|
Llegeixo, o escolto música mirant per la finestra o amb els ulls tancats. De cop, sé que ha tornat. Ensumo l'olor rància del seu perfum. De reüll, veig els pantalons negres, i les sabates negres. No hi ha dubte: m'ha tornat a trobar. Els cabells llardosos li tapen el front i les ulleres de sol oculten una mirada que pressenteixo sinistra. No em fa por, però m'incomoda. La cara, la té pàl·lida i és inexpressiva. Segui on segui, sempre acaba seient davant meu. Allò que em va deixar més parada de "Quadern 2008", de Joan Miquel Oliver, va ser veure la feinada que hi ha rere cada lletra de "Bombón Mallorquín". Tot i que pugui semblar que a n'Oliver se li'n va i canta el primer que li passa pel cap, paraules sense sentit, tot té un motiu. Totes les cançons estan treballades fil per randa perquè tinguin exactament la musicalitat que n'Oliver vol. I que aconsegueix. Sóc contradictòria, inconstant i cagadubtes. I no sé si sóc més una cosa o una altra. He perdut el compte de les vegades que he canviat la imatge de capçalera del bloc. Tot i que sembla que l'actual s'està establint com a definitiva. Em vaig fer vegetariana i ho vaig ser, defensant-ne els principis a tothom que criticava el vegeterianisme, durant quatre anys. Però les temptacions carnívores, finalment, han pogut més i, tot i que em negaré sempre a menjar carn de cangur, ja no sé dir que no a un tall de botifarra cuinat a la brasa. Era Ausiàs March qui deia "la carn vol carn"? Doncs això. I encara n'hi ha més...
Imatge: El Periódico de Catalunya, un dia d'aquesta setmana (Segons Internostrum, "carrillo" en català és "queix".) L'horari laboral i sobretot les anades i vingudes a la feina em consumeixen la major part del dia. I com que sóc de les que s'enganxen als llençols i s'hi queden fent mandres, no durant cinc minutets sinó, durant una hora, mentre vaig donant cops al despertador cada deu minuts, diguéssim que em queden poques hores lliures al dia. Sí, sí, a la llista de coses pendents hi ha la d'aprofitar millor les hores, que ja dormiré quan em mori, però què voleu que hi faci, la son i el coixí són més temptadors. Tota aquesta introducció "patillera" és una excusa per justificar la manca d'actualització d'aquest bloc. Però és que la constància tampoc és pas un dels meus forts. En definitiva, que aquests últims dies han passat un fotimer de coses de les quals no he pogut parlar. I he descobert un fotimer de cançons noves. Així que, com que tinc pressa, us deixo amb una. Si és que no la coneixeu ja. 'Pump up the jam', versionada per The Lost Fingers: El fum dibuixarà l’inici de la història com una heura de joia entorn del nostre cos i plourà i farà sol i dansarem a l’aire de les noves cançons que la terra rebrà. Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l’arbre de l’alliberament. Maria-Mercè Marçal, 'Vuit de març'. --- I les dones, segons Eduardo Galeano: Aprofito la tornada en tren per llegir un parell de documents. (Per cert, quinze minuts de retard. I així, un cop per setmana de mitjana. El més trist és que això ja no és notícia, perquè la majoria de fets, perquè siguin noticiables, han de ser excepcionals, i resulta que l'excepció és que el tren passi quan toca. Així de trist.) El primer és el tastet que han penjat a VilaWeb sobre el llibre de RodaMots. Fa temps que hi estic subscrita, però coincideixo amb Jordi Palou que, a vegades, va millor tenir el document en paper, per llegir-lo al tren, per exemple, i guixar-hi tant com vulgui. La primera paraula que descobreixo és 'piquiponada': El pitjor és la impotència. Que et truquin per avisar-te que han entrat a robar a casa teva i saber que no hi podràs arribar fins al cap de quatre hores. De voler abraçar algú i haver de conformar-te amb plorar entre taules buides. El meu portàtil. La meva eina de treball. Me'l van regalar mons pares per l'aniversari l'any que vaig acabar la carrera. Documents, arxius, pensaments, infinitat de fotos... Còpies de seguretat? No vaig pensar-hi mai. La reflex digital. La seva eina de treball. La vaig regalar al Jordi aquest Nadal. Mesos d'estalvis llençats a la claveguera. Una altra càmera digital, un mp3 i vint miserables euros que romanien damunt la taula. El pitjor és la impotència. Sentir-te vulnerable. I em cago en aquest fill de puta, que no té altra cosa a fer que desgraciar un parell de 'mindundis' que fan mans i mànigues per arribar a final de mes. Qui havia de pensar que ningú entraria en una merda d'estudi de cinquanta metres quadrats? O es pensa que vivim en una mena de golfes perquè som uns bohemis? Em fa fàstig que m'hagi remenat els calaixos de la tauleta de nit. M'ha destrossat la meva llibreta, ha fotut les grapes entre la meva roba interior. Ha xafardejat una caixeta on hi havia un anell, però es veu que era bijuteria. I el portàtil del Jordi està tan fet caldo que ni un lladre l'ha volgut. Com a mínim podria haver tingut el detall de baixar la brossa. Cocodril merdós. Com passa el temps: ja fa un any d'aquell apunt al bloc. Els pares no s'ho van creure fins que no ens hi vam instal·lar. Com el pagaríem, el pis? Tant feia, ja ens espavilaríem. Sort que vaig trobar feina aviat. Hi ha hagut temps per moments de tot, entre aquestes quatre parets. Els vaig descobrir ahir, tot i que ja van pel tercer disc. Amb aquest nom, me'ls imaginava horteres. Però m'hi he enganxat, i mentre sonen, els peus em ballen sols. No tenen ni vint anys i fan la música que ballaven els seus besavis. Amb banjos, ukeles i xilòfons. Però la bona música no passa mai de moda. Són Kitty, Daisy and Lewis i sonen així: Ja ho saps, que t'espia. I què?, ja t'està bé. Aixeca els ulls, que se't quedaran quadrats. Mira, així et distreus, ni que sigui durant una estona. No li demanis un conte, que les princeses no li han caigut mai bé, i els prínceps blaus encara menys. Ni tampoc no esperis acudits, ni bons ni dolents, que no en recorda mai el final. Però pots passar, fer-te un cafè, i espiar entre línies. Però no t'emocionis. Potser hi penses massa sovint. I què?, tanca els ulls, i tot arreglat. Aquí dins ja no hi ha espies, tot és fosc. Més tard, uns ulls t'intimidaran. I què? Quan et cansis, abaixa la persiana, i dolços somnis.
Un disc d'infidelitats i dubtes. De vides més complicades del que sembla, de solitud i d'alguns segons de foscor. Jorge Drexler explica sense pèls a la llengua, però amb subtilesa, l'amor a dues bandes. Al final se'n va anar amb la Leonor Watling, que precisament xiuxiueja en aquesta cançó: El otro engranaje - Jorge Drexler (12 segundos de oscuridad, 2006) Un entre tants com esperen i callen. Un entre tants. Un entre tants com esperen, treballen. Un entre tants. Un entre tants com esperen, badallen. Un entre tants. Un entre tants. Un entre tants com esperen, gemeguen. Un entre tants. Un entre tants com esperen, s'ofeguen. Un entre tants. Un entre tants com esperen i preguen. Un entre tants. Un entre tants. Un entre tants com esperen, barallen. Un entre tants. Un entre tants com esperen i tallen. Un entre tants. Un entre tants com esperen i callen. Un entre tants. Un entre tants. [...] És una de
les imatges que acostumen a venir-me al cap quan fa vent. I és per
això que sóc llevada un dissabte a les sis del matí.
Tota la setmana esperant que arribés dissabte per poder dormir d'una tirada tant com em vingués de gust, i havia de venir el vent dels pebrots. No m'agrada el vent. Em posa tensa. Sóc al llit, i el sento com em passa pel damunt. I m'imagino, com al conte, que d'una revolada arrencarà el sostre. A vegades imagino coses poc sanes. Quan porto més de vint minuts pensant-me que una ventada em deixarà el vidre de la finestra clavat al crani, em llevo. Pi. Pi. Pi. Pi. Pi. Pi. L'alarma d'un cotxe s'afegeix a la festa. Tot al meu voltant grinyola. I és per això que sóc aquí. Després de fer neteja del lavabo i d'endreçar la cuina, no sabia què més fer. Ni-no. Ni-no. Ni-no. Mai no he sabut distingir la sirena d'una ambulància de la d'un cotxe de policia o d'un camió de bombers.
Cloc. Cloc. Tinc ganes d'estrangular el veí que ha deixat el porticó obert. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosA) PEL 2.0
B) BLOCS QUE LLEGEIXO
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
