema de poder establert, amb molt poques esperances d’esdevenir un dia majoritària, sobretot si el PSOE es regenera amb un retorn -improbable- de Pedro Sánchez al capdavant d’aquí a uns mesos.
Però encara que finalment Pablo Iglesias i la seva colla siguin sols a l’oposició el seu projecte polític és desastrós per Espanya ja que està inspirat en models tercermundistes i anticapitalistes fallits, a més de comptar amb la connivència amb l’islamisme i la més barroera animadversió a Israel. Pels catalans, no serà mai realment un aliat sinó un adversari.
Post Scriptum, 21 de maig del 2017.
Ni en el moment més crític del PSOE en molts anys Podemos és capaç de presentar-se realment com una alternativa política. La manifestació d’ahir a Madrid es analitzada encertadament per Ramon Cotarelo en aqueix apunt de Facebook.
Post Scriptum, 18 de gener del 2019.
La desvinculació d’Iñigo Errejón respecte de Podemos deixa aqueixa formació de l’esquerra espanyola (teòricament alternativa als partits integristes espanyols) sense un dels seus líders més lúcids i oberts al diàleg amb el moviment independentista català. Està per veure quina repercussió té el seu gest en la sucursal catalana i els Comuns. Però les expectatives electorals en vistes a les diverses conteses previstes pel 26 de maig vinent no són gens falagueres atesa la seva incapacitat per plantar cara al bloc de partits del 155 CE.
Post Scriptum, 15 de març del 2021.
La decisió, segurament forçada per Pedro Sánchez, de Pablo Iglesias de renunciar a la vice-presidència del govern espanyol per presentar-se a les eleccions autonòmiques madrilenyes per tal de disputar-li el poder a la líder del PP és el primer pas de la fallida de Podemos com a projecte polític. La seva incidència a l’executiu espanyol ha estat nul·la en termes estratègics i aqueixa fugida d’estudi no el retornarà pas a una posició d’oposició al règim del 78, ans al contrari en quedarà marginat.
Post Scriptum, 11 d’octubre del 2021.
Bon anàlisi d’Ot Bou, avui a Vilaweb, sobre la dissolució de Podemos en un front ampli susceptible d’incloure un pacte electoral i programàtic amb ERC i Bildu per reformar el sistema espanyol fent de subalterns del PSOE: “L’espai encara no té nom, ni forma, ni Díaz n’ha parlat gaire ni se sap si hi ha contactes amb les formacions que s’hi afegirien, però Podem intentarà de tenir-hi prou pes per a inclinar-hi sempre la balança, i per això aquest cap de setmana Iglesias i Belarra han començat a omplir de discurs el projecte de Díaz abans no ho hagi fet ella mateixa. El tertulià ha dit que aquest nou front tindrà dues claus, el feminisme i la república, perquè “la república és avui una identitat política de futur” –ho ha dit exactament així i no de cap altra manera. Iglesias ha mimetitzat en part el discurs d’Esquerra Republicana per proposar una mena de confluència entre Podem i la resta de formacions que van votar la investidura de Pedro Sánchez: “L’element identitari que unifica la dreta política, econòmica, judicial i mediàtica en termes ideològics és el ‘visca el rei’”, diu Iglesias, i en canvi, el republicanisme pot unificar tots els qui defensen el feminisme, la justícia social “i el respecte escrupolós a la diversitat institucional, nacional i lingüística d’Espanya”.
I afegeix aqueix comentari: “Fa dies que l’entorn de Podem cova aquesta narrativa. Dijous passat, Xavier Domènech ho deia en un article. La seva tesi és que, a partir del 2023, any en què hi haurà noves eleccions espanyoles, l’única manera que el PSOE no imposi el seu programa –si pot governar– és que tots els seus aliats potencials tinguin un programa conjunt per a resoldre el conflicte social i el territorial. És curiós perquè Domènech no concreta com es resolen i admet que els objectius dels qui ho acordarien són diferents. Però el principi d’aquest programa, s’entén, és tot allò que cal reformar abans de resoldre aquests conflictes: “Lleis orgàniques com la del poder judicial, la del finançament, la del Tribunal Constitucional espanyol i la de referèndums.” L’horitzó és el 2023, diu el títol del text. I doncs, per què creu que això no es fa ara, si PP i Vox ja van per davant als sondatges i resten dos anys de legislatura?”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Va intervenir en català? El fet no m’agrada, però el que això suposa encara menys. Com tu dius , es cosa de tradicions culturals i polítiques.